La Coca-Cola és un dels millors refrescs que s'hagin inventat mai, juntament amb la tònica, però amb ginebra és clar, perquè si la cocacola ha de ser una beguda per consumir-se sola, barrejar-la amb rom o whisky és un sacrilegi, l'estat natural de la tònica és ser barrejada amb ginebra, és a dir, que tant la tònica com la ginebra arriben a l'excel·lència amb la seva conversió en gintònic. Però això és un altre tema.
La cocacola no és la beguda més apta per acompanyar un àpat, en aquest cas el vi, el cava, o el xampany, però en l'aperitiu, el berenar, simplement per refrescar-se (aquest és el sentit d'un refresc) o inclús per esmorzar amb un tall de pa amb tomata i truitada de patates, o acompanyant una pizza, és collonuda.
Però després venen les imitacions, les variacions, les deformacions: la coca-light. El món és podria dividir perfectament en homes coca-cola i homes coca-light, és a dir, entre homes (i dones) normals i homes (i dones, que sinó se'ns emprenyen les putes feministes) light.
Les Light són persones sense auto-estima, sense personalitat, necessiten diferenciar-se de la resta en alguna cosa, així és que opten pel tema light, per sentir-se especials, però en realitat no s'estimen a ells mateixos perquè no es pot enganyar el cos negant-li el sucre, ni l'ànima amb succedanis. Ser light és fotre´s el pèl a un mateix, és ser covard, és pensar que al món les coses no són per disfrutar-les sinó per patir-les. I a sobre, et diuen que és que el sabor de la coca-light els hi agrada més. Au va, vinga ja, us voleu auto-convèncer amb un atac a la desesperada, això és com dir que el dibuix que ha fet avui el teu fill a l'escola és millor que un original de Tàpies. És el teu fill, i te l'estimes molt, però no es poden dir tal barbaritats.
Analitza el teu voltant, estudia els teus familiars i coneguts, mira qui consumeix light i veuràs com tinc raó. Ser light és un pena per la nostra societat, és ser algú conformista, sense ambició, flower-power, i si tingués prou poder, aniria a la casa Coca-Cola i els hi prohibiria que continuessin amb aquesta burla de la light i la zero, i no sabeu el favor tan bèstia que li faríem al món.
P.D. Ser light és fotut, però és molt pitjor ser espanyol!!!
Els màrtirs esdevenen símbols, i els símbols són necessaris en un país com el nostre, ocupat, espoliat i orfe de llibertat. Som molts els que tenim clar que la independència és la única via vàlida per al nostre país, i ens mobilitzem, i escrivim per fer arribar als altres els nostres arguments, però no fem prou, mai no farem prou, perquè en el fons, la majoria, ho veu com una utopia. El que som és uns putos conformistes, cagats, doblegats, humiliats, enculats...i desgraciats. I, ho sabem, això és el més trist, i tanmateix seguim amb el cul enlaire esperant el toc de gràcia final. Per sort, hi ha gent que no és així, hi ha individus que lluiten amb la cara ben alta pel nostre país. Pocs, molt pocs. Un d'ells Lluís Maria Xirinacs, s'ha suïcidat "per contrapuntar la covardia dels nostres líders", cansat de lluitar sol per una causa que és la de tots.
Val la pena que hi reflexionem. Aquí teniu les darreres frases que Xirinacs va deixar escrites abans de la seva mort. Lluís, Gràcies, moltes gràcies, per la teva vida i per la teva mort!
