losanti |
Calaix |
dimarts, 3 de novembre de 2009 | 16:34h
Fa un any vaig llegir amb passió i mal al cor el relat que Saviano fa de la camorra italiana a Gomorra. Havia vist primer la pel.lícula però, al contrari del que es diu sovint, en aquest cas l'impacte de les paraules va ser superior al de les imatges. És veritat que un és de la tradició de la lletra i el relat, però és que a més a més, Saviano és capaç de narrar el seu informe amb una sang no sé si freda o calenta, però certament inquietant. Una de les coses que sorpren, és veure com els riquíssims capos han de viure amagats en caus infectes lluny de l'amenaça de la policia o dels altres capos. La seva riquesa no els garanteix una vida còmoda sinó una vida permanentment amenaçada. I això serveix també pels altres nivells de la trama. Però mentrestant, la trama continua alimentant-se de nous reclutes que esperen .... fer fortuna. He recordat això veient aquests dies la detenció de bona part del clan Russo. Hi ha una realitat humana de màfia, violència i odi que manté uns esquemes molt semblants a Itàlia, Colòmbia, Mèxic, la Xina o ves a saber quin altre racó de món. Plenament adaptada a la globalització i cobrint a cada pas, aquells sectors del mercat més nous i atractius. Una mena de submón que condiciona però a vegades la mateixa economia. Algun dia s'haurà d'investigar a fons d'on va sortir a la costa meditèrrània tants diners per tant de ciment.
Dissabte pel matí a Sitges es van reunir prop de dos mil adolescents, la majoria eren noies. Algunes venien des de Madrid acompanyades pels pares, es clar, per a fer cua i veure un trailer de 10 minuts d'una pel·lícula. El motiu era, a més, que venia el seu ídol: un actor de nom Jaime Campbell, que a la pel.lícula diu dues frases.
Que voleu que us digui, quan llegeixo això em sento vellíssim, i em pregunto si la meva realitat o els meus interessos, o les meves preocupacions tan transcendents tenen a veure amb el món que naix o amb el que mor... Perdoneu, és dilluns, s'ha mort la Sousa i la setmana serà llarga.
Combinant GRs (el 92, l'11, l'1) hem acabat una ruta a peu de 10 dies per aquesta part de país que diu ser frontera amb França quan de fet ho és amb un tros de la mateixa Catalunya la que està més al Nord.
Hem seguit una mena de traçat paral.lel a la frontera començant a Cadaquès i passant per l'Espolla, la Jonquera, Maçanet de Cabrenys, Albanya i ja després per estalviar-nos Pirineu hem seguit per l'Alta Garrotxa (Oix, Vall d'en Bac, St Pau de Seguries ...) i el Ripollès (Serra Cavallera, Planoles, Núria...).
Del mar a la muntanya, dels 0 m als 2000, en una experiència que fem cada any unes persones que hem fet del caminar una manera de conéixer i estimar el país. Perquè ja sigui l'any passat de Tortosa a Montserrat, ja sigui en la ruta d'aquest any de Cadaquès a Núria, un en surt sempre amb un mapa mental més complert del territori. Ja sé que ens falta encara el País Valencià i Ses Illes però tot arribarà. De moment hem gaudit contemplant els contrastos de paisatge, hem compartit el sentiment d'amenaça que generen algunes infraestructures com la MAT, hem deplorat l'estat en què es troben alguns territoris agrícoles molt abandonats i despoblats per manca d'ajudes, i hem admirat l'arquitectura de poblets que abans ni tan sols coneixíem.
Ara que es parla d'AVEs, aeroports i altres vies ràpides, segurament necessàries, es tracta de no oblidar una altra dimensió: la que surt del pas a pas, de la conversa tranquil·la, de la lentitud d'un paisatge concebut amb dimensions molt més humanes.
