Fa uns dies una companya xilena que porta uns mesos a Barcelona em va demanar que li expliqués això de les eleccions i els diferents nivells d'administració que teníem a Catalunya.
Amb paciència li vaig explicar, de dalt a baix que teníem a cavall d'Estrasbourg i Brusel.les un Parlament europeu que ens mirava de lluny; un Gobierno central a Madrid amb dues cambres anomenades Congreso i Senado que ens mira de prop o de lluny segons li convé; un Govern de la Generalitat que nosaltres en diem nacional i que ells anomenen autonòmic amb una cambra anomenada Parlament; li vaig parlar també de les Diputaciones provinciales, un ens supramunicipal que remena molts cuartos però que respon a una estructura en províncies que ens va ser imposada (el mateix nom pro-vincere ho indica); uns Consells Comarcals que vam recuperar nosaltres solets perquè no es digués que no teníem política territorial pròpia; i finalment uns ajuntaments, molts Ajuntaments, 946 ajuntaments, que son com diu el tòpic "l'administració més propera al ciutadà".
Preocupa el tractament que es fa del territori sobretot des dels mitjans públics catalans. Les eleccions municipals, ho són també indirectament als Consells Comarcals, i per tant és el millor moment per prendre el pols al territori, a la seva situació i als seus problemes.
La centralització a Barcelona ciutat de tota la informació de campanya distorsiona la realitat del país. El problema de l'habitatge queda copat pel nombre d'habitatges de protecció oficial que s'han fet o deixat de fer a Barcelona; la immigració sembla que només existeixi al Raval; el transport es redueix a les incidències de Rodalies i el medi ambient a la preservació de Collserola.
Ahir a la tarda vaig passar un parell d'hores de compres pel barri. És el de Collblanc a l'Hospitalet, a tocar mateix de Barcelona. Les darreres estadístiques parlen d'aquesta zona com una de les que té un percentatge més elevat de població llatinoamericana, no només de l'Hospitalet sinó de tota l'àrea metropolitana. Us explico les impressions que vaig anotar a cop calent
losanti |
Calaix |
dimecres, 23 de maig de 2007 | 09:44h
Una de les tècniques noves de comunicació pitjor aplicades és el power point.
El que hauria de ser un suport visual a la paraula pronunciada, quan necessita de fotografies o gràfiques, avui en molts casos s'ha convertit en una reproducció escrita d'allò que es llegirà. A més de la despesa de temps, aquest abús del power point sembla indicar una desconfiança total sobre la consistència de les paraules, les nostres i les dels altres, que si no poden ser llegides en una pantalla corren el risc de convertir-se en no-res.
El power point, com a excusa, amenaça l'expressió oral que cada vegada és més deficient. Em sembla que a més de motivar a presentacions cada vegada més espectaculars, caldria motivar a un us correcte d'aquestes presentacions, i a una recuperació de l'expressió oral com a mitjà de comunicació amb valor i consistència per ell mateix.
Sinó en el futur es pot preveure que les xerrades seran una projecció de "diapositives" de power point, que tots anirem llegint mig endormiscats en silenci o amb música de fons, asseguts en les còmodes butaques d'un auditori qualsevol.
P.S- He utilitzat el nom de "power point". Algú sap una expressió que no obligui a utilitzar el nom de la marca en anglès?
No és bona notícia que el debat sobre la immigració d'aquesta campanya a les eleccions municipals l'estiguin protagonitzant els partits que proposen polítiques més extremes. Es va veure al debat de l'altre dia a TV3 entre els candidats de Barcelona, i s'ha sentit en alguns dels mitings.
Ni els experiments de radicalització del discurs que utilitza el PP en alguns llocs, ni tampoc la reacció per marcar perfil d'esquerres d'alguns/es candidats/es d'ICV. Perquè el discurs d'Iniciativa en aquesta qüestió és sobretot un discurs reactiu (reacciona davant les propostes de les "dretes", diuen ells), un discurs que vol competir en progressisme ni que sigui polititzant la immigració d'una manera tant qüestionable com la que fa servir el Partit Popular.
losanti |
Calaix |
diumenge, 20 de maig de 2007 | 10:58h
Ara que s'imposa la moda "slow" i que una part voluntarista de la població s'ha decidit a canviar d'hàbits, proposo una experiència "slow" accesible i barata. Agafeu el tren Lleida-Barcelona per la línia de Manresa.
