Arxiu de la categoria: 10b. Calaix de sastre

o calaix dels mals endreços
o apunts descatalogats

Venc un vehicle que és més que un cotxe

L’estimo tant que em costa desprendre-me’n. I és que, el morenetu, fou fruit d’una necessitat vital de trescar camins rurals i apropar-me als cims altius d’un Pirineu farcit de màgia.

Ell fou el guia segur que em conduia entre boires i tempestes per camins inversemblants i rutes no aptes per a cotxes de roda llisa i poca alçada.

Ara, passats cinc anyets però, la vida me’n fa desprendre i em reca. Dues criatures l’han fet petit, essent com és cotxe per aventurers solitaris o parelles novelles.

Segueix doncs les passes del vell pastures que encara es belluga en mans d’un bon nebot que se l’ha fet seu.

Segueix les roderes del festiu festa que em portava a Begues entre badalls i cremades.

Segueix el camí de l’enyorat vaporetti vehicle d’aprenentatge que va viure les mil-i-una nits d’un país fresc i jove, xalat i rebel, un xic begut i un molt sincer.

I deixa pas al gran blauet, transport del futur, ordinador amb rodes, màquina parida per rodar tot lo món amb maleter farcit i familia riallera.

El morenetu, jove i joliu com el primer dia, cerca amo.
Aquí en tens les condicions
.
Tant de bo que et faci peça
i el sápigues gaudir tant
com jo l’he gaudit.

Heliciculturant

No, no. No me’n vaig de viatge, encara que sembli que porti hèlice, ni tampoc he posat cap granja ni res que s’hi assembli.

Però és que treballar en un servei d’ajut a gent amb idees i projectes de vida et fa aterrar en terrenys diversos i esperona la creativitat. Si més no, amb idees per apunts com aquest d’avui.

Una granja helicícola és un d’aquells centres ramaders més curiosos que hom pot trobar sobretot en països on aquests animalons són menja preuada.

I no només ho són per la seva carn, sinó també pels ous que dipositen i que, ments despertes, han convertit en un gustós caviar blanc. I, fins i tot, per la seva bava que es veu que rejoveneix d’allò més i que és un producte cosmètic de primer ordre.

Les granges helicícoles, a diferència de la majoria d’explotacions ramaderes, no necessiten ni cledes ni parets, tan sols una frontera de cendres que mantingui el bestiar dins la llinda desitjada.

L’helicicultura és una ciència en ella mateixa. Una ciència que, com l’apicultora, és a la ramaderia, el que la truficultura o la micocultura són a la agricultura.

I no avanço més en un tema que, essent tan apassionant com deliciós, aixeca veritables disputes entre partidaris i detractors del consum d’aquestes bèsties.

Tan sols afegir que, aquestes disciplines demostren un nivell de sofisticació tan avançat com tradicional és el consum del producte que les esperona.

Helicicultorsapicultors, truficultors i micocultors són veritables artesans de la natura. I és que la mandra d’exercir la lenta paciència de buscar, encara que sigui amb dolçor tropical, alimenta la veloç producció amb la que es perd el misteri de la recerca.

2014

El temps. Què es pot dir d’aquest invisible fenòmen que ens vingui de nou? Què se’n pot dir del riu principal que ens empeny vida enllà, des de la juganera font fins a la calmosa mar salada?

El temps ens dóna experiència i ens dibuixa bells solcs en el nostre cos oxidat.

El temps no és un rellotge, ni les seves agulles, barroer intent humà de recloure’l en una esfera tancada per a poder-lo controlar.

Sovint el temps s’estira i sembla que s’encalla quan un espera que passi a gran velocitat. Altres vegades però, corre com un esperitat i ens fa perdre el tren que, n’estavem segurs, podíem abastar.

Avui, amb un nou any tot just encetat,, em recloc a la llar llunyana i familiar, i perdo el temps donant voltes sobre un temps que es fa més present quan mudem d’any cristià.

Entrem en un nou any. I, endinsats en el mític 2014, girem la vista al passat i el temps, sempre el temps, ens mostra una derrota històrica que, el pas del temps, ha fet icona nacional.

Llavors, amb les arrels fondes del relat dels temps passats – és a dir, de la nostra història -, mirem al futur proper i, de nou el temps, ens ubica en una data concreta, en un moment precís, en un instant de màgia, potser sobirana bogeria, però, en tot cas, un temps futur a recordar.

És llavors quan, la consulta, se’ns aixeca com un anhel en l’horitzó. Com un anhel envoltat de fantasmes. I és que les paraules, fins i tot les escrites, són els fantasmes que ho envolten tot. Paraules febles, paraules gruixudes, esgrima de declaracions d’aquells que, per llur càrrec i posició, branden opinions confrontades que, si el temps ens hagués ensenyat alguna cosa, només poden ser l’avantsala de democràtiques negociacions. Altrament arriben bombes i canons rere les paraules, fam i destrucció.

El temps. El temps, com una arada, solca els rostres dels humans i muda la fesomia dels paisatges i les relacions entre pobles germans.

A vegades, un somriure ens ha deixat un solc agradós. A voltes, una maltempasada ens ha arrugat el front com un acordió.

El temps, el relat del temps ens dirà com acaba tot plegat. Mentrestant és el temps qui fa que la menuda vagi creixent i jo vagi minvant. És el temps qui obra i tanca portes en aquest món tan vital. I és, com no? el temps, qui ha guiat aquestes reflexions de matinal casolana i calmosa, amb la pubilla dormint el dolç son que donen els amorosos braços d’una mare.

S’ha plantat la llavor de la CIM #elpuntavui #vilaweb #el9nou

S’ha plantat la llavor de la Confederació Independentista de Mitjans, la CIM.

Aquesta setmana s’anunciava, i ahir començava a donar fruits, l’acord de continguts creuats entre dos vells coneguts: El Punt Avui i Vilaweb. Una suma de continguts que es belluga en paral•lel a la distribució del primer dels mitjans amb el bisetmenari El 9 nou i l’esportiu català de referència.

Per algú que va escollir col•laborar de manera altruista i desinteresada amb un eclectic bloc a Vilaweb i que sent el 9 nou com a mitjà propi des de fa un bon grapat d’anys, els acords se li fan esperançadors i els veu com l’inici d’una confederació comunicativa que tot just s’enceta i que té molt territori per avançar.

Per això sent la il•lusió de formar part d’un vaixell que avança ferm i que sap navegar en les mars d’un país amb espai comunicatiu propi i molta empenta per construir relat periodístic diferenciat.

Personalment, em sento cofoi de disposar d’un parell de blocs que, amb l’acord actual, es posicionen en dos espais comunicatius i en pugna pel lideratge en la premsa en català: Aquest que llegeixes, en l’entorn de la CIM, i el Des del núvol, amb amor en l’entorn del diari Ara, mitjà que acaba de fer tres anys sota el fort guiatge d’un hostalenc d’idees clares i que, no crec equivocar-me, s’hi m’ensumo que va iniciar llur carrera a l’altra mitja afectat.