El que s'ha sabut les dues darreres setmanes en relació a pressumptes irregularitats en la gestió d'algunes ONG, era una cosa que en molts ambients ja feia temps que s'olorova. La proliferació d'aquest tipus d'organitzacions havia estat fins i tot superior a la de les necessitats a les quals es volia atendre. Això s'explica, per una qüestió semblant a allò que ha succeït amb les Fundacions: la llei no posa massa condicions a l'hora de crear-les, i després l'Administració té pocs mitjans per controlar-les. D'aquí que les ONG amb més seny sense esperar a l'actuació administrativa ja fa temps que van optar per una mena d'autoregulació.
Avui és el dia de la dona treballadora. Un dia que seguirà tenint tota la força reivindicativa en la mesura que en el món del treball continuïn produint-se una sèrie de desigualtats explicables només en funció del gènere. Si a feines iguals el génere és una variable discriminatòria de salaris això cal denunciar-ho i aquest és un bon dia per fer-ho.
Tanmateix crec que circumscriure avui la problemática de la dona al treball i als salaris no és suficient.
Diumenge a la tarda vaig tenir notícies del Pau. Feia mesos que no escrivia, i encara que no em va estranyar perquè sé que el treball allà és intens i les connexions més aviat difícils, trobava a faltar les seves notícies d'Àfrica. Porta un any i mig treballant pel JRS (Servei Jesuïta al Refugiat) a la zona de Lofa a Libèria, aportant els seus coneixements d'arquitecte en la reconstrucció després d'una guerra que ho va devastar tor. Què poc costa destruir i què difícil resulta que les coses retornin a una certa normalitat: retorn, habitatges, infraestructures, escoles...!
Qui són els
refugiats?Segons una definició de les
NNUU(Ginebra, 1951) la condició de
refugiat s’aplicarà a
“tota persona... que, degut a fonamentats
temors d’ésser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença
a determinat grup social o opinions polítiques, es troba fora del país de la
seva nacionalitat i no pugui, o no vulgui
acollir-se a la protecció de tal país; o que, no tenint nacionalitat o
trobant-se, fora del país on abans hi tingués residència, no pugui o no vulgui
tornar-hi” (Art. 1,A.2).
Aquesta definició, una mica recargolada, s’ha anat ampliant al
llarg dels anys amb una condició nova: haver abandonat el lloc d’origen però
sense sortir del país. Són els desplaçats interns.
Joan Puig i Cordon es feia ressò en el seu bloc d’un
programa d’Antena 3 sobre el País Basc que utilitzava càmeres ocultes per entrevistar a capellans que simpatitzaven amb l'esquerra independentista. L’objectiu no era altre que
deslegitimar l'important paper de mediació que l’església basca està realitzant
Ara li han posat el "bonic" nom de Institut de Cooperació per a la Seguretat Hemisfèrica (SOA/ WHINSEC) però per molts seguirà sent l'Escola de les Amèriques, una de les organitzacions governamentals més nefastes que ha generat l'obsessió nord-americana per la seguretat.
Parlo amb la Margarita d'una novel.la de l'escriptor turc Orhan Pamuk que estic llegint. Es titula Nieve (Alfagurara) i transcorre a la ciutat de Kars. La Margarita coneix bé l'autor i la ciutat. Ella és armènia, viu a Barcelona des de fa un temps i a més de parlar diverses llengües ara s'ha decidit a aprendre el català.
Encara que això dels "dies" dedicats a un tema concret, a vegades fa una mica de ràbia, la veritat és que poden servir per prendre ni que sigui mínima consciència de realitats sovint amagades. Són com l'altra cara de la nostra opulència, d'aquella que ens situa entre els 20 primers països en l'índex de desenvolupament del PNUD.
Digueu-me ingenu però notícies com la destitució fulminant de Rumsfeld després de la debacle electoral de Bush, em retornen a una certa confiança en això que anomenem democràcia. Avui el món respira una mica més tranquil, encara que caldrà veure si el canvi de rumb no és més que una cosa puntual o una tendència que es consolida.
El que queda clar, mirant els resultats de les eleccions nord-americanes és la duresa amb què ha estat castigada l'administració Bush i
amb ella un dels períodes més tristos, foscos i indecents de la
història dels EUA.
Demà a la tarda (dijous 9 de novembre), la Lliga dels Drets dels Pobles i la Federació catalana de ONG pels Drets Humans ha organitzat una jornada sobre Txetxènia que han volgut titular amb el significatiu lema de "Trencar el silenci".
El silenci vergonyant sobretot de la majoria d'estats europeus que per qüestions que anomenen solemnement com a "geo-estratégiques" ha condemnat tot un poble a ser anihilat. Són massa els interessos comercials i polítics que lliguen als grans estats d'Europa, sobretot Alemanya i França, amb la Rusia de Putin, per atrevir-se a denunciar i intervenir en un conflicte que ha traspassat des de fa temps la ratlla de qualsevol consideració humanitària o racional.
L'acte es farà al c. de les Tàpies 1-3 de Barcelona (L.3 Paral.lel) de les 17.30h fins a les 20.00h. Hi intervindran Carlos Taibo, i testimonis directes del conflicte. Acabarà amb la lectura d'un dels articles d'Anna Politovskaia, la periodista assassinada precisament per intentar trencar aquest silenci.
En tota família sempre es produeixen notícies bones i notícies que no ho són tant, o que directament son dolentes. De les bones un se n'alegra i s'enorgulleix; les dolentes com bé ho diu la paraula "dolen", produeixen tristesa i compassió. Aquests dies n'he tingut una en cada sentit.
Del 16 al 21 d'octubre s'està celebrant la Setmana de mobilitzacions contra la pobresa. Hi hauran diferents actes per exigir als líders
mundials que acompleixin els seus compromisos amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni i l'eradicació de la Pobresa.
Aquesta iniciativa s'emmarca dins un conjunt de mobilitzacions que la GCAP(Global Call to Action against poverty) durà a terme a tot el món durant el mes d'octubre. La banda blanca
continuarà sent el signe distintiu internacional.
La Declaració del Mil.leni va ser un compromís dels estats sota el
patrocini de les Nacions Unides pel qual es fixava la data del 2015 per
assolir 8 objectius recollits en la declaració. Més
enllà de les possibilitats mobilitzadores de cadascú, si que pot ser un
moment almenys, per prendre consciència del problema i recordar als
governs els compromisos adquirits.
Hi ha moltes maneres de seguir via web la campanya us proposo algunes adreces: GCAP Intermon Pobreza zero
Sobre la pobresa a casa nostra és molt interessant (sobretot en època electoral) donar un cop d'ull a les conclusions de l'Observatori de la pobresa (2003) de la Fundació un Sol Món.
Dissabte al vespre vaig sopar a la Garriga a casa del Jordi, un bon amic que ens acull. Som un grup d'unes vuit persones de formació i feines diverses, però implicades la majoria en l'educació en el lleure. Des d'abans de l'estiu que no ens veiem i ja teníem ganes de fer-la petar. Del grup n'hi ha tres que han fet allò que en diuen "experiències solidàries" a l'estiu. Un a Bolívia i dues noies a l'Àfrica (Sierra Leone i Camerun). Com en les vetllades africanes intenten narrar-nos allò que han viscut.
