Ara que ja som convençuts que, de crisi, res de res i que tot ha estat fruit de la cobdícia d'un grapat de trilers, que ens han venut gat per llebre, em poleixo els meus diners amb un d'aquells sortejos que espero m'omplin d'un plaer sideral.
|
Ara que ja som convençuts que, de crisi, res de res i que tot ha estat fruit de la cobdícia d'un grapat de trilers, que ens han venut gat per llebre, em poleixo els meus diners amb un d'aquells sortejos que espero m'omplin d'un plaer sideral. Avui faig el primer experiment des del Cau amb un diàleg de piulades creuades entre un català que volta per Nova York i un altre que s'està a Barcelona. La conversa, com el títol indica, va de visions d'un món entre les dues vores de l'Atlàntic. Ens hi posem?  Possiblement en els orígens de la Ronda d’en Calders hi hagué l’enfonsament del Titànic, aquell transatlàntic invencible que, com l’actual Concòrdia, navegava pagat de si mateix pels mars del món. No cal dubtar que darrere el relat hi trobem la supèrbia d’aquestes ciutats flotants, però la Ronda d’en Calders transcendeix l’ensulsiada d’un vaixell de luxe per reproduir i narrar la futilitat d’un món, el nostre, que s’entesta en arrapar-se a ell mateix quan tot es perboca. Un sol parsimoniós i esmorteït pren el camí de la posta. Ho fa de biaix, escorat cap al sud. En aquestes alçades d'hivern, el sol cerca l'escalfor de l'equador per alliberar-se de les glaçades que dominen el món. Sap que les nits són gèlides i que els dies, si són agraïts, passen penes i treballs per desfer el gebre que s'entesta en guardar-ho tot dins d'una vitrina de freda realitat. “La ciudad (Barcelona) no vive de espaldas al mar, vive de espaldas a su gente y a sus vecinos porque no siente nada por ellos” - Javier Pérez Andújar (2011) Paseos con mi madre. Editorial Tusquets, Barcelona. - Aquell 4 de gener, jo era a Sevilla i, els edificis de Pedro Salvador, em transportaven al barri dels meus primers grisines, la primera guarde, les primeres experiències d'una vida que es va concebre als blocs de la veïna Maresma. I és que, entre Alfons el Magnànim i el Mercat del Besòs hi ha una munió de casetes i edificis, racons i raconets, que sempre he trobat entranyables i propers. Fòren el paisatge que van veure els meus ulls dalt del cotxet de nadó atent. I, el suara esmentat barri de la capital andalusa, m’ho ha fet recordar. Jo vaig tenir la sort de ser fill d’immigrants de proximitat. Immigrants d’aquells que van desplaçar-se una seixantena de quilòmetres per anar a la ciutat de les oportunitats, tot fugint d’un entorn que, per les raons que fossin, no va acceptar-los del tot. De fet, si hi penso sincerament, va ser el mateix entorn, la mateixa comarca, la que va portar el pare a Barcelona. Digueu-me sinó perquè a ciutat havia d’estar treballant en l’empresa d’un amo osonenc? En qualsevol cas, a cavall entre el Sud-oest del Besòs i Balenyà-Tona-Taradell van passar els millors anys de qualsevol vida: els de la infantesa.  Feia dies que el veia per les llibreries de gràcia. N’havia llegit la contraportada i m’havia captivat, però encara no em decidia a comprar-lo. Mancat de diners vaig anar a comprar un llibre de segona mà per fer un regal i, com em feia mandra pagar-lo en efectiu, vaig adquirir El rellotger de Gràcia, l’opera prima d’un d’aquests graciencs que fan vila tan com poden i que, amb el seu llibre, honoren generacions de persones que han fet (o encara fan) la Gràcia d’avui. Però no us penseu que ho vaig descobrir tot just comprar el llibre. Ha passat unes quantes hores a la tauleta de nit. D’altres lectures, que havia de retornar a la biblioteca, retardaven el viatge al món d’en Joan Lafarga. Però, finalment, va arribar el dia i avui mateix l’he acabat ben espurnejat de saviesa. Ranquejant torno a la feina, després d'uns dies a la pàtria sobrevinguda per les xarxes de l'amor. Avui és dilluns i les vacances, viscudes amb l'altra família, se m'han escapolit com la sorra de la platja que s'escola d'un puny clos. Naranjos hay en Sevilla preñaos de naranjitas, odas amargas, alguna rica como una tapa y una cañita. Triana, barrio amigo, por Astarte pario, me subes hasta las nubes pa saludar al año vencio. Y que dulce compañía esta, preñada de alegria...  El darrer apunt del 2011 el vull fer ben rimat. Vessant en una llengua que no'm deixa descansar. I és que els mots se m’embarbussen trapellejant tot el meu cap, i les lletres s’agombolen en desordre organitzat Quan ja crec que n’he pescat una, se m’escola per algun forat i em surt esperitada per la falange distal. Quan la veig a la pantalla em venen ganes de plorar, car l’ordre que jo cercava no és el que han triat Acomiadem doncs el 2mil11 amb aquests versos mal girats i mirem d’entrar al 2mil12 amb poemes de veritat Salut i bona entrada d’any!  Estic cansat d'escriure i plego. Han estat set profitosos anys i mig de bloc, set anys de pensaments, reflexions, anàlisis i passejades que es clouen av'ui i que ja no es reprendran. Em fa pena deixar d'escriure, però cal saber plegar quan toca i crec que ha arribat l'hora d'acomiadar-me dels meus fidels i escadussers lectors. Suposo que vindran d'altres reptes. El què és segur és que serà ben lluny d'Internet. La web ja m'avorreix i trobo que ha deixat de tenir utilitat pràctica. En resum: Gràcies per llegir-me i, si ens veiem pel carrer, dona'm ànims per als propers projectes que, si recupero forces, em pugui plantejar. |
Categories
Els meus enllaços.
..
AIRE FRESC
AIRE TRANQUIL... O NO!
EL MISTERI DE LA LLETRA
GRUMETS D''UN VAIXELL PIRATA
Notícies VilaWeb
El bloc de la BibliotecaEl fet casteller vist pel TETE
politics&filmsÚltims 40 canvis
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
