Avui és el sant de la meva dona, la Meritxell, i per celebrar-ho em anat a sopar tots dos junts i sols. Tenim tres fills, dos nenes i un nen, i és molt difícil trobar un moment de tranqui-litat i intimitat en aquestes circumstancies. La vida de parella quan hi ha nens pel mig es deteriora molt, pràcticament desapareix i costa acostumar-se a ser un segon plat. Les discussions familiars son el pa de cada dia, mai som prou bons com a pares i menys com a companys. És difícil per a un home assumir aquest rol i sovint apareixen els dubtes de si has escollit el millor camí, de si estàs preparat per tanta responsabilitat. No us puc pas negar que existeixen moments en que ho engegaries tot, en que diries prou fins aquí hem arribat, moments de crits i discussions que et fan sentir un miserable que no serveix per tirar endavant una família. Moments de desesper, de frustració, moments en que desitjaries no haver fet mai el pas. Però, la vida ens dóna sempre oportunitats que hem de saber aprofitar i disfrutar. Sovint les coses es veuen d'una altra manera i t'adones que has fet el millor que podies fer, has escollit la dona ideal i tens amb ella uns fills que no et mereixes. Sovint tornes a sentir el que havies sentit fa molt temps i descobreixes que aquella dona de la que et vas enamorar encara és al teu costat, i et sents afortunat! Sovint assumeixes que el que tens és el que has triat i que ho has d'aprofitar al màxim, que la vida són quatre dies, difícils de viure, plens de dubtes, però que tenen un sentit si els hi saps buscar i trobar. Avui sóc conscient que he escollit el bon camí, que sóc afortunat de tenir una dona com la Meritxell i uns fills com els que tinc, i que si no sé aprofitar-ho és que no em mereixo el seu amor, perquè ser agraït amb el que t'ha donat la vida és ser conscient que pot haver-hi coses millor, però que el que t'ha tocat viure a tu és molt millor del que haguessis pogut pensar mai.

Felicitats Meritxell en el dia del teu Sant!

Ramon

   He llegit l'article del Ramón Arqué al seu blog i la teva evident resposta. Jo començaré aquest petit comentari amb la por al cos, por de ser renyat per posar-me on no em demanen, por de ser mal interpretat i por a tot i a tots en general. Ja saps que els que tenim un natural sensible aquestes coses ens afecten més que a la majoria dels mortals. De tota manera m'hi arriscaré.

   Penso que tot-hom té ideals a la seva vida, i pot ser que més que ideals, somnis ocults i amagats dels que no som conscients. Llegint-vos m'he adonat de quin era aquest somni, el meu neguit després de 57 anys de una vida buida, el que realment em faltava: dir-me Ramón.

   Ja sabreu, que etimológicament, Ramón ve de Ra (déu egipci del sol) i Món (cosa mes o menys rodona). Traduït vol dir que sou la llum, la vida, la força del mon mundial. I tot que a la meva familia directa n'hi ha, així per sobre set o vuit, jo no hi he arribat. Pot ser quelcom s'em ha empeltat, però no es el mateix. Perdoneu-me, dons, si us tinc una sana enveja.

   I tot aixó us ho dic tenint en compte que els Ramons i jo som bastant incompatibles. T'ho explicaré: quan tenía 16 o 17 anys, m'agradava molt una noia de Balaguer que es deia Montse. Per motius que no venen al cas, ho varem deixar córrer, però saps amb qui es va embolicar? dons amb el RAMON Gento.
   Després vaig estar casat 17 anys amb una dona estupenda, que es deia (i es diu)  Montse. Ens varem divorciar i es va tornar a casar. El seu marit es diu RAMON Torné.
   Jo també em vaig tornar a casar. Aquesta segona esposa, es deia (i es diu) Montse. Com estava cantat ens varem divorciar, i ella s'ha tornat a casar. A que no ho divines? El marit es diu RAMON Pérez Aytés. Et sona?.

    Amb tot el que t'he dit, compren que  ja no se com pendrem-ho. Quan hi ha un Ramón pel meu voltant, ja no sé si apretar a correr o fer-li un monument.

Joaquim Sostres





 
   
  

Hi ha un diari del Marroc, L'Observateur, que dona a entendre que el nostre Josep María Aznar podria ser el pare de la criatura que espera la Ministra de l'Interior de França Rachida Dati. (Si sigués veritat, pobre bestioleta).
   Amic meu, ja sabem que en aquest mon tot pot ser, però aixó va una mica contra natura. He vist fotos de la susodicha i tot que qualsevol embarás distorsione una mica als dones, el tema no quadra. No es lògic, no es correcte, no es estètic i, si m'apures, segur que no es ni legal. No crec que hi hagi cap Codi al mon que permeti l'aparellament d'un gripau i una papallona.
   Et pots imaginar a la Passionaria fornicant amb Humphrey Bogart?, a Carrillo amb Audrey Hepburn?, a qualsevol mortal de dos potes amb la Tere Fernandez de la Vega? La resposta segur que es no, no i no.
   D'altra banda hi ha situacions que dones per fetes. Per exemple: qué fàcil es veure't o imaginar-te amb la Catherina Zeta Jones, o a mí amb la Gwelnet Paltrow o l'Annette Begin o la Sandra Bullock. I qué m'en dius del Ramón Arqué amb la Halle Berry o la Cameron Diaz?. (Ramón, amb aixó ja m'he redimit definitivament).
   Qualsevol persona o personeta amb una mica de seny i sobretot de gust, ho trobaria dins de la més absoluta normalitat i no s'equivocaria. Qué hi farem? Ens han fet així.
   Ramón, he dit el que dit, però sempre queda el dubte. Vull assabentar-me amb informacions de primera má si en Josep Mari parla àrab a l'intimitat. Aquests pájaros sovint tenen cops amagats i es important que no ens agafin en pilotes, que després passa el que passa.

