losanti |
Política |
dijous, 11 de desembre de 2008 | 17:32h
Em preguntava, l'altre dia, la raó per la qual se n'ha parlat tan poc de la denuncia d'Interviu sobre persones que presumptament s'han dedicat durant anys a posar els seus "estalvis" en paradisos fiscals. El cas de Liechtenstein. És possible que el fet d'haver-hi en la llista uns noms determinats ha provocat que un tàcit consens mediàtic s'hagi decidit per passar pàgina. Són favors que alguns mitjans posen en el seu compte de l'"haver" i que algun dia deuen esperar cobrar d'una manera o altra. Aquesta connivència és del tot negativa per a la salut democràtica.
Tot això, però, no seria possible amb una forta consciència social al
voltant del tema fiscal i amb una certa beligerància moral davant
conductes fraudulentes. Sembla que hi hagi una comprensió i
complicitat davant aquestes conductes, quan no una certa enveja en
saber-ne les quantitats. Qui més qui menys cobre en negre, i si no
arriba a les quantitats defraudades i a l'habilitat dels senyors de la
llista és simplement per manca de recursos. El camí de Liechtenstein és
sempre un camí perdedor que necessita de guies experts i costosos.
Avui Karadzic dorm entre reixes, després d'anys de "buscar-lo".
El líder dels serbis de Bòsnia durant els fatídics anys de la guerra ha
estat detingut i segurament serà portat davant el tribunal de l'Haia.
És la moneda de canvi, la condició necessària que Europa havia posat
perquè Sèrbia pogués entrar, poc a poc, en el club eropeu.
Potser
la seva detenció serveixi per reactivar la nostra cada vegada més feble
memòria. Els grans fets abans tenien repercussions i ressons durant
dècades. El meu avi explicava la guerra civil espanyola com si l'estés visquent. Havia
cultivat la memòria a través sobretot del relat i així em tranmeté el
seu horror per la guerra i per tota forma de militarisme. Avui ens
estimem passar pàgina massa aviat.
Potser a l'hora de valorar les polítiques dels governs, caldria tenir en compte aquest tipus d'indicadors, ja que expliquen, més enllà de discursos i foc d'encenalls, l'evolució d'una societat i les seves perspectives de futur.
El terratrèmol que va suposar el maig de 68, ha tingut en les dècades posteriors algunes rèpliques que en moments puntuals han sacsejat el panorama polític i cultural. Una d'elles, petita però per a mi significativa, va ser l'aparició l'any 2000, també a la Sorbona de Paris, del Post-autistic Economics Mouvement que tenia com a punts més destacats del seu manifest:
- la marginació de tot enfocament que no estigués dins la teoria neoclàssica - l'ús abusiu de les matemàtiques - una economia poc atenta als fenomens econòmics reals
L'acollida a Brussel.les per part de l'oficina d'OCIPE (Jesuit European Office) ha estat fantàstica. També la ciutat ens ha rebut amb la millor cara, un sol mediterrani i un ambient gairebé d'estiu, que contradiu la seva fama de grisor i malenconia.
Fundada el 1956, OCIPE ha anat seguint d'aprop, primer a Estrasbourg després a Brussel.les, el complex procés de construcció europea. Dedicada a l'atenció religiosa de les comunitats de funcionaris de les diferents nacionalitats, també ha tingut temps per influir i col.laborar en la construcció d'una Unió mes social i no nomes econòmica.
Aquest cap de setmana llarg i aprofitant l'AVE, suposo que seran molts els catalans que aniran a Madrid. Suggereixo una ruta que es podria titular "La ruta del poder (el perdut i el que es vol mantenir a tota costa)".
Avui en política, com en altres coses, s'estilen els relats que toquen els sentiments. La cultura del "corazón, corazón" s'estèn als àmbits de la política. La imatge d'una dona embarassada passant revista a un regiment de soldats o visitant una base allunyada a l'Afganistan, ha acaparat totes les portades i s'ha endut tots els comentaris de tertúlies i cafès. Són imatges que fan goig i que tenen, és clar que sí una dimensió positiva impactant: allò que més fidelment representa la vida manant sobre allò que també representa la destrucció i la mort. Perquè un exèrcit és ordre, seguretat i, si voleu, cooperació internacional, però és també armament, guerra i mort.
