• Per construir una Catalunya moderna, a l’alçada dels països més avançats del món i per assumir el repte de la globalització ens cal aconseguir sobretot la nostra sobirania a través de l’exercici del dret a decidir de tots els catalans

• Ara és el moment de construir una Catalunya sobirana mitjançant la creació d’un estat propi per disposar dels nostres recursos, del nostre territori i per afirmar la nostra identitat cívica que s’ha anat formant al llarg de la nostra història com a país. Una identitat cívica que ha fet de Catalunya una societat oberta, democràtica, inclusiva i altament secularitzada, la qual cosa ens ha convertit en la regió més democràtica d’Espanya.

• Una identitat cívica centrada en uns valors democràtics primordials que han estat sempre presents en el nostre esdevenir com a nació: la llengua, el pacte, la marca i un dret civil profundament arrelat en la llibertat individual.

• Catalunya s’ha tornat un país políticament  indefinit, en perdre trets de la seva identitat cívica contemporània. S'ha oblidat el país i la seva teoria, que és la idea que en tenim i compartim una certa majoria dels qui hi vivim. La teoria de país ha estat menystinguda i en conseqüència Catalunya en aquests darrers decennis s'ha afeblit.

• Hem de reivindicar i defensar, doncs, solemnement aquest patriotisme institucional que conforma el nostre sentiment cívic de nació i que construeix la nostra vida en comú en tant que ciutadans

• No hi ha dubte que Catalunya ha entrat en un procés crític de degradació política, social, econòmica i cultural que 30 anys d’autonomia política no han aconseguit superar ni tan sols pal·liar. La decadència com a país és ara un problema que pateixen tots els ciutadans de Catalunya i no solament els d’origen català.

• Ens cal un redreçament nacional, una regeneració ètica i política del país sencer, que han de dur a terme tots els catalans interessats en un gran projecte cívic de sobirania que ens ajudi a sortir de la desafecció política i de la profunda crisi institucional en que ens trobem immersos.

• Ara per ara, la sortida de la crisi només es pot aconseguir a través d’una gran mobilització cívica que reuneixi cada cop més un major nombre de ciutadans. Tothom sap, a hores d’ara, que el nostre sistema de partits tradicional no és capaç d’assumir ni d’encapçalar el projecte de sobirania que el país reclama. No hi ha més via que l’expressió cívica dels ciutadans, iniciada el 10J amb la grandiosa manifestació ciutadana de Barcelona.

• Catalunya pateix una greu vulnerabilitat educativa ara que l’educació ha esdevingut una eina fonamental de futur i de progrés; un dèficit fiscal i d’infraestructures lesiu per al desenvolupament econòmic del país; una forta regressió en el seu benestar i en la seva qualitat de vida i un nivells de pobresa impropis d’un país avançat; un model productiu que bloca la seva transició cap a la nova societat del coneixement  i una política lingüística que ens ha dut a una degeneració de la llengua nacional i a la pèrdua del seu ús social i cultural. A tots aquests signes de decadència generalitzada ha de respondre amb fermesa el projecte cívic de sobirania.

• Ara a Catalunya la lluita per la sobirania és ja decididament una gran força cívica però encara no s’ha traduït en una força política per culpa d’uns partits polítics tradicionals preocupats només per les seves estratègies tàctiques de poder. Una força cívica que es nodreix sobretot dels segments joves de la població  i de la gran massa  d’electors insatisfets i desafectes a la política bona part dels quals s’abstenen en les consultes electorals i que no se senten reconeguts en la classe política.

• Ara les classes més avançades i modernes de la societat  ja opten en gran part per la sobirania així com les àrees d’alta catalanitat, però la plena transversalitat només s’aconseguirà des del moment que les zones populars castellanoparlants de les àrees metropolitanes considerin que la sobirania no és un problema exclusiu d’una part dels seus habitants sinò que implica a tothom qui viu a Catalunya. Hauran d’entendre que el problema de Catalunya és un problema que afecta a tota la seva ciutadania, sense distinció de llengua o d’ètnia, perquè tots nosaltres patim els dèficits i les mancances del país.

• Una força cívica que ha de promoure des d’ara iniciatives legislatives populars per a l’autodeterminació; reinvidicar referèndums pel dret a decidir; exigir la proclamació unilateral de la independència al Parlament català; dur a terme una abstenció cívica en les comeses electorals.