Joaquim Sostres

El Senyor Miquel era un home gran, d’uns 60 anys, client de casa des de feia molts anys. Era un tipus especial, molt curiós, sempre volia ficar-se a tot arreu i saber-ho tot. Repassava la gent amb la vista de dalt a baix quan se’ls creuava pel carrer, sobretot les dones, però no és que fos un vell pervertit sinó que tenia la teoria que les dones no eren de fiar, que totes amagaven alguna cosa dolenta als seus marits i que sinó se les tenia ben controlades acabarien fotent el camp amb el primer estranger ric que els hi oferís. El sr. Miquel no era casat, però segons expliquen les males llengües, de jove va estar molt enamorat d’una noia guapíssima de Barcelona, i pocs dies abans de casar-se, ella va fugir amb un cantant d’òpera francès que havia vingut a fer un recital al Liceu. El cop va ser tan fort que mai més va voler saber res de cap dona, va deixar la feina que tenia a Barcelona, es va vendre la casa, i va pujar a viure a Sort, d'on ja no va tornar a sortir més. Les úniques aficions que se li coneixien eren jugar a la Botifarra i els cotxes.

En aquell temps a Sort encara no es veien gaires cotxes, només algun 600 de tant en tant i poca cosa més. En arribar la temporada de pesca, aquells anys en que encara hi havia truites al riu, el poble s’omplia de francesos que apareixien amb els seus Renault i Citroën últim model. El Senyor Miquel disfrutava contemplant aquells vehicles i somiava en poder tenir-ne algun. Passava les hores “amorrat” als vidres d’aquells fabulosos cotxes mirant el seu interior.

Un dia, en sortir de casa seua va trobar-se amb una meravella mecànica aparcada davant seu. No va poder-se contenir i va córrer a repassar-lo de dalt a baix. Amb el nas enganxat al vidre no va veure que la finestra de darrera de l’auto no era del tot tancada i que de l’obertura en sortia una canya de pescar amb el fil i l'ham corresponent. Tal va ser la mala sort del senyor Miquel que en un descuit va quedar-li l’orella enganxada a la canya, travessada per aquell maleït ham que no havia vist. El dolor va ser tan gran que va començar a xisclar demanant ajuda i no va tardar gaire temps a reunir-se allí davant un bon grapat de gent. Ningú no sabia què fer. Tothom se’l quedava mirant i comentant en veu baixa : “pobre Miquel, quin mal!” I el senyor Miquel seguia cridant i renegava dels francesos: “Traieu-me això de l’orella, per l’amor de Déu!” “Maleïts francesos del carall, això ho han fet expressament per enxampar algú. No en tenen prou de fotre-mos les truites i les dones, no !”

L’espectacle era del tot extravagant, però venint d’un personatge com el senyor Miquel tot semblava més surrealista.

Al cap d’una estona va aparèixer el senyor Muixí, que era el metge del poble, va treure les tisores del maletí i va tallar el fil de la canya de pescar alliberant el senyor Miquel del seu captiveri. Avergonyit per la funció que havia muntat, va marxar de pressa, amb el cap baix per no haver de creuar la vista amb ningú i amb la mà a l’orella tapant-se l'ham que encara li penjava com si fos una arracada de disseny. El senyor Muixí va tenir molta feina a treure-li, i es veu que ben entrada la nit encara se’l sentia xisclar de dolor.

Diuen que mai més va tornar a atansar-se al vidre d’un cotxe francès.

No es habitual en mí que critiqui a la gent sense conèixer-la. I tú ho hauríes de saber. Si vaig escriure el que vaig escriure va ser només per tocar-te una mica els nassos a tú i sobre tot al Guillem. Vaig demanar disculpes al Ramón Arqué i va tindre l'amabilitat d'acceptar-les. Ara veig que em toca fer el mateix amb tú i d'aquí quatre díes ho tindré que fer amb el Guillem. Crearé  un blog de frases de demanar perdó i els aniré utilitzant a mida que em fagin falta. Ja et donaré l' adressa per que em temo que, al pas que anem el necessitaràs més tú que jo.

Benvolgut Ramon,

Ja veus que això de compartir un bloc és complicat. Jo escric quelcom sobre tu, o qualsevol altra cosa, i el meu company de pàgina Quim em contradiu a la primera de canvi, o simplement és dedica a fotre's allà on no el demanen, però que hi farem, el noi es així, ara ja saps d'on ha sortit el seu fill, no?
Pel que fa al teu bloc, vull tornar a felicitar-te, perquè a part de curiós i divertit, està molt ben escrit, amb una prosa molt fluïda i amb un ritme perfecte. La veritat és que has fet un bloc amb estil que, si continues amb ell, pot acabar tenint una bona repercusió en aquella gent que s'interessa per la musica en directe, la festa popular,... No sé, però no és gens fàcil escriure, i menys descriure com tu ho fas. No facis com jo, que em passo mesos sense escriure i de cop en dos dies ho vull fer tot, sigues constant perquè seré el teu primer lector fidel.

