El Senyor Miquel era un home gran, d’uns 60 anys, client de casa des de feia molts anys. Era un tipus especial, molt curiós, sempre volia ficar-se a tot arreu i saber-ho tot. Repassava la gent amb la vista de dalt a baix quan se’ls creuava pel carrer, sobretot les dones, però no és que fos un vell pervertit sinó que tenia la teoria que les dones no eren de fiar, que totes amagaven alguna cosa dolenta als seus marits i que sinó se les tenia ben controlades acabarien fotent el camp amb el primer estranger ric que els hi oferís. El sr. Miquel no era casat, però segons expliquen les males llengües, de jove va estar molt enamorat d’una noia guapíssima de Barcelona, i pocs dies abans de casar-se, ella va fugir amb un cantant d’òpera francès que havia vingut a fer un recital al Liceu. El cop va ser tan fort que mai més va voler saber res de cap dona, va deixar la feina que tenia a Barcelona, es va vendre la casa, i va pujar a viure a Sort, d'on ja no va tornar a sortir més. Les úniques aficions que se li coneixien eren jugar a la Botifarra i els cotxes.

En aquell temps a Sort encara no es veien gaires cotxes, només algun 600 de tant en tant i poca cosa més. En arribar la temporada de pesca, aquells anys en que encara hi havia truites al riu, el poble s’omplia de francesos que apareixien amb els seus Renault i Citroën últim model. El Senyor Miquel disfrutava contemplant aquells vehicles i somiava en poder tenir-ne algun. Passava les hores “amorrat” als vidres d’aquells fabulosos cotxes mirant el seu interior.

Un dia, en sortir de casa seua va trobar-se amb una meravella mecànica aparcada davant seu. No va poder-se contenir i va córrer a repassar-lo de dalt a baix. Amb el nas enganxat al vidre no va veure que la finestra de darrera de l’auto no era del tot tancada i que de l’obertura en sortia una canya de pescar amb el fil i l'ham corresponent. Tal va ser la mala sort del senyor Miquel que en un descuit va quedar-li l’orella enganxada a la canya, travessada per aquell maleït ham que no havia vist. El dolor va ser tan gran que va començar a xisclar demanant ajuda i no va tardar gaire temps a reunir-se allí davant un bon grapat de gent. Ningú no sabia què fer. Tothom se’l quedava mirant i comentant en veu baixa : “pobre Miquel, quin mal!” I el senyor Miquel seguia cridant i renegava dels francesos: “Traieu-me això de l’orella, per l’amor de Déu!” “Maleïts francesos del carall, això ho han fet expressament per enxampar algú. No en tenen prou de fotre-mos les truites i les dones, no !”

L’espectacle era del tot extravagant, però venint d’un personatge com el senyor Miquel tot semblava més surrealista.

Al cap d’una estona va aparèixer el senyor Muixí, que era el metge del poble, va treure les tisores del maletí i va tallar el fil de la canya de pescar alliberant el senyor Miquel del seu captiveri. Avergonyit per la funció que havia muntat, va marxar de pressa, amb el cap baix per no haver de creuar la vista amb ningú i amb la mà a l’orella tapant-se l'ham que encara li penjava com si fos una arracada de disseny. El senyor Muixí va tenir molta feina a treure-li, i es veu que ben entrada la nit encara se’l sentia xisclar de dolor.

Diuen que mai més va tornar a atansar-se al vidre d’un cotxe francès.

Aquell matí va ploure tant com va poder. Feia molt temps que no es veia ploure així, fins hi tot el país estava en alerta roja per la sequera extrema i el govern començava a fer talls en el subministrament d’aigua dos o tres cops per setmana. La situació era límit i segurament aquella pluja aniria d’allò més be pels embassaments del país, almenys ajudaria a minvar l’alerta i podria continuar dutxant-se dos cops al dia. Com podia ser que el govern del país pretengués convertir-los a tots en uns bruts pollosos?, es preguntava.  Els escollim perquè ens solucionin els problemes i no perquè ens en donin més aquests polítics, exclamava amb ràbia.

