El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Portem ja una setmaneta de vacances rotenques, una setmana allunyats del brogit barceloní i llurs familiars rutines, una setmana de llevant.

El llevant a les costes de Càdis és la mescla perfecte entre la força de la tramuntana i la sequedat del ponent català. El motiu és ben lògic, acarats a l’oceà, el llevant ve de terra.

​
L’arena de la platja s’aixeca i les ones prenen alçada, una alçada que fa les delícies dels kaisurfistes aquí, a Rota; però que passat Cadís, és atracció de surferos d’arreu.
Quan bufa llevant, la platja és territori salvatge, és record de natura en estat pur. Anar-hi amb la mainada demana d’atenció i protecció. Mil agulles colpegen el cos, mil ones per saltar a peu de platja.

Diuen els locals que això no és normal, que tants dies de llevant seguits no els havien tingut mai. Coses de la memòria suposo, ja que el llevant gadità és comú, o si més no a mi m’ho sembla, i no és tant dolent com diuen. La platja és vedada? Doncs anem de parcs infantils o de visita als carrers del centre. I és wue Rota té varietat i, en la varietat rau el gust.

I és que, tal com em van dir fa un temps:

Pa gustos, los colores

De vacances un hom s’allunya de la realitat quotidiana i, si vol, es pot mirar el seu món des de la distància.

Enguany, Rota és un xic millor que l’any passat. Si, és cert, han tret el vaiixell ratat que hi havia al Parque del Atlántico, però han millorat, i molt, l’àrea infantil del Parque del Mayeto i han afegit un fòtil al parc infantil de La Costilla. Ah! Si! I damunt La Moderna, el PP local té renovellat cartell, que ja els tocava.

L’actualitat internacional, a Rota, es palpa als carrers. Agost és mes tranquil a la Base Naval. Pels carrers del centre, com a molt, s’hi troben comandaments o homes fets i drets i amb canes al cabell. I, molt de tan en tan, sents el so estrident d’algun avió fent maniobres. Enguany, els carrers del centre de Rota hi ha criatures hipermusculades i amb tatuatges abundants. Soldats de tropa, peons de l’exèrcit de l’oncle Sam. Pels aires, cada dia hi circulen helicòpters iés dificil de trobar canes que parlin en l’idioma dels súbdits d’aquells verals.

​
Veient la part lúdica  de la guerra de ben a prop a un li entra una ceta urticària en veure com s’esbatussen per una festa en un llogarret de l’Empordà.Eps! I no em posiciono sobre una boutade que és noticia per manca d’informacions rellevants. 
No sé, però, de Rota estant, tinc la sensació de viure en un Titànic que navega aliè i insensible als impressionants icebergs que suren al seu voltant.

La gente pregunta, ¿Qué es un rotanrolla? Y yo les digo que no tiene nada que ver con familieos, playas, ni viajes al Mayeto. No, no… Es mucho más que eso, amigo mío. A todos nos gusta la buena vida. A unos la cerveza, a otros los hijos, a otros los parques, los pinares o el centro. Pero un rotanrolla es diferente. ¿Por qué? Porque un auténtico rotanrolla quiere el pack completo».

​
Parida sorgida de saber que s’està maquinant el Rota’n’roll, projecte sobre un maridatge històric que ha modificat, i molt, el tarannà d’una vila marinera, de llarga historia miltar -tot sia dit- que es distreu mirant la veïnat tacita de plata.

Avui, oh benaurada fortuna!,  és el darrer jorn de miserable feina. Miserable no pas pel què hhi faig ni pel lloc on treballo, car sóc un privilegiat manobre dins l’extint estat del benestar. Miserable doncs per impuls social, car tothom qui té feina sap que la feina embruteix. Si més no fins que llur pèrdua remou economies familiars i toca el moll de l’os de la casolana convivència.

En qualsevol cas, avui, oh benaurada fortuna, és el darrer jorn de beneïda feina. Avui, aquesta tarda, ja seré de vacances i, privilegis els nostres, no tornaré a laborar fins al setembre.

Comença un mes d’aïllament de les realitats quotidians, de construcció de noves realitats que, coses de la paternitat, es repeteixen any rere any amb les il·lusionants modificacions d’una mainada que va creixent i, ara sembla lluny, es va fent gran.

