El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Un apunt sobre la tradició de Sant Joan a la ciutat de Barcelona em transporta al descampao de la infantesa i a la manera com, de menuts, esperavem la fi de l’escola per fer carrer a la caça i captura de qualsevol fusta o cartró que pogués acabar a la foguera. Una foguera amb més piules que petards i amb gresca de proximitat, de fer veïnat, de música enllaunada, sense restriccions ni normes per ningú, quitxalla inclosa.

Ara, tal i com diuen en el llibre que motiva l’apunt, la mainada ja no viu al carrer, quan hi va sempre hi ha un adult a prop i resta tancada en aquests parcs infantils on tot es dirigit i el joc lliure resta absent. Gronxador, tobogan, balancí, correr i cap a casa.

Records que em venen d’una lectura feta una revetlla de Sant Joan que passo en un llogarret ceretà. La família dorm, els petards sonen lluny i no es veuen dançar les flames de cap foguera.

Temps incerts aquests nostres, temps tristos quan els carrers són hostils a la mainada i són les platges i els petards el què fan d’una nit màgica un gaudi d’adults i, com a molt, d’adolescents adotzenats.

Aquest cap de setmana ha estat d’aquells on hom se n’adona que tots els mals de cap, tots els equilibris vitals, totes les renúncies individuals que la paternitat comporta valen la pena.

I és que us estimeu d’allò més, jugueu plegats i rieu, rieu pel damunt de les possibilitats auditives de les persones engrisides per les cabòries dels mortals.

La mostra de tot plegat és aquesta:

La màxima felicitat que dóna transgredir la correcció, pintar-se de gelat de xocolata i sorprendre a qualsevol passavolant que, per un instant, traspua infantesa en la mirada.
Si haig de ser sincer, jo sóc massa nòrdic per ser esca d’aquesta explosió. Per sort, tinc el sud dins de casa i això permet lligar un all-i-oli que té moments de felicitat infinita com aquests.

La mama et pinta Eva. I tu pintes al teu germà. I és així com rieu i balleu i us perseguiu i il·lumineu un migdia que em dóna la certesa que la tria ha estat bona i que sóc just allà on vull ser.

Potser demà -escric encara en diumenge- em tornarà a alcançar l’ombra del neguit i el pes de la feinada que suposa tenir família en un món on la família fa nosa.

Però ara, veient-vos banyats en xocolata o recordant-vos fent el pirata al cumple de l’Eric, visc la sort d’haver-m’hi llançat, de tenir-vos sota l’ala, d’invertir tres anys llargs en la vostra criança, tan de nit com de dia.

Gràcies per ser-hi i per permetre’m compartir aquest creixement que fem tots plegats.

Per llegir aquest article, et recomano escoltar aquesta cançó.

No sé si és un fet generalitzat o no, però no és el primer cas que em trobo un quarantí -en aquest cas un xic mes gran, però ja em val per argumentar – amb una fondària de coneixements desmesurats. I és que som molts els quarantins farcits d’informació estrambòtica i, aparentment, inútil.

Ara que l’educació ha de ser utilitària i servir exclusivament per trobar feina és una glopada de llibertat poder gaudir de la ciència dispersa d’en Javier Pérez Andújar al seu Catalanes todos acompanyat del vodevil televisiu La dimisión.

Catalanes todos és un documentat repàs novel·lat de la història de Catalunya i dels catalans que al 1939 omplien la Diagonal per rebre al Caudillo, al 1977 cridaven Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia i al 2013 feien una Via Catalana de tall clarament independentista.

Imperdible obra que qüestiona tots els relats oficials sobre la Transició i que permet afinar millor les batalles polítiques d’avui en dia.

Per mi, només hi ha un punt d’indeterminació en tota l’obra: sembla que el fill de les Tres Xemeneies gaudia tant escrivint la novel·la que no tenia ganes d’acabar-la. De sobte se n’adona, i l’acaba. Eps! Però aquest fet no li treu grandesa: és una obra mestra es miri per on es miri i aconsegueix qüestionar-nos el món més proper tal i com ens l’han explicat. I, el més important, sense deixar de somriure en tota l’estona.

La dimisión, el vodevil que l’acompanya, no és només una comedia lleugera sinó que esdevé una obra mestre que hauria d’ésser emesa a les sobretaules de Televisión Española i que, molt possiblement, aixecaria més polseguera que la recent estrena de Paco León als teatres de Madrid.