Ramon Aytés
He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians Barcelona, 6 d’agost de 2007
La meua padrina sempre diu que al món hi ha tres tipus de persones: homes, dones i cuiners. I, collons si té raó. A casa tenim restaurant, d'aquells de tota la vida que en diuen, i per la cuina hi he vist passar molts cuiners, tants que molts ja ni els recordo. Persones molt diferents, però amb un tret comú que aporta a la personalitat de cadascun d'ells el fet de ser cuiner, la mala hòstia i la prepotència. Evidentment, les coses han anat canviant en els darrers temps, abans els cuiners vivien tancats en les catacumbes dels restaurants, en llocs bruts i foscos, i és clar, l'única manera de sobreviure a aquell estat d'abandó i oblit era fer-se notar, i els crits i els cago-en-deus sonaven contínuament, sobretot contra l'altra part de l'equip del restaurant, el servei de sala. Jo he vist volar peces senceres d'entrecot, olles, paelles i tot tipus d'estris, per sort no ha passat mai res de greu. El millor amic dels cuiners d'aquella època era el vi, la cervesa i el brandy, i no exactament per cuinar.
Quan entrava un nou cuiner, generalment jove, a treballar, la novatada que se li feia era tant bèstia que a partir d'aquell dia ja no faria res més que cagar-se en déu i esperar l'arribada d'alguna altra víctima per poder-lo putejar igual que els més antics feien amb ell.
Ara, les coses han canviat una mica, hem passat de la mala hòstia a la prepotència. Ara els cuiner ja són algú, de fet és creuen els més importants del món. Ja no estan tancats en les fosques cuines d'abans. Ara estan de cara al públic, que es vegin els artistes! Ara són els reis del mambo! Segueixen "cuinant" amb cervesa i amb vi, hi ha coses que no canvien, i segueixen putejant tant com poden els que estan per sota seu, no sigui que algun dia els hi fotin el tro, per molt que s'omplin la boca amb discursos sobre el seu art amb l'excusa d'obrir-se als demés.
Abans eren uns dèspotes, malparits, però feien la seva feina. Ara hem d'estar tots pendents de la seva inspiració, fins al punt que no us estranyi veure algun dia a la porta d'un restaurant: Tancat per falta d'inspiració del cuiner. Tornarem a obrir tan aviat torni del Congrés de Gastronomia, o s'acabi de llegir l'últim llibre del Ferran Adrià. Disculpin les molèsties.
Ramon Aytés "la ramoneta"
Dedicat als "Xusqueros" (amb carinyo) dels meus companys de la Xicoia.
Feia molts dies que no havíem escrit res al bloc i la veritat és que ho trobava a faltar. No era pas qüestió de falta d'inspiració, la inspiració apareix sola quan et poses d'avant l'ordinador o agafes un paper en blanc i un llapis, més aviat era mandra i sobretot falta de temps. Aquesta dies no ´´es que em sobri el temps, de fet anem de cul a l'hotel, que ja tocava, però el fet d'anar tot el dia amb el coet al cul fa que la mandra desapareixi, ja saps, per qüestió de la inèrcia. O sigui, que ja som aquí una altra vegada......i canya a Espanya!
Enrique Sebastian, Arquebisbe de Pamplona, insta a votar a l'extrema dreta espanyola (Falange i de las JONS i companyia) als properes elecions, i en el seu defecte, al PP. Es posa directament en contra del Pacte del Tinell,perquè esta constituït per tres partits d'esquerres, i un d'ells, repugnantment nacionalista, i com a tals,afirma que demonitzen l'Església.
Ramon, vist aquest personatge i d'altres prelats que pensen i actuen igual o pitjor, tenim sort d'haver nascut a la segona part del segle XX. A la primera part els haguéssim passat putes amb Franco i si anem mes enrere ens hagués enganxat l'Inquisició, que molt probablement, estaria manada per un impresentable, fastigós i fill de puta personatge com el que ara parla les excel.lències dels criminals que van fer net durant, i sobre tot després de la guerra.
Estic segur que aquest pervertit, dels set dies de la setmana, en dedica dos a pensar com tocar els collons als catalans, vescos, nacionalistes en generals, i fronts que no pertanyen a l'extrema dreta. Dos dies més, pensant en com invertir els seus ingressos(robats o no), perquè ara que els ha fallat Gescartera, segur que ha invertit a Marbella i fins i tot finançat a la Pantoja. Alguna cosa en traurà. I els tres dies que queden, no hi ha res mes bonic que anar a segons quines pagines d'Internet a veure nens i nenes, encara que, com diuen els diaris, tenint-ho en directe, perquè cercar a la pantalla?.
