Arxiu de la categoria: 10a. L’alquímia de les excursions: Reflexions des de la plana

Existeix l’excursionisme? Què és? Què no és? Cap on va?

#Esport i #Literatura – La novel·la, una llarga marató

Encara no n’he acabat la lectura. De fet, l’havia d’acabar en el vol d’Edimburg a Amsterdam i d’Amsterdam a Barcelona, però, una intensa jornada i una nit en vetlla, van fer-me caure als lloms d’Epos Olloatir, qui em va conduir pels camins dels somnis i la màgia de l’arcana Alba acabada de deixar.

Per això no he corregut prou encara per arribar a la meta. No tinc pressa. Les bones lectures, com els bons camins, es gaudeixen mentre es recorren i, amb De què parlo quan parlo de córrer, em passa el mateix que amb L’art de caminar – l’edició conjunta de dos petits textos de William Hazzlit i Robert Lous Stevenson -, reforcen sensacions que jo mateix he viscut en pròpia pell.

Haruki Murakami, el company literari del meu viatge escocès, utilitza la mestria del seu verb per forjar una estructura amb tres pilars bàsics: la novel·lística, l’atletisme i ell mateix. Un triangle de miralls contraposats que en forgen la personalitat i la manera de mirar el món i tot el què l’envolta.

En Mura es defineix com a novel·lista que corre maratons i, l’esperó de la millora continua, el porta a flirtejar amb les triatlons. De fet, aquestes disciplines és caracteritzen per la constància, la tossuderia i l’esforç. Però no un esforç desmesurat, sinó l’esforç que surt de la constància i l’obsessió gairebé malaltissa per allò que és té a les mans. Vist de fóra, un novel·lista – o un atleta de fons – és una mena de sonat que escriu – o s’entrena – a totes hores. Però això li dóna un autoconeixement difícilment assolible des de la cultura del deixa’t dur.

De què parlo quan parlo de córrer i les Excursions a peu de l’Stevenson són dues obres germanes, però parides amb 200 anys de distància. Ambdues parlen de la solitud de l’escriptor –atleta- en llur activitat i la socialització del mateix quan l’acaba. M’ensumo que, si els relats de Hazzlit i Stevenson, van ser espurna i mostra de les primeres excursions a muntanya, l’obra d’en Mura és un reflex de la societat aquesta on hi ha un esclat de la calça curta i les curses populars.

La fi d’una frontera

Cal constància i decisió per a puntejar fronteres. I dic fronteres i no límits o fites, perquè les fronteres tenen un rerefons més bèl·lic, doncs el seu origen és el “front de guerra” d’un exèrcit. I aquest és el sentit que tenen les úniques fronteres que, realment existeixen: les fronteres de la ment, els taps que la por arrapa al cervell i que et fan veure l’altre com un perill i no com a font de descobriment, de saber, de coneixement i, en el fons, de plaer.

Marxo lluny per tornar a prop. La frontera que acabaré, si tot va bé, a finals de la semana vinent és la del Pirineu: Creuar el Pirineu de Portbou a Ondarribia, del Cap de Cervera al d’Iguer, el Pirineu que hi ha més enllà dels GR “estatalitzats”.

Un projecte de 6 anys, una setmana per any, un projecte que, qui sap si algun dia, farem sencer. Però el pas de la frontera mental ja és a punt d’acabar-se. I, un cop passat, ja poden venir nous reptes.

Eslovènia? Kaitsurf? La vida a tutti plenni amb la millor companyia del món?

La fi d’una frontera comença dissabte, la fi d’una altra frontera mental, una frontera com aquella d’anar del Matagalls a Montserrat en una sola nit o de Gràcia al mateix punt, o la dels estudis, o la de sortir a voltar món, o la de…

Només hi ha fronteres a la ment, i els aires frescos de la senzilla modèstia són els únics capaços de tirar murs i construir realitats.

