Dilluns, els pares van fer cinquanta anys de casats. I jo em pensava que ja ningú arribava als cinquanta anys de matrimoni. Però sí: hi han arribat ells, i hi arribat el meu padrí i la meva tieta. Ambdós es van casar el mateix dia, a la mateixa hora, a Lurdes de Tona, allà, sota el turó del castell enrunat, l’església closa i una tunda que encara no s’havia descobert.
El putu pajaritu se’m fica dins del cap i em farà parar boig. El seu brunziment és atronador. Per què no calla? Per què no baixa? Al meu cap retornen crits de joventut Ito ito ito que caiga el pajarito! Imatges de guerra i setge, de revoltes violentes i control militar. Quan ens costa la pel·lícula?
L’helicòpter palplantat just damunt de Plaça Catalunya se’m presenta com un Gran Germà orwellià, com un palantir d'un Sauron postindustrial i del coneixement que ho controla tot des de la distància.
Des de la mateixa i altiva distància dels especuladors i els polítics, d?aquests constructors d’un Mordor putrefacte que s’entotsolen en el seus món, aliens al patiment de la ciutadania.
A Yonibigut, l’únic ésser capaç d’entendre-ho... o no! - Quinxo Portinho, el brut
Al món hi ha d’haver de tot – va començar dient-me un brut que somia -. I suposo que aquesta és la raó que manté operativa encara aquella línia de tren que, ancorada en l’antigor, conserva estacions renovellades però de l’any de la picor.
Recordo que, de petit, em passava hores i més hores davant d’un full de paper que, en poc minuts, esdevenia la narració d’un partit de futbol impossible entre dos equips que, a ulls de nen, superaven qualsevol mesura.
El temps és fàcil d’ubicar, car el porter que tot ho parava era l’Artola. I, en Pello, va venir a Can Barça quan jo tenia 5 anyets i en va marxar quan, un servidor, ja era un ganàpia de 14 primaveres. Si a aquesta dada hi sumem que el record de Neeskens es redueix a la Plaça Sant Jaume després de Basilea, i que els meus herois van ser l’Allan Simonsen i en Hanki Krankl, la dèria se circumscriu entre el 1979 i el 1983. És a dir que la meva etapa de radiodifusió escrita, perquè això és el que feia, va tenir el seu punt àlgid entre els 9 i els 13 anys. I és que, amb 14, vaig mudar la ràdiodescripció per la poesia, la poesia que les nenes m’inoculaven cada dia.
Tot això ve a tomb de la visita que l’altre dia, tot cercant una bona lectura, vaig fer a ca’ls pares del Poblenou. Allà, en una de les habitacions, hi ha encara joguines i lectures de canalla, combinades amb manuals de religió, manuals de tenidoria de llibres i labores delhogart i una mica de bibliografia que parla de bèsties i viatges, de viatges i passions. Creia que allà hi trobaria la lectura desitjada, però, en obrir la porta, el que vaig trobar fou un full tirat pel terra. El vaig agafar i feia així:
Avui volia parlar de l'egocentrisme dels humans. Una espècie que, des del seu naixement en la nit dels temps, es creu el centre de l’Univers i tot ho amida en la seva mesura i segons el seu criteri.
No em refereixo pas a l’egocentrisme com a espècies que, fet el fet, encara seria un encert, car la realitat és fruit de les nostres percepcions humanes. Sinó de l’egocentrisme de l'individu com a món unipersonal, com a únic ésser capaç d’atropellar una iaia a la sortida del metro, si t'he presa i la vella fa nosa.
Però, vet aquí que, quan era modelant el text en brut, va caure a les meves mans la noticia d'una nova exposició dels calçons d’en Marx, tota una relíquia en els temps que corren i que, aquest cop, ha coincidint amb la visita del llençol de Crist a la ciutat nadiu d’aquest homenot tan estimat.
Ja fa tres mesos que, solidari amb la Vida - així, en majúscula -, m'he desempallegat del vici del tabac.
Aquesta irreparable pèrdua del meu costumari particular m’ha fet recuperar-ne d'altres, potser de més nocius, però molt menys documentats i perseguits com el suara esmentat.
D'aquestes reviscolades flaques potser la més punyent sigui la de la bibliofília caldersiana. I justament ella és la que m’ha portat de bracet cap al Mercat de Sant Antoni.
Llibres escrits, editats, plantejats o enginyats per l'autor d'aquest bloc.
De moment, via el servei sota de demanda de Bubok, però vès a saber cap on aniran en el futur.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-