El debat sobre la decisió de l’ajuntament de Vic d’impedir l’empadronament d’immigrants en situació irregular s’ha anat esvaint. Com acostuma a passar amb aquest, però també amb molts altres temes, apareix la foguerada se’n fa una discussió plena de sorolls i s’abandona a l’espera d’un moment més oportú. Una de les coses que sap greu de tot aquest episodi, a més de la criminalització d’un ajuntament que ha anat sempre al capdavant a l’hora de proposar polítiques migratòries, és que el debat continua estancat encara en els aspectes més bàsics del fenomen.
El cas de l’activista sahrauí Aminatu Haidar pot abordar-se des de molts punts de vista. Un d’ells, i en el qual ja aviso no entraré, és el de la utilització de la vaga de fam com a arma de pressió política. Al contrari d’aquells que veuen en aquesta actuació una resistència de caràcter pacífic, a mi em queden molts dubtes sobre el caràcter pacífic d’una mesura que suposa una extrema violència almenys sobre la pròpia vida. Més enllà però de la percepció de l’acció, queda el fet de la justificació del seu us en casos on la situació personal o col.lectiva és fruit d’una injustícia tan flagrant i desesperada que la persona arriba a la conclusió que aquest és l’únic camí per atreure l’atenció de l’opinió pública i els governs. I són molts els senyals que indiquen, en el cas de Haidar i del poble sahrauí, la situació ja ha arribat a uns nivells de repressió absolutament insostenibles.
Si no l'heu anat a veure us la recomano. És d'aquelles pel·lícules amb moltes capes. Un en pot sortir pensant que ha anat a veure una pel·lícula de ficció amb l'estètica pròpia dels videojocs; un pot sortir-ne impressionat per la combinació de llenguatges cinematogràfics que fa el director i del qual en surt sense que en quedi tot en un nyap incomprensible; i finalment un en pot sortir, com en el meu cas, pensant que tot plegat és l'al·legoria d'un risc ben real per la nostra democràcia, per tant de ficció res de res.
Haver escollit Johanesburg i Soweto com a marc ja té la seva cosa. Tancar-hi allà literalment a milers d'ésser extraterrestres, en un ambient insalubre perquè vagin poc a poc caient en la degradació més absoluta, pot com a mínim ressonar. Com ressonen terriblement els arguments per mantenir tot això i donar-li una lògica i una patena de racionalitat: ens hem de protegir (seguretat), són éssers ganduls, cal renunciar a integrar-los a res... Sona també la decisió de passar a mans privades l'encàrrec de traslladar tot el "gueto" a un lloc més apartat de la ciutat, també per raons de seguretat.
En cada elecció es repeteix el mateix guió. L’endemà de les eleccions els mitjans de comunicació acostumen a fer-se ressò dels bons resultats d’algun partit de caire ultranacionalista o xenòfob. En aquest cas per exemple li va tocar a Holanda amb l’obertament anti-islàmic PVV de Geert Wilders que va recollir prop d’un 17% dels vots.
A Europa existeixen uns quants partits amb representació parlamentària que han actualitzat i modernitzat discursos de caràcter populista. No tots tenen els mateixos accents però si que són partits que posen com a centre el “problema” de la immigració i que comparteixen uns plantejaments dirigits a recollir el vot de persones desenganyades amb les polítiques dels partits anomenats tradicionals. N’hi ha a Bèlgica, a Aústria, a França, a Itàlia i en molts altres països on tenen escassa implantació.
El Servei Jesuïta a Migrants (SJM) va presentar fa uns dies a Madrid un document on es denuncien les polítiques de fronteres que els països de la UE estan aplicant en el cas de l'anomenada Frontera Sud. Patrulles marítimes conjuntes, instruments de vigilància electrònica molt sofisticats, acords de readmissió de migrants expulsats o retornats ... són algunes d'aquestes mesures. Allò que la propaganda oficial revesteix de manera exclusiva com a lluita contra el tràfic d'éssers humans i de polítiques de cooperació al desenvolupament, està constituint a la pràctica, una més que dubtosa externalització de fronteres, vers països no caracteritzats precisament per un afecte massa intens en relació als drets humans.
Quan la major part de la immigració arriba tranquil.lament per vies
àrees i terrestres, la UE ha fet de la frontera Sud el seu símbol de
control de la immigració il·legal. Les conseqüències però d'aquestes
polítiques de fronteres es tradueixen en la substitució del que és una
ratlla administrativa en extenses àrees de "terra de ningú".
És una agència europea amb seu a Varsòvia (Polònia). Va ser creada l'any 2005 com a desenvolupament lògic del programa "Espai de llibertat, seguretat i justícia" promogut a la cimera de la Haia i acceptat pel Consell l'any 2004. El govern espanyol en fou un dels màxims promotors. Desbordat pels episodis massius d'immigració que en aquell temps tenien lloc a Ceuta i també a les Canàries va demanar ajuda a la resta d'estats membres. Els estats sense delegar quelcom bàsic de la seva sobirania com són les fronteres consideraren necessària una agència que dotés de coordinació i recursos el control de les fronteres exteriors, especialment la frontera sud i la frontera est. La notícia va vendre's com un pas positiu cap a la integració europea ja que per primer cop es reconeixia l'existència d'unes fronteres exteriors que eren responsabilitat de tots els estats membres.