Apa, així de breu, me’n vaig, motxilla a l’esquena, cap a Isaba, l’inici del darrer tram d’una aventura que va començar en una estació de tren, ara fa sis anys, a Portbou.

la canço de tot plegat: https://youtu.be/AnYnKrpZGqk

La lletra en castellà: http://eu.musikazblai.com/traducciones/mikel-laboa/izarren-hautsa/

El fill de Can Cadena

No, no. Yo nací en Can Cadena, una antigua masía del siglo XVIII situada en el barrio de la Verneda. Mi tío era el masovero y yo le ayudaba en el huerto” (Pasqual Molina, pastor de cabres)

 

Ahir, tot fullejant el diari en paper (oh! Sacrilegi! No era per Internet!), em vaig trobar noves d’un fill de Sant Martí que cuida cabres al Penedès.

La cosa no passaria d’aquí, si no fós per la imatge que l’entrevista ofereix dels pastors (motos, internet, opinió contrastada,actitud rebel contra les administracions i els poders públics i privats, …).

De pastor, jo n’he conegut un parell. I els dos m’han semblat molt més intel·ligents que el què la seva aparença mostrava: El pastor de les cabres de Can Gat és del sud, té la passa àgil i és un paio que viu la vida que li agrada. El dels ramats de Coma de Vaca, és de Tregura i puja amb moto per cuidar vaques. Ho sap tot del seu tros de món i, con què és un xic viatjat, també en sap d’altres. Parlar amb ell és una batalla dialèctica on, la seva sornegueria i pastorivola sorpresa, et fan sentir davant d’un Socrates que, amb preguntes i comentaris, et canvia el què el teu cap pensa.

Res, tu! Que, en vigilies que ens apujin l’IVA, i amb la ressaca de l’Estatut, la crisi, el futbol, … val la pena anar a dar un tomb, i recordar els pastors amb idees i una vida que, de lluny, sembla fora d’aquest món, però que, quan t’hi apropes, és farcida de filosofia i idees.

Res. Que avui no tenia ganes d’escriure, i m’ha sortit això del pastor de Can Cadena, del pastor de la Verneda.

Naturalesa verge

“No deixarem mai d’explorar,
i quan s’hagi acabat aquesta aventura
tornarem de nou al punt de partida
i per primera vegada l’haurem conegut” (T. S. Eliot)

Entro a la llibreria amb la sensació de culpabilitat que preveu un consum sempre superflu i innecessari. Com un condemnat a la pena capital avanço pel passadís central en direcció a l’espai destinat als llibres de muntanya i de viatges.

Amb esperit tafaner, em deixo gronxar per títols farcits de vegetació, d’aventura i de paisatges seductors. De cop, un nom:
Robert Macfarlane!

Una sedant descarrega de plaer inunda el meu centre de decissió i n’anul·la les capacitats.

“Quan les equivalències físiques del pensament desapareixen, també el
pensament o la possibilitat de pensar es perd. I quan es destrueixen
els arbres i els boscos, ja sigui per accident o de manera deliberada,
la imaginació i la memòria se’n van amb ells. W. H. Auden ho sabia molt bé: “Una cultura – va advertir al 1953- no és millor que els seus boscos.”

El pecat és doble: Per un costat, el del consum reincident de restes
d’arbres químicament tractades i farcides de taques negres de tinta
químicament generada; per l’altre, el fet de fer-ho en la llengua
forastera que un ferro roent em va enclastar en el més profund de la
meva ànima. Ara, però, mentre em dirigeixo a la caixa del local, no
tinc aquestes sensacions. Tant sols em condueixo per les ànsies de
posseïr una altra perla de literatura excursionista a lletra plena.

Els remordiments, les queixes, els greuges personals, vindran més tard:
quan, en la soledat de la llar, no trobi lloc per desar-hi un nou
llibre i m’impregni del neguit de sentir-me sadollat en els plecs més íntims
de l’ànima per lletra traduïda en la llengua dels veïns.

La senzilla i romàntica saviesa de Macfarlane, però, em va captivar tant bon punt vaig llegir les “Montañas de la mente”,
una obra que dibuixa la irracional atracció de les muntanyes, amb tanta
força, que tens la sensació de quedar-te tu també colgat en els somnis
de George Malory. De George Malory i de tants altres esperits posseïts
per una d’aquestes gegants construccions sobrehumanes. A les “Montañas
…” hom té el plaer de viure totes les edats de l’eternitat sencera,
de viure-les i prendre consciència de la menudesa de l’ésser humà entre
muntanyes.

