De solanes i obagues

A més dels indicadors socioeconòmics tradicionals, aquella sopa de lletres que ens presenten cada un, tres o sis mesos (PIB, l’IPC, EPA…) hi ha alguns indicadors que amb una mica d’atenció i observació també serveixen per valorar la marxa econòmica del país. Em refereixo a un tipus de comerços molt, molt especialitzats, que apareixen de tant en tant, i que de proliferar indiquen amb tota seguretat que anem bé.

Per exemple les botigues de vins i formatges que a més de vendre el
producte t’organitzen cursos de tast on educar els sentits per poder
distingir un vi bo, d’un de dolent; un formatge artificial d’un amb
autèntic gust a formatge. I així descobrir que el bo en general és més
car i que per tant si a partir del curs vull ser conseqüent amb el bon
gust adquirit, ho hauré de pagar.

N’hi ha d’altres de comerços que sorgeixen només en moments de molta bonança. Les botigues de te i cafè, però entre elles les que estan especialitzades únicament en cafè d’Etiòpia, que es veu que és el millor del món, però és clar…

Doncs no sé si pinten massa bé aquests indicadors, doncs anant amb bici pel centre ja he vista tancar últimament alguna d’aquestes botigues de "valor afegit". Molt em temo que els principals clients, persones de 30 a 50 anys, amb feina i estudis, prou feina tenen amb pagar hipoteca i que comença lentament una època de vaques una mica magres. En fi que caldrà tornar a tirar de DIA o com a molt Caprabo. De vi a 2 ? i de formatge holandès de bola. Ara el cafè, si us plau sigui d’on sigui, que sigui a un preu just.