losanti |
Política |
dimecres, 28 d'octubre de 2009 | 15:50h
En tot aquest rebombori que s'està destapant aquests dies em pregunto per què en sabíem tan poc de les sospites. Per què aquells que ens creiem tan informats i seguim tan d'aprop l'actualitat i tenim tants mitjans d'informació al nostre abast, ben just ens havien arribat les denúncies que des de fa temps existien a Santa Coloma, a Badalona i a tants altres llocs? Ha de venir Baltasar Garzón amb tot el seu aparell mediático-policial per a despertar-nos d'una mena de son plàcid que ens feia pensar que la corrupció només era cosa del País Valencià, de les Balears o del PP. I ara resulta que n'hi havia molts que ja ho deien, i que no només ho deien sinó que se la jugaven denunciant pressumptes irregularitats... però cap d'aquestes veus va arribar als diaris que "informen" de la nostra realitat.
Si no l'heu anat a veure us la recomano. És d'aquelles pel·lícules amb moltes capes. Un en pot sortir pensant que ha anat a veure una pel·lícula de ficció amb l'estètica pròpia dels videojocs; un pot sortir-ne impressionat per la combinació de llenguatges cinematogràfics que fa el director i del qual en surt sense que en quedi tot en un nyap incomprensible; i finalment un en pot sortir, com en el meu cas, pensant que tot plegat és l'al·legoria d'un risc ben real per la nostra democràcia, per tant de ficció res de res.
Haver escollit Johanesburg i Soweto com a marc ja té la seva cosa. Tancar-hi allà literalment a milers d'ésser extraterrestres, en un ambient insalubre perquè vagin poc a poc caient en la degradació més absoluta, pot com a mínim ressonar. Com ressonen terriblement els arguments per mantenir tot això i donar-li una lògica i una patena de racionalitat: ens hem de protegir (seguretat), són éssers ganduls, cal renunciar a integrar-los a res... Sona també la decisió de passar a mans privades l'encàrrec de traslladar tot el "gueto" a un lloc més apartat de la ciutat, també per raons de seguretat.
Em sento desbordat aquests dies per tantes notícies sobre corruptes, vanitosos i caragirats, sobre regals i regalies, desfalcos i caradures i tot un mostreig de penes que de tan humanes gairebé fan plorar. Però, és clar, diem que tot això és humà, com si no ho fossin la honestedat, la rectitud, la solidaritat, la humilitat o la senzillesa. I segur que aquestes virtuts abunden també entre els polítics com ho fan les altres, però són més callades, perquè de fet han de ser-ho.
Estranya però tanta impunitat. És a dir, que la manera com es feien les coses a les Balears, a València o Catalunya o ves a saber on, partien d'una mena de supòsit que mai res seria descobert. Per què, com pot ser que la cosa fos tan descarada, tan poc treballada, tan al descobert? Què és el que feia que totes aquestes persones se sentissin amb un sentiment d'invulnerabilitat? Els amics, les relacions, els contactes, el poder...? Però no és tot això molt més fràgil del que sembla?.
Ja cal que ens espavilem si no volem que a més de ser una cosa del passat (recent però passat) continuem per anys en la mateixa dinàmica. Benvingudes, per això, les auditories internes, les oficines antifrau, les sindicatures de comptes i uns protectorats ben potents. Digueu-ho als desencantats de la política, sobretot aquells que enyoren èpoques més "serioses" quan de fet tot això que ara surt ... passava. Qui sap si potser ara, encara que no ho sembli, estem en el bon camí.
Dissabte pel matí a Sitges es van reunir prop de dos mil adolescents, la majoria eren noies. Algunes venien des de Madrid acompanyades pels pares, es clar, per a fer cua i veure un trailer de 10 minuts d'una pel·lícula. El motiu era, a més, que venia el seu ídol: un actor de nom Jaime Campbell, que a la pel.lícula diu dues frases.
Que voleu que us digui, quan llegeixo això em sento vellíssim, i em pregunto si la meva realitat o els meus interessos, o les meves preocupacions tan transcendents tenen a veure amb el món que naix o amb el que mor... Perdoneu, és dilluns, s'ha mort la Sousa i la setmana serà llarga.
losanti |
Política |
divendres, 2 d'octubre de 2009 | 09:28h
El dijous 24 de setembre del 2009 es produí a Nova York un fet insòlit en molts anys: Barak Obama, president dels EUA, presidia aquell dia per primer cop el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Deixant de banda la credibilitat del Consell amb tantes resolucions incomplertes, tanta impotència davant alguns conflictes endèmics (pensi’s només en Darfur, en Israel etc) i un equilibri de poder que continua “desequilibrat” a favor de les grans potències nuclears, la reunió no hauria de ser pas menystinguda. La presidència d’Obama va arrossegar també als altres presidents, de manera que per primera vegada el Consell rebia les vitamines de poder necessàries per representar allò pel qual fou creat ara ja fa unes quantes dècades. Allò que avui anomenem multilateralisme, constitueix la única esperança sòlida en política internacional per poder abordar amb un mínim d’eficàcia els grans problemes als quals haurà de fer front la humanitat.