Al final, si Déu vol, i cap ensurt de darrera hora ho impedeix , demà es signarà el Pacte nacional per a la immigració. Sense saber-ne el text definitiu, únicament l'anunci d'aquest acord ja és una bona notícia pel país. La immigració és d'aquelles qüestions bàsiques com l'educació, que no es poden deixar a les conjuntures polítiques o a les lluites electorals.
Enhorabona al govern i a la Secretaria per a la immigració de l'Oriol Amorós, l'encert a l'hora de liderar-ho, i enhorabona a l'oposició per tenir una visió de país prou profunda per entendre que ara era el moment de sumar i no pas de restar. També han jugat un paper importantíssim en el procés multitud d'entitats, organitzacions i particulars que arreu del territori han participat suggerint canvis i millores.
Signar aquest Pacte en les condicions econòmiques actuals, suposa un compromís amb un valor afegit. És aquestes coses les que fan gran una societat, ara només cal demanar encert i recursos per aplicar tot el que allà es proposarà. Tindrem temps de parlar-ne, avui ens n'hem de felicitar.
El GELA (Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades) ja fa uns quants anys que treballa en la promoció de la recerca de llengües amenaçades. Dimarts passat en el context de la III Jornada d'immigració i recerca van presentar el seu treball d'inventari de grups lingüístics existents a Catalunya. Un inventari que, a partir de la immigració, s'ha disparat fins a un nombre res menyspreable de prop de 170 llengües.
En el procés de simplificació que fem sobre el fenomen, és habitual la
reducció de les llengües dels immigrants a les oficials dels seus
estats. Què hi hagi un grup així fent una recerca d'aquest tipus és un
signe de què els catalans no volem caure en aquestes reduccions.
Sabem prou bé el que costa el reconeixement de la diversitat
lingüística dins un estat com per no ser sensibles a anar reconeixent també
aquesta diversitat en la comunitat nouvinguda.
En fer-ho es
possibilita l'establiment d'una corrent de simpatia entre minories
lingüístiques, fins al punt, d'haver-hi no poques persones que han descobert el
valor de les seves llengües maternes en veure l'ús i la valoració
oficial que aquí es fa del català.
Us recomano si teniu temps de passejar-vos per les fitxes que han
elaborat dirigides sobretot a educadors, però interessants per tothom
qui valori la diversitat lingüística.
Les sol.licituds de retorn als seus països d'origen, per part de persones immigrants s'han multiplicat durant el 2008. Alguns d'aquests retorns es realitzen via els mecanismes d'ajut social (la caritat, en definitiva) que es limiten a pagar el passatge i poc més. Altres es fan via oficial, sobretot quan es va obrir la possibilitat de cobrar aquelles prestacions derivades d'haver cotitzat a la Seguretat Social durant un període de temps més o menys llarg.
El drama però de la situació actual és que la persona que ha vingut a viure a Catalunya té els seus drets sempre lligats al treball. És aquest treball el que li permet portar a terme el reagrupament familiar, és el que li permet amb els anys aspirar a una regularització de tipus ordinari i, fins i tot, a la naturalització. La crisi està tallant molts d'aquests projectes en un moment en què tot just començaven a construir-se i això situa a aquestes persones en una vulnerabilitat dramàtica.
En principi que els països de la UE es posin d'acord en caminar vers polítiques comunes, també en immigració i asil, és una bona notícia. El problema és que l'experiència dels darrers anys i les darreres trobades europees, és que aquest acord o pacte s'està plantejant a partir de les polítiques més restrictives que existeixen a la Unió. És l'excusa per exemple, d'acceptar una directiva del retorn que permet estades en centres de detenció de fins a 18 mesos, dient que això limita a aquells països que permetien estades superiors. Sarkozy s'ha entestat ara en el pacte i caldrà veure en què es concreta, però fa mala espina quan els textos insisteixen tant en seguretat, en fluxos, en control etc i molt poc en polítiques d'integració, en el concepte de ciutadania i en altres conceptes que serien més propis de democràcies liberals.
Els que
atribueixen a la immigració l'estar posant en perill el futur de la
llengua catalana, caldria recordar-los que sense immigració és possible
que avui la nostra llengua estigués reservada a les residències d'avis i
als clubs de tercera edat. La immigració suposa la possibilitat
d'incorporació a mig i llarg termini de nous i joves parlants.
No
ho comparem tampoc amb la immigració dels anys 50-60, llavors els mecanismes de
què disposava la llengua i el país eren en tot molt inferiors als que tenim
avui.