Comença un mes d’anar al sud per no perdre el nord, de viure l’oceà dels atlants per capir-ne llur força i braó en família surenya. Arriba el temps de tafanejar per la Sagraçalema de reminiscències morisques i immensos espadats on nien els aufranys i les cuabarrades. Arriba el vagarós descans que permeti renovar energies per servir uns veïnatges, els barcelonins, que demanen de molta empenta i finezza per assolir la ciutat de totes.

Me’n vaig al sud, me’n vaig en aquest interregne vital entre els serveis de formació i el desenvolupament local de proximitat. Marxo per tornar renovellat i més valent que mai. Em cal. La feina ho demana i, el privilegi dels drets laborals encara no extingits, em permeten aquest romiatge estival tan necessari per mi com pel món que m’envolta.

​
Au! Que els apunts al Cau segur que segueixen, malgrat tot.

Al voltant de l’aeroport hom pot gaudir del Parc del Delta del Llobregat, del Parc de la Ricarda i del Parc Nou 

El Parc Nou és un triangle perfecte farcit d’instal·lacions esportives i recreatives que, com a luxosa cirereta, disposa d’una fresca pineda on fer un bon pic-nic tot fugint de la xafogor.

L’aparcament hi és sobrer i la gent, tot i ser-hi nombrosa, no es fa nosa.

Nosaltres ens ubiquem sota els pins més propers als camps de futbol. I és aquí on, cap a migdiada, comencen a arribar famílies i families que van prenent posicions al pedrís que envolta les instal·lacions. 

Entre la quitxalla sovintegen samarretes del Barça, de Barcelona de Guayaquil i de l’Equador i, entre els pares, acolorides equipacions que empraran per la compitició de futbol set, m’imagino que repetida diumenge si i diumenge també, a ritme de seleccionada música llatina i regada pels màgics beuratges dels amics del futbol proper.

Per un moment em trasllado a la tribuna de l’Atahulpa compartint cervesa integrat entre chullitas per viure el futbol de manera pura i eterna.

En un altre sector, a tocar del circuit ciclista i el restaurant, families que parlen en anglès juguen a badmington o fan la bicicleta. El meu cap els fa personal de les companyies d’aviació del veí aeroport, ja que no sóc capaç de creure que siguin turistes allunyats de les grans atraccions de la ciutat de Barcelona.

Esoigolats d’ací d’allà, algunes àvies fan el cafè de mitja tarda. Me les afiguro veïnes històriques d’aquests barris d’acollida que rodegen un impresionant pulmó verd a l’abast d’un d’aquests indrets on les cultures s’observen, es palpen i, si tot va bé, infanten nous futurs.

Aquesta setmana ha estat una setmana intensa en tots els sentits. Podríem dir que la setmana va començar divendres passat amb dues novetats de signe divers i revers que han donat un tomb especial als set dies següents, però a nivell de país també han vist com el Parlament premia l’accelerador o, si més no, donava un nou motiu per moure forrolla comunicativa.

Del què va passar dimecres a la tarda al Parlament, la rellevància no són els 72 vots a favor de fer via directe, ni els estirabots de ciutadans fugint d’estudi i de seu parlamentària. El més important és que, entre 11 i 22 diputades van decidir participar, tot legitimant-la doncs, en les votacions, tot i que uns quants d’aquest votants acabessin seguint les pases ciutadanistes un cop feta la votació.

Parlo per parlar, però la bona noticia de tot plegat és que, per fi, els partidaris del no en un hipotètic RUI (Referéndum Unilateral d’Independència) tenen veus que els defensen i que, entre d’altres, voten a favor de punts com aquest:

2. El poble de Catalunya té la legitimitat per a començar un procés constituent propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, amb el reconeixement, el suport i l’aval de les institucions catalanes.

I això, si se sap portar, suposa la superació de la pantomima de les urnes de cartró que vam viure aquell 9 de novembre de 2014, d’infaust record per aquells que volíem un referéndum amb garanties suficients, amb campanyes argumentades per totes bandes i, sobretot, amb capacitat mandatoria i vinculant.