Si pugeu a Cervera, com vaig fer ahir dissabte a la nit, teniu per davant prop de tres hores magnífiques per llegir, contemplar el paisatge o observar com està canviant el panorama humà dels usuaris del transport públic. Tres hores per fer encara no 120 quilòmetres, suposa una impressionant mitjana de 40 km/h. I només per 6.25€!!.
En un món on ho hem automatitzat tot per després haver de trobar temps per anar al gimnàs per fer aquells moviments que ja no fem, crec que el millor es introduir la nova moda "slow" en la pròpia realitat quotidiana sense necessitat de crear coses noves ni de pagar cap extra per la marca "slow". Agafar un autobus urbà, un tren de rodalies o "regional", esperar la visita de l'especialista a la seguretat social .... son maneres, no massa cares, d'aprendre a viure la vida a un ritme diferent.
Les imatges de les bombes i la violència a l'Iraq formen part de la nostra quotidianitat. Les mirem amb la mateixa desgana que mirem alguns dels anuncis ja vistos i sabuts.
Molts dies, al vespre, entro a una pàgina de la BBC on recullen algunes de les fotografies del dia. Són fotografies que agafen aspectes i situacions que no acostumen a sortir als diaris. Aquesta nit hi havia aquesta fotografia: en un local del centre de Bagdad, algú prepara un te mentre un grup d'homes parlen tranquil.lament al voltant d'una taula.
El que m'ha commogut de la fotografia, ha estat reconèixer que al voltant de tot conflicte, violència, guerra, terrorisme ... hi ha una pau de dia a dia trencada. M'ha commogut, en definitiva la fragilitat de la pau. Una pau que a Bagdad, té gust a te i dolços.
La Segarra era terra de pas, però això sembla que està canviant. La corona de Barcelona s'estén, i si primer va arribar a Igualada i Manresa, ara ja vol fer de Tàrrega i Cervera una mena de segona perifèria barcelonina. Si continua aquest ritme caldrà ampliar cap els Monegros.
Ara tot poblet per petit que sigui ja té el seu pla urbanístic. El meu que no arriba als 40 habitants permanents, espera doblar població i potser fins i tot triplicar-la en una segona fase. Direu que es poc, però un que està acostumat a veure'l més aviat en decadència no deixa de sorprendre's.
Era de veure: a un pas de l'autovia, a un pas de l'eix transversal, ben comunicat cap Andorra... El que impressiona però la previsió de què una part dels nous habitants són gent que treballen a no menys de 50 quilòmetres. Per tant ja es poden anar preparant més carreteres i més cotxes, perquè el transport públic per aquí es més aviat escàs.
Ja veurem com acabarà, de moment està tot parat. A les municipals els temes urbanístics couen massa, i es prefereix parlar d'altres coses més "senzilles i planeres", perquè en qüestions urbanístiques el risc de sortir-ne escaldat és notable.
N'hi ha que ja han començat a parlar del perill d'una elevada abstenció de cara a les eleccions municipals, i a partir d'aquí comença el reguitzell de tòpics: els polítics ja no engresquen, s'han allunyat de la realitat, ja s'ho faran ...I tot això es curiós ho repeteixen en aquestes eleccions on el "polític" que s'ha allunyat de la realitat potser viu dos carrers més avall.
losanti |
Cultura |
dissabte, 12 de maig de 2007 | 09:12h
"L'home que mira" és el nom que Ramon Alcoberro va posar al seu bloc de filosofia i pensament quan aquest va aparéixer a finals del 2004. Ara és també el títol d'un llibre que recull aquell primer any de bloc, un lloc on es parla sobretot de Filosofia però també de noves tecnologies i de tot allò que pugui ser observat i pensat, per un home que s'autodefineix com "gras lleig, tímid i escéptic".
El llibre m'ha fet el mateix efecte, que em va produir la persona de l'autor quan ja fa una colla d'anys ens vam conéixer estudiant Teologia els vespres en l'edifici del seminari del carrer Diputació. Un servidor acabava d'arribar del poble, tenia divuit anys i sumava a l'enyorament d'un paradís perdut, un considerable embolic mental de desitjos i projectes. L'home que mira que al matí feia de professor per la tarda, en els descansos entre classe i classe de Teologia, em va iniciar en un món del qual en aquell moment no en tenia ni idea. Em parlava de Filosofia, de política recent, de curiosos fenòmens socials barcelonins ... Jo escoltava sovint sense entendre res, però alguna cosa em deia que aquell personatge curiosísissim que s'atrevia a portar les corbates més insospitades, era algú que hi tocava i molt.
