Un ha nascut en el país que ha nascut i, tot i les recances, no el voldria pas canviar per cap altre. A vegades, però, sí que un sent punxar el cuquet de l'enveja i li agradaria ser suec, i gaudir d'una protecció social que comparada amb la nostra provoca vertígen; o eslové, i tenir un país ben equilibrat territorialment, de ciutats petites i endreçades, amb mar i muntanya a tocar i una independència tot just estrenada que fa goig... Aquesta setmana ho reconec, m'hagués agradat ser xilè. Després de vint anys de govern del mateix color, i amb una presidenta amb la popularitat pels núvols, el poble ha decidit que era hora de canviar. I ho fa fet amb una transparència i una esportivitat envejables. Que a poc de conèixer-se els resultats i amb una diferència d'uns pocs punts percentuals, el candidat perdedor anès a casa del guanyador, i davant la seva gent! reconegués la derrota és per treure's el barret. Que el candidat guanyador parlès per telèfon davant tothom amb la presidenta sortint, i quedessin per entrevistar-se l'endemà, és molt més que una gest cara a la galeria i mostra cortesia, respecte i bon gust.
losanti |
Política |
dilluns, 7 de desembre de 2009 | 15:43h
Si hi hagués un rànking d’expressions més utilitzades aquests dies, una de les primeres seria “esperit de la Constitució”. Resulta que els qui “invoquem” l’esperit som sobretot els qui tenim les de perdre davant la previsible sentència del tribunal constitucional. I l’invoquem com una mena de taula salvadora que permeti que l’estatut sigui passable, i així també anar passant nosaltres en espera de la propera clatellada.
El cert però és que els pares de la Constitució, els de l’esperit, se’ns moren i el que ens queda és una lletra oberta a tot tipus d’interpretacions. I és clar les interpretacions varien segons la situació, i allò que se’ns presenta com una mena de “paraula de déu” resulta que depèn de la conjuntura política de cada moment. Per tant alguna cosa es devia fer malament llavors perquè ara haguem de dedicar-nos a l’espiritisme. Potser la primera, no posar nom a les “nacionalitats” i donar-ho tot per massa sobreentès.
La conjuntura d’ara prou la sabem i no té res a veure amb la del 1978: una bipolarització màxima i un repartiment de poder entre aquells que han de decidir la interpretació de la lletra. La constitució va fer el seu servei però ara ja no ens serveix per a res, per molt que invoquem esperits. La dreta se’ns ha tornat rància i pràctica “no hay nadie por encima de la Ley” i la Ley és això, una lletra a mans d’uns jutges que posats a invocar esperits, invocaran el de sempre: el de la unitat d’una pàtria que no entén de pluralisme, ni de diversitat ni de democràcia. Més enllà d'esperits, doncs, el que era una solució ha acabat esdevenint un problema.
losanti |
Política |
dimecres, 28 d'octubre de 2009 | 15:50h
En tot aquest rebombori que s'està destapant aquests dies em pregunto per què en sabíem tan poc de les sospites. Per què aquells que ens creiem tan informats i seguim tan d'aprop l'actualitat i tenim tants mitjans d'informació al nostre abast, ben just ens havien arribat les denúncies que des de fa temps existien a Santa Coloma, a Badalona i a tants altres llocs? Ha de venir Baltasar Garzón amb tot el seu aparell mediático-policial per a despertar-nos d'una mena de son plàcid que ens feia pensar que la corrupció només era cosa del País Valencià, de les Balears o del PP. I ara resulta que n'hi havia molts que ja ho deien, i que no només ho deien sinó que se la jugaven denunciant pressumptes irregularitats... però cap d'aquestes veus va arribar als diaris que "informen" de la nostra realitat.
