Santi Torres. (Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia) M’assec a pensar una estona (un exercici atrevit, escàs, gairebé un luxe en els temps que corren) abans de posar-me a escriure un post que desitjo ple de seny, de racionalitat, d’elements d’anàlisi, que doni llum etc. etc. Però no passen ni vint minuts que me n’adono de la impossibilitat de l’empresa. Intento processar les notícies que com una mena de bombardeig em van arribant de tots costats sobretot via ràdio i Internet, les meves principals fonts d’informació, però no me’n surto. Em sobrepassa la impostura que estem vivint, i em sobrepassa tant, que un servidor, més aviat escèptic en quan a les teories de la conspiració comença a apuntar-se al club dels qui pensen que una cerimònia de la confusió com l’actual deu obeir a un pla premeditat per anestesiar qualsevol intent de resistència moral.
Santi Torres. Catalunya Cristiana.
Fa pocs dies, en una trobada al voltant d’un tema d’actualitat com el
de la transformació de caixes en bancs, un dels ponents, després de fer
una anàlisi acurada de les conseqüències econòmiques i socials de la
desaparició del model de caixes, va dir, i cito de memòria: «ens hi
juguem un model que creu en la importància de les coses petites». La
mateixa impressió m’ha causat la lectura del quadern de Cristianisme i Justícia L’agroindústria sota sospita, de Gustavo Duch.
Posaré només un exemple del que parlava l’altre dia en relació als
tòpics: el tòpic de què els polítics s’han allunyat de la realitat. A
qui li toca per raons de treball estar sovint en contacte amb polítics
de tendències ben diverses sap que, efectivament, això no és res més
que un altre tòpic. El que precisament un nota en l’actualitat és tot
el contrari: els polítics viuen de fet massa enganxats a la realitat.
Sí, massa condicionats per qüestions personals com les que ens afecten a
tots (mantenir la feina, conciliar vida laboral i professional, …) i
per qüestions que es deriven d’un moment de crisi que no saben com
gestionar. A mi ja m’agradaria tenir més polítics “allunyats de la
realitat”, es a dir, gent de pensament i d’horitzó ample, gent amb
visió, llegits en història amants de l’abstracció i del pensament, gent
de diàleg i de cultura, gent amb pensament
propi i amb llibertat i decisió. Però en canvi, em trobo més aviat amb
persones espantades i condicionades per una “realitat” que se’ls menja.
Preocupats perquè parlin bé d’ells els diaris, preocupats d’estar bé
amb els sectors on es recolzen, preocupats per uns indicadors econòmics
que ja no controlen, preocupats en mirar ni que sigui de reüll les
enquestes. Preocupats i espantats. I a sobre s’han de sentir dir que
viuen allunyats de la realitat!
Cada vegada més vivim sota la tirania dels “tòpics”. No sé si la causa
és la influència dels mitjans de comunicació o una preocupant manca de
temps i ganes per pensar, el cert, però, és que correm el risc de morir
ofegats per aquelles afirmacions que es comencen a difondre ves a saber
on, i que van rebotant fins a convertir-se en un lloc comú que vol
explicar-ho tot. Llavors la gent diu, “vivim en una societat complexa”
(un altre tòpic) quan la veritat és que les opinions tendeixen més aviat
a la simplificació i a una visió de la realitat que es sosté en dos o
tres afirmacions. Per això surten partits només xenòfobs, o només nacionalistes, o només preocupats per un sol tema (ja sigui la llengua,
internet, la defensa dels animals…). Al final resulta molt més fàcil
això que assumir que darrere les simplificacions hi ha mil i un
equilibris a fer i que cal tenir en compte si un no vol morir estrellat.
losanti |
diumenge, 19 de setembre de 2010 | 17:32h
La revista El Temps dedicava fa poc un número al món rural i descrivia com la gent dels pobles està afrontant el present amb una ebullició d'idees i projectes en molts casos superior a un món urbà tocat per la crisi de la indústria. Internet hi ha fet molt, i també la tornada al lloc d'origen de moltes persones que n'eren fills o filles, o la d'altres persones que han optat per viure en un medi molt més amable que el d'una gran ciutat.
És un fenomen que caldrà veure fins on arriba, i fins a quin punt es consolida. Però té totes les traces de fer-ho, sempre i quan es garanteixin algunes condicions que permetin viure amb uns serveis, sinó iguals sí semblants als que es tenen a ciutat.
Un exemple: al meu poble segarrenc (Castellnou d'Oluges) de poc més de 30 habitants porten organitzant des de fa dos anys un "mercat de l'enredo", un mercat de coses velles de més i menys valor, que ja l'any passat va aplegar centenars de persones i aquest any encara ho farà més. Són iniciatives que fan poble, que donen a conéixer el poble, i que trenquen la tendència al despoblament i a l'apatia de les darreres dècades. I és que sense món rural i sense pobles, estaríem en un país desequilibrat.
