De solanes i obagues

Avui a la tarda he passejat una estona per l’ Hospitalet, ciutat on visc des de fa un parell de mesos. Entre una cosa i una altra no havia tingut temps de prendre mides a la ciutat, de fer-me una geografia pròpia dels barris, carrers i espais que la composen. Una de les coses que més m’ha sorprès de la passejada ha estat les obres que s’hi fan.

I no obres petites d’aquelles d’arranjar una vorera sinó obres serioses de places noves i de carrers totalment aixecats. Davant de casa, a Collblanc per on passava (hi passa encara) el c Vallparda, hi han fet una plaça enorme (tot just inaugurada) que dóna aire a tot el barri. Una plaça dura, com les que s’acostumen a fer ara, però amb racons arbrats que quan s’acabin de plantar no quedaran gens malament, i amb zones d’esbarjo atapeïdes de canalla. Més enllà el c Riera Blanca totalment aixecat com aixecat està també la zona de Sant Ramon i el pont de la carretera de Collblanc que uneix aquest barri amb la zona que toca a Esplugues. Plaça nova també al Parc de la Marquesa a tocar de la parada de metro de Collblanc…

M’expliquen els que ja fa temps que hi viuen, que la majoria de les actuacions són actuacions dirigides sobretot a corregir els desastres urbanístics dels anys 60-70 quan les onades migratòries van produir el creixement desordenat d’aquestes zones amb construccions il.legals i carrers traçats arbitràriament.

Pensava mentre passejava per aquestes zones ara plenes de gent que compraven en vistes al Nadal, què l’urbanisme és clau per evitar desastres com el de les banlieus de Paris, d’ara fa un any. Zones aïllades i deixades de la mà de Déu, que acaben degradant-se fins el punt que els habitants perden l’estima pel lloc on viuen i perden alhora la pròpia autoestima. Convé evitar al màxim que hi hagi barris de risc.