Ai Dalai!
El Budisme s’ha adaptat bé a Occident, perquè han arribat sobretot les pràctiques i els pensaments de més fàcil digestió. El Budisme, passat pel sedàs del màrqueting i desvestit de les pràctiques religioses més rigoristes, ens parla de vies cap a la felicitat, d’apaivagament dels desigs, de superació del dolor i del sofriment… curiosament aquelles coses que més ens porten de corcoll. La religió o la filosofia budista s’adapta com un guant a les nostres necessitats: ens cura de les ferides d’una societat occidental depredadora, violenta i feréstega.
La nostra tradició (la cristiana, vull dir) també parla de felicitat, de desigs i de dolor, però potser els seus plantejaments son més incòmodes, simplement perquè comprometen més la nostra vida. La compassió, per exemple, (present també en una part del budisme més autèntic) és un dels centres del Cristianisme, i la compassió es precisament el contrari de l’evitació del dolor. Qui es compadeix no només carrega el seu dolor, sinó que es solidaritza amb els dels altres d’una manera estreta i misteriosa.
No em fa por el Budisme, em fa por el budisme de la fascinació i de l’exotisme; el budisme objecte de consum i de màrqueting; el budisme que dorm consciències, des-solidaritza i des-polititza; el budisme que s’adapta tant a les nostres necessitats que de fet no canvia res.
Ai Dalai!, tant de bo ens diguessis alguna paraula d’alerta sobre aquest "budisme de tot a cent", però em temo que els nous seguidors estan tan entusiasmats que no t’ho admetrien pas.
La religió té una vessant nacional i territorial, que amb el cas israelià i estonià reforça un estat propi. I en el cas espanyol les religions sempre van en la mateixa direcció per a reforçar el colonialisme nacional espanyolista per produir un efecte esterilitzant en detriment de la llibertat plena nacional de Catalunya i els seus ciutadans.
Quan Catalunya es sobrera en valors interiors i manca de valors nacionals colectius que li corresponen com a dret huma de tota nació.