Benvolgut Quim,

No et vull pas recriminar que hagis escrit sobre el Ramon Arquè sense coneixe'l ni haver-lo llegit abans, Deu me'n guard, aquest és el teu bloc i pots fer i escriure el que et doni la gana, només faltaria, però si que trobo pobre que després de tants mesos sense escriure res, tant que jo t'he insistit, acabis fent-ho d'aquesta manera. No et vull fer la pilota, però quant t'hi poses, escrius articles molt bons, amb moltes faltes d'ortografia com jo, però molt bons, així que torna't a seure davant l'ordinador i escriu com saps fer-ho i com fa tant de temps que no fas.

A tots dos, gràcies per expressar, cadascun a la seva manera, les vostres paranoies mentals. Escriure ajuda a desfogar-te, a alliberar-te de tantes coses que et volten, a compartir els teus sentiments i passions, i llegir és com ficar-te en la pell d'algú altre, és com viure experiències que no has viscut, i tot plegat ajuda a sentir-te membre d'un club, d'una comunitat, que és la nostra, la d'aquells que no en tenim prou quedant-nos tancats a casa jugant a la playstation.

Ramon Aytés

Hola Ramón. Jo encara fa mes díes que tú que no dic res. Pot ser per pura mandra o pot ser per no tindre res a dir. De totes maneres he llegit el que dius de la teva padrina Paquita i crec que has ensenyat a qui no et coneix que ets un tío que val la pena i als que et coneixem que et confirmes com un autèntic crack. Tens raó en tot el que dius, però si li tornes a fer el comentari del cent anys, jo de tu ho allargaria als cent vint o cent trenta, si no, rebràs un bon cop de mangala. Saps que l'estimo molt i Deu vulgui que sigui així.
Referent al bo Ramón Arque, sense coneix-el, m'imagino que si es amic del Guillem, deu ser un paio de quarta categoria, i, si tu làculls sota la teva ala, passa automàticament a setena i, si a sobre dius que escriu sobre festes majors i altres saraos nocturns, ja queda , com diuen els francesos al Tour "hors categorie", per que no conec ningú mínimament decent que s'en vagi de marxa als nits pallareses i sigui capaç després de posar-se davant un full en blanc o davant d'un ordinador. Si algún día escriu algo decent, ja m'ho dirás.

Avui al migdia la meua padrina Paquita , té 87 anys, ha caigut de cap a terra després de perdre l'equilibri en xocar amb un client de l'hotel. El cop ha estat esfereïdor, tant fort que ha perdut el coneixement durant uns minuts. Tots hem pensat el pitjor en aquell moment. El cop li ha produït un hematoma al costat de l'ull dret com no n'havia vist cap, en un moment s'ha inflat com un globus, i els que érem allí no hem pogut evitar de recordar com el mes d'octubre passat, la tieta Llibradeta, va morir després de caure i colpejar-se el cap també a les escales de l'hotel. La tieta tenia 92 anys i no havia estat mai malalta fins aquell fatídic dia. La padrina, en canvi, ja n'ha passat unes quantes, però és forta i s'aferra a la vida que no vol deixar. Fa 5 anys van operar-la i va tenir complicacions que la van dur ha estar varis mesos en estat de coma, amb respiració assistida, i ningú creia pas que amb la seva edat se'n podria sortir. Just abans d'aquella operació, va dir-me que tenia la intenció de viure fins als 100 anys, i quan la veia al llit estirada en estat vegetatiu , dins meu pensava que no podia ser, que no em podia haver enganyat d'aquella manera, que encara li quedaven molts anys per viure, i quan ningú em veia li parlava a l'orella de la seva promesa i de que l'havia de complir. No crec en els miracles, però ningú podia creure que després de tot aquell temps pràcticament morta es tornés a recuperar. Però la padrina, no sé ben ve perquè, ella ja ho ha fet tot en aquesta vida, volia seguir vivint i, com diu ella, va ressuscitar. Avui, després que se l'endugués l'ambulància he recordat la seva promesa i estava convençut que aquest cop també la compliria. A les vuit de la tarda m'ha trucat el meu pare per dir-me que la padrina estava bé, que faltaven els resultats del tac, però que estava desperta i tenia ganes de xerrar. Me l'ha passat al telèfon i el primer que m'ha dit ha estat un record de la promesa que aquell dia, fa 5 anys, hem va fer: tranquil Ramon, que no em moriré tan aviat, encara em falten força anys fins als 100, i jo tinc més vides que els gats.
Crec que encara em queda padrina per temps, i no sabeu com me n'alegro!

Feia 2 mesos que no escrivia al bloc. Jo funciono a ràfegues, com el vent. La veritat és que aquests ultims mesos he estat molt atrafegat i poc inspirat, i com que no em paguen per escriure sinò per servir plats als clients del meu restaurant, doncs mireu l'abandó en que tenia el bloc.

