Avui dilluns 25 de gener al Palau Robert i dins l'exposició "Religió, llengua, cultura a Catalunya", hi haurà una taula rodona al voltant de la traducció de textos religiosos al català. Hi intervindran Josep Rius-Camps, biblista i traductor de Demostració a Teòfil, Antoni Prevosti, sinòleg, traductor d'Analectes de Confuci i Laia Villegas, sanscritista, traductora de Les estrofes de Sämkhya.
La taula s'ha quedat petita, ja que hi podien haver intervingut molts altres traductors com en Ramon Prats, traductor del tibetà, Halil Bárcena, que ho és de poesia sufí àrab i persa, o la mateixa Jenny Read-Heimerdinger, coautora amb Josep Rius-Camps de l'edició de l'obra llucana. És un petit miracle (i mai millor dit) el que passa a Catalunya amb el tema de les traduccions de textos religiosos. Comptar amb editorials i amb traductors que apostin per aquest tipus de treballs representa un esforç encomiable que necessita d'un reconeixement.
Quan algú amb esforçat voluntarisme i amb bona intenció diu, de bones a
primeres, allò de què aquesta crisi pot ser positiva i ens pot fer més
bons i més savis, convé que ens l’escoltem amb certa reserva. Hi ha
moltes probabilitats que qui això afirma, ni que sigui des de la bona
fe i les ganes d’infondre optimisme, tingui garantits uns mínims vitals
que el fan dormir calent i tip. Per tant, comencem dient que aquesta
crisi és injusta, absurda i fruit d’un engany que ha durat massa temps.
I el pitjor de tot en són les conseqüències: famílies senceres a
l’atur, fills que han de deixar precipitadament els estudis per donar
un cop de mà, depressió davant un túnel del qual no se’n veu sortida,
violència, tristesa ... Són cicatrius que costarà sanar, i algunes
romandran per sempre com aquelles trajectòries vitals que per debilitat
psicològica o manca de suport familiar, es trenquen i costa molt
recuperar. Tot això no es pot passar per alt, amb una mena d’optimisme
buit i frívol.
Em sento desbordat aquests dies per tantes notícies sobre corruptes, vanitosos i caragirats, sobre regals i regalies, desfalcos i caradures i tot un mostreig de penes que de tan humanes gairebé fan plorar. Però, és clar, diem que tot això és humà, com si no ho fossin la honestedat, la rectitud, la solidaritat, la humilitat o la senzillesa. I segur que aquestes virtuts abunden també entre els polítics com ho fan les altres, però són més callades, perquè de fet han de ser-ho.
Estranya però tanta impunitat. És a dir, que la manera com es feien les coses a les Balears, a València o Catalunya o ves a saber on, partien d'una mena de supòsit que mai res seria descobert. Per què, com pot ser que la cosa fos tan descarada, tan poc treballada, tan al descobert? Què és el que feia que totes aquestes persones se sentissin amb un sentiment d'invulnerabilitat? Els amics, les relacions, els contactes, el poder...? Però no és tot això molt més fràgil del que sembla?.
Ja cal que ens espavilem si no volem que a més de ser una cosa del passat (recent però passat) continuem per anys en la mateixa dinàmica. Benvingudes, per això, les auditories internes, les oficines antifrau, les sindicatures de comptes i uns protectorats ben potents. Digueu-ho als desencantats de la política, sobretot aquells que enyoren èpoques més "serioses" quan de fet tot això que ara surt ... passava. Qui sap si potser ara, encara que no ho sembli, estem en el bon camí.
Ahir dilluns vam poder visitar durant tot el dia el CERAS, centre dedicat a la recerca social que els jesuïtes francesos tenen a una de les banlieu de Paris, just a tocar de l'Stade de France, estadi de gloriosos ressons futbolístics i culers.
El CERAS es hereu de l'antiga Action Populaire creada l'any 1903, en una època en la qual l'església va fer els primers passos en temes directament socials i no únicament lligats a la beneficència. Els sindicats, i els moviments socialista, anarquista i comunista seduïen a una bona part dels treballadors que es trobaven en unes condicions socials precàries. Era una aproximació social en un primer moment interessada, pero que poc a poc va anar repercutint en les persones i els moviments que s'hi van anar posant.
Mes que evangelitzar la realitat obrera, eren els obrers i la seva problemàtica, els que qüestionaven una església massa lligada als poderosos. La repercussió d'aquest tipus de centres, a Franca però també a tot Europa va ser forta i en molts casos va suposar el naixement d'alguns importants sindicats.
