|
Política  Les formes són importants en democràcia, si un s'hi fixa assenyalen una determinada manera de fer les coses, una determinada concepció del poder. Aquests dies que el primer ministre britànic Toni Blair, ha estat substituït pel també laborista Gordon Brown, hem tingut l'oportunitat de veure moltes vegades la famosa porta del nº 10 de Downing Street. Comparem-la amb el Palacio de la Moncloa.  A Cervera un dia d'aquests pel matí. Han vingut avui els del cadastre de Lleida amb els seus portàtils per atendre les al.legacions i queixes dels ciutadans d'aquesta part del territori. Gent amable i educada, amb un castellà impecable. Veient-los un més o menys es fa la idea del perfil del votant de Ciudadanos. Avui però no vaig a criticar-los sinó a elogiar-los, potser perquè per primera vegada m'he sentit ben atès per una administració en fer una al.legació.  Ahir diumenge vaig llegir un extens reportatge del diari El Pais dedicat a les converses entre el govern i ETA. El diari Gara va donar fa unes setmanes la seva versió, ara tocava la versió governamental. He de reconéixer que el reportatge era interessant i ben fet, si bé com totes les coses relacionades amb el País Basc van acompanyades per un interrogant enorme, almenys tant enorme com la perplexitat que produeix que a principis del s. XXI al si de la Unió Europea hi hagi obert un conflicte armat.
 Encara que molts acusin el catolicisme d'una moral rígida i intransigent en molts aspectes, em sembla modestament que l'acusació es infundada. El catolicisme té una antropologia moral bastant més comprensiva amb la debilitat i el pecat i bastant més realista sobre les possibilitats d'espifiar-la. Una altra cosa és que els temps siguin durs i tothom vulgui marcar perfil i exagerar les coses per por de perdre identitat i en el fons una mica de poder. Això venia a tomb d'un corrent que observo últimament en molta gent nostrada, que s'ha agafat a la bandera d'un puritanisme, en aquest cas polític, que fa una mica de feredat.  Fa uns dies una companya xilena que porta uns mesos a Barcelona em va demanar que li expliqués això de les eleccions i els diferents nivells d'administració que teníem a Catalunya. Amb paciència li vaig explicar, de dalt a baix que teníem a cavall d'Estrasbourg i Brusel.les un Parlament europeu que ens mirava de lluny; un Gobierno central a Madrid amb dues cambres anomenades Congreso i Senado que ens mira de prop o de lluny segons li convé; un Govern de la Generalitat que nosaltres en diem nacional i que ells anomenen autonòmic amb una cambra anomenada Parlament; li vaig parlar també de les Diputaciones provinciales, un ens supramunicipal que remena molts cuartos però que respon a una estructura en províncies que ens va ser imposada (el mateix nom pro-vincere ho indica); uns Consells Comarcals que vam recuperar nosaltres solets perquè no es digués que no teníem política territorial pròpia; i finalment uns ajuntaments, molts Ajuntaments, 946 ajuntaments, que son com diu el tòpic "l'administració més propera al ciutadà".  Preocupa el tractament que es fa del territori sobretot des dels mitjans públics catalans. Les eleccions municipals, ho són també indirectament als Consells Comarcals, i per tant és el millor moment per prendre el pols al territori, a la seva situació i als seus problemes. La centralització a Barcelona ciutat de tota la informació de campanya distorsiona la realitat del país. El problema de l'habitatge queda copat pel nombre d'habitatges de protecció oficial que s'han fet o deixat de fer a Barcelona; la immigració sembla que només existeixi al Raval; el transport es redueix a les incidències de Rodalies i el medi ambient a la preservació de Collserola.  La Segarra era terra de pas, però això sembla que està canviant. La corona de Barcelona s'estén, i si primer va arribar a Igualada i Manresa, ara ja vol fer de Tàrrega i Cervera una mena de segona perifèria barcelonina. Si continua aquest ritme caldrà ampliar cap els Monegros. Ara tot poblet per petit que sigui ja té el seu pla urbanístic. El meu que no arriba als 40 habitants permanents, espera doblar població i potser fins i tot triplicar-la en una segona fase. Direu que es poc, però un que està acostumat a veure'l més aviat en decadència no deixa de sorprendre's. Era de veure: a un pas de l'autovia, a un pas de l'eix transversal, ben comunicat cap Andorra... El que impressiona però la previsió de què una part dels nous habitants són gent que treballen a no menys de 50 quilòmetres. Per tant ja es poden anar preparant més carreteres i més cotxes, perquè el transport públic per aquí es més aviat escàs. Ja veurem com acabarà, de moment està tot parat. A les municipals els temes urbanístics couen massa, i es prefereix parlar d'altres coses més "senzilles i planeres", perquè en qüestions urbanístiques el risc de sortir-ne escaldat és notable.  N'hi ha que ja han començat a parlar del perill d'una elevada abstenció de cara a les eleccions municipals, i a partir d'aquí comença el reguitzell de tòpics: els polítics ja no engresquen, s'han allunyat de la realitat, ja s'ho faran ...I tot això es curiós ho repeteixen en aquestes eleccions on el "polític" que s'ha allunyat de la realitat potser viu dos carrers més avall.  