Es
tracta de fugir del presentisme i la immediatesa. Visc en un barri amb
percentatges d'immigració elevadíssims, i on el català és gairebé
absent de la majoria d'àmbits públics. Però on vaig m'expresso en
català, fins i tot, quan a vegades noto que hi ha serioses dificultats en què m'entenguin. Això no em treu però el somriure, ni la paciència ni la
militància, perquè entenc que la cosa va per llarg.
Benvinguts
els manifestos d'associacions d'immigrants com el que es va presentar
ahir a l'Ateneu, i que en certa manera era una repetició del que es va
presentar mesos enrera per Sant Jordi. Segurament calen
"manifestacions" més o menys representatives i que escenifiquen
voluntats de normalitat enfront els que fan del "manifiesto" un
exercici de política ficció. La cosa però es juga en el dia a dia. En
la intel.ligent combinació de prudència, normalitat, constància,
coherència i bon humor.
Com que m'estimo la meva llengua,
també m'estimo ara sentir-la parlar en els diversos accents que
adquireix en boca de persones vingudes d'arreu.
La immigració és un procés dinàmic. En aquests moments, les principals entrades de persones extra-comunitàries al país es realitza a través del reagrupament familiar. El reagrupament com a fenomen és d'una gran importància. Fa visible la decisió de romandre en el país d'acollida i d'iniciar un projecte de vida sinó definitiu si almenys de llarga durada. És per això que el reagrupament esdevé un factor principal d'integració així com un fenomen que necessita ser gestionat d'una manera intel.ligent.
Ahir a la taula sectorial d'immigració que convocà el ministre Corbacho, ja es va poder evidenciar la diferent interpretació que d'aquesta gestió en vol fer el govern de Madrid i aquella que el projecte de Pacte Nacional per a la Immigració recull. Corbacho vol limitar el reagrupament a la família nuclear i de nens i nenes fins a 16 anys. La proposta del Pacte, en aquest cas defensada per la consellera Capdevila, s'inclina per considerar que "els i les joves tenen dret a viure amb les seves famílies i que els i
les joves igual com les dones reagrupades que arribin a Catalunya
disposin simultàniament dels permisos de residència i treball".
Només un apèndix del meu post d'ahir, referit en aquest cas al col.lectiu d'origen estranger.
Si la taxa d'escolarització post-obligatòria era relativament baixa en el cas català, aquesta és molt més baixa entre l'alumnat d'origen d'estranger. Un exemple: pel grup de 19 a 21 anys el total d'escolarització és del 52% pel conjunt, i d'un 17% en el cas dels alumnes d'origen estranger. Pel grup de 22 a 25 només un 4% del col.lectiu d'origen estranger està escolaritzat, davant el 28% del total.
Aquesta situació és en part deguda a una de les perversions de la llei d'estrangeria en vigor que deixa en un buit legal als que arriben a la majoria d'edat havent arribat al país via reagrupament familiar. Però també a un sistema educatiu que no ha tingut temps d'adaptar-se a les necessitats d'aquest nou col.lectiu pel que fa a l'ensenyament post-obligatori. Sí això persistís seria perillosíssim en quedar una bossa de persones amb una qualificació professional baixa i sotmesa contínuament als alts i baixos de l'economia.
Escric ja des de Barcelona. Ahir va ser l'últim dia de periple europeu. La casualitat va voler que l'entrevista que teníem amb el Jesuit Refugee Service-Europa la fem a Brussel.les en plena moguda pel tema de la directiva comunitària sobre el retorn.
Fins fa uns anys la Unió actuava com a garant dels drets fonamentals, enfront les polítiques restrictives dels estats sempre gelosos de la seva "ciutadania". Construir una altra "ciutadania" a nivell europeu, obligava a considerar el cas contradictori de les persones que residien en un Estat però que tenien la mobilitat limitada per les fronteres interiors. Llavors es va començar a parlar d'una nova ciutadania no lligada necessàriament a la nacionalitat i si en canvi a la residència.
Tota l'operació al voltant de les bandes llatines, ha estat batejada pels mossos com a "operació Dingo", fent referència a aquesta espècie de gos salvatge molt territorial i que s'agrupa en petites manades.
Les bandes llatines no és un fenomen menor, i només cal atansar-se a algun dels barris on els llatins son grup majoritari. A Catalunya però hi ha hagut un esforç gran per donar sortida legal i associativa a aquestes bandes, aprofitant els elements positius de socialització que puguin tenir, i que a mi per desconeixement, se m'escapen.
Ara d'aquí a anomenar "dingo" a l'operació, em sembla una mica excessiu. Ahir parlava del paper dels mitjans de comunicació, doncs un dels problemes està en les notes de premsa que s'elaboren des de les diferents policies, i en les denominacions i etiquetes que es posen a operacions, redades etc... Caldria tenir cura en el llenguatge, doncs, aquest és sempre una font de construcció d'una determinada imatge pública.