Com dic a l'entradeta, si el Bon Jesús tornés, i no t'oblidis que segons com t'ho miris va ser un terrorista ideològic (així l'hi va anar), el primer que faria es donar suport als que com Ell, creiem en una certa igualtat; el segon tallar els collons als pederastes, i ja sap que a la majoria els trobara entre els seus ministres i el tercer, fotre'ls-hi els quartos i donar-los als pobres desgraciats que, amb tota la bona fe. encara creuen en ells. Perquè una cosa es Creure i una altra, fer cas a aquesta pandilla de aprofitats, pervertits i en el fons, mala gent. Ja sé que hi ha de tot, però com més amunt. pitjor.
Penso que el Bon Jesús deu estar tant emprenyat que pot ser que veurem tot el que t'he dit. Jo hi crec, i sé que no ens deixarà sols amb aquesta mena de personal.
Mira com son les coses, si jo et dic ara que fa dos dies que no dormo, la teva ment depravada i indecent creurà que és pel trasbals que ha produït en mi el naixement de la Sofia i la detenció de la Pantoja. Doncs no, mira per on, fa dos dies que no dormo perquè tinc tres fills, ja ho saps, i últimament quan no és un és l'altre que em fa passar la nit en vetlla. Jo no sé si la Pantoja va dormir be l'altre dia a la comissaria de Màlaga, però almenys va poder dormir, i a més la brometa va servir-li perquè un amiguet li fes obsequi de no sé quants mils d'euros per sortir d'allí. I el collons de Príncep, que té les minyones que vulgui perquè les hi paguem entre tots, m'agradaria saber quantes nits s'ha passat sense dormir per culpa dels seus fills. Per si fos poc, la seva dona acaba de parir-ne un altre i crec que només ha passat per l'hospital dos dies i tan sols una estoneta. Mira, jo, quan he tingut un fill, la meva dona m'ha fet passar a l'hospital els tres o quatre dies d'ingrés, i pots comptar que dormint una merda. Estar clar que això de tenir fills i d'estafar el país només o poden fer alguns. Nosaltres no servim, perquè tenim tanta son pel matí que seríem incapaços de fotre el pel a ningú, en tot cas ens el fotrien a nosaltres. Ja ho veus que la Monarquia i el Folklore Espanyol es donen de la mà. Tots dos dormen tranquils, els uns perquè els fills els hi cuida la nostra minyona (dic nostra perquè li paguem nosaltres) i l'altra perquè sempre hi ha algú (els favors es paguen) disposat a fotre una morterada de diners sobre la taula perquè no hagi de patir per res.
La veritat és que ja s'ho faran, que continuïn estafant els uns i criant els altres, perquè en el fons, els seus actes donen molta vida i molts llocs de treball, hores de tele, i pàgines de revistes del cor, i ajuden als pares amb fills que no dormen a passar les hores en vela una mica més distretes.
No en teniem prou amb la Sofieta i ara resulta que tenim un problema amb l'Isabelita. Ramon,després de veure això, m'he donat conte allò que deien que "cualquier tiempo pasado fue mejor". Tu creus que fa uns pocs anys s'hagués donat una situació tan vergonyosa?. Que la nostra tonadillera aniria a declarar al Jutjat, i ja no parlo de ser condemnada?. Qui coi s'ha cregut que es aquest desgraciat de Jutge?. Era ell qui tenia d'anar a la casa d'aquesta bona senyora i, amb molta educació, demanar-li si l-hi venia de gust declarar, naturalment demanat-li el dia i l'hora que l'hi anés bé. Es a dir, el dia que no toqués blanquejar diners, estafar a Hisenda i especular recali-ficant terrenys amb el nuvi. Com pots comprendre queden poques hores lliures. Però Sa Senyoria, la Fiscalia i la Policia judicial, ho haguessin entès perfectament perquè per alguna cosa estem parlant d'una dels reines de l'España Cañí. Però ves per on, ara ja no passa, o al menys sembla que no passará. Ni tu ni jo sabem si aquesta perleta es culpable o innocent, això ho diran els Tribunals. I penso que en aquest cas, no estaran de punyetes, perquè, si hi ha errors de bulto i donat el ressò mediàtic del cas, a ells, també els hi va la pell. I ja veus, la reina d'andalusia amb greus problemes amb la Justícia. La Reina d'Espanya, padrina, esperant que arribés el seu estimat marit d'uns Exercicis Espirituals que de cap manera podia deixar(on devia ser, de veritat?). Mira Ramon, després de tot el que he escrit, veuràs que per mi les reines tenen quelcom especial. Per això, el meu ídol de sempre ha estat Maria Antonieta.
