Saturació d’eleccions
Amb paciència li vaig explicar, de dalt a baix que teníem a cavall d’Estrasbourg i Brusel.les un Parlament europeu que ens mirava de lluny; un Gobierno central a Madrid amb dues cambres anomenades Congreso i Senado que ens mira de prop o de lluny segons li convé; un Govern de la Generalitat que nosaltres en diem nacional i que ells anomenen autonòmic amb una cambra anomenada Parlament; li vaig parlar també de les Diputaciones provinciales, un ens supramunicipal que remena molts cuartos però que respon a una estructura en províncies que ens va ser imposada (el mateix nom pro-vincere ho indica); uns Consells Comarcals que vam recuperar nosaltres solets perquè no es digués que no teníem política territorial pròpia; i finalment uns ajuntaments, molts Ajuntaments, 946 ajuntaments, que son com diu el tòpic "l’administració més propera al ciutadà".
La meva pacient amiga que ve d’un dels estats-nació més homogenis
(treballat, es clar a base de genocidis) i centralistes
de llatinoamerica, em va preguntar quantes eleccions suposava això. I
innocentment li vaig dir que cinc: Congreso-Senado, Parlament de
Catalunya, Ajuntaments i encara Parlament europeu. Sense comptar de
tant en tant algun referendum cas Constitució europea o Estatut.
Ella amb els ulls molt oberts em va dir "¿y no se cansan de tanto
votar?". Li anava a dir que no, que una democràcia cal mantenir-la amb
participació i ganes, que no ens ho podíem pemetre, que la llibertat
havia costat molt aconseguir-la…
Però vaig preferir arronsar les
espatlles, per no reconéixer-li que tot i les ganes, que hi son i continuaran sent-hi per molts anys, a vegades si que cansa, sobretot quan el Parlament que esculls amb un 63% dels vots aprova amb un 90% de recolzament un Estatut que després és vexat, retallat i impugnat judicialment, i ignorat pels mateixos partits polítics que hi han donat suport
Algú d’aquests experts en participació política, s’ha preguntat com serien avui les coses amb un procés estatutari diferent?.