|
Política  Interessant l'editorial de la revista Razón y Fe titulat “Ejército y sociedad civil” i amb una crítica de fons al model d'exèrcit que es va imposant a l'Estat espanyol tant se val si és amb govern socialista o amb govern conservador. L'editorial adverteix que l'exèrcit, com qui no vol la cosa, esta envaint (militaritzant) des de fa temps, terrenys que no son del seu àmbit.  (Publicat a www.tskv.cat) Proveu de fer una enquesta entre amics i familiars preguntant quins son els conflictes armats que continuen actius a dia d’avui. És molt possible que us en surtin, com a màxim, uns cinc o sis: el conflicte entre palestins i israelians, la guerra d’Iraq, la guerra de guerrilles d’Afganistan, la crisi de refugiats a Darfur ... El cert, però, és que son més de vint els conflictes que encara tenen lloc al món, la majoria invisibles als ulls dels mitjans de comunicació internacional. Molts d’aquests conflictes es produeixen a l’interior dels Estats, entre grups polítics o ètnics oposats als governs establerts a les capitals. Son conflictes, d’una violència sovint molt superior a aquella que es dóna en els “conflictes coneguts”, i una violència que afecta, sobretot, als sectors civils més desprotegits. El sorprenent en totes aquestes realitats de guerra és el contrast entre la pobresa existent i l’abundància d’armes, sobretot, armes lleugeres.  Quan surt una portada com la de El Jueves dedicada al princep Felip i la seva dona, es poden expressar moltes opinions sobre el bon gust, el mal gust, si fa riure o no, si s'han passat o s'han quedat curts. Quan hi ha però un judici, una sentència i una multa com la que es va produir ahir a Madrid, un deixa les opinions que pugui tenir a un costat i no pot més que solidaritzar-se amb els acusats i El Jueves. Els límits de tolerància de la Monarquia en el moment que han començat a ser explorats s'estan descobrint massa estrets i això no deixa de ser una prova sobre el caràcter fonamentalment antidemocràtic de la institució. Ahir el portal d'internet de la BBC es va fer ressó de la notícia durant tot el dia. Els britànics son monàrquics, però tenen molt clar el tema de la llibertat d'expressió com un element clau de la seva democràcia. Per això s'estranyen de la sentència del tribunal espanyol i la van posar a primera plana. Almenys tot plegat està servint perquè quedin ben retratats.  La jornada va ser un èxit en quan a convocatòria i a funcionament. Feia falta un espai com aquest on escoltar en un mateix lloc i dia, totes les propostes que s'han anat coent d'un temps ençà . El millor amb diferència, van ser les dues ponències inicials de Josep Termes i de Ferran Requejo que van situar el marc de reflexió, un en el terreny històric l'altre en el de la teoria política democràtica liberal. Fan falta aquests marcs per aixecar el nivell del debat i la discussió. Pel matí van intervenir les diverses plataformes independentistes i per la tarda els partits polítics. No cal ni dir que l'interès i l'expectació es centrà sobretot en les intervencions de la tarda.  Fa un parell de setmanes vaig seguir amb atenció l'entrevista que Mònica Terribas va fer a la Sra Magdalena Alvárez, ministra de Fomento. Suggeriria avui a la gent de La nit al dia recuperar-la fragment a fragment. Interessa el contingut però també aquella forma arrogant que es molestava quan l'entrevistadora, incisiva com sempre, posava raonadament en dubte les promeses del ministeri. No únicament la data d'arribada de l'AVE a Sants, sinó també l'anunciat final de l'episodi d'avaries i incidències. Tornar a repassar avui aquella entrevista, donaria la clau de com ha estat d'orgullosa i lleugera l'actitud d'alguns representants del Gobierno de España amb els ciutadans de Catalunya. Promesa rere promesa, s'han anat carregant en una sola legislatura una confiança que en les darreres eleccions estatals van recollir de manera majoritària. La confiança en el propi govern i en les institucions, és bàsica perquè es puguin fer coses amb la tranquil.litat que la gent que n'és afectada té garantit la salvaguarda dels seus drets i la seva seguretat. Qui podrà dir ara que foradar Barcelona pel centre serà segur o què és una bona idea passar pel costat de la Sagrada Família? No sóc dels partidaris del "No" per sistema, però amb una actitud tan desastrosa han donat tots els arguments del món als qui dubten de la solvència tècnica, professional i política dels qui els governen. Sobretot quan encara és hora que algú n'hagi assumit cap responsabilitat.  Paraules més escoltades aquesta tarda al Palau Sant Jordi: dignitat, respecte, democràcia, memòria, justícia .... Contrapunt d'aquelles altres que formen el costat més fosc de la nostra realitat política i social: humiliació, submissió, feixisme, oblit, espoliació ... Una tarda agredolça: dolça en veure que és molta la gent que encara té l'esma i la voluntat de mobilitzar-se per causes justes i fer costat a les víctimes més directes de l'espoli; agra per la fatiga que provoca haver de reclamar constantment, no la lluna, sinó els mínims necessaris per no perdre la dignitat com a poble. Que les cançons de Raimon, les dels anys 70, sonin avui encara tant emotivament actuals no deixa de tenir un punt inquietant. El país, però, té múscul social i democràtic per anys i aquesta tarda s'ha demostrat. Foto: ACN  Ahir vaig veure al youtube el vídeo amb la intervenció de Josep Lluís Carod-Rovira al programa de TVE1 "tengo una pregunta para usted". Crec que el president d'ERC va estar francament bé, i discrepo d'un article d'en Monegal criticant el baix nivell de les preguntes. Totes les preguntes que van sortir eren les esperades. Si hi hagués aparegut algú preguntant sobre que "opinava respecte a una solució federal?" o sobre "si s'acataria la sentència del Constitucional" ... m'hagués estranyat molt. La visió d'en Carod, de Catalunya i els catalans que té una bona part de la població espanyola, està absolutament mediatitzada pels mitjans de comunicació en espanyol, i és així de pobre. Què hi farem! Per tant en Carod se'n va sortir bé. Però ...  