losanti |
Política |
divendres, 2 d'octubre de 2009 | 09:28h
El dijous 24 de setembre del 2009 es produí a Nova York un fet insòlit en molts anys: Barak Obama, president dels EUA, presidia aquell dia per primer cop el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Deixant de banda la credibilitat del Consell amb tantes resolucions incomplertes, tanta impotència davant alguns conflictes endèmics (pensi’s només en Darfur, en Israel etc) i un equilibri de poder que continua “desequilibrat” a favor de les grans potències nuclears, la reunió no hauria de ser pas menystinguda. La presidència d’Obama va arrossegar també als altres presidents, de manera que per primera vegada el Consell rebia les vitamines de poder necessàries per representar allò pel qual fou creat ara ja fa unes quantes dècades. Allò que avui anomenem multilateralisme, constitueix la única esperança sòlida en política internacional per poder abordar amb un mínim d’eficàcia els grans problemes als quals haurà de fer front la humanitat.
losanti |
Política |
dimarts, 15 de setembre de 2009 | 09:47h
De totes les imatges que es van veure el dia de la consulta d'Arenys de Munt, n'hi ha una que haurà fet més bé a la causa independentista que tots els que, amb bona fe, però amb poc sentit polític, van vestir-se de senyera de cap a peus. És la imatge d'una velleta fent cua per anar a votar i dient a la sortida del Centre Moral que allò era magnífic i que calia participar. Ni sí ni no a la independència, "era magnífic participar".
losanti |
Política |
diumenge, 13 de setembre de 2009 | 13:19h
Avui sóc d'Arenys. Perquè a Arenys s'hi juga molt més que la independència o el dret a l'autodeterminació, s'hi decideix una forma d'entendre la democràcia i la participació política. Sempre he cregut que són els municipis els llocs on experimentar formes de participació que vinculin les persones entre elles i generin, poc a poc l'interès per allò que és comú. No es pot aplicar als municipis els principis de delegació política que s'apliquen als parlaments ni al Congrès, com tampoc es pot pretendre que els municipis, a través de models gerencials es converteixin en mers gestors de serveis. La desafecció política m'ha sonat sempre a una melodia interessada. L'ajuntament és escola de participació democràtica i les consultes han de ser un element normal i quotidià, sigui sobre el tema que sigui. I és que el fet que Catalunya sigui o no un estat, no tindria repercussions en la vida municipal?
Feia anys que havia renunciat a qualsevol presència pública degut a l’avançada edat (96 anys) i a la malaltia d’Alzheimer. Per això, la seva mort potser ha estat una sorpresa: per tot personatge públic una retirada de “l’escenari” és sempre com una mena de mort anticipada. No ha estat pas així pels familiars que n’han tingut cura afectuosa fins al darrer moment.
En un país que reviu periòdicament, com un malson, la inconsciència del frontisme, la seva figura ha resultat sempre incòmoda, de la mateixa manera que ho han estat tots aquells personatges que en ple franquisme van saber evolucionar (beneïda paraula!) des de postures immobilistes cap a plantejaments liberals i democràtics.
Proliferen els discursos morals i s'escampen en tots els àmbits. Es parla de regeneració, de refundació, de recuperar valors .... Es parla de tot això, com si per art de màgia es pogués passar d'una situació a una altra com aquell que fa una mena de "reset" sobre les societats i les persones. Com si les persones joves i grans, tinguéssim una mena de maleabilitat infinita que ens permet a cada moment començar de nou. Potser estaria bé aplicar a tant discurs una mena de sa realisme, que no ha de coincidir per força amb un total escepticisme.
La votació del ple del Parlament Europeu aquest matí aprovant un
informe que avala la política d'immersió lingüística a Catalunya és
d'aquelles batalles que valen el seu pes en or. Aleix Vidal Quadras ha
fet de de la qüestió lingüística i de l'oposició al sistema d'immersió
lingüística la raó de ser de la seva presència a l'eurocambra. A ella
ha dedicat tota els seus esforços, tota la seva influència i tota la
seva intel.ligència que certament és molta. Al final però una posició
conjunta d'Ignasi Guardans, Raul Romeva i Maria Badia amb la redacció
d'un informe alternatiu, ha servit perquè el ple avalés allò que ja
havien avalat altres institucions europees.