En definitiva, un compendi de saviesa per passar bones estones amb sentit crític i origen suburbial.

En principi, els dilluns haurien de ser els dies lleugers del Cau, aquells dies on el cap de setmana és el protagonista. Però aquest cop no parlarem d’impressions d’un aniversari en una ciutat invisible ni tampoc d’un altre aniversari, aquest casteller, que he viscut en la distància espai-temporal on resideixo amb el goig de saber que la colla reviu ara i sempre als seus il·lusos enterradors. Ni tampoc del nou pas del meu equip de futbol adoptiu en el seu camí d’ascens.

Aquest cop, i des de la modèstia que m’empara com a pare de família que es fa seus els mots d’en Xirinachs, em llenço al bell mig de l’arena política i em deixo escarnir per qui cregui que els meus mots tenen tonalitats partidistes prefixades.

El cas és que sóc ben astorat per les reaccions en xarxes socials, mitjans de comunicació i, fins i tot, en converses de cafè, entorn de la no aprovació dels pressupostos Jonqueras. No entenc com els eufòrics independentistes hem acabat reduint la independència de Catalunya a uns pressupostos autonòmics, tot donant al món la imatge més trista que hom pugui donar: confirmar el tòpic de què la pela és la pela. Perdoneu-me l’expressió però la pela me la pela.

La via catalana, amb tots els seus matissos, no pot restar atrapada en una disputa parlamentària i un mecanisme governamental que, ės tan important enguany com sempre, és a dir, que també ho era quan feia de ribot als serveis públics que ara trobem a faltar massa sovint.

Crec sincerament que els parlamentaris han de parlamentar, el govern ha d’executar i la gent del carrer, enlloc de tirar-nos els plats pel cap i anar-nos ferint a cop d’insult, hauriem de pensar què ens ha passat per deixar que la qüestió que consideràvem més important del món hagi deixat de movilitzar-nos i s’hagi reclòs a les parets del Palau de la Generalitat i de l’Arsenal de la Ciutadella.

Ho ha fet d’aital manera que la independència, pel què llegeixo arreu, és un pressupost autonòmic: el pressupost d’un òrgan que forma part de l’administració de l’Estat que volem abandonar.

Es pot remugar contra la CUP, es pot dubtar de CDC, es pot, fins i tot, pensar que tot és una estrategia d’Esquerra per a sortir com a victima de la batalla entre els anteriors i eixamplar el seu electorat amb una de les essències de l’esperit català: la solidaritat amb les víctimes. Però, mentre es perd el temps dins la casa que fa tornar boig, el somni col·lectiu s’allunya per malaltia col·lectiva, és a dir, perquè tots ens hem cregut diputats i hem fet de claca als portaveus del nostre grup parlamentari.

Cal, penso jo, deixar-se de balls de bastons i tornar als carrers. Tornar-hi i tornar-hi i, si fem un pas enrere – el RUI mal fet podria ser un retorn a les urnes de cartró – que sigui pá coger impulso.

I és que, malauradament, l’ANC i Òmnium, les entitats que impulsaven aquestes movilitzacions, estan atrapades en el laberint institucional i partidista des del 27S. I això fa que els carrers ja no siguin nostres. Aquí és on rau realment el principal desafiament del moviment dels somriures: recuperar els carrers i exigir que s’avanci en un camí que, tard o d’hora, ens ha de fer adults i emancipats de la madre patria que no ha rutllat.

Ara que torna el Centro de Internamiento de Extranjeros de la Zona Franca, una manera com qualsevol altre d’amagar els problemes sense resoldre’ls, tot generant terror en éssers humans com nosaltres, és l’hora de fer una reflexió sobre immigrants (o refugiats com m’agrada anomenar-los). La base de tot: una anècdota personal.

Aquesta setmana, una visita a la abuela m’ha fet baixar cap a Sevilla amb la família xica. Allà, ens hem bellugat amb un cotxe prestat entre els pisos de la família sureña.

Ja fa sis anys que, uns quants cops a l’any, baixo a Sevilla i ens movem, o bé en transport públic o bé en cotxe prestat. I sempre tinc el mateix problema: per molt que m’hi esforci, no puc aprendre’n els carrers ni els camins entre llocs que visitem cada cop que baixem a la capital del Guadalquivir.