La deriva de La Vanguardia els darrers mesos, pels qui seguim el diari des de fa temps, no deixa de sorprendre sobretot si no estàs massa al dia del joc de poders i contrapoders ocults, que sembla que son els que realment marquen la política catalana. Em sembla per això justificada la resposta des d'Omnium Cultural a l'editorial del 24 de setembre titulada "Eso no es catalanismo". Potser algunes de les plomes il.lustres, i certament plurals, d'aquell diari haurien de dir-hi també la seva, encara que això de posar-se amb qui et dóna les garrofes comprenc que sempre és complicat. Trobareu aquí l'escrit d'Omnium  A les 12 aniré a la Ciutadella. No m'agraden moltes coses que fa el meu Govern, ni tampoc el tacticisme dels partits que em representen, però son el meu Govern i els meus partits, i a més, tampoc em considero pas un model de coherència en la defensa de res. Corren temps complicats i tot va ple de puristes massa proclius a veure la biga a l'ull de l'altre. Aniré a la Ciutadella perquè és l'únic acte unitari del dia, perquè els pobles necessiten de símbols i litúrgies per manifestar el que son. És matí de festa, de mudar-se, de celebració, de solemnitat, de respecte i d'aparcar diferències. A la tarda tocarà reivindicació, però una cosa sense l'altra és incomplerta. Una reivindicació incapaç de cedir buscant el consens i la unitat, porta a la simple mala llet; una celebració sense recordar i reivindicar el camí que cal recórrer porta al simple folklorisme. Què tingueu una bona (i complerta) Diada!!.  Entre totes les preocupacions que ara anem abassegant, i que vivim com estranyament noves, no estaria gens malament guardar un raconet per pensar en l'educació. En aquest país de nous rics a punt, sempre d'esdevenir nous pobres, canviem de prioritats a cada moment. Ara tot son infraestructures i ens omplim de ports, aeroports, vies ràpides i trens d'Alta velocitat. L'educació és de via lenta, i és poc visible, però en ella em sembla que ens hi juguem com a país molt més que amb qualsevol infraestructura. Un text per ajudar-hi Educar sense instruir?  Sempre que surten els magnífics resultats de l'EPA (Enquesta de Població Activa), cal recordar que considera l'EPA com a població activa: És la població de 16 anys o més que ha treballat, per compte d'altri o per compte propi, a la seva ocupació principal o a una de secundària. Per «treballar» s'ha d'entendre sempre la realització d'una activitat a canvi d'un sou, salari, benefici empresarial o guany familiar, en metàl·lic o en espècie, durant una setmana concreta (l'anterior a la de l'entrevista), durant almenys una hora. Quan un individu no compleix aquestes condicions, es diu que «no ha treballat» o que «ha estat absent de l'ocupació».  Quan vaig començar a donar classes a secundària, un professor a punt de jubilar-se em va dir que el punt en què un se n'adona que gaudeix donant classe, és quan és capaç de mostrar-se enutjat i emprenyat per fora amb l'acció d'un alumne però alhora per dins estar seré, i ple de lucidesa, raó i fins i tot estima. No sempre ho vaig aconseguir però si que cap al tercer o quart any de docència començava a experimentar-ho, i aquell moment va suposar un gir a la meva tasca.  Fa unes quatre hores que he arribat a casa travessat bona part de Barcelona amb bicicleta. No havia vist mai la ciutat com aquesta vesprada. El carrer Mallorca només tenia uns quants semàfors funcionant, la resta era un campi qui pugui amb algunes cruïlles regulades per mossos o municipals.Grups de veïns parlaven davant dels comerços i a les entrades de les finques, molts d'ells sense llum des del matí. Un camió d'aquests generadors amb un soroll notable donava llum a un local que semblava un restaurant. Avui si que es podia aplicar allò de l'anunci del Festival Grec "quan Barcelona fon a negre".. 
La incorporació de García-Albiol com a coordinador de campanya porta associat un missatge molt clar: el PP vol premiar i reforçar aquells candidats, que han practicat un discurs més dur sobretot en temes com la immigració o la llengua, i que han tingut bons resultats a les passades eleccions municipals. El PP pren ara plena consciència del seu caràcter minoritari a Catalunya i abandona l'intent de Piqué, Vendrell i companyia d'elaborar un discurs més o menys centrat que fos atractiu per una part de l'electorat de CiU. Els dos apostaven per consensos en els temes estratègics, i això s'ha acabat. 
Dins els partits la sectorial més professionalitzada i amb més recursos és la de comunicació. Amb les altres sectorials es pot fer de més i de menys. Estic entrevistant aquests dies els responsables d'immigració de cada partit, i hom se n'adona de la manca de recursos de què disposen. Manca de recursos que es tradueix en dificultats per articular un discurs més o menys coherent sobre una qüestió considerada estratègica i principal. En canvi els de comunicació treballen a preu fet intentant colar cada dia ni que sigui un missatge. |
Accés de l'autorEls meus enllaçosBLOCS AMICS
DRETS HUMANS I SOLIDARITAT
ESPIRITUALITAT, TEOLOGIA I DIÀLEG INTERELIGIÓS
FILOSOFIA
LLENGUA, CULTURA I PAíS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
