De solanes i obagues

Recupero algunes notes de la xerrada amb K. d’una associació de paquistanesos que viu a Catalunya.

1- Els paquistanesos exerceixen un gran control social sobre els membres de la seva comunitat. És control i és solidaritat a la vegada. La majoria provenen de la mateixa zona, sinó del mateix poble. Hi ha relacions familiars i per tant implicació i preocupació d’uns pels altres. No és el mateix en altres comunitats d’immigrants molt més vulnerables i per tant amb molt més risc, d’anomia, desestructuració i marginació. Aquestes diferències crec que són importants i d’elles se n’haurien de deduir polítiques i maneres d’actuar que tinguessin en compte les possibilitats de cada comunitat i cultura.

2- Les dones son el gran enigma en aquestes comunitats. K. reconeixia que viuen sovint aïllades a casa seva sense contacte amb el món que els envolta. Expressava la necessitat de fer el possible per crear espais d’intercanvi entre dones del país i dones nouvingudes. Hi ha un procés d’integració i de mútua coneixença que és fonamentalment femení. També en el tema de les mediacions el gènere, que per nosaltres ha esdevingut una característica secundària, esdevé per a ells primordial.

3- Exemple d’una bona mediació. Al barri han mort aquest mes dos paquistanesos que treballaven a la construcció. K. des de l’associació el primer que va fer, va ser parlar amb els veïns de l’escala del difunt, i explicar-los que la família del mort rebria durant uns quants dies visites a tota hora. Els hi va explicar el sentit que la mort tenia per a ells, i la dificultat que suposava viure-la lluny del poble on havien nascut. L’avís va generar coneixença, confiança i paciència, coses essencials per a un bon veïnatge. Sense aquest apropament potser tot hagués quedat marcat pel malentès, la irritació i la queixa.

Tenia moltes més coses que em rondaven pel cap després del diàleg amb K. Vam parlar de llengua, de religió, de terrorisme….

En acomiadar-me encara em va regalar una capsa amb més dolços. Mentre escric això me’n menjo un, i m’agrada pensar, que tot i les dificultats ens en sortirem. Ell també era optimista. "Després d’allò de París– em va explicar- van venir uns periodistes francesos per fer un reportatge, sobre els riscs de què aquí passes el mateix que a les banlieus. Els hi vaig dir que no, que això aquí no era possible."

Jo també ho vull creure.