En qualsevol cas, el sentit comú ens continua dient que tenim pressa perquè la ilegalitat més injusta nia dins nostre.

hinoPer motius que no venen al cas, hem anat a dinar un parell de dissabtes seguits a cals pares, allà on el Poblenou i el Besós van infantar los triąngulos, les tres previsores places de pisos cooperatius que, durant molts anys, van tenir el seu tros de Diagonal preolímpica aillada de la ciutat com una illa virginal allunyada del cos continental.

Avui, en arribar al pis on vaig viure, he mirat cap al vell campo los palos per sorprendre’m amb els arbres que hi han crescut. No són gaires, dos o tres, però viuen salvatjament dins d’un tancat que fa més menut el descampat farcit de cotxes.

Quan vaig a cals avis, m’agrada aillar-me un xic de la mainada i anar a fer canya i braves al Bar Keric de la Ribera, el triangle del Besós.

Avui, quan hi hem anat, ens ha sorprès una varietat de tapes més pròpia de Triana que no pas de la Diagonal, i encara ens ha sorprès més l’accent andalús del paqui que regenta aquest local, ja tradicional, del vell Diagonal Mar. I és això el què succeeix quan aprens espanyol allà on la ciutat és de rebuda.

Som a la Catalunya del Mol i el Pleigraun, paraules que ja substitueixen, tan en  català com en castellà, als arcans Centre Comercial i columpius  o parc infantil. Una Catalunya on les generacions que hi vam aterrar als segle passat, fem el got als triangulos i passegem per la Diagonal, mentre que els aterrats aquest segle, fan el gelat al mol i passegen per les seves galeries, tot mimetitzats entre turistes arribats en bus platger o allotjats en flamant hotel a la vora d’una mar que en podria explicar de tots colors i que més ens valdria saber escoltar per tal d’encertar-la i conviure tots en pau, paciència i llibertats.

Davant la fera només valen paraules, perquè no moren mai

La meva condició de desmesurat bibliofag m’ha portat a la lectura de dos llibres, els fets dels quals transcorren en la mateixa època però en dos no-llocs diferents de la geografia catalana.

L’un té per territori la desapareguda taverna d’una desaparaguda plaça del Districte de Gråcia. L’altre es desenvolupa entre altius colls i espectaculars estimballs de la més bella de les fronteres que mai l’home ha fitat: el Prineu.

Ambdues històries són un collage de vides contades amb la veu de qui fa memòria d’una dècada, la dels anys 40 del segle passat, dura i sorruda com poques, uns temps on el Terror es vivia rient, sempre que hi havia l’oportunitat, i es vencia amb l’ajuda mutua, amb la solidaritat envers els altres, amb la preocupació per les felicitats alienes.

Llegir com es vivia la postguerra des del taulell de La Campana, mentre se segueixen les passes dels fugitius dóna una ben viva imatge d’uns temps atziacs per una Europa que, bastida sobre les ruines de tot lo món, tanca tavernes i fronteres i ha perdut memòria i perspectiva sobre llur condició.

Encara sento la sirena de la Macosa i en  recordo les immenses instal·lacions, els camps erms que l’envoltaven, els camins de carro on, de casa estant, haviem vist massa coses i aquelles plataformes gegants que traginaven combois d’unes dimensions descomunals.

En aquells temps reculats, les ones picaven el roquissar que hi havia al seu darrera, essent espectaculars els dies de tempesta marinera.

Si, en aquells anys, la mar era al darrera de tot, la mar era el cul no eixugat d’una Barcelona grisa i pudenta. La bruticia maridava amb les aigues sorgides del clavegueram de la ciutat i només quatre esbogerrats veïns ens apropavem a veure l’horitzó aromatitzat pels esfinters urbanites.

Ara, per arribar a mar des de casa els pares, només cal travessar el bucòlic parc de Diagonal Mar. Veritable joia romåntica ben guardada per aquests castells moderns on gent forastera s’hi encaua aliena als barris que l’envolten.

I allà, al fons de tot, hi nia rialler un  Boobab farcit de turistes que hi dinen a les dotze, mentre la diversitat del veïnat del barri ocupa arena, aigües i pista de volei-platja.

La platja de Llevant és això: un espai d’esbarjo per a classes populars espigolada de turistes que la visiten després d’un bon passeig pel Fòrum i llurs monunentals atractius. 

