De solanes i obagues

Escric ja des de Barcelona. Ahir va ser l’últim dia de periple europeu. La casualitat va voler que l’entrevista que teníem amb el Jesuit Refugee Service-Europa la fem a Brussel.les en plena moguda pel tema de la directiva comunitària sobre el retorn.

Fins fa uns anys la Unió actuava com a garant dels drets fonamentals, enfront les polítiques restrictives dels estats sempre gelosos de la seva “ciutadania”. Construir una altra “ciutadania” a nivell europeu, obligava a considerar el cas contradictori de les persones que residien en un Estat però que tenien la mobilitat limitada per les fronteres interiors. Llavors es va començar a parlar d’una nova ciutadania no lligada necessàriament a la nacionalitat i si en canvi a la residència.

Bufaven però altres temps.

La Unió d’un temps ençà, actua més aviat apretant aquells estats que han tingut polítiques d’immigració més receptives perquè vagin homologant-se en un sentit més restrictiu. La nova directiva sobre el retorn obeeix a aquesta “nova tendència” motivada per la crisi econòmica, i per la sensibilització de l’opinió pública europea i dels partits que la representen en quan a la immigració com a “problema”.

Les polítiques dels Estats ja apuntaven a això. El PSOE en el seu programa electoral recollia la possibilitat d’amplicació del temps màxim de detenció en els centres d’internament per a estrangers (CIE) de 40 dies fins a un temps indefinit. La directiva parla ara de fins a 18 mesos. També Berlusconi va prometre als seus electors “tancar les fronteres i construir camps per a identificar als ciutadans estrangers sense treball que es vegin obligats a entrar en la vida de la delinqüència”.

És cert que la crisi pot portar associat un augment de la conflictivitat social que obligui a prendre mesures, però carregar sobre el boc expiatori de la immigració irregular tot el pes de la crisi és d’un populisme i d’una demagogia espectaculars.

La imatge d’una Europa sembrada de camps de detenció d’irregulars en espera de ser repatriats, no s’adiu amb l’Europa dels drets somniada ni amb aquella que s’ha guanyat durant anys un paper de legitimitat democràtica a ulls del món.