Existia la versió coneguda del caciquisme local. "Manel, si em votes aquest tros te'l requalificaré"; "Josep, pel tema d'aquell expedient, si guanyo no et preocupis, cap a l'arxiu". Formes de deficiència democràtica d'aquest estil, n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà.
Això de València però suposa potser una escalada, allò que en diuen "un canvi qualitatiu". Que vingui un "senyor", que representa el més mega-ultra-modern de la indústria de l'oci i l'automoció i que condicioni la celebració d'una prova a qui guanyi les eleccions... n'hi per llogar-hi cadires.
Si l'exemple s'estén, ja em veig els partits buscant-se patrons internacionals que entraran en campanya anunciant implantació d'empreses i esdeveniments milionaris, això si, sempre que guanyin els patrocinats. Ja em veig els partits lluint directament, en els cartells de campanya "Patrocina X" "Amb la col.laboració de.."
És possible que algú amb resignació digui que aquest canvi d'estratègia suposaria de fet la fi de la hipocresia ja que els partits (tema finançament), ja ho estan de patrocinats. Un però encara creu en les formes, i quan en el cas de València aquestes es perden pensa en la fragilitat de la nostra democràcia.
En un altre post del mes de febrer vaig fer referència al dilema del PP entre: participar en l'Acord nacional sobre polítiques d'immigració amb la resta de partits catalans o bé presentar-se com el partit de referència del malestar que provoca aquest fenomen en alguns barris, pobles i ciutats.
El partit a nivell nacional ha reafirmat oficialment la seva voluntat de participar del procés d'Acord proposat pel Govern de la Generalitat, tot i la dura campanya que va fer a les eleccions al Parlament. En alguns llocs però el discurs està sent un altre i aquest discurs, de moment, no sembla desmentit ni deslegitimat pels qui manen al partit.
L'Auditori Winterthur estava ple de gom a gom. Els que som tardaners i a vegades una mica escèptics, ens va tocar estar a peu dret tota l'estona i encara estirant el coll per veure el que passava a l'escenari.
Va ser un acte digne marcat pels discursos d'Isidor Marí i del president d'Omnium Jordi Porta. Vull destacar sobretot el discurs del primer, que fou interromput en diverses ocasions per aplaudiments d'aquells llargs i sostinguts, que expressen un total acord amb el que s'està dient.
Als que encara no hi heu anat, us
recomano veure "la vida dels altres", una pel.lícula sobre el règim de
"seguretat" i terror a l'època de la RDA i de la seva coneguda Stasi.
L'austeritat de la pel.lícula, fa que un es pugui centrar en allò
principal i arribar a sentir o almenys intuir, l'opressió d'un règim que només
tenia com a objectiu mantenir l'status quo del Partit.
Veient la pel.lícula un aprèn quins són aquells elements essencials que
cal tocar per convertir una persona en un mer engranatge de la màquina
i del sistema. Controleu als artistes i tota la creació literària,
musical, teatral....; elimineu l'humor;
aixafeu la dignitat de les persones sotmetent-les a l'autoritat;
convertiu l'amor en una mena de sospitós plaer aburgesat; reduïu el
marge de llibertat de moviment i de viatjar a l'estranger.
No he parlat encara de llibertat política ni d'expressió. A vegades ens
centrem massa en això a l'hora de definir el totalitarisme. On aquest
juga fort, però, no és en el terreny de les llibertats polítiques, sinó
en el terreny de l'humor, l'amor, la dignitat o la cultura, perquè és aquest terreny el que propicia el naixement d'una consciència de
llibertat individual que amenaça tot el sistema.
Penso que potser sigui en aquest terreny, en el de la vida, on calgui defensar la nostra sempre precària democràcia
Fa poc vam tenir trobada de voluntàries i voluntaris de Migra Studium, el tema: el dol migratori. En M. del Senegal i la N. del Marroc ens expliquen la seva experiència de pèrdua i arrelament a un nou país. Les migracions son sovint només xifres, lleis, problemes... però mirada d'aprop son sobretot històries personals molt diferents. La N. té carrera ve de família de classe mitjana, no va emigrar per diners sinó perquè es difícil tenir un futur com a dona i llicenciada en geografia en un país com el Marroc.
La immigració suposa una pèrdua, un dol fet de paisatges, olors, relacions familiars, una comunitat que acomboia... sobretot ells que ja porten anys i que quan van venir les comunitats no estaven tan organitzades.
A l'hora de les preguntes i el compartir una voluntària, també immigrant, llença als "natius" una qüestió a la qual dono voltes els darrers temps: "i vostés que han perdut amb la immigració?".