I és que la mar, malgrat les fronteres, segueix seduint a tot el veinatge que l’ha travessat per fer-se la vida i descobrir-se seductorament en platges com aquesta, la platja més maresmenca de la ciutat dels pridigis.

Tal dia com avui de fa 12 anys, vaig executar una decisió llargament meditada:  Emprendre una aventura blocaire dins de la comunitat que en Vicent Partal acabava de llançar des de Vilaweb. 

Era una aventura sense gaires pretensions i amb ànims, en aquell moment, de descriure i inscriure quatre sensacions de muntanya i tres històries sobre una vila osonenca que, irracionalment, em té el cor robat: Taradell.

Fou així com naixia El Cau de l’Ós Bru de Taradell o, per ésser més exactes en aquell instant inicial, el Cau de l’Ós Bru sota l’Enclusa de Taradell, un nom que incloïa la referència a casa – el cau-, a la bonhomiosa solitud d’un caminaire – l’ós bru -, als cims mitològics – l’enclusa – i a la vila suara referenciada – Taradell -.

Dotze anys després d’aquella data, tot lo món de l’autor ha canviat radicalment. L’Ós Bru ja no és solitaria bèstia de muntanya, sinó feliç pare de família, i els continguts del Cau s’han ampliat més enllà dels cims i les viles, tot descobrint el sud – des d’Uganda fins a Triana –  per no perdre el nord, la literatura maridada amb la criança i una pluralitat de temes i escrits tan gran que el bloc ha esdevingut inclasificable.

Malgrat tot, la dèria persisteix i d’aquí aquesta entrada – la 1.611 des dels seus inicis, és a dir,  312 escrits a l’any o 26 al mes o  6 a la setmana, més o menys! -. I tot per pur divertiment personal i sense mirar si hi ha lectores o no, ja que només he rebut un miler de comentaris, alguns d’ells provocats per escrits pretesament punxeguts en moments de solitud autoril i d’altres d’oferts pels visitants en llibertat.

Serveixi doncs aquest escrit com a fita del camí per si, perdut entre lletres i bits, vull tornar enrere i desfilar un bloc que, qui sap si algun dia, mudarà de casa.

Després d’un remullat aniversari escolar damunt la Joan Maragall de Sant Gervasi, el diumenge un nou Mulla’t per l’Esclerosi Multiple ens ha portat a les instal·lacions municipals que gestiona un dels “grans” del waterpolo català.

Records de Lope de Vega, memòries del Natació on vaig començar a nadar, tot descobrint un dels esports més complerts i bonics de la terra.

Can Toda és un complexe esportiu que se’t presenta amb un seguit de pistes de pàdel, et sedueix amb un gimnàs de dimensions considerables i t’acaba atrapant amb les seves quatre piscines complementàries.

D’entrada però m’he enutjat, i força, amb un excés de normatives i reglamentacions. Sobretot la de banyar-se amb gorro a la piscina exterior, mentre un colom assedegat bevia l’aigua d’aquest vas.

De mica en mica el lloc s’ha anat amollant a nosaltres. L’Eva ha fet dues piscines exteriors en companyia de sa mare, mentre un servidor i l’Alex xipollejàvem riallers a la piscina dels bebés.I, entra una i l’altra, la piscina petita amb un espai de jocs prou gran com per divertir-nos tots quatre a plaer.

Per descansar, sol i sombra, i, al capdamunt de les grades una petita zona de picnic amb un quiosquet de begudes i menjar regentat per una mossa oberta i simpàtica.

Avui ha estat una matinal, però ja hem demanat preus per a formar part del club de La Salut, del waterpolo familiar amb sabor de gråcia.

Avui, per fi, sembla que deixi de perseguir al temps. Ja l’he atrapat, ja el tinc, ja és meu i espero que no torni a fugir mai més.​

I és que en el món d’avui, ens ocupem molt, correm més encara i acabem perseguint les hores que ens prenen els imponderables.

Jo però he guanyat la cursa. Avui l’he guanyada i espero que no sigui el darrer cop.

Vull tornar a seure en una terrassa i fer que llegeixo el diari per amagar la tafaneria que, a ritme de cervesa, m’obra les orelles a les converses del voltant.