L'altra dia em vas renyar per no haver escrit al bloc i et vaig dir que s'havia espatllat l'ordinador. Era veritat a mitges. L'autèntic motiu era que estava trasbalsat i neguitós. Jo sé que tu ho entendràs, perquè no m'estranyaria gens que a tu et passes el mateix.
Havíem tingut un altra infanta i jo no podia viure sense saber quan havia pesat, com li posaríem, a qui s'assemblava: als Borbons (pobreta) o als estimats i mantinguts grecs?
Tu creus que amb aquest neguit podia pensar en ruqueries com ara el meu poble, els meus amics o la meva família?. Dons no. Lo primer es lo primer. I si no en tens prou amb aquestes explicacions, t'afegiré una cosa definitiva per patir de veritat: han guardat el cordó umbilical de la nostra estimada Princesa a dos llocs diferents. No en un que es pot perdre o fer malbé. No, a dos i em sembla que un tros als Estats Units i un altre a Espanya. I això es una gran putada. Tu i jo no ho veurem, però d'aquí molts anys, i passi el que passi, els nostres descendents encara podrien tenir infantets i infantetes per la via de la ciència . (jesús Deu meu).
Sort que a nosaltres no ens afecta,, però per si un cas, aquest cordonet jo l'hagués fotut al caldo.
Permet-me dir abans de tot que el teu amic està com una punyetera cabra. Primer se sent ofés per allò de la llista, total és passar del numero 11 al numero 12, i a mi, per cert, sempre m'han agradat molt més els numeros parells que els imparells.
Però, ara resulta que ja es posa a l'alçada de Déu, Gandhi i la Mare Teresa de Calcuta. Quim, amb tota sinceritat, aquest amic teu està per tancar-lo, si segueix així el pròxim pas és fer-se militant de PP, o de Fuerza Nueva, o d'algún grupuscle Nazi del Pallars, que segur que n'hi han com a tot arreu.
Ara que, pensant-ho bé, té part de raó, perquè alló que li ha fet aquell parent i amic seu, només ho pot perdonar Déu o el Rei, que se l'ha oblidat a la seva carta, i com que malauradament al partit on està son republicans i d'Esglèsia tampoc en volen saber res, ni Déu ni el Rei no hi pinten res, doncs que no cal perdonar res, que el perdó es dona per suposat.
Doncs, au, això. Salut, Republica i molta, però que molta canya a l'aburriment, perquè, que collons fariem els bolats com nosaltres sense discusions absurdes!
Abans que contestis la meva petita reflexió del altre dia, et vull dir un parell de coses:
El món esta format per bons i dolents i, si ens posem molt seriosos, per més ò menys bons i més ò menys dolents. Jo sóc dels primers, es a dir, dels bons, bons i molt bons, i tu , pel teu mal cap, vas passar al grup dels dolentets, però no et preocupis que ho arreglarem.
Et diré que jo pertany a un club molt exclusiu del qual som socis fundadors el Bon Jesús, Ghandi, La Mare Teresa de Calcuta i jo mateix.
Una dels nostres máximes es el perdó. Passi el que passi. Sense rancúnies. Sense mirar enrere. Res. I ens preguntem:
Que hi ha més bonic que portar als descarrilats pel bon camí?