En manifestar-ho, la dona que m’alegra els dies, i que porto deu anys de vida a Barcelona, em diu que és normal i que ella, tot i el temps que porta al Cap i Casal, encara es perd pels seus carrers.

I aquí la reflexió: Si nosaltres, occidentals com som, encara no ens hem fet amb els carrers de les ciutats per on transitem, com un refugiat que ve de mons molt llunyans, pot fer-se amb la vida a occident?

Incapaços de fer-nos aquesta pregunta, no ens plantegem donar-los la mà per enriquir-nos mutuament, els tanquem en presons amagades sota noms maquillats (Centro de Internamiento) o els aboquem als marges de les ciutats i els neguem tota possibilitat de fer-se la vida amb nosaltres. Si és refugiat -allò que en diuen immigrant o extranjero– la resposta sempre és la marginalitat i la policia. I per què no l’acollida i la integració progressiva per a fer-nos tots un xic més humans?

La victoria de la colomina Garbiñe Muguruza a Roland Garros aquest prop passat dissabte 4 de juny m’ha remogut aquest pensament lateral i holístic que, de tant en tant, provoca el centrifugat neuronal.

Garbiñe Muguruza té una mirada encisadora i un somriure encantador en un cos treballat en hores i hores d’entrenament i competició finançats per entitats com Adidas o el BBVA, que la tenen franquiciada a llaor de llurs pressupostos publicitaris.

La Garbiñe però no va néixer a Santa Coloma de Cervelló, no. Va néixer al, si seguim la premsa no esportiva, país de moda entre la classe política espanyola: Venezuela.

I, curiositats de la història, la victòria de Muguruza a Paris s’ha produit un dia després de la commemoració de l’assassinat de Gladys del Estal a Tudela.

La Gladys tenia una mirada encisadora i un somriure encantador que l’han fet icona dels somniadors.

Ambdues van néixer a Venezuela i ambdués són d’ascendència basca. Suposo que això és el què, amb la performance del Banc Expropiat i la nova ocupació militar de Gråcia, és el què ha remogut neurones i generat la curiosa sinapsi entre una dona que és icona del sistema i una altra que ha esdevingut icona dels moviments socials d’arreu i que ens interpel·la constantment sobre la lampedusiana transició espanyola.

Garduñe i Gladys, Gladys i Garduñe. Només a una d’elles, un agent de l’autoritat li va soltar la barbaritat que encapçala aquest apunt abans de rebentar-li el cap:

A l’altre, mai li dirien… o si?

Voler volar per damunt del sutge que ens manté enganxats a l’asfalt.
Voler volar per damunt d’aquest món putrefacte on tothom es mira el melic.
Voler volar per damunt dels reixats i les fronteres, les normes i les rigideses.

Avui només vull volar i no vull escriure.
Hi ha massa soroll i poques orelles atentes.
Ens prenen el pèl i hi caiem de quatre grapes.
Món de rucs!

Em fonc, perdut del tot, entre els núvols.
Tanco els ulls i un estol de falsies se m’emporta horitzó enllå…

Dissabte, els legionaris es passegen per Barcelona amb servei propi de seguretat i manca d’incidents. Tan sols els vençuts es veuen interpel·lats fins al moll de l’os per una simbologia que, arreu d’Europa, criaria malves i, com a molt, seria objecte de museu.

El permís per fer-la, de la Delegació del Govern (PP). Els mossos? No deu ser competència seva i ho deixen per Guardies Urbans i la Policia Nacional de Via Laietana.

Dissabte, el dret a decidir es mostra amb tot llur esplendor a Tortosa.

Començaré per dir que jo no sóc tortosí, tan sols sóc una bèstia furtiva del Port, però més del Matarranya que del Caro, més de Fredes que de Tortosa. I, això si, amb amistat d’una fada literària tortosina que es plany d’aquest dret a decidir que perd memòria històrica per “reinventar” un monument que reflexa sang damunt lo riu de vida.

El Govern de CiU i ERC han donat veu al veïnat (visca el dret a decidir!), tot legitimant el franquisme sociològic d’un 20% d’electors que han votat a favor de mantenir el monument enfront d’un 70% de passotes que els la sua el franquisme o, si més no, tenen d’altres cabòries que els allunyen de les urnes.

I ara, la perversió de tot plegat: Mentre es dóna una capa de democràcia, legalitat i pau al franquisme, els mossos del Govern de CDC, ERC i més, militaritzen el barri de Gràcia i donen peu a diaris com La Vanguardia o El País (oh! modèlica transició) per criminalitzar els moviments socials antifeixistes i “alguns professors universitaris” que els alimenten. Es busca un nou Ferrer i Guardia?

