El Paraguai que vaig conéixer fa ja més de deu anys no ha parat d’augmentar els seus desequilibris econòmics. Els diferents governs del “partido colorado” han continuat amb les habituals pràctiques de corrupció que han sumit una part de la població en la més extrema pobresa. D’acollir immigrants per colonitzar algunes part del territori, com les colònies menonites o les colònies de japonesos, s’ha convertit en un país emisor de migrants (l’any 2007 un 1% dels paraguaians van sortir del país per motius econòmics).
La victòria de Fernando Lugo, obre almenys una escletxa a l’esperança. Paraguai té recursos per sortir-se’n, sobretot recursos energètics, però la gestió que n’han fet els anteriors governs ha estat nefasta. S’ha parlat molt de la condició d’ex-bisbe o de bisbe suspès a divinis. La meva opinió respecte això és clara.
Un bisbe per la seva condició pastoral no ha d’entrar en principi en el camp directament polític de la militància partidista, o de la competició electoral. Hi ha moltes raons que així ho aconsellen, entre elles la representació simbòlica d’un rol dins la comunitat cristiana que té una dimensió que no s’esgota en les estructures o els avatars de cada temps, ni molt menys en opcions ideològiques concretes (i això encara, que no ho sembli, hauria de valdre tant per les opcions de dreta com per les d’esquerra). El bisbe, que ha d’estar profundament identificat amb la realitat del seu temps i amb les necessitats del poble on es troba la comunitat que lidera, representa uns valors i una manera de fer diferents d’aquells que son propis de polítics i partis.
Tot i això, en casos excepcionals, potser com el de Fernando Lugo al Paraguai , es fa necessari suspendre aquesta condició de bisbe, per deixar mans lliures a una decisió del tot justificada. Certament el pas de Lugo, persona per altra banda profundament catòlica i respectuosa amb la jerarquia, és un pas d’una enorme generositat i risc personal. Tant de bo tingui sort i encert en el seu govern per aixecar una situació que ha deixat milions de paraguaians sense horitzó d’esperança.