Que seria d'aquest mon si no hi hagués qui marca el camí dret?
Que seria de tu mateix si no tinguessis el meu hombro per repenjar-te escoltant savis consells?
Ramon, jo sempre i sóc. Estàs perdonat i res et será tingut en conte.
Ja sé que em diràs que sóc massa caritatiu, però no puc fer-hi més. El maragall i jo som així.
Bon amic Ramon: Avui estic filosòfic i et voldria demanar una opinió:
El meu millor amic es un personatge que viu en un poble d'uns 2000 habitants i l'interessa molt la política, però pels motius que siguin, no s'hi ha implicat mai directament. I ves per on, un bon amic i parent,li demana que vagi a la llista el.lectoral pels eleccions municipals d'enguany fent costat a un partit del que sempre ha sigut i es ( no sé si serà) simpatitzant. Afí a les idees republicanes i sobre tot, nacionalistes. Pot ser no saps de qui parlo, però si t'hi fixes, no es difícil.
Bé, tornant a lo nostre, l'amic respon a la proposta:
No ho he fet mai, però per ser tu i per ajudar, endavant, però amb una condició inexcusable: vull anar de número 11, es a dir, últim de la llista.
Resposta: Gràcies. Encaixada de mans i tot-hom content.
Pocs dies després surten les llistes electorals i el meu amic no surt ni de número 11 ni de cap número. Va de suplent. A ell, com pots comprendre se l´hi en fot, però el trobo una mica dolgut per la falta de paraula de qui es va comprometre amb ell, perquè sabent-ho, el mínim exigible era dir-ho i segur que es retira i no passa res. I si no ho sabia es que al seu partit van una mica despistats.
Ara, després d'aquesta petitíssima anècdota, et voldria fer dues preguntes:
1. Tu creus que la seriositat d'aquest partit ve de la seriositat dels seus militants o la seriositat dels seus militants es la que conforma el partit?? (I no vull posar exemples).
2. Si algú faltés a la seva paraula en un tema que tampoc té massa importància, que faries?
Per donar-te una pista, et diré el que m´ha dit que farà el meu amic:
- Quim, mira que es ben trist, però no podré votar a la meva pròpia candidatura.
Companys, avui pot ser un gran dia. Esquerra finalment presentar al Parlament una resoluci demanant el dret del poble catal a convocar un referndum d'autodeterminaci en el cas que el Tribunal Constitucional retalli l'Estatut. Si us plau, des d'aquest bloc, i espero que siguin ms els que s'hi afegeixin, vull demanar als poltics Catalans, especialment d'ERC i CIU, que no juguin amb els sentiments del poble de Catalunya, i actun de forma seriosa i madura. El nostre futur com a poble est en joc, i amb aix no s'hi juga. Avui la classe poltica Catalana, dic la Catalana, t la possibilitat de retornar la Fe en la poltica, i no noms aix, t l'oportunitat nica de rendir homenatge a tots els Catalans que des de fa 300 anys han donat la vida per la llibertat del nostre pas.
No ens defraudeu. Els Catalans estem acostumats a patir, i a cedir, i a doblegar-nos, per som tossuts per naturalesa i confiem en el dest. Som conscients de la dificultat del moment, som pessimistes de mena, per tanta espera, tan sofriment, haur de tenir algun dia una recompensa, i potser avui sigui el dia. O ara o mai.