Un ésser humà que retorna a viatjar a través dels espais a “Naturaleza virgen”, el meu dimoni d’avui. Un viatge fet a lloms d’una d’aquestes tímides bestioles que atrapen l’admiració humana per llur capacitat de resistència i lleugeresa. “Naturaleza virgen” és un mapa en prosa, un mapa de paisatges propers, un atlas
de les natures verges que hi ha a les vores de qualsevol carretera, als
suburbis de tota ciutat, dins les terres trinxades en els espais
coberts per les cultures més modernes i materials.

Fageda, illa, vall, torbera, bosc, estuari, cap, cim, tomba, serra, canal, platja de tempesta, maresma, penyal, fageda són els capítols d’un relat de documentats bivacs
que, sigui estiu, hivern, primavera o tardor, l’autor et fa viure en
primera persona. Tot comença entre les branques d’un faig proper a la
ciutat nadiua de Macfarlane. ¿No sens la inestabilitat de les branques sota els teus peus? ¿No tens ganes d’esdevenir un nou Cosimo a lloms de les capçades?

Curull de llegendàries tradicions, de referències literàries de tots
els temps, d’experiències reals de veritables bèsties del bosc amagades
sota pell humana, el llibre et transporta en aquest espai màgic on tots
els elements s’apleguen i et mostren un més enllà que rau més a prop de
l’ésser humà del que hom es pot arribar a imaginar.

Dalt del tren que em porta a Barcelona, devoro l’obra amb un llapis a
la mà. No puc estar-me de retallar-ne passatges. Passatges que em
cisellen per dintre i em retornen imatges i sensacions viscudes en
mil-i-una caminades, ascensions, aventures i descobertes.

Nou trascendentalisme? El retorn d’una manera de veure el món que està més enllà de l’esport i la cultura moderna?

Els llibres de Macfarlane veuen directament de la sadollant i eterna font de l’excursionisme més pur. La ploma de l’escocès demostra la vigència d’una disciplina que els mitjans enterren sota capes i més capes de competició esportiva i temps moderns.

La valenta i no intrusiva descoberta del món, però, segueix vigent, si
més no, en la irreductible manera de ser dels hereus de Hazlitt,
Stevenson i tants d’altres.

La llarga vida de les deixalles deixades a la muntanya

Fa cosa d’un parell d’anys que vaig tenir el plaer de fer nit al Refugi
del Coll de l’Ullat, a la cara nord de la Serralada de l’Albera, just
damunt del poble de Sant Martí i molt a prop del pas del Portús.

En aquest acollidor indret del Pirineu havien tingut la pensada de penjar un full sobre “la longue vie des déchets abandonnés dans la nature”, és a dir, la llarga vida de les deixalles deixades a la muntanya.

No sé si la iniciativa de la gent de l’Ullat deu tenir alguna repercussió en la conscienciació de l’excursionista, el conductor o el turista de muntanya que s’hi apropa, però he cregut interessant de recuperar el document i deixar-lo traduït en aquest modest apunt. Qui sap si farà que una persona deixi de llençar deixalles per la finestra del seu cotxe o se les emporti del lloc on ha fet parada i fonda per dinar, descansar o defecar.

El quadre, amb dibuixets que jo no afegeixo, feia així:

DEIXALLA VIDA DEIXALLA VIDA
Cigarreta sense filtre 3 mesos Llauna d’alumini De 10 a 100 anys
Mocador de paper 3 mesos Encenedor de plàstic 100 anys
Pell de fruita De 3 a 6 mesos Got de plàstic De 100 a 1000 anys
Paper de diari De 3 a 12 mesos Bossa de plàstic De 100 a 1000 anys
Llumí (misto) 6 mesos Porexpan 1000 anys
Filtre de cigarreta 1 – 2 anys Tarjeta de crèdit o de telèfon 1000 anys
Xiclet 5 anys Vidre 4000 anys

Més enllà de la llarga vida de les deixalles a la muntanya, des del 3 mesos del tabac i la fruita als 4000 anys del vidre, encara cal afegir-hi els perniciosos efectes que alguns dels components d’aquests materials tenen en l’entorn que els fa desaparèixer. La més evident l’efecte mirall del vidre i llur capacitat per encendre focs que, després es creuen, d’origen incert. Però aquesta és una qüestió afegida que s’escapa a la voluntat d’aquest apunt i als coneixements de qui el subscriu.