A
la Bíblia no és gens estrany trobar-hi l’expressió “tancat” o “obert”
referent al cel. Quan el cel es tancava era més aviat signe de mal
presagi. Un podia entendre que el cel s’havia tancat en èpoques de
llarga sequera que portaven associades la fam i la pobresa més
extremes. Però també el cel es tancava quan els profetes callaven, i
mancava, per tant, aquella paraula (inspiració) que
guiés l’acció dels homes i de les dones durant un període sempre
indefinit. Es tractava, doncs, de temps durs, on a la pobresa s’hi
sumava una manca de lideratge i una sensació d’injustícia i campi qui
pugui generalitzades. M’ha fet gràcia trobar escrita aquesta expressió
en alguns dels articles dedicats al problema de trànsit aeri generat
per les cendres del volcà islandès.
El debat sobre la decisió de l’ajuntament de Vic d’impedir l’empadronament d’immigrants en situació irregular s’ha anat esvaint. Com acostuma a passar amb aquest, però també amb molts altres temes, apareix la foguerada se’n fa una discussió plena de sorolls i s’abandona a l’espera d’un moment més oportú. Una de les coses que sap greu de tot aquest episodi, a més de la criminalització d’un ajuntament que ha anat sempre al capdavant a l’hora de proposar polítiques migratòries, és que el debat continua estancat encara en els aspectes més bàsics del fenomen.
Avui dilluns 25 de gener al Palau Robert i dins l'exposició "Religió, llengua, cultura a Catalunya", hi haurà una taula rodona al voltant de la traducció de textos religiosos al català. Hi intervindran Josep Rius-Camps, biblista i traductor de Demostració a Teòfil, Antoni Prevosti, sinòleg, traductor d'Analectes de Confuci i Laia Villegas, sanscritista, traductora de Les estrofes de Sämkhya.
La taula s'ha quedat petita, ja que hi podien haver intervingut molts altres traductors com en Ramon Prats, traductor del tibetà, Halil Bárcena, que ho és de poesia sufí àrab i persa, o la mateixa Jenny Read-Heimerdinger, coautora amb Josep Rius-Camps de l'edició de l'obra llucana. És un petit miracle (i mai millor dit) el que passa a Catalunya amb el tema de les traduccions de textos religiosos. Comptar amb editorials i amb traductors que apostin per aquest tipus de treballs representa un esforç encomiable que necessita d'un reconeixement.
Un ha nascut en el país que ha nascut i, tot i les recances, no el voldria pas canviar per cap altre. A vegades, però, sí que un sent punxar el cuquet de l'enveja i li agradaria ser suec, i gaudir d'una protecció social que comparada amb la nostra provoca vertígen; o eslové, i tenir un país ben equilibrat territorialment, de ciutats petites i endreçades, amb mar i muntanya a tocar i una independència tot just estrenada que fa goig... Aquesta setmana ho reconec, m'hagués agradat ser xilè. Després de vint anys de govern del mateix color, i amb una presidenta amb la popularitat pels núvols, el poble ha decidit que era hora de canviar. I ho fa fet amb una transparència i una esportivitat envejables. Que a poc de conèixer-se els resultats i amb una diferència d'uns pocs punts percentuals, el candidat perdedor anès a casa del guanyador, i davant la seva gent! reconegués la derrota és per treure's el barret. Que el candidat guanyador parlès per telèfon davant tothom amb la presidenta sortint, i quedessin per entrevistar-se l'endemà, és molt més que una gest cara a la galeria i mostra cortesia, respecte i bon gust.
Santi Torres. Aquest any que tot just comencem, conclou el termini que els dirigents europeus es van posar per acabar amb la pobresa a la UE. Doncs bé, estem a l’any 2010 i els objectius són molt lluny d’assolir-se i encara ho haguessin estat més, sinó fos perquè l’any 2005 es van revisar a la baixa davant la previsió d’uns resultats vergonyosos.
Sigui com sigui, i seguint el criteri que una persona és pobra si la seva renda està per sota del 60% del salari mitjà del país on viu, a Europa 80 milions de persones (prop del 17% de la població) viuen per sota d’aquest llindar. No totes són persones en atur. N’hi ha un 8% de les que tenen feina amb uns salaris que no els permeten sortir de la pobresa. Això feia molt temps que no passava, almenys des de la creació d’un cert estat del benestar, i desmenteix a aquells que situen en la “plena ocupació” la solució a la pobresa.
losanti |
Cultura |
dissabte, 2 de gener de 2010 | 18:34h
Començo l'any amb dos llibres entre les mans i tots dos de filosofia. Potser perquè allò dels canvis d'any sempre impressionen i ens cal anar posant nom a les coses. El primer el de Josep M. Equirol "El respirar dels dies" sobre el temps i els diferents temps. Quan vaig sentir-li ja fa temps una conferència al voltant d'aquesta qüestió tot em va sonar molt proper. Alguna cosa ens ha passat amb el temps, que de tenir-lo sinó dominat o si més no en un lloc discret, hem acabat per ser-ne titelles.