Em sap molt greu no poder anar demà al darrer concert de Lluís Llach a Verges. Desitjo i espero que ens hagi enganyat a tots i torni a tocar en públic algun dia. Tinc dues filles, l'una de 4 anys i l'altra de 2, i sempre havia tingut la il.lusió de poder-les portar algun dia a algun concert d'en Llach. La gran,és diu Ona, a pesar de la seva joventut, ja coneix més d'una cançó del Lluís, i les canta, i no podeu imaginar com em sento quan l'escolto cantar. Puc ser un il.lús, però quan sento la meva filla, no puc deixar de pensar que al nostre país encara li queda alguna esperança. M'emociono poc, bé no és cert, m'emociono però no ho reconec obertament, sovint els homes som així, falsos quan es tracta de mostrar els nostres sentiments. Però amb les cançons d'en Lluís Llach no puc dissimular, la pell se'm posa de gallina i fins hi tot algun cop em cauen les llàgrimes. Sóc home, sóc orgullós, però ser reconèixer la bellesa quan és converteix en cançó i ser agrair a qui s'ho mereix el servei que ha fet al nostre poble.
Sóc un ciutadà Català, vull dir un habitant de la regió catalana, i molt humilment voldria fer-les-hi una petició en nom meu i del meu poble, vull dir regió, perdonin pels continus errors però entenguin que jo no sóc, com son vostès, expert en aquest tipus de temes legals.
Si us plau, retallin l'Estatut de Catalunya tant com puguin, o millor, cremin-lo. No saben el mal que ens està fent aquest Estatut a tots els Catalans, i el mal que ens pot fer en el futur. Jo no el vull aquest Estatut, igual que vostès, i és per això que el hi demano ajuda. Ja que nosaltres no som capaços de defensar el que volem, ni ho sabem el que volem, més val que ens ho treguin de les mans abans que prenguem mal. No som prou madurs per caminar sols, de fet no se ni si tenim clar on volem anar. Som con aquell nen pesat i emprenyador que sempre molesta el professor a classe, i és clar, ens cal un bon clatellot per a veure si espavilem d'una puta vegada.
Esperant rebre de ses senyories el toc de gràcia que ens enviï definitivament a l'altre barri, rebin una cordial salutació.
El Sopar del Ruc que va tenir lloc a Sort el dia 3 de febrer segueix portant cua. Cada dia rebem al voltant d'unes deu cartes de presumptes activistes defensors dels animals amb un manifest (sempre el mateix fotocopiat, fins i tot per això són cutres) redactat amb el cul, si em permeteu, i sense acabar d'aclarir si es queixen del ruc com animal o com a símbol.
Realment el patetisme d'aquestes associacions ecologistes, defensores de no sé quins animals, vegetarians integristes, arriba a dimensions insospitades si ets el focus de les seves ires. Si ja acostumen a ser penosos amb les seves accions públiques, quan en reps les conseqüències directes t'acaba sabent fins i tot greu que puguin arribar a convertir la lluita pels animals en una forma d'alliberar-se de les seves frustracions personals, sovint de la falta de sexe o del síndrome d'abstinència que suposa haver deixat les drogues.
Seguiu enviant cartes, companys, que si algú hi guanya en tot això és Correus i l'Associació La Xicoia, per que gràcies al vostre esforç seguim estant cada dia en boca de molta gent. Que ens critiquen? de conya, que continuïn així, millor que parlin malament de tu gent com aquesta, perquè així, la gent racional i seriosa, la que ens interessa de veritat, tindran plena confiança en nosaltres i sabran que si al Pallars ens mengem un Ruc és precisament perquè de rucs no en tenim res.
Espero que et recuperis aviat de les teves dolències físiques i mentals, i tornis a escriure al blog d'una punyetera vegada.
loburinot |
dimarts, 27 de febrer de 2007 | 22:45h
D'un temps ençà sembla que la paraula Independència s'ha convertit en una paraula tabú, ni tan sols els militants dels partits, suposadament independentistes, l'usen com abans. Sembla que, fins i tot, els hi faci vergonya de pronunciar-la i per tant que hi renuncien, o simplement perquè no està de moda. Collonut, des de quan la llibertat d'un poble s'ha d'entendre per qüestions d'estar o no de moda? Tenia clar que els Catalans érem les persones amb més baixa autoestima sobre la capa de la terra, tenia clar que amb l'excusa del Seny no arribaríem mai a ser res per nosaltres mateixos, però tenia l'esperança que algun dia ens faríem grans i decidiríem viure a casa nostra en llibertat. Per això són tant importants les paraules de Joan Carrertero i la seva filosofia de país, perquè feia molt de temps que ningú parlava tan clara i obertament d'Independència com ell ho fa, i sense complexes, perquè qui parla des de la raó, des de la il.lusió de construir un país millor per tots els Catalans, no en pot tenir de complexes, ni de vergonyes. Només s'avergonyeixen i s'acomplexen els submissos i ja fa massa anys que els catalans ens arosseguem per terra.
