Crisi de la religió?

El llegit i admirat Alcoberro va escriure ahir un post sobre "la crisi de la religió", on més aviat es feia referència a la crisi del catolicisme i encara del catolicisme de casa nostra.

"L’home que mira" expressa un sentiment que en els darrers temps he escoltat en força ocasions "cada dia estan fent més difícil, per no dir impossible, viure com a catòlic a Catalunya i a Espanya". I ho fa sobretot en relació a alguns comportament i expressions adoptats oficialment des d’una bona part de la jerarquia eclesial.

Escoltar aquest sentiment de dificultat dol, perquè qui ho expressa ho fa en forma d’un desig frustrat. Qui no dóna valor a la seva identitat cristiana/catòlica, o qui ho viu d’una manera intimista i absolutament privada es pot permetre sentir una total indiferència per una realitat eclesial francament millorable.

Qui dóna valor però a aquesta identitat fins el punt d’intentar-la viure amb una certa fidelitat i compromís, i per tant amb un cert valor de pràctica pública, d’interès i fins i tot de participació activa, d’un temps ençà viu immers en una perplexitat notable.

Quan sento aquesta queixa, em surt la vena "capellanesca", que segons
com us ho mireu pot tenir un toc funcionarial de qui viu més o menys
d’això, però que si ho feu amb benvolença veureu que intenta expressar la vigència
d’una determina opció de vida.


I amb aquesta vena que em surt responc a vegades relativitzant els excessos i l’actual desconcert d’una jerarquia poruga i massa tancada en si mateixa. Llavors, dic que això del Rouco i la COPE és cosa de quatre, però que hi ha molts capellans de barri i molt capellà de poble que continua creant comunitat allà on hi regna el més absolut i fred individualisme. Gent que, com diu el mateix Ramon continua "donant consol en l?hora de la mort i esperança en el viure de cada dia". Gent que parla de la compassió però que sobretot la practica i sovint amb qui més pateix. Gent que s’encarrega de recollir allò que la nostra societat de façana impecable va deixant als marges.

A vegades responc també amb arguments històrics, lleis del pèndol, moments de reacció que segueixen a moments d’obertura… Ens falta doncs perspectiva i algunes dades semblen apuntar novetats interessants. (que a Catalunya el 39% dels estudiants de grau superior de teologia siguin laics, no deixa de ser una xifra insuficient però significativa).

A vegades ho justifico amb arguments purament polítics, amb lluites de poder que es couen a nivells de nunciatures i conferències episcopals, institucions que manen molt però que en canvi son des del punt de vista de la història i de la Teologia totalment insostenibles.

A vegades, amb els qui tinc més confiança, se m’acaben els arguments i m’emprenyo. I l’emprenyament es pot tornar en discurs ideològic "progre" tant o més patètic que allò que vull contestar.

Però sovint passa que l’emprenyament, d’una manera estranya i misteriosa va derivant cap a una mena de convenciment profund que fa veure algunes coses des d’una perspectiva totalment nova. És llavors quan a un li ve al pensament que això de ser catòlic, català i, si m’apureu, jesuïta, és avui per avui una forma de viure el catolicisme de manera resistent, es a dir, amb més llibertat, creativitat i esperança que mai.

Una altra cosa és que d’aquesta situació en sapiguem treure tot el partit. Me n’adono que només he parlat de les limitacions i contradiccions dels "altres". Potser a les pròpies (l’Església local, la vida religiosa, l’església "de base) hi hauria de dedicar un altre post.

Però ja se sap que sempre és més fàcil veure "la brossa a l’ull del germà, que no la biga en el propi" … Amén


  1. Santi. el que no potser és que algú (catòlic o anarquista, tant me fa)  hagi de demanar perdó per existir, és a dir, que senti una vergonya immensa quan idees que algú creu bones són presentades de la pitjor manera possible. He conegut alguns independentistes que són la millor propaganda possible de l’espanyolisme perquè ‘amb gent com aquesta’ una persona diguem-ne ‘normal’  no faria la independència ni de broma. I el problema és que resulta molt més difícil resistir al ‘foc amic’ que al de l’adversari. En definitiva: és horrible que la bona feina de tanta gent quedi tapada,  per una emissora o per una jerarquia.  Si a això hi sumes la crisi del que se’n pot dir la ‘religió civil’ (la crisi de fonaments també afecta -i potser més- la moral laica), les conseqüències són una mica terribles.