Es diu així www.pregaria.cat, sorgeix dels Jesuïtes de Catalunya i vol ser una web amb recursos per a la pregària i l'espiritualitat. Amb un disseny molt senzill i on és molt fàcil de moure-s'hi. El fet que sigui totalment en català no és pas una casualitat. La normalització ha d'anar arribant poc a poc a tot arreu.
L'àmbit de l'espiritualitat i la pregària és un àmbit comunitari però sobretot un àmbit personal i íntim, on la llengua materna juga un paper fonamental. Hi ha una llengua en la qual un pensa, una llengua en la qual també un prega. Per això tenim la sort de tenir una bíblia interconfessional en català magnífica, una bíblia de Montserrat d'alt nivell, una editorial que se'n va sortint (l'editorial Claret) i unes publicacions diocesanes de tirades importants com son els fulls dominicals.
L'espai d'espiritualitat per internet necessitava d'una eina així, que neix amb vocació de servei a l'Església del país i també a tots aquells que amb diferents nivells de vinculació cerquen recursos des d'on viure la seva fe. Us recomano que hi entreu i si us sembla ajudeu a difondre-la.
(En la part dels meus enllaços Espiritualitat, Teologia i diàleg intereligiós trobareu també altres recursos)
Tot i no conéixer-lo personalment, el p. Cassià estava allà des de la meva infantesa com un nom, com un referent d'algú que ha ensumat que això del cristianisme no és redueix a una pràctica religiosa. El seu interès per la política i pel món social (especialment la problemàtica de l'atur), tenien tot l'aire del Concili Vaticà II, un aire de cooperació i diàleg ben allunyat dels tons de croada i d'imposició que avui s'escolten des d'altres contrades. Potser precisament per això, la unanimitat de l'homenatge i l'enyorament que deixa la seva mort.
Entre els articles que he llegit m'ha agradat molt el que li ha dedicat Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona, en un article al diari Avui. En reprodueixo només un fragment:
El llegit i admirat Alcoberro va escriure ahir un post sobre "la crisi de la religió", on més aviat es feia referència a la crisi del catolicisme i encara del catolicisme de casa nostra.
"L'home que mira" expressa un sentiment que en els darrers temps he escoltat en força ocasions "cada dia estan fent més difícil, per no dir impossible, viure com a catòlic a Catalunya i a Espanya". I ho fa sobretot en relació a alguns comportament i expressions adoptats oficialment des d'una bona part de la jerarquia eclesial.
Escoltar aquest sentiment de dificultat dol, perquè qui ho expressa ho fa en forma d'un desig frustrat. Qui no dóna valor a la seva identitat cristiana/catòlica, o qui ho viu d'una manera intimista i absolutament privada es pot permetre sentir una total indiferència per una realitat eclesial francament millorable.
Qui dóna valor però a aquesta identitat fins el punt d'intentar-la viure amb una certa fidelitat i compromís, i per tant amb un cert valor de pràctica pública, d'interès i fins i tot de participació activa, d'un temps ençà viu immers en una perplexitat notable.
Quan sento aquesta queixa, em surt la vena "capellanesca", que segons
com us ho mireu pot tenir un toc funcionarial de qui viu més o menys
d'això, però que si ho feu amb benvolença veureu que intenta expressar la vigència
d'una determina opció de vida.
L'any 1982, l'Associació Bíblica de Catalunya (ABCat) va iniciar el procés de traducció de la Bíblia al català. Fins aquell moment hi havia hagut altres traduccions entre elles la de Montserrat o la de la Fundació Bíblica Catalana (vinculada a l'Institut Cambó).
La nova traducció, però, tenia com a novetat el fet de ser interconfessional, es a dir, recolzada tant per catòlics com també pels protestants de les Societats Bíbliques Unides. El resultat conegut com a BCI (Bíblica catalana interconfessional) és un bon text, i un llibre atractiu amb mapes i annexos molt pedagògics.
La visita del 14è Dalai Lama a Barcelona ha posat de manifest una realitat, que els que seguim amb interès els fenòmens religiosos ja veníem notant des de feia temps: hi ha una part important de compatriotes que han adoptat el Budisme com a religió o filosofia, de referència.
El Budisme s'ha adaptat bé a Occident, perquè han arribat sobretot les pràctiques i els pensaments de més fàcil digestió. El Budisme, passat pel sedàs del màrqueting i desvestit de les pràctiques religioses més rigoristes, ens parla de vies cap a la felicitat, d'apaivagament dels desigs, de superació del dolor i del sofriment... curiosament aquelles coses que més ens porten de corcoll. La religió o la filosofia budista s'adapta com un guant a les nostres necessitats: ens cura de les ferides d'una societat occidental depredadora, violenta i feréstega.