Avui però, un bon amic, el Guillem, m'ha fet saber que el Ramon Arquè, un bon amic del Guillem, i si és amic del Guillem també ho és meu, ha començat a escriure un bloc, un bloc especialitzat en festes i guateques de mitjanit, i això és sempre una bona noticia. Volia, doncs, aprofitar per felicitar-lo per la seva decisió, encoratjar-lo a que ens faci arribar, als que ja no podem disfrutar de la nit, les cròniques de les festes majors d'aquest estiu, almenys d'aquesta manera ens les farem una mica nostres i sentirem la "ressaca" nostalgica del que ens hem perdut la nit abans.

Llegiu al Ramon Arquè a http://ramonarque.blogspot.com

Aquell matí va ploure tant com va poder. Feia molt temps que no es veia ploure així, fins hi tot el país estava en alerta roja per la sequera extrema i el govern començava a fer talls en el subministrament d’aigua dos o tres cops per setmana. La situació era límit i segurament aquella pluja aniria d’allò més be pels embassaments del país, almenys ajudaria a minvar l’alerta i podria continuar dutxant-se dos cops al dia. Com podia ser que el govern del país pretengués convertir-los a tots en uns bruts pollosos?, es preguntava.  Els escollim perquè ens solucionin els problemes i no perquè ens en donin més aquests polítics, exclamava amb ràbia.

A fora seguia plovent cada cop amb més força i els carrers s’havien convertit en improvisades rieres. El caos circulatori era total, els conductors havien oblidat com conduir amb pluja, de fet, feia tant que no plovia que els parabrises de molts cotxes ja no funcionaven. Els vianants no portaven paraigües, els últims que havien vist a casa devien ser dels avis, i anaven pel carrer xops de cap a peus.

Amb aquell dia tant lleig no venia gens de gust sortir de casa, així que trucà a la feina i és feu passar per malalta, no era pas la primera vegada que ho feia i no sentia cap mena de remordiment de fer-ho, tots ho feien, i a més els "jefes" eren uns cabrons explotadors que tan sols miraven per la caixa i no tenien el més mínim detall amb els treballadors. Havia estudiat ciències econòmiques a la UB però treballava de caixera al Carrefour, almenys no tenia que pensar gaire i al final de mes tenia el sou assegurat, i a fi de comptes treballava amb números i tocava bitllets com els banquers, i la seua era una gran empresa  multinacional.

Va sentir desig de prendre una dutxa calenta, tanta aigua fora i aquell dia tant lleig la tenien destemprada. Va obrir l’aixeta i no en sortia ni gota. Com podia ser que amb aquella pluja encara continuessin amb les restriccions? Amb quin cony de país vivia?  Estava tant disgustada, i enrabiada alhora, que va agafar un atac d’ansietat com no havia tingut des de que els seu marit la va deixar després d’aquelles malaurades vacances a Salou. Havia hagut de passar moltes tardes a cal psicòleg per superar el trauma, però finalment havia admès que era molt millor viure sola que mal acompanyada. Disposava d’unes pastilles d’emergència per a recaigudes i potser seria bon moment de fer-ne ús donat l’estat de nervis en que es trobava.

Va passar la tarda anant cada mitja hora al bany, a obrir l’aixeta de la dutxa, però res de res, seguia sense sortir-ne ni gota, i cada viatge una pastilla a l’estómac!

Quatre hores després s’havia engolit totes les pastilles d’emergència i començava a notar una certa somnolència, tal i com és descrivia en el prospecte del medicament, però també molta suor i un fort dolor de cap.

Va tornar a la dutxa, perquè creia haver sentit soroll d’aigua, però segurament era imaginació seva. No podia més, necessitava un bany, però es trobava tant malament que no podia ni caminar. Va decidir estirar-se dins la banyera, amb el telèfon de la dutxa dirigit al cap per quant arribes l’aigua, de fet no podia tardar molt, i poc a poc va anar quedant-se dormida, profundament dormida i drogada.

L’endemà al matí, la dona de fer feines, va trobar-se la casa inundada d’aigua, i el cadàver de la mestressa, dins la banyera. Els metges van comunicar el dia següent a la família el resultat de l’autòpsia, havia mort per sobredosis de pastilles antidepressives, i no pas d’asfíxia. I va ser per a ells tot un consol. Hauria sigut una vergonya insuportable que hagués mort ofegada a la banyera de casa en temps de sequera extrema.

La nena va alçar els ulls cap al seu pare i li va demanar que la portés a coll. Però el pare s’havia esquinçat la mà dreta, el dia abans, jugant a la botifarra, en un cop a taula quan recontava una partida. La nena es va prendre molt malament la negativa del pare, i no va voler entendre cap de les explicacions que li sonaven a excuses barates, precisament aquell dia en que estava tan necessitava d’afecte. Feia unes hores que havia tallat amb el seu company, el Dani, un noi de la seva mateixa classe, P-5 a l’escola pública de Sort, i amb qui feia més d’un any que hi havia un feeling especial, fins hi tot s’havien arribat a fer un petó un dia després de classe de Psicomotricitat a canvi d’un glop d’aigua que ella duia a la bossa de fer esport. La veritat és que aquell petó no va semblar-li res especial, de fet era molt aigualit, preferia els que li feia el seu pare amb picor de barba de quatre dies sense afaitar.  El pare, el seu veritable amor, l’home de la seva vida, però que avui, tant l’havia decepcionada no volent-la agafar en braços.