Avui cap escena respon a plantejaments ingenus o espontanis. Les fotografies que vam veure estaven en el cap dels que van planificar d'una manera, certament eficaç, la repercussió mediàtita que podia tenir la constitució del nou govern. Una imatge, una fotografia, fins i tot unes breus paraules van ser suficients per tapar canvis en el govern d'una fondària bastant més notable que el que representa la nova ministra de defensa. Em refereixo sobretot al canvi de Caldera per Corbacho i a la subtil transformació del "Ministerio de Trabajo y asuntos sociales" en "Ministerio de Trabajo e inmigración". Però d'això ja en parlaré un altre dia, avui tocava parlar encara de la Carme Chacón.
Aquesta crisi financera ha posat de manifest
la vulnerabilitat dels fonaments en que se sustentava tota l'arquitectura
financera mundial. Vulnerabilitat, al meu entendre, que comença també per una
qüestió de valors. Les decisions errades que es van anar prenent tenien totes a
la seva base els mateixos pressupòsits:
1- una mirada immediata que no té en compte els efectes ni a mig ni a llarg
termini, sinó que es mou per la prioritat del negoci ràpid. La immediatesa
forma part d'una determinada manera d'actuar nefasta per aquells
valors "més lents" o de llarga volada com poden ser els valors
mediambientals, o els valors de cohesió social. Això atempta greument contra
l'interès social i sobretot contra els projectes de benestar i felicitat de les
persones i les famílies.
2- una ambició de diners i de poder sense límit. L'ambició és bona, és clar que
sí, però quan no s'hi posa límits passa de motor a perill i amenaça. Si en
algunes carreteres es limita la velocitat dels conductors, caldria que hi
hagués alguna manera de limitar l'ambició d'individus, grups i corporacions
sense escrúpols
El problema de les subprime és que perquè fossin viables a curt termini calia finançar-les, i amb un risc tan elevat, qui s'atreveix a donar crèdit? La solució que van trobar els brillants prestamistes americans va ser camuflar les subprime, mitjançant l'us d'una complexa enginyeria financera (diuen que el president de la reserva federal nord-americana va haver de rebre un curs accelerat sobre aquests nous productes perquè els desconeixia).
S'hi van ajudar d'unes agències (agències de rating) que s'encarreguen de valorar els productes d'inversió. Aquestes per interessos (els seus clients eren els prestamistes i aquells que treballaven amb supbrime) van certificar els productes resultants amb una bona qualificació, i ja tens el diner d'aquest món globalitzat (sobretot en aquest cas diner europeu) corrent a comprar les magnífiques gangues que s'oferien als EUA. L'embolic estava servit.
És d'aquelles paraules en anglès que s'han posat de moda. Pertany a l'àmbit dels termes tècnics, utilitzats avui com una mena d'espantall per als no-iniciats a una de les noves religions anomenada economia. Una religió amb tots els ets i uts: misteris, llengua koiné (l'anglès enlloc del llatí o el sànscrit), sacerdots (en forma d'agents de canvi i borsa), intèrprets (del tipus dels periodistes econòmics), gurús (en diuen així!!), catecismes (n'hi ha molts, és una religió d'aparença plural ....)
Fa uns mesos aquí molt pocs sabien que eren les subprime, i avui recorren els diaris de mig món com a sinònim de crisi financera, desacceleració económica i altres mals dolents.
Algú podria explicar-me
quin sentit té a aquestes alçades, que el nou president del govern hagi de
prometre o jurar el seu càrrec davant un crucifix i una bíblia oberta? Si l’Estat
necessita de rituals i de litúrgies seria bo que anés creant les seves pròpies,
sense necessitat de recórrer als símbols religiosos.
Aquest us perjudica la
credibilitat sobre el suposat caràcter no-confessional d’aquest Estat, i traeix allò que el signe representa, lligant-lo al poder, sigui del color
que sigui. A alguns cristians potser això els agrada: representa una mena d'últim reducte nostàlgic de "passades glòries". A d’altres, certament,ens produeix una profunda incomoditat.