losanti |
Política |
dimarts, 15 de setembre de 2009 | 09:47h
De totes les imatges que es van veure el dia de la consulta d'Arenys de Munt, n'hi ha una que haurà fet més bé a la causa independentista que tots els que, amb bona fe, però amb poc sentit polític, van vestir-se de senyera de cap a peus. És la imatge d'una velleta fent cua per anar a votar i dient a la sortida del Centre Moral que allò era magnífic i que calia participar. Ni sí ni no a la independència, "era magnífic participar".
losanti |
Política |
diumenge, 13 de setembre de 2009 | 13:19h
Avui sóc d'Arenys. Perquè a Arenys s'hi juga molt més que la independència o el dret a l'autodeterminació, s'hi decideix una forma d'entendre la democràcia i la participació política. Sempre he cregut que són els municipis els llocs on experimentar formes de participació que vinculin les persones entre elles i generin, poc a poc l'interès per allò que és comú. No es pot aplicar als municipis els principis de delegació política que s'apliquen als parlaments ni al Congrès, com tampoc es pot pretendre que els municipis, a través de models gerencials es converteixin en mers gestors de serveis. La desafecció política m'ha sonat sempre a una melodia interessada. L'ajuntament és escola de participació democràtica i les consultes han de ser un element normal i quotidià, sigui sobre el tema que sigui. I és que el fet que Catalunya sigui o no un estat, no tindria repercussions en la vida municipal?
Feia anys que havia renunciat a qualsevol presència pública degut a l’avançada edat (96 anys) i a la malaltia d’Alzheimer. Per això, la seva mort potser ha estat una sorpresa: per tot personatge públic una retirada de “l’escenari” és sempre com una mena de mort anticipada. No ha estat pas així pels familiars que n’han tingut cura afectuosa fins al darrer moment.
En un país que reviu periòdicament, com un malson, la inconsciència del frontisme, la seva figura ha resultat sempre incòmoda, de la mateixa manera que ho han estat tots aquells personatges que en ple franquisme van saber evolucionar (beneïda paraula!) des de postures immobilistes cap a plantejaments liberals i democràtics.
Combinant GRs (el 92, l'11, l'1) hem acabat una ruta a peu de 10 dies per aquesta part de país que diu ser frontera amb França quan de fet ho és amb un tros de la mateixa Catalunya la que està més al Nord.
Hem seguit una mena de traçat paral.lel a la frontera començant a Cadaquès i passant per l'Espolla, la Jonquera, Maçanet de Cabrenys, Albanya i ja després per estalviar-nos Pirineu hem seguit per l'Alta Garrotxa (Oix, Vall d'en Bac, St Pau de Seguries ...) i el Ripollès (Serra Cavallera, Planoles, Núria...).
Del mar a la muntanya, dels 0 m als 2000, en una experiència que fem cada any unes persones que hem fet del caminar una manera de conéixer i estimar el país. Perquè ja sigui l'any passat de Tortosa a Montserrat, ja sigui en la ruta d'aquest any de Cadaquès a Núria, un en surt sempre amb un mapa mental més complert del territori. Ja sé que ens falta encara el País Valencià i Ses Illes però tot arribarà. De moment hem gaudit contemplant els contrastos de paisatge, hem compartit el sentiment d'amenaça que generen algunes infraestructures com la MAT, hem deplorat l'estat en què es troben alguns territoris agrícoles molt abandonats i despoblats per manca d'ajudes, i hem admirat l'arquitectura de poblets que abans ni tan sols coneixíem.
Ara que es parla d'AVEs, aeroports i altres vies ràpides, segurament necessàries, es tracta de no oblidar una altra dimensió: la que surt del pas a pas, de la conversa tranquil·la, de la lentitud d'un paisatge concebut amb dimensions molt més humanes.
El “VI Informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya” que es va presentar a finals de l’any passat, dóna moltes de les claus per a interpretar la rapidesa i cruesa en què s’han notat els efectes de la crisi econòmica que vivim. Deia concretament l’informe: “Si la crisi s’ha deixat sentir tan ràpid i amb tanta potència, és perquè el substrat ho ha permès”.
En cada elecció es repeteix el mateix guió. L’endemà de les eleccions els mitjans de comunicació acostumen a fer-se ressò dels bons resultats d’algun partit de caire ultranacionalista o xenòfob. En aquest cas per exemple li va tocar a Holanda amb l’obertament anti-islàmic PVV de Geert Wilders que va recollir prop d’un 17% dels vots.