Aquest vespre Pedro Arrojo farà a Cristianisme i Justícia una xerrada sobre els Principis ètics per a una mobilització mundial sobre la crisi de l'aigua. Serà sobretot una presentació del document aprovat durant el Foro sobre l'aigua celebrat a Saragossa l'any passat. Per allò que en diuen el "gran públic" els temes tenen la premura de les urgències immediates: l'any passat l'aigua era tema prioritari, aquest any en canvi, sembla que ja no ho és.
La realitat però és que l'aigua, i en general, la gestió dels recursos escassos, és i continuarà sent el gran tema dels propers decennis per no dir segles. Per això anirà bé escoltar de Pedro Arrojo els seus plantejaments de fons. Més enllà de les conjuntures mediàtiques, cal anar generant una nova consciència que asseguri un futur per a les properes generacions.
La xerrada serà a les 19.30 a la seu de Cristianisme i Justícia al c Roger de Llúria n 13
Són els que sostenen la nostra societat. Els que impedeixen que tot
plegat peti en mil petits bocins. Parlo en masculí, però segurament una
majoria són dones. Herois i heroines de peu de carrer, de peu de
bressol, de peu d'oficina, de peu d'obra ... Enlluernats pels
"campions de l'altruisme" és possible que no ens n'haguem ni adonat de
la seva existència. Els herois sempre són uns altres, el que van lluny
i surten fotografiats en paratges exòtics envoltats de nens i nenes, de molts nens i nenes. Com més idealitzem la solidaritat més l'allunyem del nostre dia a dia.
losanti |
Calaix |
dimecres, 4 de febrer de 2009 | 17:20h
A la novela de Cormac McCarthy No country for old men, que el 2007 va donar lloc a una pel.lícula dels germans Cohen amb el mateix títol, hi apareix la figura d'un sheriff que a més d'investigar els seus casos mira de formular i entendre la realitat que li toca viure. El sheriff, ha d'acabar retirant-se de la seva feina no pas perquè sigui un policia poc diligent o complidor, sinó desbordat per unes formes de violència que ja no tenen cap mena de lògica ni d'explicació. Ell s'hi refereix com a formes noves de violència o de delicte sense cap mena d'aturador, executades per plaer, per joc i sempre amb el rerefons d'una gran arbitrarietat i un immens menyspreu per la vida humana.
losanti |
Calaix |
dimecres, 28 de gener de 2009 | 10:01h
El Departament de Política Territorial i Obres Públiques i l’Observatori del Paisatge, juntament amb el Departament d’Educació, han elaborat una web i uns materials en paper perquè els alumnes de la ESO puguin estudiar i analitzar 12 paisatges "diferents i representatius" del nostre territori.
He entrat al web (us ho recomano!) i de debó que val la pena. Aquest tipus d'iniciatives fan falta en un país amb un divorci enorme camp-ciutat, i amb un desconeixement brutal per part d'una bona part de la població del seu territori. Fins ara eren els esplais i els centres excursionistes els que cobrien el buit, però feia falta que l'escola s'hi impliqués a fons. Un dels valors del nostre país, i ho de dit diverses vegades en aquest bloc, és un territori magnífic però amenaçat per una manca de cultura que confon progrés amb asfalt, i món rural amb productivitat o amb turisme de cap de setmana.
Un "però" a la proposta del Departament. Els paisatges "representatius" continuen reproduïnt l'imaginari barceloní de cap de setmana: Vall d'Aran, Cerdanya, Costa Brava, ... Hi ha un buit al mig de Catalunya que és el que formen els Pallars, l'Urgell, la Noguera (tota l'àrea del Montsec), la Segarra , el Solsonès i també al Sud (Montsià, Terra Alta ...) . Són paisatges molt despoblats que potser no responen a la lògica urbana que dèiem abans però que mereixen ser tinguts en compte i valorats.