És una petita
batalla que demostra la importància de les properes eleccions europees.
La importància de ser forts a Europa representats per persones que
siguin capaces de seguir els temes, de cercar consensos i de moure's
bé per aquells immenos passadissos de Brussel.les o Strasbourg. Suposo
que el PSC té massa hipoteques amb el PSOE, però caldria pensar bé
sinó ens seria més rendible comptar a Europa amb una llista forta de
persones que es prenguessin seriosament el paper de la nació catalana
en el context europeu. Allà com a Madrid sempre som més forts quan
actuem conjuntament.
Enhorabona als parlamentaris catalans que han presentat l'informe alternatiu!
A hores d'ara no sé pas com acabarà tot el tema del desallotjament dels estudiants tancats a l'edifici central de la UB per part dels mossos. Aquest matí quan he passat per la plaça Universitat tot i que hi havia poca gent ja es podia preveure el que vindria després.
No sé massa com va això de les actuacions policials, i és possible que el desallotjament tingués els seus motius. La manera però com s'han produït els fets posteriors al desallotjament demostra que alguna cosa s'ha escapat de les mans. Hi ha hagut una actuació desordenada i que ha donat una imatge estranya i confusa de tot plegat. Aquest caminar dels mossos repartint cops de porra amb els joves davant ha estat de totes totes lamentable. Una mena de passeig surrealista pel centre de Barcelona que no ha fet cap bé a la imatge d'aquest cos policial, que entre tots ens estem entestant d'ensorrar. Almenys aquests han deixat filmar tot el que es produïa, algú pensa que hagués estat possible això amb l'antiga policia nacional?
Els Estats Units són una nació nova, no poden lluir ni de grans patrimonis artístics ni d'una història massa llarga. En quan a democràcia si que tenen però una de les històries més antigues. Conflictiva, contradictòria, violenta ... però antiga i consolidada. Ahir veient tota la "paralitúrgia" del nomenament d'Obama, el que més envejava als nordamericans és la manera natural com viuen el seu republicanisme. Parlar contínuament en termes de ciutadania; considerar la presidència com a quelcom que és atorgat per un temps limitat després del qual es retorna al mateix status ciutadà ; en definitiva, sentir que hi ha un subjecte, la sobirania popular, que és qui elegeix, qui dóna i qui treu, en un complex mecanisme de control que inclou al Congrès, al Senat i al sistema judicial.
Amb totes les avarícies, perversions i temptacions dinàstiques i familiars (es clar que n'hi ha hagut i n'hi haurà), 44 presidents elegits democràticament després de décades i décades de tota classe de daltabaixos polítics.
Ja hi haurà temps de criticar de nou els Estats Units d'Amèrica, avui deixeu-me sentir una certa enveja republicana. I és que ho faig des d'un petit país de llarga i magnífica història, però aixó si de democràcia breu i interrompuda, de monarquies ara absolutes ara parlamentàries, que encara no té assumit el concepte de ciutadania i sobretot, que no disposa d'un subjecte de sobirania propi definit. (Fet que l'impedeix, per exemple, disposar a hores d'ara d'una humil llei per convocar referèndums).
Què Déu beneeixi a Obama, i, sobretot, que els conservi aquest republicanisme que avui des de la distància em sembla estranyament bell i envejable.
Enric Juliana, de qui acostumo a llegir les seves interessants cròniques des de Madrid, escrivia en La Vanguardia de diumenge que Catalunya (i no ens havia de doldre de dir-ho) era la societat més democràtica d'Espanya. I ho deia arrel de la història de la intervenció que la "ultraliberal" Esperanza Aguirre intentava fer sobre Cajamadrid.
