Santi Torres. Catalunya Cristiana.
Fa pocs dies, en una trobada al voltant d’un tema d’actualitat com el
de la transformació de caixes en bancs, un dels ponents, després de fer
una anàlisi acurada de les conseqüències econòmiques i socials de la
desaparició del model de caixes, va dir, i cito de memòria: «ens hi
juguem un model que creu en la importància de les coses petites». La
mateixa impressió m’ha causat la lectura del quadern de Cristianisme i Justícia L’agroindústria sota sospita, de Gustavo Duch.
A
la Bíblia no és gens estrany trobar-hi l’expressió “tancat” o “obert”
referent al cel. Quan el cel es tancava era més aviat signe de mal
presagi. Un podia entendre que el cel s’havia tancat en èpoques de
llarga sequera que portaven associades la fam i la pobresa més
extremes. Però també el cel es tancava quan els profetes callaven, i
mancava, per tant, aquella paraula (inspiració) que
guiés l’acció dels homes i de les dones durant un període sempre
indefinit. Es tractava, doncs, de temps durs, on a la pobresa s’hi
sumava una manca de lideratge i una sensació d’injustícia i campi qui
pugui generalitzades. M’ha fet gràcia trobar escrita aquesta expressió
en alguns dels articles dedicats al problema de trànsit aeri generat
per les cendres del volcà islandès.
Santi Torres. Aquest any que tot just comencem, conclou el termini que els dirigents europeus es van posar per acabar amb la pobresa a la UE. Doncs bé, estem a l’any 2010 i els objectius són molt lluny d’assolir-se i encara ho haguessin estat més, sinó fos perquè l’any 2005 es van revisar a la baixa davant la previsió d’uns resultats vergonyosos.
Sigui com sigui, i seguint el criteri que una persona és pobra si la seva renda està per sota del 60% del salari mitjà del país on viu, a Europa 80 milions de persones (prop del 17% de la població) viuen per sota d’aquest llindar. No totes són persones en atur. N’hi ha un 8% de les que tenen feina amb uns salaris que no els permeten sortir de la pobresa. Això feia molt temps que no passava, almenys des de la creació d’un cert estat del benestar, i desmenteix a aquells que situen en la “plena ocupació” la solució a la pobresa.
El “VI Informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya” que es va presentar a finals de l’any passat, dóna moltes de les claus per a interpretar la rapidesa i cruesa en què s’han notat els efectes de la crisi econòmica que vivim. Deia concretament l’informe: “Si la crisi s’ha deixat sentir tan ràpid i amb tanta potència, és perquè el substrat ho ha permès”.
En els posts anteriors he parlat de persones vulnerables i dins aquest col.lectiu també dels immigrants, no es pot subestimar però el risc que corre una part de la classe mitjana del país. En el cas de Catalunya és segurament aquest segment social el que sustenta l'esquelet que possibilita una mínima cohesió i és el que també via impostos col.labora més decisivament en el finançament i manteniment d'un intent d'estat de benestar.
El director de Caritas Jordi Roglà, en una taula rodona que es va celebrar fa uns dies a Cristianisme i Justícia, va fer servir el terme "crisi afegida" (ell en va dir addicional), per a referir-se a com afectaria l'actual crisi econòmica a les persones en situació més vulnerable.
La denúncia que ell feia era que tots aquests darrers anys de bonança econòmica, la despesa social a nivell estatal no va créixer en la mateixa proporció que ho feia el PIB i que, per tant, es va perdre una oportunitat de posar les bases d'un autèntic estat del benestar. Una inflació disparada afectava, ja abans de l'actual crisi, a les rendes més baixes en especial els centenars de milers de vídues amb pensions que tot just arriben als 500 € mensuals, i a aquelles pensions no contributives que encara es mouen per sota d'aquestes percepcions
El 14 de maig va produir-se un fet, si més no novedós com a forma de reivindicació i denúncia. Intermon portava ja temps denunciant que Repsol no complia amb les reglamentacions medioambientals i això produïa enormes impactes sobre pobles indígenes on estaven situades les explotacions.
Per això va decidir demanar a accionistes de la petroliera que cedissin el seu dret d'assistència a la Junta General d'accionistes, i la ONG va aconseguir reunir unes 86.000 accions, fet que li va permetre dur a terme una intervenció demanant a Repsol que respectés els drets dels pobles indígenes.
Em sembla un bon camí el de la conscienciació dels accionistes, per obtenir una presència i una mobilització que pressioni els responsables de les empreses a ser més transparents i respectuosos amb la legislació i els drets humans. És clar, que tot plegat pot semblar poca cosa, davant els que tenen la majoria d'accions i que son els que acaben decidint, però almenys s'utilitzen els canals establerts dins l'empresa per denunciar males pràctiques sovint difuminades per maquillatges publicitaris (vegi's sinó els anuncis que Repsol emet darrerament).
És d’aquells temes sobre els quals pesa un silenci absolut i més aviat
molesta quan algú en parla, però el cert és que després del comerç d’armes i del
de drogues, la prostitució en totes les seves formes és el tercer negoci més
difòs i lucratiu.A més és un negoci
creixent perquè s’ha sabut aprofitar d’aquells instruments bàsics en el procés
de globalització: el ràpid desenvolupament dels mitjans de transport i els nous
instruments de comunicació, en particular internet.