Es queixava l'altre dia un comentarista de l'Avui que Blair, en la seva conferència dilluns passat a Barcelona, no havia fet cap referència al país i al lloc on estava. Ni una paraula en català ni tampoc cap comentari parlant de la situació del país. En aquest món suposadament post-nacional i post-estatal, situar-se en el mapa sense ser un Estat resulta complicadíssim. Ho ha estat sempre, però potser ara que viatgem més i ens visiten més turistes n'hem pres més consciència.
En una trobada internacional celebrada la setmana passada a Barcelona, ho vaig experimentar. Tot i ser, l'acollidor i l'amfitrió, la bona gent que hi participava ben just si em preguntà res sobre la situació de Catalunya, la seva realitat nacional o lingüística. I encara millor que no ho fessin, perquè les poques referències eren sempre més aviat enutjoses: resulta enormement difícil entendre la diversitat dins un Estat.
Tot just acabava de llegir la primera part de les memòries d'en Jordi Pujol i tenia ben vives les referències que l'expresident hi feia a l'historiador i polític Josep Benet quan per Vilaweb em vaig assabentar de la seva mort. Benet, una d'aquelles figures mig oblidades per l'urgència de passar pàgina i de fomentar la desmemòria que s'ha practicat al nostre país en aquesta ja massa llarga transició a la democràcia. No és estrany que alguns s'hagin sorprés d'aquest traspàs "Benet?, però no era mort ja?"
Quan més necessària hagués estat la recuperació de la història, no només de la guerra i el període republicà, sinó de les lloables i escasses mostres d'autèntica resistència política i cultural durant el franquisme, tot es va voler cobrir amb una mena de vel o núvol de la ignorància.
Hem menyspreat la memòria i les figures que podien encarnar-la. Tot just ara comença a publicar-se alguna cosa però encara amb una gran prudència i timidesa: de fet a qui pot interessar ja les batalles dels nostres pares.
El problema és que passant pàgina, tota una generació la que va dels 30 als 40 ens hem quedat sense experiència, desorientats, instal.lats en una comoditat que converteix la política una mena de joc virtual a distància. És que avui no es fa necessària també alguna mena de resistència cultural i política? Quan calgui exercir-la, quins seran els nostres referents?
Potser es bo que comencem a treure el vel i a escampar el núvol: llegint, estudiant i practicant aquell patriotisme profundament lligat a l'humanisme i al sentit democràtic. Serà, segurament el millor homenatge que puguem fer a Josep Benet.
S'hi poden posar tots els retrets que es vulgui: un show per mostrar diferències que no existeixen; una manera d'hipotecar-se econòmica i políticament (xifres astronòmiques recaptades per uns i altres); una altra manera de distreure el personal amb il.lusions que al final es fonen...
Però almenys a les eleccions nord-americanes els candidats han de guanyar-s'ho a base de recórrer el país, parlar amb la gent, i posar-se a tret de les situacions i les preguntes més inesperades.
Sense posar-nos primmirats, seria però molt demanar que els polítics fossin mínimament precisos en l'us del llenguatge? No em refereixo únicament als mítings i a les declaracions, sinó als discursos escrits i llegits.
L'altre dia en un discurs encartat en tots els diaris del país, per tant un discurs pensat i escrit amb temps, s'hi podia llegir aquesta perla:
"Sense caure en l’ateisme que significaria la negació de l’existència de Catalunya, sí que pren força un cert agnosticisme respecte al futur."
Ateisme? Agnosticisme? Aplicats a Catalunya i a la nació? i sense cometes que assenyalin un possible sentit figurat? Els conceptes s'agafen d'aquí i d'allà i es col.loquen de manera que "soni bé". El resultat però acaba donant lloc a unes frases que no diuen res.
Costa cada vegada més trobar un discurs polític que digui alguna cosa. Em sembla que més que sentit comú, el que falta és claredat d'idees i precisió a l'hora d'expressar-les.