- Tots els homes son iguals, uns egoistes que només pensen en ells!, li venien al cap les paraules que tant sovint havia sentit a dir a sa mare, i que ara es feia seves.

El Dani l’havia deixat perquè, suposadament, el fet d’estar amb ella l’impedia jugar a futbol amb els amics tant com volia, però ella estava segura que tot això era una altra excusa d’home, i que el que passava en realitat era que s’havia enamorat d’una altra, de la seva millor amiga, la veïna del tercer segona, que comptava ja amb sis anys i una silueta més moldejada que la seva, i a més, ell i ella compartien una afició comú, col·leccionaven cromos dels Pokemon, i això li donava molts punts.

Aquell dia va ser tant dur, que va decidir declarar la guerra als homes, aquells essers primitius que conviuen amb les dones en el nostre planeta però que podríem situar més a prop d'un gos en zel que dels éssers racionals. Va sol·licitar d’afiliar-se al moviment feminista més radical del moment, però li van denegar perquè era massa petita. –Tontes del cul, pensava, des de quan importa l’edat a l’hora de lluitar pels teus ideals? No sabeu que la unió fa la força, i que fan falta moltes exterminadores per acabar amb aquesta plaga? Penseu en tot el que puc fer per vosaltres, per la causa de les dones, el meu combat serà ferotge i si caic presa dels homes, per molt que ho intenten no podran deixar-me prenyada!

 Tant i tant va insistir, i amb uns arguments tant convincents  que li van concedir el carnet i es va convertir en la activista feminista més jove de la historia.

Va arribar a casa plena d’orgull  feminista i va fotre-li un cop de peu als ous al seu pare, va fer la bossa  i va marxar per embarcar-se als vaixell de l’ associació, el WOMAN WARRIOR .

Els anys que van venir,  va voltar el mon lluitant en diverses guerres contra els homes, fins que va tornar perquè tot allò li semblava poc. Havia llegit molt i molt durant les llargues nits a alta mar i en un d’aquesta llibres d’auto ajuda espiritual per a dones, escrit per una activista coreana de nom impronunciable, s’explicava detalladament com es podia  lluitar des de dins, des de la mateixa font del problema, per aturar el càncer masclista que tot ho malmet. No era gens fàcil però calia una acció ràpida i contundent al més alt nivell per combatre la plaga. Si calia una màrtir, ella hi estava disposada, la causa s’ho valia. I així va ser com va  anar a una clínica de estètica per operar-se i convertir-se en home, però li van dir que era massa petita, i que necessitaven el permís del seu pare per fer-li qualsevol cosa. A més, calia esperar encara uns anys, fins que en tingués 18 o 20 per no malmetre el seu procés de creixença  amb l’operació.  - Aquest metge és un fill de puta, com tots els homes, pensava en veu alta, i no estic disposada a que m’humilia d’aquesta manera, sóc una dóna lliure, mentalment emancipada, socialment combativa, i ni aquest home ni cap altre podrà impedir el meu propòsit.

Si no podia convertir-lo en home un cirurgià, segur que podrien fer-ho un sastre i un perruquer. Des d’aquell dia va vestir-se com un home i va comportar-se com ells des de llavors. Es va canviar el nom, i va adoptar nom d’home. Va anar a la universitat i ningú va sospitar mai que fos una dona, de fet amb el temps va deixar de recordar qui era en realitat. Va estudiar dret. Va crear un bufet d’advocats especialitzat en casos de maltractaments.  I ara és un fill de puta, molt ric, que no vol cap dona a la feina perquè es queden prenyades i et deixen penjat. 

Ramon Aytés, la Ramoneta

Fa molts anys, no recordo quants, però us puc assegurar que no més de 350, quan Catalunya encara era Catalunya, va aparèixer per Sort, la vetlla de Nadal, una família egípcia que s’havia perdut per aquests mons de Déu. Pare, mare, i fill, no recordo si duien gos o no, però en aquells temps en que al Pallars no havíem vist encara ni una sola persona de més avall de Tremp ni més amunt de Viella que no fos un Comte o un Marquès d’aquells que ens governaven llavors, que apareguessin uns personatges tan peculiars com aquells, i en unes dates tan especials, va ser tota una revolució. Hi havia gent que deia que eren uns espies enviats pels grans Reis Moros per tornar a reconquerir la península ibèrica. Hi havia d’altres que estaven segurs que aquella família l’havia enviat Déu nostre Senyor per salvar el Pallars de les penúries en que vivia la població, i també hi havia els que se’ls en fotia qui fossin i d’on vinguessin aquells nouvinguts.  Els egipcis van instal·lar-se en una carpa al mig de la plaça Major. A la gent del poble no els hi va agradar gaire això, perquè just al costat hi havia el pessebre que per aquelles dates sempre s’instal·lava a la plaça, però ningú va gosar dir-los res, era Nadal i no era moment de crear polèmica. Aquella nit tothom treia el cap per la finestra de casa i espiava en silenci el que es feia a la carpa. Aquella gent no era cristiana, no havien anat a missa de Gall, no havien fet cagar la tronca, s’havien cruspit un tec important, Sopa amb Mandonguilles, Llamàntol amb crema de Carbassa i Brandada de Piquillos, Capó desossat i Farcit amb panses i pinyons, i unes postres delicioses a base de Fruits Vermells amb Textures, i a més, un d’ells, el més petit, després de sopar havia sortit de la carpa per anar a fer caca just a la palla que decorava el naixement del pessebre de la plaça. Massa pecats en un sol dia per ser bona gent. El rumor va córrer ràpidament, sobretot entre els més joves del poble que ho van trobar molt divertit, i ben aviat, potser com a símbol de rebel·lia, van començar a sortir de casa per anar-se a cagar a tot arreu on els va anar be.  Les autoritats de la vila, van córrer a reunir-se. Es van paralitzar tots els actes festius, a més d’una va cremar-se-li el Capó que tenia al forn, i el mossèn va haver de canviar el sermó que tenia preparat per oferir una descàrrega d’ira contra la nova amenaça. Calia fer alguna cosa urgent perquè aquells infidels començaven a ser un greu perill per la comunitat.  Aquella mateixa nit van començar a organitzar-se els homes en escamots per assaltar la carpa, capturar els infidels, carregar-los en una barca de fusta que havia aparegut  en un dipòsit municipal, i engegar-los riu avall. I això va ser el que va passar.  Mai més se’n va parlar, mai més ningú va tornar a recordar el cas dels egipcis. Mai més, fins que un dia, sense saber com, van començar a aparèixer per tot arreu, durant els dies de Nadal, uns curiosos personatges que amb el cul enlaire es cagaven al costat dels pessebres de tot el país. Ningú va dir res, però tots els habitants de Sort van ser conscients que havien enviat riu avall, potser a la mort, el primer caganer de la història.

