Arxiu de la categoria: 09e. Les muntanyes de la lluna

Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l’Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s’agrupen sota la bandera d’Uganda. – Estiu de 2011-

Tots els colors d’Uganda

Arran d’un vídeo molt esclaridor i sintètic d’en Vicent Partal a Vilaweb sobre el possible naixement de nous estats africans, vaig conèixer l’existència d’aquest treball. Un treball que em permet mostrar allò que vaig poder viure en pròpia pell l’estiu del 2011 a la construcció mental d’un colonitzador molt famós que li va donar el nom de la perla d’Àfrica.

Una immensa i variada tundra
amb muntanyes que arriben a la lluna
i aigües que s’endisen al cor de la terra:

Zones geogràfiques 

habitada per cultures

cultures 

i pobles

pobles

en notable harmonia i llibertat,
però encotillades,
encara avui,
per les línies colonials que els va llegar
el racionalisme dels occidentals

fronterees

Carai! Quin apunt més acolorit, tu!

Les muntanyes de la lluna en imatges i un xic d?ordre

– I si contractéssim uns quants homes de la Lluna? – va dir el iaio de cop i volta -.” Albert Sánchez PiñolQuan queien els homes de la lluna a Tretze Tristos Tràngols. Edicions La Campana, 2008

Dintre vídeo

Vint dies en setze minuts


Index

Intro: El Caire

1. emulant Francec Pujols

2.  transports del Caire

 

Relat: La Perla d’Àfrica

3. anopheles gambiae

4. carretera i pluja

5. identitat en moviment

6. masindi

7. el lleó de tres potes

8. rodant per Uganda

9. el llac de les granotes

10. voltant pel rerepaís

11. la presó dels musungus

12. hipos, cocos i una ciutat

13. camí del paradís

14. esbós del paradís

15. kampala, la rica

16. camí de kyotera, passem l’equador

17. madame kim

18. jinja i les fonts del nil

19. el teatre nacional de kampala

20. mweraba, nalubaale enyanga!


Dedico aquest relat als homes de la lluna d’en Sánchez Piñol i als habitants d’aquelles muntanyes on es pon el sol d’en Pep Coll, protagonistes veritables que s’agermanen en vivències i aprenentatges.

Les muntanyes de la lluna (20) Mweraba, Nalubaale Enyanga!

<< capítol anterior

El dia d’avui serà llarg, molt llarg. L’avió que ens allunya d’aquest tros de
món encisador i màgic s’enlaira a les quatre de la matinada,
i nosaltres no tenim ganes de llevar-nos a les petites. Per això, passem el
matí a Kampala fent les darreres compres i ens acomiadem de la capital dels set
turons amb un dinar occidental – d’hamburguesa i pizza – en un local
ple de gom a gom de seguidors de la Premier
League
anglesa. Ser de la Commonwealth of Nations ja deu tenir
aquestes coses… passat britànic obliga!

Sortim en un dels carrers principals i no triguem en trobar
una parada amb taxis que uneixen la nova capital amb l’antiga
ciutat colonial d’Entebbe. De fet, el governador d’aquesta regió en temps dels britànics tenia la seu a la
Sant Cugat d’Uganda i, encara avui, el president
del país hi té la seva residència.

A diferència del viatge del primer dia, aquest cop el sol
ens il·lumina tot el camí. A la sortida del centre de Kampala, tanquetes
i
militars ocupen els camps del rellotge. Veient-lo, me n’adono
que és el punt de concentració dels indignats ugandesos de la capital.
La gent
d’a4c
s’han anat aplegant aquí, els han
ruixat, els han colpejat, els han… però ells segueixen lluitant per la
fi de
la dictacràcia d’en Museveni. Vint-i-tres anys de
domini absolut d’un país que encara necessita més
educació i menys pressions occidentals (Xina i el Magreb inclosos) per a
treure’s una cotilla que ja dura massa anys. De moment, els
Activistes pel Canvi malden per obrir ulls tancats.

Fóra de Kampala ens somriuen les cases i els paisatges. Ja
prop d’Entebbe, ens sorprèn una àrea de pic-nic i les platges
del Nalubaale, aquesta impressionant massa d’aigua que, als
occidentals, ens han venut com a llac Victòria, però que té tants noms com
pobles viuen al seu voltant.

Encara és de dia quan encalcem els primers carrers de l’antiga capital colonial. I pel cap se’ns
passa la idea d’acabar tal i com vam començar: Fem
la cervesa al Black&White?

A la sortida, no veiem transport per anar a l’aeroport,
tampoc tenim pressa. Són les vuit de la vesprada i tenim fins a les quatre per
aixecar el vol. Un grup de boda-bodas
descansa sota un arbre. Ens hi acostem, però ens demanen massa diners. La
Susana negocia el preu i el bon esperit de l’Àfrica negra ens
envia un dels taxis de l’aeroport. Davant la possibilitat de
perdre els clients, accepten el tracte. I cap a l’aeroport
falta gent, mentre el taxista de l’aeroport s’exclama,
car haurà de tornar de buit a les instal·lacions que li donen de menjar.

Camí de l’aeroport el boda on va la Susana es perd en l’horitzó. El meu
malda per anar-hi anant, però s’equivoca i em vol deixar a la
sortida d’Entebbe. No, noi, no. Encara et
falten quilòmetres. Amb la lliçó ben apresa ens deixa a les portes del tancat
de l’aeroport.

Adéu-siau, bella perla! Adéu-siau, bons germans!

Els guardes ens demanen el bitllet. Flanquegem les portes i
ja, en les primeres fosques de la nit, ens sorprèn la immensa massa de llum
blanca que es veu just al capdamunt del turó d’Entebbe.