A fora seguia plovent cada cop amb més força i els carrers s’havien convertit en improvisades rieres. El caos circulatori era total, els conductors havien oblidat com conduir amb pluja, de fet, feia tant que no plovia que els parabrises de molts cotxes ja no funcionaven. Els vianants no portaven paraigües, els últims que havien vist a casa devien ser dels avis, i anaven pel carrer xops de cap a peus.

Amb aquell dia tant lleig no venia gens de gust sortir de casa, així que trucà a la feina i és feu passar per malalta, no era pas la primera vegada que ho feia i no sentia cap mena de remordiment de fer-ho, tots ho feien, i a més els "jefes" eren uns cabrons explotadors que tan sols miraven per la caixa i no tenien el més mínim detall amb els treballadors. Havia estudiat ciències econòmiques a la UB però treballava de caixera al Carrefour, almenys no tenia que pensar gaire i al final de mes tenia el sou assegurat, i a fi de comptes treballava amb números i tocava bitllets com els banquers, i la seua era una gran empresa  multinacional.

Va sentir desig de prendre una dutxa calenta, tanta aigua fora i aquell dia tant lleig la tenien destemprada. Va obrir l’aixeta i no en sortia ni gota. Com podia ser que amb aquella pluja encara continuessin amb les restriccions? Amb quin cony de país vivia?  Estava tant disgustada, i enrabiada alhora, que va agafar un atac d’ansietat com no havia tingut des de que els seu marit la va deixar després d’aquelles malaurades vacances a Salou. Havia hagut de passar moltes tardes a cal psicòleg per superar el trauma, però finalment havia admès que era molt millor viure sola que mal acompanyada. Disposava d’unes pastilles d’emergència per a recaigudes i potser seria bon moment de fer-ne ús donat l’estat de nervis en que es trobava.

Va passar la tarda anant cada mitja hora al bany, a obrir l’aixeta de la dutxa, però res de res, seguia sense sortir-ne ni gota, i cada viatge una pastilla a l’estómac!

Quatre hores després s’havia engolit totes les pastilles d’emergència i començava a notar una certa somnolència, tal i com és descrivia en el prospecte del medicament, però també molta suor i un fort dolor de cap.

Va tornar a la dutxa, perquè creia haver sentit soroll d’aigua, però segurament era imaginació seva. No podia més, necessitava un bany, però es trobava tant malament que no podia ni caminar. Va decidir estirar-se dins la banyera, amb el telèfon de la dutxa dirigit al cap per quant arribes l’aigua, de fet no podia tardar molt, i poc a poc va anar quedant-se dormida, profundament dormida i drogada.

L’endemà al matí, la dona de fer feines, va trobar-se la casa inundada d’aigua, i el cadàver de la mestressa, dins la banyera. Els metges van comunicar el dia següent a la família el resultat de l’autòpsia, havia mort per sobredosis de pastilles antidepressives, i no pas d’asfíxia. I va ser per a ells tot un consol. Hauria sigut una vergonya insuportable que hagués mort ofegada a la banyera de casa en temps de sequera extrema.

La nena va alçar els ulls cap al seu pare i li va demanar que la portés a coll. Però el pare s’havia esquinçat la mà dreta, el dia abans, jugant a la botifarra, en un cop a taula quan recontava una partida. La nena es va prendre molt malament la negativa del pare, i no va voler entendre cap de les explicacions que li sonaven a excuses barates, precisament aquell dia en que estava tan necessitava d’afecte. Feia unes hores que havia tallat amb el seu company, el Dani, un noi de la seva mateixa classe, P-5 a l’escola pública de Sort, i amb qui feia més d’un any que hi havia un feeling especial, fins hi tot s’havien arribat a fer un petó un dia després de classe de Psicomotricitat a canvi d’un glop d’aigua que ella duia a la bossa de fer esport. La veritat és que aquell petó no va semblar-li res especial, de fet era molt aigualit, preferia els que li feia el seu pare amb picor de barba de quatre dies sense afaitar.  El pare, el seu veritable amor, l’home de la seva vida, però que avui, tant l’havia decepcionada no volent-la agafar en braços.