  2. Benvolgut amic:

    ¿Saps que passa fill..?  que ni el llenguatge que fem servir per a parlar de Fe,  fora dels cercles d´església..   ni el llenguatge..    ens és útil per a comunicar,  sense aburrir,  el que ens bull a la sang,  religiosament parlant . 

    Ha de canviar tant tot,   del que fem servir,   i la forma de fer-ho servir,  que sent   TOT vàlit..    sembla que no ho ssigui gens,   i que estigui caducat.   Però  hem de recordar que …   ELS VERTADERS SENTIMENTS NO CADUQUEN MAI.

    Obrim les portes i comportes del nostre esperit,  (la part espiritual)   i escoltem  -només escoltem- …     els amics, les persones de la vora,  els temes de les pel.lícules..   les converses de la plaça,  del METRO…   "com parlen de l´amor…."   què creuen que és Amor..   i si  és  o  No ÉS,   el sentiment  més    "plural"  en cançons, poemes, pel.lícules, novel.les… desitjos..
       
    L´amor  és justament..    (´amor que és físic i espiritual  alhora,   per a ser complert)   és   "allò"  o  "allí"    on tot conflueix.  UN vertader  ALEPH.     
    (Però no hem de tenir-li por.  Ni rebaixar-lo tampoc  a veure´l    com  un exercici compartit  per nosaltres,    "les mosques"   o els gossets,  entre d´altres..  animalets)          Així  solament,  NO reporta la feicitat,     "i estem sempre com penjats"  .     Ha d´haver-hi   cos  i   ànima,  en un mateix sentir.         I posar DÉU a la vida pròpia..     l´Amor fa en ella  -llavors-,       "miracles" ;    que ens fan créixer de Cor i Ment.    I  els fruits del creixement..    es transmeten també  pel nostre l´entorn . 
               
    DÉU és   La Mirada i Les Mans del  Cavaller  o LA DAMA,     que mouen els nostres desitjos i passes,   vers     L´AMOR     (perquè  justament   AMOR… és ELL .       I   ELL…  és      -i en ELL hi ha-  la força de la vida  quan val pena de viure-la..     perquè és de   FELICITAT)  .

    La Vida Trascendent.. és una magnífica aventura.  Avui no es descobreixen continents nous..  però descobrir-se a un mateix,  entendre qui ets de debó,  treient-te  allò que la cultura, el costum i l´educació ens dóna;  apartant-ho només.   I Mirant-te cara a cara,  com exercici de gimnàstica espiritual,   ens porta espontaniament ..  a canviar de llenguatge per a poder parlar de FE ;   i que ens entenguin.  No tothom..  però sí aquells que seran tocats pel l´index,   del Creador del Jardí de l´Evolució.

    No hi ha preocupacions.  Ens ocuperem de nosaltres..   volem ser útils servint als altres;   perquè  comprenem l´existència de DÉU.    (Força  Viva,  de la Intel.ligència Còsmica;   (de la que la humana n´és símil) .   Bondat..   aplicada  a cada moment.   Justícia..   pensada, calculada  i  distribuída..  emprada per aconseguir    LA PAU 

    Hi ha un futur d´obtimisme per a La Humanitat,   que està creixent,   removent la terra que trepitgem  amb energia;  preparant-la per a plantar-hi la Nova Llavor.  
    L´ESPERIT SANT ÉS LAVIDA,  i  ELL es cuida de fer-la brotar,  i de que es faci  grand  i  de seguir… 
    Nosaltres hem de posar-hi l´entusiasme,  de saber qui som..   i on volem anar.  

    El que està passant avui dia,  és EL CANVI  indispensable,  que ja no pot ajornar-se més;   CANVI  que en el seu dia..  va ser tallat, estruncat,  mort.   
    Però..     LAVIDA    és la que mana sobre la mort,  no al revés.        LAVIDA.. s´imposa sempre  .. i guanya.  I  HO FA,  Amb aquella virtut que em anomenat abans..   "la Intel.ligència"   que   CADA Ú de nosaltres posem al servei de     La Gran SAVIESA del SENYOR.      
    (JO SÓC EL CAMI, LA VERITAT I LAVIDA,  digué ben clarament JESÚS –  el    "SENYOR DE SENYOR"  –        (Que va ser  VENÇUT APARENTMENT I MORT en ple fracàs…  EN EL CALVARI,   ja  fa 2.000 anys.    Talment,  com si la seva història,    s´hagués d´acabar  allí,    perdent-se en l´oblit …   dels dies, els segles i els mil.lennis.

    Ben cordialment

    Eva Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.