Més tard, quan ens retrobem amb l’amiga
de la Kim a les portes de l’avió d’El
Caire descobrirem que aquella llum, que podria il·luminar tot un país a les
fosques, és la llar del President Yoweri
Kaguta Museveni, l’emperador del Moviment Nacional de
Resistència, la cloïssa que tapa la perla d’Àfrica,
el país de l’Angela:

Les muntanyes de la lluna (19) El teatre Nacional de Kampala

<< capítol anterior

 

Tornem a ser a Kampala. I hem arribat al migdia, després de visitar als pescadors de Jinja, la seva gent i els barris i carrers més turístics de la ciutat de rafting a les fonts del Nil. La intenció, un cop a Kampala, és acomiadar-nos d’Uganda a l’engròs.

 

Per això, avui dormirem al costat del Teatre Nacional d’Uganda. Hem
deixat el LeisureTec Hotel per un hotelet un xic més petit i bonic que
és ubicat en el carrer dels autocars que porten la gent cap a Kenya. La
idea és acomiadar-nos del nostre amic de La Bonita, el restaurant que
fa cantonada amb aquest carrer, i que tant bé ens ha acollit en els
moments de descans d’aquest bocinet d’Uganda; de fer quatre compres a
la vila d’artesans que comparteix espai amb el Teatre Nacional; de
veure una bona comèdia, protagonitzada per actors locals; i de fer el
darrer got en algun dels locals nocturns del centre de Kampala.

L’amic de La Bonita ens serveix la darrera cervesa del dia, tot just
uns minuts abans de dirigir-nos cap al Teatre. A l’hora de començar
l’obra, sis musungus ocupem la mateixa fila. No hi ha ningú més. Pels
altaveus ens demanen que ens aixequem de les butaques de fusta per
escoltar l’himne nacional d’Uganda. Ho fem, però ens mirem tot riallers.

Després, quan han començat els gags, comencen a entrar ouasingas,
Murris, s’han saltat l’himne i les primeres escenes d’una obra que, si
haguéssim vist en arribar al país, ens hagués fet menys gràcia que
pegar a un pare.

Tots els gags parlen de la realitat d’un país on els boda-boda són
estimats per tothom, la religió és una llosa, hi ha lladres que
s’equivoquen de casa, i el sexe s’ensenya i s’amaga amb una naturalitat
que em recorda la dècada dels setanta a casa nostra.

Sortim del teatre contents d’haver rigut amb els autòctons i d’haver
gaudit una agradable vesprada. I la nit se’ns escola en un local on,
després de sorprendre’ns amb música europea dels anys 80: ¿Algú recorda
el Boys, boys, boys d’aquella mamelluda italiana? Doncs això. Però
després, ens permeten gaudir d’una cervesa, tot contemplant el personal
i escoltant els èxits de la indústria musical d’Uganda:

capítol següent >>

Les muntanyes de la lluna (18) Jinja i les fonts del Nil

<< capítol anterior

La nit és plàcida i ens llevem amb la tranquil·litat de saber que el viatge d’avui és molt curt. El nostre destí és Jinja i el trajecte no dura pas més de tres horetes en un taxi compartit que ens deixa al costat del mercat d’aquesta curiosa ciutat d’Uganda.

Jinja és la ciutat del Nil i el llac Victòria.

De fet, és la ciutat que millor recull la
història del país –i possiblement de tot el continent – . Pels volts de
mercat, la vida és l’habitual: el tràfec,
el carrer, les relacions socials, … però, a mesura que hom s’apropa
al Nil, s’occidentalitzen els edificis i, ja a la zona dels jutjats i
els edificis més oficials, hom es troba una ciutat nova: Cases unifamiliars en estat ruïnós. Famílies de ouasingas
ocupant-ne algunes, tot separant-se de la vida comunitària i de carrer
pròpia d’aquestes terres. En d’altres, algun àrab, algun europeu i algun
hindú separats del món per reixes i enfiladisses, car se senten
superiors i es tanquen en les seves luxoses presons.

El nostre hotel manté també aquest caràcter decadent. Les vistes
sobre el llac Victòria són espectaculars i l’habitació és gran i àmplia.
Una bona manera de passar la nit a l’antiga capital militar del
Protectorat Britànic d’Uganda.

Davant per davant de l’hotel, una casa amb gallines, nens, gossos i,
entre uns i altres, els sempiterns boda-boda. Nosaltres anem cap a les
fonts del Nil i ens deixem guiar pel romàntic barri que ens acull. Un
temple hinduista, silenci pels carrers, un gos que ens avança, i una
gallina també.

De cop, les instal·lacions del Nile Rugby Club. L’indret on va néixer
el rugby ugandès a mitjans de la dècada del 1940. Història viva d’un
esport al cor mateix de l’Àfrica. Fent la cervesa al bar de l’hotel, ens
deixem assessorar per un ex jugador d’aquest equip tan històric per
l’esport de l’Àfrica.

Les fonts del Nil potser no són tan espectaculars com abans, però el
rumor del riu en néixer, et captiva encara que, la presa d’un pantà
parit p’en Churchill, s’hagi carregat les Rippon Falls. Si, senyor, el
riu neix en una cascada d’aigua desapareguda per la força del progrès.

Per la nit, l’espectacle de les barques de pescadors ens encisen:

I l’endemà ens decidim a visitar-los, tot endinsant-nos en els barris
de barraques que envolten les seus de les empreses que exporten els
peixos del llac Victòria fins al Mercadona del costat de casa.

capítol següent >>