Mentres els fets suara esmentats succeeixen, hom no pot més que pensar que, els partits que ens guien a la independència, no només han de ser independentistes, sinó que ho han de demostrar amb fets i no només amb paraules.

I els fets combinats de Tortosa (ús del dret a decidir per mantenir un simbol franquista), els legias (sense dispositiu de Mossos visible) i Gràcia (amb operatiu de Mossos militaritzant el barri) no ajuden gaire a donar la imatge desitjada. Oi més quan s’apropen unes eleccions on una Convergència en reconstrucció ja va marcant perfil propi a base de declaracions contra republicans i cupaires, les companyes de vaixell a la Ítaca que, diuen, desitjada.

Perdoneu, però no entenc res i estic força decebut de tot plegat. Els bocinets de credulitat i innocència que em quedaven han volat pels aires.

Gràcies per fer-me independent de la infantesa.

Escric això en la calma del migdia i amb la son de tres dies de soroll, de molt soroll, a marina de casa.

Escric això amb son, amb molta son, per compartir llit amb un menut neguitós i que plora tota la nit, ja sia amb mi o acotxat amb sa mare.

Escric amb la tendresa de l’aroma del fill a pit i braços, i la memòria dels passejos nocturns, cercant allunyar-me del focus de soroll que perturba la calma privada.

Tres nits resant perquè marxi d’una vegada l’engendre diabòlic que les forces de l’ordre fan volar barri amunt, barri avall amb el seu raucar persistent que destarota el son d’un nadó que, tot just ara, començava a encadenar fases de son.

I planyo a les pobres criatures que viuen dintre vila. Si aquí, a les afores, jo tinc aquest panorama. Quin deuen tenir els nens i nenes que són sota l’helicòpter, sota l’abast de megàfons i cassoles?

El watssap de la guarderia ens serveix per alliberar tensió i cercar comprensió, però no n’hi ha prou.

Costa confiar en un cos de seguretat que em segresta les nits essent com sóc ben lluny del focus de tot. Em fa ràbia sentir declaracions públiques que diuen que això és un assumpte entre privats, que la funció dels cossos de seguretat és no perturbar el veïnat i coses com aquestes.

Durant cinc anys, ni el Banc Expropiat, ni el recent reubicat Tres Lliris, ni, si m’apures i vaig més enllà, el senyor que dorm a la plaça Lesseps, m’han fet nosa. Si que me n’han fet, en canvi, les obres que no s’acaben mai, els dispositius policials quan alguna toia pública fa un acte a la Jaume Fuster o els ramats de turistes que, camí del Parc Güell, són aliens a un pare amb un cotxet que va de visita al Centre d’Atenció Primària.

Ara bé, pacificar i dirigir els turistes per què no interfereixin el dia a dia del veïnat, accelerar o esmorteir els sorolls de les obres o ser més discrets en la gestió de les autoritats que ens visiten no deu ser tan important com acatar una sentència judicial per fer amb el local de Travessera el mateix que s’ha fet amb el de Ros de Olano: nits sense poder dormir per tenir un local sense ús allà on hi havia serveis per les baules més dèbils del veïnat.

Si us plau, abans no passi més nits calmant el meu fill, fins i tot de matinada i quan tot és acabat, poseu senderi, retorneu la pau social que, per l’execució d’una sentència, ens heu robat i deixeu de matar mosques a canonades que les veïnes necessitem les petites actuacions que ens facin la vida més fàcil i ens permetin seguir vivint a la ciutat que ens ha enamorat.

Gràcies.

Escric abans que comenci una Final de Copa que promet bon futbol, però que restarà sempre lligada a la polèmica dels símbols. Els permesos a darrera hora, les estelades, i els prohibits als accessos, la simbologia de Biris Norte.

Desconec profundament els intringulis simbòlics, però no entenc perquè es prohibeixen bufandes i banderes, i no només estris que puguin fer mal com pals i llaunes de cervesa per posar-ne dos exemples.

Dos equips amb un objectiu comú: aconseguir el doblet. Espanyol, el culer; i europeu, el palangana.