Tinc la sort que el lloc on treballo habitualment té una finestra gran que dóna a una selva espessa feta de terrats, antenes i estenedors de roba. L'ondulació de l'Hospitalet, que no imaginava abans tant pronunciada, augmenta la sensació d'amuntegament excessiu. A l'hivern el sol es pon gairebé al centre de l'escena, just darrera un bloc de més de 15 pisos que algú va plantar al mig del barri sense massa escrúpols estètics. Eren altres temps... bé ¿eren altres temps?.
Demà a aquesta mateixa hora la finestra que tindré just al costat d'on treballo em donarà a un campanar de poble, i un camp ressec trencat per unes poques taques de verd, justament al costat d'un hort o del torrent.
Aquests dies una petita parròquia (San Carlos Borromeo) d'un barri de Vallecas ha estat notícia per haver-se revoltat en contra les pretensions de tancar-la per part de l'Arquebisbat de Madrid. De parròquies com aquesta n'hi ha a força barris de les grans ciutats. Són parròquies populars que es van obrir als 60-70 en el cor de les extensions urbanístiques fruit de la immigració interior del camp cap a les ciutats.
Vaig col.laborar durant dos anys a Saragossa amb una d'elles al barri del Picarral, i em vaig adonar, jo que vinc de poble, del gran bé que en aquestes barriades feien els centres parroquials. A més de llocs de litúrgia i Evangeli, eren també els lloc d'on sorgia l'activitat veïnal i sindical. Ara estan en crisi, com ho estan de fet les Associacions de veïns, els sindicats i tot allò que sigui defensa col.lectiva d'interessos a llarg termini. Tanmateix algunes d'elles continuen sent testimoni resistent de petites comunitats amb opcions i maneres d'expressar la fe i l'Evangeli que encara criden l'atenció.
Francament però m'ha sorprés el ressó mediàtic que ha tingut tot l'afer, tenint en compte que de parròquies se'n tanquen darrerament amb certa freqüència
A partir de la notificació del Vaticà al voltant de l'obra de Jon Sobrino, company jesuïta de El Salvador, un no pot deixar de sentir una barreja de tristesa i perplexitat. Deixaré la tristesa per un altre moment, és sempre un sentiment personal i subjectiu que fa de mal explicar, però en canvi si que m'agradaria compartir la perplexitat.
Perplexitat davant la limitació tan gran a què s'està sotmetent avui la
investigació teològica i que contradiu els criteris mínims en els quals
s'ha de desenvolupar qualsevol activitat investigadora sigui en el camp
que sigui. Hem d'exigir rigor, profunditat en l'estudi, dedicació,
honestedat ... i aquestes actituds viscudes fins les últimes
conseqüències ens poden portar a explorar terrenys nous, a trobar
conclusions impensades en un primer moment. Recerca i pensament
esdevenen un exercici que alimenta qualsevol activitat científica, que
la fan avançar i que contribueixen d'una manera decisiva a la seva
vitalitat i actualització.
Em pregunten què és la confiança. Millor amb un exemple: vaig a vendre les ametlles i em diuen, "quants quilos portes?" els hi dic el que he pesat a casa i no ho comproven.
És un exemple trivial però per a mi els grans valors, quan ho són, configuren i toquen fets i gestos trivials. I fixant-se en fets i gestos sembla que més aviat el predomini avui és el de la desconfiança
"Dialogal
és una revista
trimestral sobre religions i diàleg interreligiós, publicada
conjuntament per l’Associació UNESCO per al Diàleg
Interreligiós i l’empresa editorial El Ciervo 96. És
la primera publicació d'aquestes característiques que
s'edita al nostre país.
Dialogal
vol contribuir a una millor comprensió
de les diferents tradicions i fenòmens religiosos presents a
Catalunya i a la resta del món, així com de les tradicions
laiques i les seves expressions. De caire divulgatiu, va adreçada
tant al lector especialista com al no especialista. Aspira a ser una
eina al servei de la tolerància i la cultura de la pau, i a promoure
el diàleg interreligiós"
No he estat mai mitòman, ni tampoc partidari de córrer a elevar als altars al primer que es presenta com a profeta. A més tal com van les coses, qualsevol que tregui una mica el cap, o bé li tallen o bé el coronen, en una utilització política o mediàtica que acaba per desvirtuar-ho tot. Amb tot no em puc estar de doldre la pèrdua de l'Abbé Pierre.
(publicat a 
