El pal i la pastanaga. Què fem amb el treball?

ct198

A Cristianisme i Justícia acabem de publicar el Quadern nº 198 El treball: present i futur. Entre la creixent precarietat i la ineludible necessitat de repensar-lo. El Quadern és fruit del treball del Seminari internt l’àrea Social del Centre d’Estudis, i el contingut ha estat coordinat per Teresa Crespo, presidenta d’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) i membre de l’equip de CJ.  Us el recomano i no només perquè hi hagi participat en la redacció.

El treball serà “el tema” dels propers anys al nostre país, sigui quin sigui el seu status polític. Els nivells d’atur i precarietat són insostenibles, i si de moment anem fent, és gràcies a factors diversos entre els quals la xarxa familiar, les minses prestacions socials i l’economia submergida, permeten a milers i milers de persones malviure sense caure definitivament en la pobresa extrema. Però aquesta situació d’allargar-se no farà sinó empitjorar.

Cal, per tant, plantejar-se que volem fer amb el treball, quan difícilment assolirem una ocupació raonable (si no és a base de bombolles econòmiques que ja sabem on porten) i quan el treball que tenim és cada vegada més precaritzat, i ja no garanteix a qui el té, poder sortir de la pobresa.

En el quadern hi ha una primera part més de fotografia i diagnòstic, on per exemple es parla també de l’efecte de les darreres reformes laborals, i fins a quin punt han quedat desprotegits els drets dels treballadors, en quedar ferida de mort la negociació col·lectiva i amb ella el paper dels sindicats. La segona part sí que és més propositiva, i jo particularment en destacaria el debat que s’obre en la qüestió de garantir una renda mínima que permeti a les persones cobrir els mínims vitals. En aquest sentit resulta interessant la proposta de la Renda bàsica de ciutadania. Aquesta renda canviaria de dalt a baix el concepte que ara tenim del treball productiu, i també d’aquells altres treballs avui no reconeguts, com és el cas de tots els treballs de cura.

No és, per tant, un quadern amb solucions màgiques, tancades o definitives, però sí que obre el debat, i un debat que afecta a la vida d’una bona part de la ciutadania tinguin o no tinguin treball.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*