De solanes i obagues

Si no hi heu anat encara us queden uns dies, ja pocs, per veure l’exposició Apartheid al CCCB. Segurament no és de les exposicions més espectaculars que ha programat aquest Centre. _{(A mi em quedarà per sempre l’impacte i el record de l’exposició sobre l’accident de Txernòbil. Una exposició que hauria d’haver estat permanent sobretot ara que tornen a proliferar arreu els partidaris de l’energia nuclear)}

Tot i això en aquesta exposició més modesta hi trobareu dades interessants. Com la relació entre colonialisme i idees racistes, o el racisme
domèstic dels EUA a partir de les Jim Crow laws, o d’una manera encara
més nostrada les exposicions de pobles africans sencers al Tibidabo a la dècada dels 20. I sobretot, es clar,  l’apartheid sudafricà, paradigma del racisme elevat a enginyeria política. Si teniu una estona passeu pel carrer Montalegre, val la pena.

Sense posar-nos primmirats, seria però molt demanar que els polítics fossin mínimament precisos en l’us del llenguatge? No em refereixo únicament als mítings i a les declaracions, sinó als discursos escrits i llegits.

L’altre dia en un discurs encartat en tots els diaris del país, per tant un discurs pensat i escrit amb temps, s’hi podia llegir aquesta perla:

"Sense caure en l’ateisme que significaria la negació de l’existència de Catalunya, sí que pren força un cert agnosticisme respecte al futur."

Ateisme? Agnosticisme? Aplicats a Catalunya i a la nació? i sense cometes que assenyalin un possible sentit figurat? Els conceptes s’agafen d’aquí i d’allà i es col.loquen de manera que "soni bé". El resultat però acaba donant lloc a unes frases que no diuen res.

Costa cada vegada més trobar un discurs polític que digui alguna cosa. Em sembla que més que sentit comú, el que falta és claredat d’idees i precisió a l’hora d’expressar-les.

Ahir Sarkozy en una roda de premsa multitudinària va justificar la vigència de les seves propostes en política migratòria, en el fet que, fins i tot, Prodi i Zapatero s’havien avingut a dur a terme "expulsions col.lectives de sense papers",

Zapatero no ha desmentit res, i es manté en l’ambigüitat que ha seguit durant tota la legislatura i que tan mal està fent en aquesta i en altres qüestions. Encara que sóc conscient de la ingenuïtat de la demanda ("d’on no n’hi ha no en pot rajar") cal exigir-li però definició en aquesta qüestió, i saber així que és el que votarem el març. Ja se n’està ben t¡p d’apel.lacions al vot útil o al vot de la por sense ensenyar ni una sola de les cartes.

Dubto però que Zapatero respongui al president francès perquè un sí a les "expulsions col.lectives suposaria reconèixer dues coses:

1- Que la regularització massiva que es va fer a l’inici de la legislatura no era fruit de cap concepció diferent a la del Partit Popular en matèria d’immigració (el PP també havia regularitzat immigrants) sinó fruit de la pressió dels interessos econòmics que demandaven aquesta regularització perquè es necessitava mà d’obra sobretot en el sector de la construcció.

2- Qué el fet de plantejar-se expulsions massives ara, suposa reconèixer que a l’economia espanyola pinten bastos pels propers anys i que sobra gent. La combinació recessió + massificació d’alguns barris o pobles corre el risc d’esclatar en conflictivitat social. De fet actualment s’estan produint molts problemes i retards en els expedients de reagrupament familiar.

La reflexió però és doble:

– amb quina dignitat es poden justificar les nostre democràcies quan s’ha mercadejat i es mercadeja amb éssers humans segons les necessitats de l’economia, regularitzant o expulsant segons conjunctures. A qui han beneficiat sobretot aquests anys el fet de comptar amb una massa de mà d’obra força barata?
– no tenim dret els votants a conèixer quines son i sobretot seran les polítiques de l’Estat en immigració (control de fluxos, expulsions etc…) que es preveuen realitzar?

No hi ha res pitjor que l’ambigüitat, i ha estat i és l’opció del govern de Zapatero. Sarkozy ho ha deixat clar. Ara convindria que el "Gobierno de España" tan humanitari i tan social en digués alguna cosa.

Arrel de la pel.lícula que comentava ahir, una idea d’aquelles segurament impossibles però que tant de bo algun dia es pogués posar a la pràctica. Veient el cor de l’església de Sant Tomàs de Leipzig i l’entrevista que li fan a l’actual kantor o director (Geog C. Biller), un pensava perquè a Barcelona no podria haver-hi un cor semblant en una de les parròquies del centre. L’església del Pi, o Santa Maria del Mar o la Catedral, llocs que tenen orgues magnífics podrien ser també llocs on es cultivés la música sacra d’una manera especial.

Em consta que l’Església del Pi té una capella de música, però crec que no actua de forma habitual a les celebracions litúrgiques de la parròquia. Montserrat és potser l’únic lloc que amb l’escolania treballa a fons una litúrgia molt acurada en els aspectes musicals. No estaria malament que a Barcelona hi hagués un o dos llocs també de referència on en les misses de cada setmana s’hi pogués escoltar música de qualitat. La música popular i participada que és la que en general s’escolta en la majoria d’esglésies, sempre cantada per gent de molt bona voluntat, no hauria d’estar pas renyida amb aquests llocs que ajudessin a mantenir i a donar conéixer el patrimoni musical d’una manera habitual.

Posats a justificar-ho tot pel turisme, també seria una manera de trencar el monopoli del "concierto de Aranjuez" que és segurament l’única expressió musical que ara per ara es programa a les esglésies del gòtic.

Vaig aprofitar la darrera tarda de l’any 2007 per anar a veure la pel.lícula sobre Bach d’en Pere Portabella. Portabella, no és sant de la meva devoció, i entenc que en això de les simpaties i les antipaties no tot és racional. També és veritat que el meu coneixement d’ell és sobretot com a tertulià del Bassas i, per tant, aquest és un coneixement bastant limitat.

Tot i aquest prejudici, recomano anar a veure la pel.lícula per moltes raons.

Potser la principal és que m’ha agradat la idea que han tingut Portabella, Santos i companyia de treure la música de Bach dels auditoris i les sales de concert, per portar-la a situacions de vida quotidiana. Un camioner que toca Bach amb una armónica, un grup de viloncelistes que l’interpreten en un vagó de metro, una partitura de la Passió segons Sant Mateu que serveix per embolicar la carn que arriba a mans de Mendhelson …

Si un hi busca un guió lineal i una història amb inici i final, es trobarà decebut. No hi ha aquesta estructura sinó més aviat una dispersió de temps (s. XVIII, s. XIX, s. XXI) i de llocs (Leipzig, Barcelona, …) units pel fil de la música i per la figura del compositor alemany. Potser la imatge que simbolitza aquests lligams entre escenes és la dels rius, aquells grans rius navegables de centreeuropa que son els protagonistes d’algunes de les escenes de la pel.lícula.

Ningú negarà a Portabella la seva vocació internacional i europea. Potser, a tall de crítica, se li podria dir que la Europa que vol representar, la dels grans rius és una Europa més aviat a lo Salvador Espriu, es a dir "I com m’agradaria d’allunyar-ne nord enllà". Tot és net, culte, ric però una mica tibat i encarcarat.
També hi ha l’Europa mediterrànea, dels torrents secs, de la brutícia i de la creativitat (vaja la de Pere Quart)

Però és clar, parlem de Bach i aquí a Bach encara l’escoltem als auditoris.

Us recomano també l’entrevista que li feu Xavier Cazeneuve del programa El Violí vermell poc abans de la preestrena.