L’amor cortès no demana resposta,
l’amor cortès és a canvi de res
car, quan l’amor és veritable,
il·lumina en la foscor
per entendrir la ruda ànima
de qui estima de debò.
|
 És dilluns i Taradell es desperta ben blanc. Mig adormit, surto del llit i em desvetlla un paisatge que m’atrau: Volves de neu cauen amb força en un terra que, a les set del matí, ja té fesomia nòrdica. Aquella fesomia que allunya el poble del cau i malda per retenir-te dins la llar i no sortir-ne gaire. Una nevada és silenci i repòs, però, el sentit de la responsabilitat, ens fa sortir del cau i emprendre el camí de la capital. 
Des dels temps del Llibre de Coc i, encara abans, des de l’invent del foc potser, la cuina ha esdevingut un dels camps que ha aixecat més passions. I és que, quan un comença a viure sol, es fa una cuina a mida. Una cuina que, normalment, es compon de dos elements: microones o forn elèctric i telèfon. Aquests elements solen utilitzar-se per aquest ordre:
Tot de mi
La primera vegada que vaig sentir el xiuxiueig d’aquests mots, eren penjats en les cordes de les guitarres d’en Fornells i en Ferrone. Com podia ser d’una altra manera? Com podia entrar en aquest món sinó era de la mà dels Pirates de la Costa? Després van venir les velles gravacions remasteritzades d’en Charlie Parker, d’en Louis Armstrong, d’en Django Reinhardt, dels imperdibles Krokodillos, i de tants i tants d’altres cors llunàtics i eixelebrats, d’ara i abans.
Me la miro i m’agrada. No sé si és la costum de viure-la des de menut, no sé si és ocult record d’un nadó que obre els ulls per primera vegada. No sé si és l’atracció de saber-la en mi, de saber-la aquí, de bategar-la en constant batucada. Però... ... me la miro i m’agrada. Me la miro i m’agrada. M’agrada veure-la humida per les ones de la mar. M’agrada veure-la creativa per l’influx de la gentada. M’agrada sentir-la amb la duresa de l’asfalt. M’agrada notar-ne el calor en una nit de batalla. I, per això... ... me la miro i m’agrada. Me la miro i m’agrada. Cassoleta que és port per a fer-hi llarga estada. Port de mariners perduts, que en ella hi trobem casa. Port d’indomables sirenes que, vora l’aigua, hi fan niada. Port, també, d’il·lusions esperançades. Potser és per això que ... ... me la miro i m’agrada. Me la miro i m’agrada. I pujo dalt d’un turó i em perdo per estrets carrerons, i corro per avingudes i entro en un bar per badoquejar vora el mar i admirar el resum d’un munt d’ànimes tronades. Perquè, essent-ne una, ... ... me la miro i m’agrada. Me la miro i m’agrada. M’agrada com la mare, bressolant-me nadó, a la seva dolça falda. M’agrada com una mare que, en fer-se gran el fill, potser, al respecte, li falta. M’agrada i l’odio, l’odio a vegades, enlluernat per la bellesa de la mare venerada. I és llavors quan, entendrit pel record ... ... me la miro i m’agrada. Me la miro i m’agrada, car si el Pirineu és mon pare, Barcelona és ma mare.  ... amb tots vostès ...
- va cridar aquell home brut i esparracat dins del metro de la ciutat. - Necessito una fanga per remoure la terra on em trobo colgat. La gent passava pel seu costat sense parar-hi gaire. Tothom córre a ciutat, tothom córre com el conill de l’Alícia, tothom córre per alcançar quelcom que ja no saben ni què és. Però jo, baixat de comarques, me’l vaig quedar mirant. - Necessito una fanga! Necesito una fanga per remoure la terra on em trobo colgat! ¿Tens una fanga, noi? ¿En tens una per girar aquesta ciutat? De primer, no el vaig entendre gaire. Per això, en sortir del metro, vaig apropar-me a un locutori d’ecuatorians i vaig cercar alguna resposta en el vell diccionari més nostrat: FANGA f. Eina agrícola composta d'una pala o forca de ferro posada al cap d'un mànec en el mateix sentit d'aquest, el qual té a la part superior una creuera per a poder-s'hi repenjar l'home que la maneja, fent-hi força quan té el ferro dins la terra per girar aquesta (pir-or., or., occ.); cast. laya. Hi ha fangues de tres menes: de tres pues, per a terra forta; de quatre pues, per a terra sorralenca; i de pala, per a terres fines. També n'hi ha que tenen una trava de ferro que uneix sòlidament les puntes de l'eina. Avui tenia pensat d’escriure sobre un cap de setmana de comiats i celebracions. Un cap de setmana on un se’n va de Barcelona a la recerca del seu futur, mentre una altra es mira espectant l’esdevenir de la joventut que abraça tot just ara, amb setze anys i un somriure a la cara. Una taula, La son no vol venir i, estirat al llit com sóc, em miro el sostre i, seguidament, el seu bell rostre de marbre suau i adormit. La son no vol venir i miro el rellotge i ja són les dues del matí. I he vist éssers extraordinaris removent-se com àgils balenes dins maternals i càlides tasques. He tastat l’alè gèlid dels vents del Sacre Imperi. I tot ho he fet a lloms d’una sirena i en companyia dels millors navegants que un bon polissó pugui desitjar. I n’he tornat! N’he tornat amb renovellada ànima. He tornat dels carnavalescos mars de terres llunyanes, de terres fredes, però habitades per éssers propers i ardents com guspires del foc potent que serva els sentiments dins llur seca gola. I he tornat amb el cos sencer i l’ànima encara més reforçada. |
Categories
Els meus enllaços.
..
...
AIRE FRESC
AIRE TRANQUIL... O NO!
EL MISTERI DE LA LLETRA
GRUMETS D''UN VAIXELL PIRATA
Notícies VilaWeb
El bloc de la BibliotecaEl fet casteller vist pel TETE
politics&filmsÚltims 40 canvis
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