Temps era temps, en un petit poble del Pirineu hi vivia un home molt dolent, tan dolent que ni els gossos volien viure amb ell. A casa no hi tenia ni mosques, ni aranyes, ni pols, fins i tot la pols li tenia por. Era un home ric, solter, alt i corpulent, elegant, molt ben plantat segons deien les noies del poble, però totalment infeliç, desgraciat, perquè a pesar de tot el que posseïa no tenia amics, ni cap familiar que volgués passar el dia de Nadal amb ell, ni cap altre dia de l’any. Sempre estava sol a casa jugant a la PlayStation, però ell s’ho havia buscat, segons deia la gent del poble. De totes maneres, ningú tenia clar què havia fet aquest home, tan greu, tan fort,  que tothom l’odiés d’aquesta forma, que tothom li tingués tanta por sense saber el perquè. Era la llegenda urbana que el perseguia, una història que, sense saber com, havia anat passant de casa a casa sense que ningú l’hagués posat mai en dubte. Si era un home guapo i ric i estava sol, és que era un malparit que alguna cosa dolenta havia fet, i a més per la Festa Major mai anava a ballar a la Plaça, es quedava mirant la gent des del balcó de casa amb un posat prepotent i arrogant, o això semblava.  Un any per Nadal, nostre home, cansat de dinar sol a casa seva, va decidir reservar taula a la fonda del poble. La gent no s’ho podia ni creure. Tothom trucava al restaurant per demanar als encarregats que no els sentessin al costat d’aquell home, però és clar, això era impossible, la sala era molt petita i aquell dia el restaurant era ple a vessar. El menú era molt suculent, així que ningú estava disposat a anular la taula i renunciar a l’àpat: Un aperitiu Canaló de Poma Verda i Fetge d’Ànec Gras amb Mango i Fruits Secs, una Sopa de Galets amb Mandonguilles, una Cassoleta de Llamàntol amb Crema de Carbassa i Brandada de Piquillos, un Capó desossat i farcit a la Catalana, i de postres Sabors de Fruits Vermells amb Galeta de Tofe i Infusió Califòrnia, neules i torrons, i ves a saber quina cosa més.  Durant el dinar ningú gosava mirar-lo, tothom procurava donar-li l’esquena i fer com si no hi fos, ningú aixecava massa la veu, ningú s’arriscava a fer un brindis massa fort, i així va anar passant la jornada. A l’hora de plegar l’encarregat del local va fer a saber a tots els clients que aquell home, el dolent, el malparit del poble, havia pagat el dinar a tothom, els havia convidat com a regal de Nadal i havia marxat, però abans li havia deixat un nota perquè la llegís davant de tots: gràcies per ser més malparits que jo! Bon Nadal!

Benvolgut Quim,

Jo sóc militant d’ERC des del 1992, i me’n vaig fer per independentista. En aquell moment, i encara ara no hi havia cap altre partit que hagués parlat obertament d’independència, que tingués en el seu principal objectiu  aconseguir la lliure autodeterminació del poble català. Jo, i com jo, molts d’altres en vam fer d’ERC, i seguim essent d’ERC, per això, per independentistes i republicans. Jo no sóc d’esquerres, sóc independentista. De fet se me’n fot aquesta lluita dreta-esquerra, que la considero totalment obsoleta, mentre el meu país no sigui lliure per decidir. Com collons podem pretendre, com ho fa la direcció del meu partit, deixar de banda els temes nacionals per dedicar-se en exclusiva a solucionar els temes socials? Però des de quan uns temes i altres es poden deslligar? Però no veieu que és imprescindible tenir les eines, per poder-les aplicar? I aquestes eines no les tindrem fins que no assolim la independència. La veritat és que estic fart de la direcció d’ERC, no puc entendre la manca de sensibilitat que cal per fer president Montilla, i per no escoltar ara el clam del 43% de la militància que exigim un canvi de rumb. Fa temps que estic temptat a trencar el carnet i si això no canvia ho faré aviat, però també m’emprenya pensar que si ho faig els hi dono la victòria a ells. La veritat és que n’estic fart, fins als collons, de tanta tonteria, de tanta lluita i insults entre els que pensem el mateix, tan si som de dretes com d’esquerres, tan si som d’ERC com de CDC, primer el primer, ja ens fotrem d’hòsties després quan siguem un país normal, però ara això no toca, ara cal anar a una, i cal convèncer als nostres polítics que només hi ha un solució, un punt de sortida per al nostre futur, la independència.

