Al bell mig d'una i altra data, vam tenir el plaer de visitar un d’aquells raconets màgics que s’amaguen en l’immens massís que uneix amdós paratges. Un terrer fet de valls i muntanyes que, malgrat la tossuderia d’alguns, agermana a les persones que el gaudeixen des dels replecs d’aquest immens vaixell que en diuen Pirineu.
Un servidor, amb la millor companyia, ha pujat a aquell raconet tan dolç i bonic, ho ha fet des de Queralbs, pel Camí Vell de Núria. I el camí, i les roques, i potser també la companyia, m’han contat una història que se’m fa de bé de narrar.
Fa dies que estic cansat
i la vida s’em fa llarga.
La feixuguesa del cos
m’empresona dins una gàbia.
Miro enlaire i hi veig ocells.
Ocells que són paraules.
Paraules que s’emporta el vent,
paraules que, fent estol,
fugen ben lluny de casa.
Com un cuc farcit de pors,
m’arrossego per fangars, per fangars curulls i insodables.
I quan trec el capciró,
somnio en ser crisàlide.
Crisàlide,
temple d’or,
on estendre mes tendres ales.
“L’únic que compagina l’ordre amb la llibertat és la cultura”- citat per Moisès Broggi. metge i avi
Dissabte, la xarxa va tornar al carrer, el gavadal de moviments digitals es va materialitzar en una munió d’aplecs combinats i en cadena que, com una gran orquestra simfònica, anava focalitzant l’atenció de l’espectador en un o altre solista, mentre el conjunt feia la seva feina amb la mestria dels moviments que brollen directament del cor.
El dia d’avui serà llarg, molt llarg. L’avió que ens allunya d’aquest tros de
món encisador i màgic s’enlaira a les quatre de la matinada,
i nosaltres no tenim ganes de llevar-nos a les petites. Per això, passem el
matí a Kampala fent les darreres compres i ens acomiadem de la capital dels set
turons amb un dinar occidental – d’hamburguesa i pizza – en un local
ple de gom a gom de seguidors de la Premier
League anglesa. Ser de la Commonwealth of Nations ja deu tenir
aquestes coses... passat britànic obliga!
Tornem a ser a Kampala. I hem arribat al migdia, després de visitar als pescadors de Jinja, la seva gent i els barris i carrers més turístics de la ciutat de rafting a les fonts del Nil. La intenció, un cop a Kampala, és acomiadar-nos d’Uganda a l'engròs.
La nit és plàcida i ens llevem amb la tranquil·litat de saber que el viatge d’avui és molt curt. El nostre destí és Jinja i el trajecte no dura pas més de tres horetes en un taxi compartit que ens deixa al costat del mercat d’aquesta curiosa ciutat d’Uganda.
La casa de la Kim és gran. De fóra estant et recorda una d’aquestes cases típiques de la ruralia dels Estats Units o d’alguns llocs de Centre-Europa. Una nena juga amb un patinet que té un parell de globus enganxats.
- Madame Kim? - No, no sóc pas jo. Ara la crido.
Una amiga de la Kim l’hi ha anat a donar un cop de mà durant uns dies d’aquest agost. La Kim ens saluda i ens pregunta per l’Eloi.
- No el coneixem personalment, nosaltres? - Ah! No? Em va dir que venien uns amics seus de Barcelona! - Si. Som de Barcelona i et vam conèixer a través d’Internet. Però no el coneixem personalment. - Aquest paio és ben boig – ens respon tot rient.
Ahir no us ho vaig dir, però badant badant per la Kampala dels centres comercials – un parell de ben grossos -, els edificis oficials i els carrers senyorials, vam acabar fent supo-supo amb la nit. I, sense llum que ens il·lumini, vam errar el camí i ens vam veure obligats a navegar un xic per la desconeguda Kampala.
Per sort, la cosa no va durar gaire i el nostre àngel de l’hotel ens va aconseguir menjar preparat per acabar sopant a mitjanit.
Sortir del paradís costa un xic, però finalment ens en desempalleguem un dilluns al matí en un matatu que compartim amb part del passatge d’una de les canoes que han arribat a primera hora del matí.
A Kabale, trobem un bon lloc a l’autobús de Link. Seiem darrera el conductor i ens mirem una parella que ens recorda a nosaltres, però amb uns quants anys a l’esquena.
Són ousingas, però es miren la vida de la plaça amb la parsimònia de qui vol aprendre. Finalment, sortim de Kabale i anem fent la llarga carretera que travessa la Sabana, després la ratlla de l’Equador i, finalment, desemboca a la caòtica circulació de Kampala.
“Birds, when in the sky, go singing: Peace, peace, peace.” – Pau
Casals, discurs davant l’Assamblea de Nacions Unides, 24/10/1971
Fins ara, jo creia que el paradís es repartia entre un prat al
Montseny, alguns raconets del Pirineu i un indret als
boscos humits de l’Equador – Mindo -, però crec que, quan el paradís va
espurnejar la terra, un bon tros va caure al sud d’Uganda, a tocar de
Rwanda.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
“L’únic que compagina l’ordre amb la llibertat és la cultura”- citat per Moisès Broggi. metge i avi
<< 
<< 
<< 