Endavant Joan, estic amb tu, per la llibertat del nostre país, per la dignitat del nostre poble: Independència!
loburinot |
dissabte, 24 de febrer de 2007 | 15:04h
Em fot molt anar a treballar amb la "ressaca" d'una nit d'alcohol, però així de puta és a vegades la vida. Una bona amiga meua em va dir una vegada que li agradaven molt les "ressaques", perquè no eren altra cosa que el record d'una nit especial, això sí, suposant que no agafis un pet cada nit. La veritat que aquesta frase m'ha quedat sempre més gravada, i crec que des d'aquell dia, els dies després d'una bona farra em llevo més feliç i, curiosament, molt excitat. I, a pesar de tot, em segueix fotent anar a treballar, però hi vaig. Les primeres hores son molt putes, la boca pastosa i els ulls aguantant-se amb un puntal, per no dir res del cervell que encara és absent. Jo dino aviat, cap a les dotze i mitja, el cafè, i tot seguit la visita al wc, necessària perquè la resta del dia vagi tot com una rosa, sóc així, ho sento, cada cop que menjo, una cagadeta i perdoneu l'escatològic que s'està tornant l'escrit. Però, la millor cagadeta de totes, la que ho arregla tot, tot, i tot, és la del dia després de la "ressaca". Si no passes pel wc malament, perquè tota la porqueria que el teu cos ha acumulat durant la nit de festival és queda allí, consumint-se poc a poc i, per tant allargant l'agonia, mentre que un buidada a temps, total, no només et retorna el cos a la normalitat sinó que et rejoveneix l'ànima i et prepara l'esperit per la següent batalla.
loburinot |
divendres, 9 de febrer de 2007 | 12:35h
Quan sento parlar de la independència de la justícia no puc reprimir les ganes de riure o de plorar...segons el dia Però com hi pot haver algú que es cregui realment que la justícia és independent i imparcial? Però qui tria els jutges? i qui fa les Lleis? La justícia està al servei del poble, fins aquí estem tots d'acord, el problema és saber a quin poble presta els seus serveis, i en el nostre cas és evident, al poble espanyol. La majoria mana, i la majoria fa les lleis que després han d'interpretar els jutges. I la majoria en la que vivim, alguns per obligació, és espanyola, profundament i radicalment espanyola. Mana qui mana, i cal que ho tinguem clar, vull dir que no ens exclamem d'avant les injustícies de la justícia quan es tracta del mínim atac a la integritat de la nación española. Ells fan les lleis, ens les imposen, les tutelen, les modifiquen i les adapten a les seves necessitats, i les interpreten segons els hi convé, perquè estan educats per fer-ho així. La justícia, com a igualtat de tots davant la llei, no existeix, perquè no tots som iguals i les lleis no son matemàtiques pures i tot poble les interpreta segons el seu interès legítim, també, doncs tampoc seria normal que la justícia actués contra la majoria del poble. Els que no som espanyols, o millor dit no volem ser-ho, no podem pretendre ser emparats per la llei dels espanyols igual que ho son ells. Som un gra al cul de la unitat d'espanya, i els grans es busquen i es rebenten.
No per això hem de callar i acceptat, tot al contrari, convé dir-ho, i dir-ho ben fort com ha fet Oleguer, i des d'aquí el meu total suport, à veure si algun dia som la majoria i podem crear les nostres pròpies lleis i la nostra pròpia justícia, que tampoc serà perfecta, és clar, però almenys serà la nostra.
