De solanes i obagues

Ahir explicava que un bon senyor em va felicitar per haver-me aturat amb la bicicleta davant un semàfor en vermell, com si hagués fet una mena d’heroïciat cívica. Fins i tot vaig témer en un moment donat, que no em sortís de darrera un plataner l’omnipresent Hereu per donar-me un diploma o un doctorat "in civica causa".

Tinc sobre el tema del civisme una mena de doble discurs que si continueu llegint us explicaré.

El discurs en positiu, el de l’home satisfet, que veu sempre el got mig ple, l’optimista per naturalesa. Per aquest tot això del civisme està fonamentalment bé i que de fet la màxima aspiració de ciutadans és arribar a una mena de pacte de no agressió mútua. Respectar els espais públics, no pixar al carrer, no fer soroll a partir de determinades hores, llençar la brossa a cada contenidor especificat, no enganxar l’anunci del pis hipotecat que et vols vendre abans de què se’l quedi La Caixa als semàfors …. Si aconseguim això, ja serem feliços, el cel a la terra i tots contents.

El discurs una mica crític, el del torracollons, vindria a dir que potser això del civisme és més aviat el reconeixement d’una derrota. Senyors després de segles i segles, d’evolució humana, de rica història de la filosofia i de les religions, de progrès de la ciència i de la tècnica, al màxim al que hem arribat és a una mena de pacte pel qual renunciem a fer unes coses que ben mirades sembla que ja hauríem de tenir una mica coll avall.

El torracollons, aquí fa honor al seu nom, i més aviat ve a dir que quan el civisme, esdevé el màxim horitzó al qual una societat ha decidit aspirar, és un mal senyal per aquesta societat, que potser hauria d’aspirar a formes de relació i de convivència una mica més ambicioses i complexes. A formes d’ètica una mica més elaborades que les que inspiren els models antitétics "del pixador", "del brètol de matinada", o "del detestable embrutador".

I acaba sentenciant el crític malfiat: "no sigui que ens trobem un dia una ciutat neta com una patena i silenciosa com un matí de diumenge, però plena de solitaris atacats pel mal de la mandra ètica".