A Europa existeixen uns quants partits amb representació parlamentària que han actualitzat i modernitzat discursos de caràcter populista. No tots tenen els mateixos accents però si que són partits que posen com a centre el “problema” de la immigració i que comparteixen uns plantejaments dirigits a recollir el vot de persones desenganyades amb les polítiques dels partits anomenats tradicionals. N’hi ha a Bèlgica, a Aústria, a França, a Itàlia i en molts altres països on tenen escassa implantació.
Proliferen els discursos morals i s'escampen en tots els àmbits. Es parla de regeneració, de refundació, de recuperar valors .... Es parla de tot això, com si per art de màgia es pogués passar d'una situació a una altra com aquell que fa una mena de "reset" sobre les societats i les persones. Com si les persones joves i grans, tinguéssim una mena de maleabilitat infinita que ens permet a cada moment començar de nou. Potser estaria bé aplicar a tant discurs una mena de sa realisme, que no ha de coincidir per força amb un total escepticisme.
El Servei Jesuïta a Migrants (SJM) va presentar fa uns dies a Madrid un document on es denuncien les polítiques de fronteres que els països de la UE estan aplicant en el cas de l'anomenada Frontera Sud. Patrulles marítimes conjuntes, instruments de vigilància electrònica molt sofisticats, acords de readmissió de migrants expulsats o retornats ... són algunes d'aquestes mesures. Allò que la propaganda oficial revesteix de manera exclusiva com a lluita contra el tràfic d'éssers humans i de polítiques de cooperació al desenvolupament, està constituint a la pràctica, una més que dubtosa externalització de fronteres, vers països no caracteritzats precisament per un afecte massa intens en relació als drets humans.
Quan la major part de la immigració arriba tranquil.lament per vies
àrees i terrestres, la UE ha fet de la frontera Sud el seu símbol de
control de la immigració il·legal. Les conseqüències però d'aquestes
polítiques de fronteres es tradueixen en la substitució del que és una
ratlla administrativa en extenses àrees de "terra de ningú".
La votació del ple del Parlament Europeu aquest matí aprovant un
informe que avala la política d'immersió lingüística a Catalunya és
d'aquelles batalles que valen el seu pes en or. Aleix Vidal Quadras ha
fet de de la qüestió lingüística i de l'oposició al sistema d'immersió
lingüística la raó de ser de la seva presència a l'eurocambra. A ella
ha dedicat tota els seus esforços, tota la seva influència i tota la
seva intel.ligència que certament és molta. Al final però una posició
conjunta d'Ignasi Guardans, Raul Romeva i Maria Badia amb la redacció
d'un informe alternatiu, ha servit perquè el ple avalés allò que ja
havien avalat altres institucions europees.
És una petita
batalla que demostra la importància de les properes eleccions europees.
La importància de ser forts a Europa representats per persones que
siguin capaces de seguir els temes, de cercar consensos i de moure's
bé per aquells immenos passadissos de Brussel.les o Strasbourg. Suposo
que el PSC té massa hipoteques amb el PSOE, però caldria pensar bé
sinó ens seria més rendible comptar a Europa amb una llista forta de
persones que es prenguessin seriosament el paper de la nació catalana
en el context europeu. Allà com a Madrid sempre som més forts quan
actuem conjuntament.
Enhorabona als parlamentaris catalans que han presentat l'informe alternatiu!
A hores d'ara no sé pas com acabarà tot el tema del desallotjament dels estudiants tancats a l'edifici central de la UB per part dels mossos. Aquest matí quan he passat per la plaça Universitat tot i que hi havia poca gent ja es podia preveure el que vindria després.
No sé massa com va això de les actuacions policials, i és possible que el desallotjament tingués els seus motius. La manera però com s'han produït els fets posteriors al desallotjament demostra que alguna cosa s'ha escapat de les mans. Hi ha hagut una actuació desordenada i que ha donat una imatge estranya i confusa de tot plegat. Aquest caminar dels mossos repartint cops de porra amb els joves davant ha estat de totes totes lamentable. Una mena de passeig surrealista pel centre de Barcelona que no ha fet cap bé a la imatge d'aquest cos policial, que entre tots ens estem entestant d'ensorrar. Almenys aquests han deixat filmar tot el que es produïa, algú pensa que hagués estat possible això amb l'antiga policia nacional?
El “VI Informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya” que es va presentar a finals de l’any passat, dóna moltes de les claus per a interpretar la rapidesa i cruesa en què s’han notat els efectes de la crisi econòmica que vivim. Deia concretament l’informe: “Si la crisi s’ha deixat sentir tan ràpid i amb tanta potència, és perquè el substrat ho ha permès”.