Salut,

Ramon (la ramoneta)

Avui ha estat un dia dur. Hem tingut un casament, un comiat de solter, el comiat del capellà de Sort i no sé quantes coses més. La feina d'hostaler és així, un dia no tens res i l'altre vas de puto cul.

El casament ha estat d'aquells mogudets, per dir-ho correctament. La penya molt desfasada, cridant contínuament, regalets als nuvis cada dos minuts, borratxeres de competició, corregudes als lavabos a ja sabeu que, penya a la piscina... i el més collonut del tema és que el nuvi era un mosso d'esquadra i la meitat dels convidats també, té collons, avui segur que no hi hauran controls! Tot sigui dit, que tant els nuvis, com tota la familia de la nuvia, que són de Sort, són una gent encantadora, molt agradable i correctíssima. A tots ells, moltes gràcies i moltes felicitats per la part que els toca!

Jo em guanyo la vida fent casaments, vull dir que ja em va bé que n'hi hagin com més millor, però realment són patètics. Procurem fer-ho el millor possible, i fins ara la gent en surt molt contenta, bon menjar, bon beure, i bon servei, coses que la majoria no agraeixen, perquè se'ls enfot, l`únic que volen és, com cantaven els d'avui : "alcohol, alcohol i alcohol".

El comiat de solter, encara és més patètic, perquè aquests l'endemà ni sabran el que han menjat! No hi ha res pitjor que fer bé la teva feina per gent que no saben ni volen apreciar-ho. És llavors, quan passa que la majoria acaba oferint merda per menjar. Quants restaurants hi ha al nostre país que donen merda i estan plens cada dia? Una gran pena per l'ofici, però així anem en un país que no sap el que vol, que tan sols aspira a sobreviure en tots els camps.

Després d'un dia així, et venen unes ganes brutals d'engegar-ho tot a fer punyetes, de convertir-te en un més dels de la merda, però per sort sempre hi ha algú, encara que vagi torrat que et diu: "xaval, de puta mare, no canviïs, queden molt pocs llocs com casa teva" i s'agraeix!

Bona nit!

Ser Català, sentir-se Català, és alguna cosa més que ser membre d'una comunitat, o això és el que pensava fins ara, ser Català és tenir una història forjada a base de molt sofriment, ser Català és tenir una llengua i una cultura i unes tradicions que ens són pròpies, i defensar-les com han fet els nostres predecessors, ser Català és sentir la terra, és sentir-se orgullós dels nostres pobles, dels nostres rius, de les nostres muntanyes, de Salses a Guardamar i de Fraga a Mahó, ser Català és lluitar per la nostra llibertat, per la llibertat del nostre poble a escollir lliurement el seu futur, lluitar per que els nostres fills siguin ciutadans d'un país sobirà, més pròsper i més just. Jo, crec en tot això, hi aspiro, treballo cada dia perquè no se'ns oblidi qui som i d'on venim, i el més important, on volem arribar. Però d'un temps ençà, hem sento decebut, derrotat, faltat de coratge, enganyat, humiliat, per la nostra classe política, i gran part de la nostra societat civil. Estava acostumat a sentir-me vexat, enculat, empalat, pels Espanyols, però mai m'havia sentit tan abandonat, com ara, pels de casa. Mai he sentit vergonya de ser Català, però començo a tenir els meus dubtes que no arribi a sentir-ne.

Per no anar més lluny, avui mateix llegia a l'Avui, que la delegació Catalana torna convençuda de la reunió amb la ministra del caos. Què n'arribem a ser d'atontats, llepaculs i covards, en comptes d'engegar-la a pastar fangs, i després de tot el que ha passat, sortim convençuts que la solució als nostres problemes vindrà dels Espanyols. Però que no ho veieu, colla d'anormals, que precisament són els Espanyols la causa de tots els nostres problemes. Que se'n vagin a prendre pel cul, els espanyols i els nostres negociadors!

Si no volem continuar sent la riota dels Espanyols, hem de dir prou, hem de plantar-nos d'una puta vegada i ensenyar les dents, si és que ens en queda encara alguna. Que no costa tant, si forceu el llavi superior amunt, i l'inferior avall, pitgeu les dents i foteu cara de mala hòstia, ja és veurà d'una altra manera. Comenceu amb aquest exercici, és fàcil, i seguiu atentament les noticies, que poc a poc us sortirà de forma instintiva. I quan tinguem tots prou mala llet, que espero no tardi molt de temps, llavors serà el moment de formar una pinya, d'unir-nos tots per exigir els nostres drets i la restitució de la nostra sobirania. Fa molts anys, els Almogàvers eren temuts arreu, no sé que collons a passat ara amb el cony de seny que ens hem amariconat, però els cicles tornen, i si realment volem, tornarem a vèncer, però si us plau, posem-nos en la labor, no esperem que ho facin els nostres polítics, desenganyem-nos, lluiten en una altra direcció, siguem nosaltres, el poble, la societat, qui es reveli, qui digui fins aquí hem arribat, i foti els collons sobre la taula per iniciar la revolució necessària per tornar els Espanyols a Castella.

