L’anada des de la plaça de la Vila de Gràcia és suau i en baixada. Amb dues pedalades, hom ja és rodant per la Diagonal i, quan se n’adona, ja és inventant-se camins per a superar la plaça de les Glòries.
En sortir de la feina, torno a prendre la bicicleta, però enlloc de tornar cap a Gràcia, m’acosto a la Biblioteca de Poblenou. De nou, la Diagonal és el camí i, tot seguint, el carrer Bilbao, arribo al destí sense cap entrebanc. Aixó sí, a manca de costum, m’hi fa arribar un xic abans que obrin les portes de la llar construïda a llaor d'en Manuel Arranz.
Avui és dilluns. I la bimba laboral comença a rodar de nou. Ho fa pel terreny de joc d’un partit habitual: Guanyar-se el pa de cada dia amb la suor dels dits que teclegen l’ordinador.
Divendres, però, en acabar la feina, el cotxe se’n va anar cap a Taradell. Ho va fer per a deixar-nos gaudir d’un sopar a la fresca. Un sopar d’aquells on, l’animada conversa amb els pares, es gronxa de la fresca d’una de les darreres vesprades d’estiu. Després que el sol, així fet el rogenc espectacle.
“Si una nit d’estiu, un passatger baixes del tren a l’estació del teu poble. Què faries?”
És una pregunta com qualsevol altra, però quan, a la feina, em va entrar al cervell, no vaig saber què contestar-hi i em vaig posar a escriure.
Des de ben petit, m’he sentit atret pels trens i les històries que envolten als trens. Sobretot, els trens de vagabunds, o aquells que sempre estaven plens de fumadors de pipa que maldaven per guanyar la xemeneia de la màquina de vapor.
Fa uns anys, vaig cercar el mimetisme amb la Ciutat dels Prodigis per escriure una història de trens. Després, records, borrissols, enfilalls dels viatges entre Balenyà i Barcelona... i ara, doncs, ara, sóc un tren.
...diuen dos veïns dibuixats en la vinyeta d’en Leonard Beard a El Periódicu d’avui.
Possiblement sigui una de les reflexions que, amb aquestes paraules o amb d’altres de semblants, més se sent en tornar a capbussar-se en la quotidianitat, després d’una aturada laboral que, pels uns, és necessària, i, pels altres, un luxe de l’ociositat contemporània.
Fins i tot jo, he estat temptat a utilitzar-la! Ho he estat quan m’he tornat a calçar una armadura que sembla que se m’ha fet petita...
¡Vés que no m’hagi engreixat aquest bonic esport de la gaubança i l’oci estival!
Dissabte va fer 25 anys de la primera expedició catalana a l’Everest, una ascensió que va esperonar l’interès muntanyero d’un bon grapat de catalans, entre els quals, possiblement, m’hi hagi d’incloure, tot i que, passats els anys, crec que la feta no em va marcar tant com la proximitat de les sortides amb l’avi a berenar per les fonts de Taradell, o les sortides amb els pares a buscar bolets pel Ripollès, o a gaudir de les espectaculars vistes dels Encantats des de Sant Maurici, o sentir l’udol del llop que encara se sentia pel Pirineu.
Els membres de l’Expedició Catalana de 1985, Televisió de Catalunya i la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya, van organitzar una proposta per a celebrar l’efemèride que, sota el lema “Fes el teu Everest!”, convidava als excursionistes del país a fer un dels 25 cims triats per les entitats federades.
Jo però, vaig aprofitar la jornada per a fer com els expedicionaris del 1985: Em vaig posar la bombona d’oxigen a l’esquena i vaig gaudir d’un plaer, que, no per ser més a l’abast deu ser menys espectacular que fer el cim més alt del planeta.
Sí, sí. Ho sóc. Es miri per on es miri, aquest estiu he descobert que sóc un cagadubtes. I ho sóc després d’haver xalat pels històrics camins de Kobarid, d’haver flipat amb el bany glaçat a les cristallines aigues del Soča, d’haver-me maravellat com un nen menut dins la Postojnska Jama i el Predjamski Grad del Baró Lugher o d’haver-me farcit del millor kava v mlekoi de les més fresquespivo točenos del món. Ai, i que dir de Dolenjska Toplice i la simpàtica iaiona que ens cuidava l’apartamentet rural a les vores d’un dels banys termals més antics d’Europa? O del Youth Hostal de Korte i els restaurants i les aigües blaves de l’Adriàtic de l’Istria eslovena? O no, potser aquelles tapes i aquella mistela a les arcades de Ljubljana, la capital d'aquest jove Estat europeu?
Al càmping d'Otsagabia tenen Internet de pago i aprofito per escriure tres notes mal escrites. Ahir era a Isaba, i aquest matí hem començat a trescar des de Belagua. Objectiu: Ondarribia, l'Atlàntic. El final d'un somni.
Cal constància i decisió per a puntejar fronteres. I dic fronteres i no límits o fites, perquè les fronteres tenen un rerefons més bèl·lic, doncs el seu origen és el “front de guerra” d’un exèrcit. I aquest és el sentit que tenen les úniques fronteres que, realment existeixen: les fronteres de la ment, els taps que la por arrapa al cervell i que et fan veure l’altre com a un perill i no com a font de descobriment, de saber, de coneixement i, en el fons de tot, de plaer.