L’un que se sorpren en descobrir que porta quatre messos sense sortir de Barcelona, els altres que es retroben després de molts anys, una parella que sospesa si es posen a cercar descendència ja o esperen un xic  Fins i tot una mossa hiperilusionada per una feina d’estiu on, saps, em poen agafar fixa, tia.

La Vireina té això, terrasses reposades amb poc brogit de cotxes i moltes converses creuades. De ben segur que, l’alumnat de l’escola de guionatge del carrer Esglèsia, fan hores extres per salpebrar llurs exercicis creatius abans d’entrar a capitol i rebre la il·luminació d’aquells que, de l’escriure, n’han fet professió.

Ales que volen
Ales que no
Avui no s’he escriure
no tinc inspiració.

Expiren vuit ratlles,
curtes de debó,
que canten absoltes
quan hom no és a to

El propòsit de la vida és acostar-nos als altres tant com puguem

Una vida aïllada és una vida malaguanyada

Principis de juny. A Triana es fon l’asfalt i dins del pis resona la veu entre parets nues de mobles. Nues? No. Dos armaris i tres catres de matrimoni són les restes del naufragi del darrer llogater que se k’ha fet seu.

A l’habitació del fons, la que dóna al pati interior, encara hi ha una paperera de vimet i, dins la paperera, un grapat de fulls esgrogeits que algú ha arrancat d’un llibre.

M’estiro al llit, ordeno metodicament els fulls i, lletraferit com sóc, els començo a llegir.

Fugit a un recondit llogarret de Delaware em retorna la veu de la dona que em diu:

– Ya está por hoy. ¿Nos vamos?

Obviament, m’emporto els fulls a ca la sogra i segueixo un relat que m’haig de fer a mida cada cop que manca un full o han trencat una pågina.

La voràgine de viatjar amb criatures menudes fa que les cuartilles restin isolades damunt d’una còmoda antiga d ca la sogra.

Arribats a Barcelona, i amb la mainada dormint, el meu cervell retorna a ca la sogra, al pis de Triana, a la paperera, al bimet, als fulls esparços, a…

Dues preguntes em tormenten sense oferir-me resposta:

– Qui n’era l’autor? 
– Quin era el títol

I eus aquí com, una tarda emboirada per cabòries laborals, se m’acut d’entrar a la biblioteca que hi ha entre l’oficina i el metro

Edifici de disseny, singularitat pròpia d’aquest no-lloc que ha substituit bona part del Manchester català i, allà, en una lleixa de novetats, un nom em desperta un clic de certesa. 

John Verdon! Eres tu! M’has vingut a trobar?

 Fullejo, però no l’és. Pujo les escales i resegueixo la secció de novel·la amb encuriosuda parsimònia. Bingo! 

Aquest! Aquest és el títol!!

Rellegeixo les pàgines trianeres però ara en la llengua d’en Calders.

Cofoi pe la troballa me l’emporto cap a casa i la lectura se m’emporta lluny, molt lluny de la dona i la mainada.

Sé el què estàs pensant juga un joc macabre on la lógica i la raó semblen dominar-ho tot. Les aparences enganyen però i, en aquest estrambòtic cas, el missatge ocult en la paperera de Triana m’interpel·la directament.

M’interpel·la com a pare, tot presentant-me, descarnadament, com d’important és ésser emocionalment pare per damunt la lògica i la raó d’un món que et demana no cometre ni el més petit error.

​

Hores d’ara, n’hi ha que tornen de pont, n’hi ha que són amatents a les eleccions i n’hi ha d’altres que, com jo, comproven com un intens cap de setmana deixa fora de combat a la mainada de casa.

Pels pares, fer tres nits lluny de casa ha estat esgotador, oi més quan la gran no para de mostrar-nos les habilitats acuàtiques i el més menut sembla una baldofa i retorna de les “minivacances” amb més ferides i contosions que un soldat retornat del camp de batalla.

Ara, assegut al sofà, intento posar ordre a la intensitat emocional de fer vacances sense fer-ne, de deixar els plaers propis per servir-los i educar-los en el lleure. Ells riuen i jo, esgotat, ho intento i, a vegades, no me’n surto.

Deixem que descansin, recordem els millors moments i ensumant que el 26J acabarà com preveia, me n’allunyo per viure en la distància un clàssic de veritat.