Es tracta de passar d'una lògica depredadora, en les quals les coses tenen valor en relació a l'ús que en fem, a una lògica més passiva o contemplativa, les coses tenen valor també en elles mateixes a vegades per criteris ben allunyats dels del pur consum.
El pas d'una lògica a una altra és també qüestió d'educació.
losanti |
Calaix |
dimecres, 24 de desembre de 2008 | 13:42h
Qui sap si uns dies de Nadal seran suficients per pair un any tan intens . Moltes situacions personals i familiars s'han vist trastocades per aquesta maleïda crisi, que té rostre més enllà d'un cert afartament de dades i anàlisi econòmiques. Les dificultats per abastir els bancs d'aliments en són un indicador però no pas l'únic. No crec pas que a hores d'ara ningú pugui pensar que ens en sortirem sols en una mena de campi qui pugui, perquè segurament aquest campi qui pugui ha estat també a l'arrel d'aquest desgavell.
Potser cal pensar en recuperar alguns elements que creiem d'altra època, digueu-li solidaritat, digueu-li responsabilitat, digueu-li compassió, digueu-li caritat... Ah, i sobretot l'esperança, que és més forta que les conjuntures econòmiques i que ja sigui arrelada en la fe o en valors ha de servir per tirar endavant malgrat tot.
Des d'aquest bloc irregular i escrit amb massa presses, desitjar-vos de tot cor un bon Nadal i una bona entrada d'any! Un servidor ja es deleix per poder tastar ni que sigui per un dia els -6º de la Segarra i gaudir de la companyia de les persones a qui estimo i a qui no puc veure amb la freqüència que voldria. Els lligams humans fonen sempre tota mena de glaç i gebrades.
Feia temps que no tenia una estona per endreçar el bloc, i sobretot per escriure-hi. Sembla que era ahir quan tenia en perspectiva la ruta a peu per mig país , i ja han passat més de dos mesos de crisis financeres globals i d'estretors financeres locals. Com més va no sé si som més pobres però estic segur que si estem més acollonits. Qui vulgui fer política en serio s'ho haurà de treballar molt a no ser que caigui en la temptació de convertir la por en populisme que sempre és una temptació fàcil.
Divendres començo les vacances i ho faré aquest any, com ja fa dos estius, amb una bona travessa. Ja vaig parlar en un altre post, de la importància que dono al passejar, que és més que la d'un simple esport, i és també una manera de concebre els espais, les distàncies i els temps, potser la mateixa vida. Experimentar els moments de desànim, quan la calor apreta de valent, i també el goig de veure l'indici d'un campanar que vol dir hostalet, refugi, llit i aigua fresca.
L'any passat vam recórrer la cara nord (sona seriós dit així) del Montsec des del Pont de Montanyana fins a Oliana, Sant Llorenç de Morunys, Solsona i Montserrat. Aquest any ens hem decidit pel sud, i començarem a Tortosa tot reseguint el Gr 7 fins a Bellprat i d'allà agafant el Gr 172 i acabant a Montserrat. Sí sempre acabem a Montserrat, per situació geogràfica però també pel que representa pels que ens hem animat a fer tot o una part del recorregut.
Quan torni a reobrir aquest bloc pel setembre, ja en faré cinc cèntims. Comptant, com sempre, que al bloc (afortunadament pels que el llegeixen) només hi posem una petita part d'allò que vivim. Segurament la més informativa, la més superficial. La part més important quedà sempre maldestrament explicada entre les pàgines del quadern de viatge o mig oculta en una memòria feta només de sensacions.
P.S- Entre el brevíssim equipatge m'emporto un llibre per rellegir: Camí de sirga de Jesús Moncada. Mequinensa cau més amunt d'on passarem, però m'ajudarà en les estones mortes a peu de riu a respirar una mica més d'Ebre.