El cas de l’activista sahrauí Aminatu Haidar pot abordar-se des de molts punts de vista. Un d’ells, i en el qual ja aviso no entraré, és el de la utilització de la vaga de fam com a arma de pressió política. Al contrari d’aquells que veuen en aquesta actuació una resistència de caràcter pacífic, a mi em queden molts dubtes sobre el caràcter pacífic d’una mesura que suposa una extrema violència almenys sobre la pròpia vida. Més enllà però de la percepció de l’acció, queda el fet de la justificació del seu us en casos on la situació personal o col.lectiva és fruit d’una injustícia tan flagrant i desesperada que la persona arriba a la conclusió que aquest és l’únic camí per atreure l’atenció de l’opinió pública i els governs. I són molts els senyals que indiquen, en el cas de Haidar i del poble sahrauí, la situació ja ha arribat a uns nivells de repressió absolutament insostenibles.
losanti |
Política |
dilluns, 7 de desembre de 2009 | 15:43h
Si hi hagués un rànking d’expressions més utilitzades aquests dies, una de les primeres seria “esperit de la Constitució”. Resulta que els qui “invoquem” l’esperit som sobretot els qui tenim les de perdre davant la previsible sentència del tribunal constitucional. I l’invoquem com una mena de taula salvadora que permeti que l’estatut sigui passable, i així també anar passant nosaltres en espera de la propera clatellada.
El cert però és que els pares de la Constitució, els de l’esperit, se’ns moren i el que ens queda és una lletra oberta a tot tipus d’interpretacions. I és clar les interpretacions varien segons la situació, i allò que se’ns presenta com una mena de “paraula de déu” resulta que depèn de la conjuntura política de cada moment. Per tant alguna cosa es devia fer malament llavors perquè ara haguem de dedicar-nos a l’espiritisme. Potser la primera, no posar nom a les “nacionalitats” i donar-ho tot per massa sobreentès.
La conjuntura d’ara prou la sabem i no té res a veure amb la del 1978: una bipolarització màxima i un repartiment de poder entre aquells que han de decidir la interpretació de la lletra. La constitució va fer el seu servei però ara ja no ens serveix per a res, per molt que invoquem esperits. La dreta se’ns ha tornat rància i pràctica “no hay nadie por encima de la Ley” i la Ley és això, una lletra a mans d’uns jutges que posats a invocar esperits, invocaran el de sempre: el de la unitat d’una pàtria que no entén de pluralisme, ni de diversitat ni de democràcia. Més enllà d'esperits, doncs, el que era una solució ha acabat esdevenint un problema.
Quan algú amb esforçat voluntarisme i amb bona intenció diu, de bones a
primeres, allò de què aquesta crisi pot ser positiva i ens pot fer més
bons i més savis, convé que ens l’escoltem amb certa reserva. Hi ha
moltes probabilitats que qui això afirma, ni que sigui des de la bona
fe i les ganes d’infondre optimisme, tingui garantits uns mínims vitals
que el fan dormir calent i tip. Per tant, comencem dient que aquesta
crisi és injusta, absurda i fruit d’un engany que ha durat massa temps.
I el pitjor de tot en són les conseqüències: famílies senceres a
l’atur, fills que han de deixar precipitadament els estudis per donar
un cop de mà, depressió davant un túnel del qual no se’n veu sortida,
violència, tristesa ... Són cicatrius que costarà sanar, i algunes
romandran per sempre com aquelles trajectòries vitals que per debilitat
psicològica o manca de suport familiar, es trenquen i costa molt
recuperar. Tot això no es pot passar per alt, amb una mena d’optimisme
buit i frívol.
losanti |
Calaix |
dimarts, 3 de novembre de 2009 | 16:34h
Fa un any vaig llegir amb passió i mal al cor el relat que Saviano fa de la camorra italiana a Gomorra. Havia vist primer la pel.lícula però, al contrari del que es diu sovint, en aquest cas l'impacte de les paraules va ser superior al de les imatges. És veritat que un és de la tradició de la lletra i el relat, però és que a més a més, Saviano és capaç de narrar el seu informe amb una sang no sé si freda o calenta, però certament inquietant. Una de les coses que sorpren, és veure com els riquíssims capos han de viure amagats en caus infectes lluny de l'amenaça de la policia o dels altres capos. La seva riquesa no els garanteix una vida còmoda sinó una vida permanentment amenaçada. I això serveix també pels altres nivells de la trama. Però mentrestant, la trama continua alimentant-se de nous reclutes que esperen .... fer fortuna. He recordat això veient aquests dies la detenció de bona part del clan Russo. Hi ha una realitat humana de màfia, violència i odi que manté uns esquemes molt semblants a Itàlia, Colòmbia, Mèxic, la Xina o ves a saber quin altre racó de món. Plenament adaptada a la globalització i cobrint a cada pas, aquells sectors del mercat més nous i atractius. Una mena de submón que condiciona però a vegades la mateixa economia. Algun dia s'haurà d'investigar a fons d'on va sortir a la costa meditèrrània tants diners per tant de ciment.
Publicat al 
Publicat al bloc de 
(publicat a 