Que guanyi el millor, però, sobretot, sobretot, que el senderi ens torni el dret d’expresar-nos lliurament, ja sia amb símbols independentistes, cas de l’estelada; com antifeixistes, cas del merxandatge de la penya “radical” més antiga d’Espanya: Biris Norte.

Avui, tots els que estimem els valors tradicionals de l’esport, som biris.

#OdioEternoAlFutbolModerno #JeSuisBiris

I que guanyi el millor

Dir que sóc malalt, de baixa, a casa, i amb la feina que apreta allà on, amb més salut, hauria de ser, seria excessiu, hores d’ara. Ho he escrit i repetit tantes vegades que, si algun dia pateixo algun d’aquests mals incurables, ja et pots ben calçar, perquè en aquests pàgines t’hi trobaràs un munt de lletra monòtona i exclusiva sobre el mal mortal en qüestió.

El cas és que, entre febreta i febreta, entre son i son, tinc un xic de temps per evadir-me d’aquest mal tràngol i enfilar-me damunt les espatlles literàries de gegants tan sublims com per fer del món, poesia.

Aquest és el cas del llibre objecte d’aquestes ratlles. Un llibre d’aquells que serveix per donar tota llur prestancia al relat breu, al conte.

Set dies, un conte per dia, tal i com les religions mediterrànies diuen que el Creador va fer tot el món, aquest és el temps esmerçat en la lectura dolça i transparent com les aigües de la mar que ens uneix.

I és que, en George Moustaki és la mediterrània feta persona i, com la mar que és, ubica els set relats allà on, culturalment, tenim admès que va començar tot, allà on el segle més pervers de tots, hi ha posat les disputes i les guerres, les enemistats i la ceguesa.

I és que som tan mesquins, que assassinem la nostra matria, ens hi pixem amb sang i encara en donem la culpa als pobles que habiten aquell tros de món que ens hauria de ser tan estimat.

El mur, el llaütista, el governador, el duel, Ibrahim, els invasors i Hassan ens fan passar una bona estona, tot i el sotrac que provoquen en el lector que estima i es deixa estimar pel seu voltant i la seva història. Nens, molts nens juganers envoltats de grans seriosos. Amor, molt d’amor sensual, cortès, mediterrani, discret i sublim.

Em canso escrivint la crònica, menys que ahir i espero que més que demà i haig de deixar-vos amb la incògnita dels continguts dels relats. D’aquest contingut, només dir-te que el mur, el primer dels relats, ara és de moda en aquest costat de la mediterrània i, amb tonteries com la de les banderes a la final de copa, es veu que no serem mai prou innocents com la quitxalla que, de matar guatlles que queien a l’altra banda del mur i anar-se-les passant de banda a banda, van passar a l’esport rei, al futbol, però no a aquest futbol modern de diners i contractes, sinó al veritable futbol, el dels carrers i els patis de les escoles, el futbol que no necessita murs per a diferenciar-se dels altres, com tampoc necessita paraules i lleis per a amagar les diferències.

Llegiu, llegiu, Moustaki i viatgeu a aquells móns que serien desitjables.

Diumenge de celebració
que comença d’allò pitjor.

Bronquitis, grips i costipats.
Virus, bactèries i mals de cap.
I, cirereta de tot plegat,
l’àvia ben fomuda s’ha llevat.

Celebrem, celebrem
que el món s’acaba.
Celebrem, celebrem
la dansa més macabre.
Celebrem, celebrem
que la salut ens falla.
Celebrem, celebrem
akelarre infernal.

Bruixes i dimonis
que ens veniu a visitar
deixeu-nos-ho celebrar!
Marxeu ben lluny de casa!
Marxeu al més enllà!

El Sant Jordi d’enguany em va llegar un imperdible per a xirucaires lletraferits com jo. Una herculea tasca, pròpia d’esbojerrats titans a la caça del rastre d’un semidéu, una obra que, des dels ulls d’aquest remenut ós, supera, i amb escreix, la genial bogeria de l’Stevenson, en Poe i el mateix Lovercraft, si puc esmentar-los sense que el món trontolli.

El seu escenari: biblioteques, museus, valls, muntanyes, llamps, aiguats i tempestes.

El seu temps: un segle llarg de rastres d’espardenya en llibretes velles i racons del Pirineu.

Des que l’he llegit, s’ha incrementat, i amb notable escreix, l’admiració pel verdegarià Bernat Gasull. Amb qui, des del desconeixement mutu, trepitjem carrers comuns.

Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto no és un llibre sobre literatura verdagueriana ni una crònica de l’ascensió del poeta al cim suara esmentat. Qui hi busqui només això, en sortirà escaldat i perdut en alguna fonda afrau del massís que ens va parir.

El Maleïda d’en Gasull és una aprofundida recerca sobre el Pirineu que, prenent forma literària, guanya en força i riquesa fins al punt de no deixar indiferent al lector que entra en el joc.

Ara, que un servidor, és lluny de la muntanya, el Maleïda esdevé una benedicció que m’omple d’imatges d’un Pirineu, de molts Pirineus que ha anat fent l’home amb llur traça.

Acabat el llibre, i amb la bronquitis cantant absoltes, em sento com el poeta a Comillas, i, en mirar els gratacels de Barcelona, veig els cims del Pirineu i sento Gentil i Flordeneu com hi passen: La Sagrada Família és l’Aneto, la Torre Agbar, la Pica, les de la Vila Olímpica, el Costabona i el Canigó!

I, endemig de tots ells, gegants i capgrossos ballant la dansa més bella de les que es fan i es desfan, aquella que, saltironant riu avall, baixa dels cims més preuats per qui subscriu aquestes ratlles.

Escrit a rengle seguit des d’una taula del bar dels Lluïsos de Gràcia,
12 de maig de 2016

Un segurata, quatre urbanos uniformats, dos de la secreta i dos treballadors del metro rodegen un home d’uns quranta anys i un altre que ronda la vuitantena.

Som a l’estació de metro de Catalunya, a l’andana de la linea 2, direcció La Trini, i les mirades dels passatgers llencen insistentment la frase que encapçala aquest apunt.

Poc abans, la figura tentinejant del més jove havia cercat l’intèrfon amb el cap a can pistraus i la orientacoó desapareguda.

Un àngel de cabell blanc i vestit negre havia respost al seu prec i havia activat l’intèrfon pocs segons abans de desaparéixer.

Assegut a terra, l’home espera atenció mèdica, mentre una gernació corre per l’andana en direccions contraposades. Algun d’ells li colpeja les cames, molts fan que no els veuen. Només dues senyores es fixen en l’home i una li dóna un caramel, mentres l’altre insisteix en la trucada.

El mareig va remitint, però l’esgotament perdura quan arriben dos números de la Guardia Urbana i un agent de seguretat del metro.

Activació de protocol, tensió, trucada al 112 i espera en un dels incòmodes bancs de l’estació capitalina.

Mentre esperem l’ambulància, marxa el vigilant i apareixen dos guàrdies més i una treballadora del metro. El cap ja no em roda, mon pare és al costat, la calor m’estaborneig, però puc veure la frase dibuixada en els ulls de l’atrafegada ciutadania.

A saber què hauran fet, aquests!

Hores després, al 2 de maig, em detectaran una bronquitis aguda bacteriana al pulmó esquerra.

L’esquerra justament. Bona metàfora d’aquest món on tothom és culpable fins que no es demostri el contrari i l’ajuda al dèbil s’enterra en cabòries i automatismes urbans.

A mil quilòmetres de tu
Jo, ella, ell… som perduts

A mil quilòmetres de tu
Sentim la veu quan fem un truc

A mil quilòmetres de tu
la vídeo trucada,
malgrat tot,
ens acosta un munt

A mil quilòmetres de tu
Tots volem baixar al sud

A mil quilòmetres de tu
Les nits són llargues i el sol és cru

A mil quilòmetres de tu
l’enyorança ens perd i l’amor és dur

A mil quilòmetres de tu

I em diuen que aneu a Basilea:

– Ea, ea, ea, el Barça en Basilea! cantàvem pels carrers al març del 79

D’aquella Final que vam viure per la ràdio en recordo la veu d’en Fernández Abajo

– La Floooooor de la Isabelaaa, tabaco de Filipinas

I l’eufòria desfermada pels carrers de Barcelona un cop passada la final dels 7 gols.

– Fortuna! La copa! Se mira i no sé toca!

Crec que fou llavors que vaig esdevenir culer conscient. Crec que fou llavors que en Cruyff va perdre pistonada estelar davant Jansi Cranquel. Fou llavors quan vaig saber que els ídols també ploren:

– Neskeeens! Neskeeens!

I ara tot això ho reviure amb tu, ho reviurem nosaltres, ho reviuran parents, amics i saludats per la tele en color.