De solanes i obagues

Santi Torres [Migra-Studium]. S’han obert les inscripcions als cursos de formació que l’entitat ofereix per al segon trimestre. Cursos de català i castellà, d’informàtica, d’electricitat, de lampisteria, d’ajudant de cuina… Són moltes les persones que fan cua pacientment al vestíbul de l’entitat, mentre una treballadora i un voluntari els informen, els pregunten disponibilitats i els agafen les dades. Estan acostumats a fer cua i també a esperar. Hi ha homes i dones. Abans només hi havia homes, però la nova realitat d’atur i de desprotecció ha fet que moltes dones es decidissin a fer el pas a vegades a contracor de les pròpies concepcions culturals. Hi ha persones de totes les nacionalitats, també persones autòctones, si bé aquesta «etiqueta» cada vegada és més ambigua: quan un deixa de ser d’allà i passa a ser d’aquí? «Tenim persones que vénen a inscriure’s, però que ja fa entre cinc i deu anys que són a Barcelona», em comenta l’educadora del Projecte d’Acollida i formació laboral. La crisi econòmica s’ha acarnissat en una bona part de la població espanyola, especialment aquella part més vulnerable i que s’havia confiat de manera exclusiva al sector de la construcció, fruit de la bombolla immobiliària.

l canvi de perfil obliga aquesta entitat i moltes altres com ella a replantejar l’atenció que fins ara oferien. D’aquella acollida bàsica en llengua que servia per a parar el cop dels primers mesos d’estada al país, s’ha passat a una necessitat més profunda d’acompanyament social, en la qual la llengua és un factor, però ho són també de manera especial la formació laboral o l’assessoria jurídica. La dualització social, que els teòrics veuen com una de les possibilitats futures, és ja per a les entitats i persones que treballen amb els col·lectius més vulnerables una realitat massa propera.

A vegades, però, un té la sensació d’estar traient aigua a galledes d’un vaixell que s’enfonsa, mentre el govern (sobretot l’estatal, que és qui té competències en immigració) es dedica a obrir noves vies d’aigua. Un dia un decret contra l’atenció sanitària universal, que ha provocat una gran desinformació i que persones amb greus patologies no estiguin sent ateses degudament; un altre, l’intent de reformar el codi penal per criminalitzar qui ajudi persones «sense papers»; ara creant uns centres d’internament d’estrangers sense recursos ni cap mena de regulació, una mena de forat negre legal i també moral; més tard afegint a les tanques de Ceuta i Melilla elements tallants amb caràcter dissuasiu, com si aquell que ha arribat a les «portes del paradís» després de tota mena de patiments, se sentirà dissuadit per unes ganivetes, que el feriran, és clar que sí, però no pas més que el desert, els abusos, la fam o la guerra del país d’origen. La dissuasió, com «l’efecte crida», són un artifici: pur llenguatge de la burocràcia davant una realitat humana de desesperació. Dos mons que, malauradament, no es trobaran mai.

Però seguim traient aigua amb una galleda en aquest vaixell que s’enfonsa. Voluntaris, treballadors, les mateixes persones ateses… «creant –com diu el nostre lema– ponts de diàleg i encontre», per a que la societat que volem construir no se’ns quedi als dits, desfeta, amb bosses insalvables de pobresa i d’exclusió, sinó que sigui una societat de les oportunitats, una veritable societat dels drets i els deures. On cada persona pugui tenir un lloc, una dignitat, un horitzó d’esperança. I mentre la cua avança a poc a poc, entre converses i alguna rialla… Rafia, Muhammad, Khan, Haya, Nadia, Touria, José…