La meva mare em comenta que sempre paga el mateix per la factura de l'aigua. Li demano que me l'ensenyi, ja que és estrany que no hi hagi cap variació entre l'estiu i l'hivern. Quan aconsegueixo desxifrar la factura, me n'adono que el tema és ben senzill. Hi ha un mínim de consum a pagar, independentment del consum real que en el seu cas és força inferior.
Ella que és més ecologista que no pas jo, no gastarà més per arribar al mínim, però em pregunto per quina raó hi ha aquesta mena de penalització absurda pels consums baixos.
losanti |
Calaix |
dimecres, 14 de maig de 2008 | 19:55h
Sóc un aficionat al futbol de gamma mitja-baixa. És a dir, no vaig al camp, però m'agrada seguir els partits del Barça per la tele, cosa cada vegada més difícil, almenys en obert, en català i "de gratis" (ja sé, estava mal acostumat). Com que aquest any no he seguit el dia a dia del Barça, m'està superant tot el que sento i veig aquests darrers dies al voltant dels jugadors i sobretot del president.
Laporta va agafar el club en una situació lamentable económica i esportivament, i en tres anys el va portar fins a una respectable salut econòmica (diuen), dos títols de lliga i una copa d'Europa. El que després va passar ja no ho sé, i és bastant inexplicable.
És un goig poder escoltar algú que porta a les espatlles una llarga trajectòria i experiència, i que ho porta bé sense nostàlgies i amb una intacta curiositat pel present i pel futur. Ha estat el cas de les entrevistes que vam tenir ahir amb els jesuïtes Jean Yves Calvez i amb Pierre de Charentenay
Torno a Paris després de molts anys. De fet la darrera vegada va ser tot just acabat el COU i d'això en fa molt de temps. Governava Mitterrand i al Louvre hi estaven construint la famosa piràmide. Ahir per la tarda, després de sopar, com que no teníem cap visita ni reunió pendent vam dedicar-la a passejar pel costat del Sena amb un temps formidable, d'estiu.
La ciutat em va despertar de seguida el record i la fascinació que vaig sentir amb els meus divuit anys tot just complerts i la perspectiva que s'obre sempre en acabar l'institut i haver d'anar a Barcelona per començar la universitat. Dos llocs em van quedar a la memòria que si tinc, ni que sigui una mica de temps, m'agradaria tornar a visitar, el museu Rodin i la Sainte Chapelle.
Tota la ciutat però fa olor a Primavera, i convida simplement a asseure's en una terrassa o a passejar. I que voleu que us digui, no sóc de la generació del 68, però ser aquí al mes de maig després de 40 anys del que hi va passar, també té la seva gràcia. Sobretot ara que mitificadors i detractors, han entrat en una mena de cursa de despropòsits. Veient però com està la ciutat un mes de maig, a un no se li fa estrany que animés a molts a somniar i voler canviar les coses.
losanti |
Calaix |
dissabte, 26 d'abril de 2008 | 09:46h
Aquest matí a primera hora, com molts dies, he pujat des de Collblanc fins la carretera de les Aigües. És la meva estona d'esport, d'escampar "cabòries" que diria aquell i de despertar-me amb el mateix despertar de la natura.
La de Collserola, és segurament una natura massa a prop de la ciutat, massa amenaçada per plans urbanístics (com el pla Caufec d'Esplugues) però té la gràcia d'una generositat que desborda a qui té el gust de contemplar-la. Han caigut quatre gotes, i és impressionant la florida de la ginesta, i de les altres herbes aromàtiques.
Mentre anava gaudint de tot això, pensava en la necessitat de conrear ja des d'infants una actitud d'agraïment vers la natura, vers la terra, també vers els elements (ara tot just comencem a redescobrir l'aigua!!). La natura és més que un supermercat o un centre d'oci, té la seva pròpia dinàmica que cal intentar respectar, i en tot cas compaginar amb les activitats humanes. Adonar-se de tot això necessita d'una educació de la sensibilitat, d'una contemplació agraïda de la qual a vegades en som absolutament ignorants.