• Catalunya ha d’optar entre la decadència actual o el progrés en el futur. L’autonomia política no ha donat al país les millores en el benestar i la qualitat de vida, ni els nivells de riquesa i d’educació ni el marc de civilitat que s’esperaven. Ans al contrari, el país ha perdut posicions en tots aquests aspectes i ha entrat en un procés de decadència. Avui Catalunya no és una nació capdaventera a Espanya. Només si opta per disposar d’un estat, Catalunya tindrà la possibilitat de demostrar si és capaç d’esdevenir per ella mateixa un país modern i avançat dins el concert mundial de les nacions.

• Ara el problema polític principal és fer estat i no pas decidir la possible forma d’estat (federal, confederal, associat o independent) que hem d’assolir. És aconseguir la nostra estatalitat.

• L’estat que hem d’edificar ha de promoure en primer terme el pas d’una economia pre-moderna com l’actual basada en el treball (construcció, turisme) a una economia moderna, basada en el coneixement. Ha de promoure un sistema polític fonementat en la participació ciutadana en la vida activa del país, per tal d’instal·lar una democràcia cívica i elevar així el nivell de democràcia i de participació ciutadana. Ha de promoure que l’educació es converteixi en l’eix central de la modernització del país, que la societat es regeixi per la centralitat educativa. Ha de promoure la vida ètica dels ciutadans per fomentar la transparència i l’honestitat en la vida pública. Ha de promoure la regeneració de la llengua en el seu ús coloquial i mediàtic, és a dir, retornar a la llengua la seva dignitat com a instrument de cultura i de civilització. Ha d’aconseguir millors nivells de benestar i de riquesa pels ciutadans en la mesura que es lliuraran més recursos disponibles per a finançar-los. Ha de fomentar la inclusió social dels nous immigrants a través de garantir-ne el seu accés a la ciutadania, la qual cosa vol dir concedir el dret de ciutadania a tothom qui neix o viu a Catalunya.

• En resum, el projecte cívic de sobirania ha d’emprendre els propers anys unes tasques primordials que passen per: la refundació de l’economia; la democratització de la política i la institucionalització definitiva de la nació i del seu Estat. Són aquestes les eines que han de donar resposta a les necessitats i exigències immediates i futures del país i dels seus ciutadans.

Segons dades publicades en la nova enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió de Catalunya del gener d’aquest any, el segon problema dels catalans –el primer, és l’atur- és ara la insatisfacció amb la política i els polítics que ha fet que el 59,2% dels catalans tingui poc o gens interès per la política. És precisament el mateix percentatge de la població que es desvincula políticament ja que no està satisfeta amb el sistema polític vigent ni amb la situació política i se’n desmarca. És un percentatge molt elevat i denota una gravíssima crisi institucional i democràtica de gran abast provocada per la degradació i degeneració galopant de la vida política i de la qualitat democràtica del país que ni la societat ni molt menys els nostres polítics han sabut valorar adequadament. Més aviat la classe política ignora aquesta brutal realitat i a més a més no té cap intenció de resoldre-la. Només cal veure el vergonyós fracàs de la comissió de la nova llei electoral. No és tracta de l’anomenada majoria silenciosa (terme emprat per Nixon el 1969 a rel de la guerra del Vietnam) que només vota però que no participa activament en la política, sinó d’una majoria que es mostra oposada al sistema polític i insatisfeta i desafecta políticament. Que s’ha desvinculat de la vida política, de la vida en comú, per tal d’expressar el seu rebuig al sistema i als polítics. No confia ni en el govern ni en el sistema de partits, i això planteja un greu problema de legitimitat democràtica i de descrèdit institucional. Ens trobem davant  una veritable subversió ètica de la majoria de la població que va minant els fonaments de la convivència comuna i que ataca directament a l’estabilitat política i cívica de la comunitat. És ja un clam popular que s’expressa a tots els nivells i instàncies (premsa, ciutadania, institucions, etc) . Ens trobem davant d’una subversió cívica que electoralment s’expressa mitjançant l’abstenció i el vot en blanc o nul (recordem l’abstenció massiva en el referèndum de l’estatut) i políticament en la desafecció general i en la insatisfacció política tal com mostra l’enquesta. És urgent recuperar la política i això només es pot aconseguir regenerant-la mitjançant la represa de la vida activa i en l’exercici enèrgic de la virtut cívica.