Arxiu de la categoria: General

Avui faig anys

Tal dia com avui de fa 12 anys, vaig executar una decisió llargament meditada:  Emprendre una aventura blocaire dins de la comunitat que en Vicent Partal acabava de llançar des de Vilaweb. 

Era una aventura sense gaires pretensions i amb ànims, en aquell moment, de descriure i inscriure quatre sensacions de muntanya i tres històries sobre una vila osonenca que, irracionalment, em té el cor robat: Taradell.

Fou així com naixia El Cau de l’Ós Bru de Taradell o, per ésser més exactes en aquell instant inicial, el Cau de l’Ós Bru sota l’Enclusa de Taradell, un nom que incloïa la referència a casa – el cau-, a la bonhomiosa solitud d’un caminaire – l’ós bru -, als cims mitològics – l’enclusa – i a la vila suara referenciada – Taradell -.

Dotze anys després d’aquella data, tot lo món de l’autor ha canviat radicalment. L’Ós Bru ja no és solitaria bèstia de muntanya, sinó feliç pare de família, i els continguts del Cau s’han ampliat més enllà dels cims i les viles, tot descobrint el sud – des d’Uganda fins a Triana –  per no perdre el nord, la literatura maridada amb la criança i una pluralitat de temes i escrits tan gran que el bloc ha esdevingut inclasificable.

Malgrat tot, la dèria persisteix i d’aquí aquesta entrada – la 1.611 des dels seus inicis, és a dir,  312 escrits a l’any o 26 al mes o  6 a la setmana, més o menys! -. I tot per pur divertiment personal i sense mirar si hi ha lectores o no, ja que només he rebut un miler de comentaris, alguns d’ells provocats per escrits pretesament punxeguts en moments de solitud autoril i d’altres d’oferts pels visitants en llibertat.

Serveixi doncs aquest escrit com a fita del camí per si, perdut entre lletres i bits, vull tornar enrere i desfilar un bloc que, qui sap si algun dia, mudarà de casa.

AnimaTaranta

Massa vida

Hores d’ara, n’hi ha que tornen de pont, n’hi ha que són amatents a les eleccions i n’hi ha d’altres que, com jo, comproven com un intens cap de setmana deixa fora de combat a la mainada de casa.

Pels pares, fer tres nits lluny de casa ha estat esgotador, oi més quan la gran no para de mostrar-nos les habilitats acuàtiques i el més menut sembla una baldofa i retorna de les “minivacances” amb més ferides i contosions que un soldat retornat del camp de batalla.

Ara, assegut al sofà, intento posar ordre a la intensitat emocional de fer vacances sense fer-ne, de deixar els plaers propis per servir-los i educar-los en el lleure. Ells riuen i jo, esgotat, ho intento i, a vegades, no me’n surto.

image

Deixem que descansin, recordem els millors moments i ensumant que el 26J acabarà com preveia, me n’allunyo per viure en la distància un clàssic de veritat.

El millor dels regals

Diumenge de celebració
que comença d’allò pitjor.

Bronquitis, grips i costipats.
Virus, bactèries i mals de cap.
I, cirereta de tot plegat,
l’àvia ben fomuda s’ha llevat.

Celebrem, celebrem
que el món s’acaba.
Celebrem, celebrem
la dansa més macabre.
Celebrem, celebrem
que la salut ens falla.
Celebrem, celebrem
akelarre infernal.

Bruixes i dimonis
que ens veniu a visitar
deixeu-nos-ho celebrar!
Marxeu ben lluny de casa!
Marxeu al més enllà!

La son

Se’m tanquen les parpelles
dins d’un silenci pregon.
Tothom dorm i el pare descansa,
però els ulls se’m tanquen.

La bellesa de l’esgotament.
El ric silenci de la canalla.

Tendresa infinita cada nit.
Dolçor eterna quan tot es gira.
Ells, menuts. Ella, esgotada.
Jo que resto lluny de la flassada.

Barcelona, Sant Patrici, 22h17′

Lluís de Taradell

My name is Michael Caine!

Nunca mires hacia atrás con ira; mira siempre hacia adelante con esperanza

image

Avui Maurice Micklewhite fa 83 anys i hi ha ben pocs dubtes sobre la seva promiscuïtat fílmica i sobre la vàlua de la carrera artística d’aquest geni dels escenaris.

Jo vaig conèixer al Senyor Caine quan més es necessiten els referents, és a dir, en format cinta de casset gravada per un amic quan tenia catorze anys de vida. Un servidor, no pas en Michael, que ja era pare d’una filla que l’enredava amb músics de carrer.

Sir Michael, l’actor de les mil cares, però una sola fesomia, em venia a buscar entre les notes d’una Bogeria que em tenia el cor robat i les neurones en dansa perpetua.

Després van venir les pel·lícules de lladres i serenos i, sobretot, aquella on Harry Palmer i James Bond jugaven amb foc per llur vanitat suprema.

Ara bé, el treball més memorable del meu admirat cockney va ser al costat de tot un senyor. Quin treball! Pura dinamita per a un lletraferit com jo: L’empremta, el guió de la qual fou cas d’estudi al Taller de Guionistes, i que vaig visionar en aquells anys, és una obra mestra carregada de crítica social i amb la ironia afegida que els personatges protagonistes vinguin socialment dels ambients dels actors que els representen.

Caine encara ara em sorprèn i és per això que, des dels suburbis de la mediterrània no puc estar-me de cridar:

Per molts anys, mestre!
Per molts anys, flemàtic fill de la internacional dels blocs.