Potser ja era hora que Juliana i també molts altres, que durant mesos han posat altaveus i amplificadors a tot el que funcionava malament aquí, comencin també per reconéixer, que tot i les desgràcies, tenim un país del qual ens n'hem de sentir moderadament orgullosos.
losanti |
Política |
dimecres, 17 de desembre de 2008 | 19:57h
La victòria del no a la directiva d'aquest matí al Parlament europeu és una bona notícia en molts sentits, però estic pensant sobretot en dos:
1- Posa fre a una retallada dels drets laborals assolits, i que començava a vendre's com quelcom inevitable i normal. Aquest matí en un programa de ràdio sentia a un representant de Foment parlar de la "flexibilització laboral" com una manera de fomentar la "conciliació família-treball". La meva experiència en una fàbrica amb un torn rotatori (mensual) de matí, tarda i nit, em demostra que no és pas per la flexibilització ni per l'augment d'hores que s'assoleix una bona conciliació. De tot això se'n ressenten les famílies i també la mateixa qualitat de les relacions social. Bé, doncs per l'avís del Parlament.
2- Perquè suposa que el Parlament recupera protagonisme després d'una legislatura marcada per una anar a remolc de les decisions de la Comissió i dels Estats membres. A més de Durao Barroso i de Sarkozy existeix el Parlament i aquest pot jugar en casos com a aquest un paper que freni algunes tendències del estats molt més conservadores a nivell europeu (lluny de l'opinió pública) que en els seus propis països. Que això passi a uns mesos de les eleccions no deixa de ser important.
Només un punt negre. Aquest coratge dels eurodiputats també m'hagués agradat quan es va discutir la directiva del retorn o directiva de la vergonya. Segurament una directiva molt més anti-democràtica i anti-drets humans que aquesta que s'ha volgut corregir. La diferència em temo, és que a Europa els sindicats han sabut fer lobby fort sobre els parlamentaris mentre que als immigrants irregulars només unes quantes veus els van recolzar. Llavors un erodiputat català em va dir que havia votat que sí perquè era al mínim que es podia arribar en un panorama europeu molt conservador. Ara em pregunto si Europa s'ha tornat de cop progressista quan aquest mateix diputat ha votat en contra de la directiva. Els lobbies pesen i els immigrants irregulars, a més a més, no voten.
losanti |
Política |
dijous, 11 de desembre de 2008 | 17:32h
Em preguntava, l'altre dia, la raó per la qual se n'ha parlat tan poc de la denuncia d'Interviu sobre persones que presumptament s'han dedicat durant anys a posar els seus "estalvis" en paradisos fiscals. El cas de Liechtenstein. És possible que el fet d'haver-hi en la llista uns noms determinats ha provocat que un tàcit consens mediàtic s'hagi decidit per passar pàgina. Són favors que alguns mitjans posen en el seu compte de l'"haver" i que algun dia deuen esperar cobrar d'una manera o altra. Aquesta connivència és del tot negativa per a la salut democràtica.
Tot això, però, no seria possible amb una forta consciència social al
voltant del tema fiscal i amb una certa beligerància moral davant
conductes fraudulentes. Sembla que hi hagi una comprensió i
complicitat davant aquestes conductes, quan no una certa enveja en
saber-ne les quantitats. Qui més qui menys cobre en negre, i si no
arriba a les quantitats defraudades i a l'habilitat dels senyors de la
llista és simplement per manca de recursos. El camí de Liechtenstein és
sempre un camí perdedor que necessita de guies experts i costosos.
Avui Karadzic dorm entre reixes, després d'anys de "buscar-lo".
El líder dels serbis de Bòsnia durant els fatídics anys de la guerra ha
estat detingut i segurament serà portat davant el tribunal de l'Haia.
És la moneda de canvi, la condició necessària que Europa havia posat
perquè Sèrbia pogués entrar, poc a poc, en el club eropeu.
Potser
la seva detenció serveixi per reactivar la nostra cada vegada més feble
memòria. Els grans fets abans tenien repercussions i ressons durant
dècades. El meu avi explicava la guerra civil espanyola com si l'estés visquent. Havia
cultivat la memòria a través sobretot del relat i així em tranmeté el
seu horror per la guerra i per tota forma de militarisme. Avui ens
estimem passar pàgina massa aviat.