El Paraguai que vaig conéixer fa ja més de deu anys no ha parat d'augmentar els seus desequilibris econòmics. Els diferents governs del "partido colorado" han continuat amb les habituals pràctiques de corrupció que han sumit una part de la població en la més extrema pobresa. D'acollir immigrants per colonitzar algunes part del territori, com les colònies menonites o les colònies de japonesos, s'ha convertit en un país emisor de migrants (l'any 2007 un 1% dels paraguaians van sortir del país per motius econòmics).
La victòria de Fernando Lugo, obre almenys una escletxa a l'esperança. Paraguai té recursos per sortir-se'n, sobretot recursos energètics, però la gestió que n'han fet els anteriors governs ha estat nefasta. S'ha parlat molt de la condició d'ex-bisbe o de bisbe suspès a divinis. La meva opinió respecte això és clara.
Paraguai és segurament dels països de llatinoamerica que ens és més desconegut. En el nostre mapa mental, vull dir en el mapa que dibuixem els europeus d'algunes zones del món, per ser-hi, cal tenir alguna cosa que cridi l'atenció. O bé importants reserves de petroli, o bé platges de sorra blanca, o bé líders populistes cridaners, o bé ser el país d'origen de molts nouvinguts.
Paraguai no compleix cap d'aquestes condicions, i és per això un simple enclau geogràfic entre gegants (sobretot Brasil i Argentina) que li han fet la guerra i que han delmat una part del seu territori i de les seves riqueses naturals. Ara ha tingut eleccions i després de molts anys de partit "colorado" ha sonat l'hora del canvi.
És un país que em va deixar petjada quan el vaig conéixer el 1997.
S'ha parlat molt de desenvolupament i de creixement econòmic. A mi m'ajuden el criteris que proposa el professor José Ramon de Espínola quan parla del desenvolupament com
"un tipus de creixement durable que produeix cohesió social, que crea ocupació en un mercat de treball que no discrimina, que fomenta la igualtat d'oportunitats i redueix el nombre de pobres i exclosos".
Son criteris que es poden mirar d'aplicar a l'hora d'avaluar el "creixement" sostingut dels darrers anys. Precisament és ara quan es posarà a prova la cohesió social assolida.
Segurament els símbols, quan es tracta de persones, estan plens d’ambigüitats precisament perquè son persones de carn i ossos amb històries apassionants, decisions encertades i altres discutibles, cercles de poder que els envolten o interessos econòmics amagats. A vegades és tanta la necessitat que tenim d’aquests símbols que correm a pujar als altars persones que després ens “defrauden o ens fallen” amb les seves actuacions.
“Estic molt amoïnat per la intromissió de l’empresa petroliera en la nostra comunitat. Aquesta preocupació és perquè sabem que estan ocasionant greus problemes en altres comunitats, destruint costums i valors”.
Les imatges de les bombes i la violència a l'Iraq formen part de la nostra quotidianitat. Les mirem amb la mateixa desgana que mirem alguns dels anuncis ja vistos i sabuts.
Molts dies, al vespre, entro a una pàgina de la BBC on recullen algunes de les fotografies del dia. Són fotografies que agafen aspectes i situacions que no acostumen a sortir als diaris. Aquesta nit hi havia aquesta fotografia: en un local del centre de Bagdad, algú prepara un te mentre un grup d'homes parlen tranquil.lament al voltant d'una taula.
El que m'ha commogut de la fotografia, ha estat reconèixer que al voltant de tot conflicte, violència, guerra, terrorisme ... hi ha una pau de dia a dia trencada. M'ha commogut, en definitiva la fragilitat de la pau. Una pau que a Bagdad, té gust a te i dolços.
Gent dels "matins de Catalunya Ràdio", porten una setmana retransmetent des de Moçambic i l'Antoni Bassas s'hi desplaçarà la setmana vinent. Em sembla que ha estat una iniciativa fantàstica. Un programa com el del Bassas es un programa que pels que som radioadictes, acaba sent familiar com les torrades de l'emorzar.
Que un programa així dediqui temps, recursos i personal a parlar sobre la realitat africana des d'allà, em sembla la millor manera d'apropar una realitat, que d'alguna manera queda sempre relegada als documentals emesos en hores intempestives.
Àfrica ja no és una entelequia o un terreny reservat per activistes de la solidaritat "super" conscienciats. Àfrica es a tocar de casa i dins a casa. Els mals d'Àfrica (la Sida, la fam, la corrupció, ...) son mals que ens haurien de sonar com qüestions no pas del tot al.lienes.
Com més comunicació entre les dues realitats, com més coneixement, millor per Àfrica i també millor per nosaltres. Enhorabona Basses i companyia!!.
Us recomano de tot cor el bloc que el company jesuïta Pau Vidal escriu setmanalment des de Libèria. http://enpau.blogspot.com/
El “VI Informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya” que es va presentar a finals de l’any passat, dóna moltes de les claus per a interpretar la rapidesa i cruesa en què s’han notat els efectes de la crisi econòmica que vivim. Deia concretament l’informe: “Si la crisi s’ha deixat sentir tan ràpid i amb tanta potència, és perquè el substrat ho ha permès”.
(Publicat a 