Ramon Aytés

L'altre dia vaig escriure sobre aquell tipus de gent que acostuma a beure Coca-cola light. Avui ho faré sobre un altre col·lectiu encara pitjor, aquells que tenen el desequilibri mental i hormonal que els porta a consumir, de tant en tant, un cafè Irlandès. Si t'agrada el cafè, doncs fot-li'n al cafè i si ets de whisky Irlandès (que ja de per si és una horterada) doncs fot-li'n al whisky Irlandès (allà tu),i si t'agraden les dues coses doncs et prens un cafè amb una copa de whisky, però aquestes barreges porques i inhumanes no les feu, si us plau. I si potser amb tres colors, no? De que collons serveixen els tres colors si al final tot es mescla, per tocar els collons al barman? Un whisky ensucrat, escalfat amb vapor d'aigua en una cafetera infecta, amb crema de llet, o bé nata per ser encara més "guarro", i vinga, tot de cop a la panxa, sant hilari, sant hilari....

Només hi ha dos tipus de persones que consumeixen tal atemptat a la dignitat humana: el xulo, que no té ni puta idea del que beu però queda bé, i l'alcohòlic que dissimula el whisky, davant la seva dona, amb el cafè: no carinyo, si m'estic prenent un capuccino llarg!

Benvolgut amic Guillem,

Ahir no em vas trucar, i m'estranya, perquè últimament no falles a la cita telefònica, i això que teníem pendent de sortir a la festa major de La Bastida. Estic preocupat. L'alcohol no pot ser perquè ets un puto abstemi, no et drogues encara que sovint em fas dubtar amb la "marxa" que portes, fa temps que no vas amb dones i ja saps el perquè, ets massa perfeccionista, busques una dona ideal que no existeix, i si la trobes et durarà com a molt una nit, perquè al segon dia d'estar junts t'adonaràs que també fa caca al wàter i es tira pets com tothom.

Si no són les dones, l'alcohol, ni les drogues, perquè collons no m'has trucat. Potser és que al final t'has adonat que tanta salut no és bona i t'has begut aquella merda de botella de Bombay Saphire que vas comprar a Andorra per convidar els amics a Gin tònic, exportada dels USA via Milà, i que més que ginebra sembla colònia Barón Dandy amb matarrates. Ja t'ho vaig dir que et van fotre el pèl, a Andorra no s'hi pot comprar res de beure, però se t'agraeix el detall i la intenció era bona. O potser al final m'has fet cas i has passat de tanta Princesa inexistent i has convidat la teva companya de feina a casa, ja saps qui vull dir, a un gin tònic de la Saphire, i amb el globo a cardar tota la nit, encara que després de tant temps no crec que aguantessis una marató així, estàs fort, això és cert, però també hi ha allò que en diuen "gatillazo"  i ja saps que passa quan tens els collons tan plens....bé deixem-ho. Sigui pel que sigui, m'has fotut la festa major enlaire, així que me n'he anat a dormir i au!

Espero que tinguis una bona excusa d'aquestes, no em vinguis amb t'has quedat dormint que pel matí havies d'anar a escalar, perquè ja saps que en un món com el nostre el tio raro ets tu, puto tio sa.

Ramon Aytés

T'adones, company,
que a poc a poc ens van posant el futur
a l'esquena; que amb la puta Espanya no s'hi pot conviure,

t'adones, amic.
T'adones, company,
que ens el van robant cada dia que passa; que el nostre futur passa per ser lliures, o no serem

t'adones, amic.
T'adones, company,
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d'ells, i els nostres polítics els hi segueixen donant corda, i per mantenir-nos distrets, de tant en tant, escenifiquen una baralla de pati de col.legi, i mentrestant...

t'adones, amic.
T'adones, company,
que ara volen el futur
a poc a poc, dia a dia, nit a nit; juguen a tenir-nos sotmesos, a humiliar-nos, a espoliar-nos, a empalar-nos pel darrere... i tanmateix som nosaltres mateixos qui ens neguem el futur,

t'adones, amic.
T'adones, company,
no volen arguments,
usen la força, i nosaltres callem com uns covards, i aquesta covardia ens fa ser cada dia més pobres, més indignes successors d'aquells que, com Xirinachs, han lluitat fins al final per la llibertat del nostre poble, covards...                              

t'adones, amic.
T'adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot, i no ens queda gaire temps per respirar, l'oxigen s'acaba, i cada dia som més espanyols, tantes generacions lluitant per ara deixar-ho córrer tot en mans dels nostres polítics espanyolitzats, jo no em dono per vençut, no sé tu, però jo no vull passar a la història com la generació de la rendició,                                                                       

t'adones, amic.
T'adones, company,
t'adones, amic.

( manipulació d'una cançó de Raimon, de l'any 1972, l'any que vaig nàixer, i tant vigent ara com fa 35 anys)