Divendres reflexionava sobre el #20n i plantejava els meus dubtes pel Congrés, un cop destriats els noms del Senat, un indret on les llistes obertes ajuden a espigolar els millors perfils per a fer la segona lectura de les lleis que el Congrés aprova.
Avui, crec que els núvols s’han anat esvaint i que resta un xic de boira sobre els camps, però molt de sol damunt del cap. És a dir, que ja m’he decidit i vaig a espigolar el camí fet.
El Puigmal ja s’acotxa sota’l
mantell de neu que
l’aïlla del fred i
serva la llavor que’l
fa tan bonic en
primavera.
Amb el cim ben adormit,
les juganeres aigües
del riu que glossar el gran poeta,
acullen les passes xiroies
d’una comitiva ben discreta.
M’estimo aquest país
com el ventre de ma mare!
I m’agrada mostrar-lo,
mostrar-lo en la tardor
de fulles roents
i boires espesses.
Dissabte,
es van embadalir al sal del Grill
es van esgotar a les Marrades
van descansar prop d’uns isards.
I, la boira capriciosa,
ara ens mostrava la Coma de vaca
ara ens descobria el cim de Noufonts
ara ens obria la vall del Freser
ara ens encantava amb el Pla de les Eugues
i un Refugi sincer que,
endormiscat per la flonja, em somreia tot dient:
Més enllà de la campanya oficial, pública i tan neta com una patena, que protagonitzen els partits sorgits del pacte de la transició, altrament anomenats constitucionalistes, hi ha una campanya rica, viva, discursiva, imaginativa i emprenedora que sorgeix d’un magma volcànic d’imprevisibles conseqüències.
Malgrat les intencions de tancar portes a les veus democràtiques per via legislativa, aquesta altra campanya ha seguit fent forat, ha estat capaç de reunir-se al voltant del projecte #JoAvalo i va traient el cap en les pàgines d’aquells mitjans agosarats que s’atreveixen a sortir-se del carril bipartidista imperant.
Divendres potser entraré en campanya. Ja és tota una tradició d’aquest bloc i, les tradicions, malgrat que alguns se’n vulguin desentendre, les manté tothom: tothom!
Avui, però, volia entrar en el bell món dels irreverents culture jammers (agitadors culturals) mitjançant el maridatge de dues cultures que, aparentment, no tenen res en comú: la cultura anarquista i la alta cultura victoriana.
Seguint la sana expressió d’una gent que, d’una cançó per feinejar a sol i serena, n’ha fet himne nacional. Això sí, un cop passada pel sedàs de les sagristies i dels ateneus llibertaris, entre d’altres, eus aquí una sàtira que, amb música segadora, li dediquem humilment a les eleccions estatals d’aquí a un parell de setmanes:
En aquest grup d’Amics, potser no ens coneixem personalment, però som confraria arcana, encara que de ben jove reconeixement. Amb motiu del nostre primer aniversari, ens vam aplegar en nau antiga i guaridora, abans de cossos i ara d’esperits, amb medecines fetes de llibres, de llibres i de pedra. D’aquella pedra vella que, tot voltant gòticament, sosté un sostre de fusta senyora, de la que agrada a la bona gent.
La nit de difunts, mal que ens pesi, no és la que precedeix a Tots Sants, sinó la que la persegueix per entrar en el dia d’avui. Avui és dia de difunts, un ajornada que, en els temps que corren, es pren pel broc gros de la por que se’ns arrapa al moll de l’ós.
En temps modern, la gent se’n fot del mort i de qui el vetlla. Però ho fa, perquè li té molta por. La por a la mort és best-seller sentimental i tothom corre com empaitats vers un objectiu tant material com inútil.
Però xiquets, fins a la mort, hi arribarem vius i, un cop al penya-segat totes aquestes materialitats d’ara, ens seran inútils. Arribem nus i marxem de la mateixa manera. Com diuen que diuen els nostres avantpassats més reculats: De la pols vens i en pols et convertiràs! I que bonica que és la pols, carai!
És fosca nit encara quan surto del llit i em calço les espardenyes. És negre nit quan fem el cafè amb el pare i ens llevem les lleganyes dels ulls. Tot just despunta el dia, quan prenem el cotxe i sortim de Taradell per a perdre’ns al cor del Montseny. Un Montseny que, malgrat que el cel comença a perdre la seva fosca, s’arrapa als llençols de blanca boira que l’ajuden a mantenir una amorosa escalforeta.
“- I si contractéssim uns quants homes de la Lluna? - va dir el iaio de cop i volta -."Albert Sánchez Piñol – Quan queien els homes de la lluna a Tretze Tristos Tràngols. Edicions La Campana, 2008
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
