Àfrica em fa mal

Diumenge a la tarda vaig tenir notícies del Pau. Feia mesos que no escrivia, i encara que no em va estranyar perquè sé que el treball allà és intens i les connexions més aviat difícils, trobava a faltar les seves notícies d’Àfrica. Porta un any i mig treballant pel JRS (Servei Jesuïta al Refugiat) a la zona de Lofa a Libèria, aportant els seus coneixements d’arquitecte en la reconstrucció després d’una guerra que ho va devastar tor. Què poc costa destruir i què difícil resulta que les coses retornin a una certa normalitat: retorn, habitatges, infraestructures, escoles…!
Quan va ser aquest estiu uns dies a Barcelona, el vaig poder veure una estona. Li brillaven els ulls d’una manera estranya, com passa a tots els que han estat a l’Àfrica. Com que no hi he estat, és per a mi encara un misteri. Àfrica la veig indirectament a través dels ulls dels que hi han anat per ajudar, i a través dels ulls dels que han vingut aquí per guanyar-se la vida, com el Malik que ve a classes de català a Migrastudium. Ara amb el bloc del Pau, podré mirar a l’Àfrica a través d’ell, i continuar en contacte amb una part de mi mateix que em fa mal. Sabeu, és com allò que un s’aixeca i nota que no està fi del tot, que en aparença les coses marxen però que hi ha un símptoma, un ròssec que l’alerta que passa alguna cosa.

No és sentiment de culpabilitat de blanc europeu per una colonització o descolonització mal fetes. Això seria massa fàcil i massa ideològic solucionable amb un donatiu que calmi la consciència. Àfrica em fa mal en la meva humanitat perquè qüestiona moltes de les meves seguretats sobre el bé i el mal, i sobre la capacitat humana d’escollir-los. Darfur, Uganda, Libèria, Sierra Leona… són noms que apareixen de sobte sumant milers de víctimes en accions d’una crueltat esgarrifosa. I el pitjor és la impunitat, lluny de qualsevol focus mediàtic, en un silenci fosc i en una soledat absoluta.

Àfrica em fa mal i vull que m’en faci encara mentre les coses no vagin
a millor, no per masoquisme, sinó perquè mentre m’en faci pensaré que no
estic perdut del tot, i que la meva humanitat no està del tot
anestesiada i és capaç més que de solidaritat, d’alguna cosa propera a la compassió.

Gràcies Pau, per deixar-nos veure en els teus ulls aquest misteri de dolor i esperança que vius a Libèria.


  1. Company,
    Àfrica em fa mal, però també m’enamora i em captiva.

    Ai no sé com ens ho farem això de tornar a terres catalanes pel curs vinent. Encara queda molt però ja se’m fa costa amunt.

    una abraçada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.