- Tots els homes son iguals, uns egoistes que només pensen en ells!, li venien al cap les paraules que tant sovint havia sentit a dir a sa mare, i que ara es feia seves.

El Dani l’havia deixat perquè, suposadament, el fet d’estar amb ella l’impedia jugar a futbol amb els amics tant com volia, però ella estava segura que tot això era una altra excusa d’home, i que el que passava en realitat era que s’havia enamorat d’una altra, de la seva millor amiga, la veïna del tercer segona, que comptava ja amb sis anys i una silueta més moldejada que la seva, i a més, ell i ella compartien una afició comú, col·leccionaven cromos dels Pokemon, i això li donava molts punts.

Aquell dia va ser tant dur, que va decidir declarar la guerra als homes, aquells essers primitius que conviuen amb les dones en el nostre planeta però que podríem situar més a prop d'un gos en zel que dels éssers racionals. Va sol·licitar d’afiliar-se al moviment feminista més radical del moment, però li van denegar perquè era massa petita. –Tontes del cul, pensava, des de quan importa l’edat a l’hora de lluitar pels teus ideals? No sabeu que la unió fa la força, i que fan falta moltes exterminadores per acabar amb aquesta plaga? Penseu en tot el que puc fer per vosaltres, per la causa de les dones, el meu combat serà ferotge i si caic presa dels homes, per molt que ho intenten no podran deixar-me prenyada!

 Tant i tant va insistir, i amb uns arguments tant convincents  que li van concedir el carnet i es va convertir en la activista feminista més jove de la historia.

Va arribar a casa plena d’orgull  feminista i va fotre-li un cop de peu als ous al seu pare, va fer la bossa  i va marxar per embarcar-se als vaixell de l’ associació, el WOMAN WARRIOR .

Els anys que van venir,  va voltar el mon lluitant en diverses guerres contra els homes, fins que va tornar perquè tot allò li semblava poc. Havia llegit molt i molt durant les llargues nits a alta mar i en un d’aquesta llibres d’auto ajuda espiritual per a dones, escrit per una activista coreana de nom impronunciable, s’explicava detalladament com es podia  lluitar des de dins, des de la mateixa font del problema, per aturar el càncer masclista que tot ho malmet. No era gens fàcil però calia una acció ràpida i contundent al més alt nivell per combatre la plaga. Si calia una màrtir, ella hi estava disposada, la causa s’ho valia. I així va ser com va  anar a una clínica de estètica per operar-se i convertir-se en home, però li van dir que era massa petita, i que necessitaven el permís del seu pare per fer-li qualsevol cosa. A més, calia esperar encara uns anys, fins que en tingués 18 o 20 per no malmetre el seu procés de creixença  amb l’operació.  - Aquest metge és un fill de puta, com tots els homes, pensava en veu alta, i no estic disposada a que m’humilia d’aquesta manera, sóc una dóna lliure, mentalment emancipada, socialment combativa, i ni aquest home ni cap altre podrà impedir el meu propòsit.

Si no podia convertir-lo en home un cirurgià, segur que podrien fer-ho un sastre i un perruquer. Des d’aquell dia va vestir-se com un home i va comportar-se com ells des de llavors. Es va canviar el nom, i va adoptar nom d’home. Va anar a la universitat i ningú va sospitar mai que fos una dona, de fet amb el temps va deixar de recordar qui era en realitat. Va estudiar dret. Va crear un bufet d’advocats especialitzat en casos de maltractaments.  I ara és un fill de puta, molt ric, que no vol cap dona a la feina perquè es queden prenyades i et deixen penjat. 

Ramon Aytés, la Ramoneta