Existia la versió coneguda del caciquisme local. "Manel, si em votes aquest tros te'l requalificaré"; "Josep, pel tema d'aquell expedient, si guanyo no et preocupis, cap a l'arxiu". Formes de deficiència democràtica d'aquest estil, n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà. Això de València però suposa potser una escalada, allò que en diuen "un canvi qualitatiu". Que vingui un "senyor", que representa el més mega-ultra-modern de la indústria de l'oci i l'automoció i que condicioni la celebració d'una prova a qui guanyi les eleccions... n'hi per llogar-hi cadires. Si l'exemple s'estén, ja em veig els partits buscant-se patrons internacionals que entraran en campanya anunciant implantació d'empreses i esdeveniments milionaris, això si, sempre que guanyin els patrocinats. Ja em veig els partits lluint directament, en els cartells de campanya "Patrocina X" "Amb la col.laboració de.." És possible que algú amb resignació digui que aquest canvi d'estratègia suposaria de fet la fi de la hipocresia ja que els partits (tema finançament), ja ho estan de patrocinats. Un però encara creu en les formes, i quan en el cas de València aquestes es perden pensa en la fragilitat de la nostra democràcia.  L'Auditori Winterthur estava ple de gom a gom. Els que som tardaners i a vegades una mica escèptics, ens va tocar estar a peu dret tota l'estona i encara estirant el coll per veure el que passava a l'escenari. Va ser un acte digne marcat pels discursos d'Isidor Marí i del president d'Omnium Jordi Porta. Vull destacar sobretot el discurs del primer, que fou interromput en diverses ocasions per aplaudiments d'aquells llargs i sostinguts, que expressen un total acord amb el que s'està dient.  Una de les coses amb les quals cada vegada sóc més sensible és amb la qüestió de la hipocresia. Sí, amb aquella estranya actitud que permet sortir indemne física i moralment de qualsevol embat a base de justificar-s'ho tot i a base de ser absolutament intransigent amb l'altre. L'estratègia és ben senzilla, únicament cal trobar un contramodel que concentri tota la nostra indignació i la nostra ira moral. Atacant-lo amb arguments per tots costats resulta que creix la nostra auto- imatge moral, les nostres conviccions, la nostra identitat... L'altre (el dolent, l'insolidari, el racista ...) en la mesura que es deshumanitza agafa una dimensió que acaba per eximir-me de qualsevol mena d'autocrítica o de confrontació amb la meva pròpia debilitat moral i inconseqüència.  Una part de l'èxit de la monarquia em sembla que prové de la modernitat d'algunes qüestions a les quals està associada. Tot i la seva anacronia política ningú pot negar que l'obsessió biologicista i genètica dóna a la tradició familiar monàrquia un aire molt actual. Assegurar descendència, mirar la combinació genètica més adequada, congelar el cordó umbilical ... Mentre a França tenen llargs debats "estèrils" sobre com renovar l'encarcarat model republicà i animar de nou l'esperit d'un Estat que ha perdut pistonada, aquí tots pendents de la "fertilitat" d'una dona o del sexe del nadó. Mentre allà amb uns nivells de participació electoral del 84% miren de sortirse'n i de renovar-se o morir, aquí estem tan tranquils, pendents a tot hora de si la nena riu, dorm o plora, de si s'assembla al pare o a la mares, de si pesa poc o molt. Que no ens vinguin amb la gaita de les reformes constitucionals, dels models d'estats, dels encaixos de les minories nacionals, aquí som postmoderns i monàrquics: pura i dura biologia!!.  Vagi per endavant que encara que a vegades escrigui de política, de política en sé més aviat poc. De la real vull dir, de la teòrica a base de llegir un en va aprenent i s'hi s'esforça pot fins i tot dir alguna cosa amb sentit. De la real no hi plego res i menys veient la manera d'actuar del PSC amb l'alcaldia de Barcelona. Passi que et canviïn l'alcalde a mitja legislatura en una mena de moció de censura interna feta en la nocturnitat alevosa de les vacances d'agost.  La Fundació Joan Maragall en el darrer dels seus quaderns recull la conferència que el bisbe de Bilbao Juan María Uriarte va fer a Barcelona amb motiu de la lliçó inaugural de la Fundació. Recullo un fragment que crec exemplifica bé el que hauria de ser la posició de l'Església en relació a la solució política al procés de pau. És un fragment de sentit comú, que en altres circumstàncies semblaria innecessari i més aviat obvi, però que ara que una part de l'Església espanyola , ha fet de la unitat d'Espanya una qüestió moral pot resultar fins i tot atrevit. Quins temps!  Costa de creure però encara s'escolta de tant en tant la necessitat d'articular allò tan maragallià de la "nació de nacions" o el reconeixement de la "pluri" o "multi" nacionalitat de l'Estat espanyol. Veient en canvi el reportatge de Telemadrid i altres declaracions recents de polítics espanyols d'esquerra i dreta, un se n'adona que no tenim pas dret a obligar a ningú a ser una nació. La seva nació s'identifica amb un Estat, de manera que convertir aquest Estat en plurinacional significaria entre altres coses, deslligar l'Estat d'una nació concreta i convertir-lo en una mena d'entitat neutral dedicada a garantir drets individuals i col.lectius (en definitiva allò que diuen que és ara, però que de fet no ho és ni de bon tros) És possible això?. És possible també que castellans, extremenys, riojans, andalusos, càntabres... adquirissin de sobte una consciència de nació "diguem-li nació castellana" que juntament amb les altres nacions históriques s'avinguessin a un pacte Estatal (una mena d'acord confederal) que preservés una àmplia autonomia per cada una de les nacions? |
Accés de l'autorEls meus enllaçosBLOCS AMICS
DRETS HUMANS I SOLIDARITAT
ESPIRITUALITAT, TEOLOGIA I DIÀLEG INTERELIGIÓS
FILOSOFIA
LLENGUA, CULTURA I PAíS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