En els curts anys de vida de la Xicoia, han concedit el màxim guardó "La Xicoia d'Or" a persones més o menys (més menys que més) mediàtiques sense tindre massa en conte la seva capacitat gastronòmica ni el retorn en forma de publicitat inherent a la seva nominació. Dubto molt que cap persona de fora d'aquest entorn s'assabentés de que es la Xicoia, d'on es, quina es la seva activitat, quins sons el seus objectius i tantes altres coses. Per que cracks com l'Izaguirre, la Martí, L´Huguet i companyia, no crec que hagin aportat molt a la causa.
Aquest any l'heu clavat. S'ha parlat més de vosaltres en quinze dies que en tota la seva historia. Des de la Razón a l'Avui, des de TV3 a TVE, Tele 5 i els altres, totes les emissores de Radio, centenars de E-mails enviats tant a vosaltres com al Ajuntament i altres ens públics. Fins i tot vareu aconseguir que el nostre ínclit i mai ben ponderat Alcalde, famós per mullar.se en les seves opinions i decisions, es posiciones a favor de la vostra iniciativa, en contra del nostre Neil Amstrong particular, que s'hi va posar en contra, no fos que el pròxim Nadal perdés ventes.
I tot això, gràcies a qui?. Dons als Rucs. Així, en majúscula.
Per tant, reclamo la Xicoia Honorífica, a títol pòstum, pels dos rucs que, sense saber-ho, varen dignificar la seva raça, ens van alimentar i varen posar la Xicoia i Sort al mapa gastronòmic de Catalunya. A més, estic segur que el personatge que rebrà la Xicoia d'Or d'aquest any estaria encantat de compartir l'honor i la glòria amb un ruquet que podríeu portar (naturalment viu), al sopar de cloenda del proper dia quatre de Març. Es el mínim que es mereixen i t'asseguro que s'en parlaria.
No sé si tot-hom sap el que es la Xicoia. Per si algú no ho sap ho diré molt ràpid. Es un col.lectiu dels millors restauradors del Pallars Sobirà que han decidit fer una serie d'activitats tots junts, per donar a conèixer la gastronomia del nostre país.Tots ells son de lo milloret que hi ha no solament al Pallars sinó a tot Catalunya. Si veiéssiu els menús, tindríeu un orgasme a cada lectura, lo qual vol dir que si son vint, serien vint orgasmes. Ja sé que es difícil de creure, però no costa res provar-ho.
De tota manera, si us decidiu a fer el Rally Gastronòmic que organitzen cada any us voldria donar uns petis consells:
1. Si us cau la cartera a terra amb molts i molts euros dins, podeu estar segurs que no us faltarà absolutament res. Però no us ajupiu a agafar-la. Tots son honrats, però els perd el vici. Pot passar de tot.Aquí te pillo, aquí te mato.
2. La majoria del col.lectiu son quatre-sexuals, lo qual vol dir que els agraden homes, dones, gossets i gatets (per aquest ordre), per tant si teniu algun animalet de companyia i no el voleu pervertir, deixeu-lo a casa. A la senyora la podeu portar. Si continueu llegint, vol dir que també sou uns degenerats.
3. Jo no tinc res a veure amb la Xicoia, però els conec a tots i sé de que parlo. Cada any donen la Xicoia D'or a un personatge representatiu dels seus principis . Només us dic que la tenen el Boris Izaguirre i una tal Martí. I aquest any li volien donar al Zaplana però ha declinat l´honor dient que estava massa ocupat tocant els collons als catalans. I lo primer es lo primer.
EL BLOC DEL RAMON ARQUÉ
"No soc un fan de Raimon ni conec massa l'obra d'Ausiàs March, més enllà del que em van explicar a Literatura Catalana al batxillerat, però he sentit aquesta cançó un munt de vegades a casa, perquè a la meva mare li encanta i francament la trobo genial. Si busqueu el poema sencer, trobareu que parla de la vida, de l'amor, de la mort, dels amics, etc. I de tot això és del que us intentaré parlar en el meu blog."
