Arxiu de la categoria: 09d. En terra de moros

Quatre apunts sobre un viatge a la Mauritània mauritana (2010)

En terra de moros: Au revoir, la Mauritanie

No ens deviem entendre amb l’amo del Menata i la matinada, no gens freda, ens descobreix en una ciutat solitària, camí de l’aeroport. Són le cinc del matí i les lleganyes pessen més que les motxilles i tot.

El neguit de no trobar cap cotxe que circuli pels carrers ens el treu un impàtic senegalès que, per les 500 ougiyas habituals, ens porta a l’aeroport i no s’està de demanar-nos si no podriem fer-li un forat a la motxilla per volar a Barcelona.

A l’aeroport els tràmits de sortida són ferragosos i pesats, pel viatger adormilat. Omplerta la fitxa de sortida, visat el passaport i facturat l’equipatge, ens asseiem a l’avió i dormim un xic. Ens desperta l’esmorzar, l’esmorzar i el verd del Marroc que volta Casablanca.

L’aeroport de Casablanca ens sembla gegant al costat del remenut aeroport maurità. Aquí, hi passem les hores, passejant i fent el got, fent el got i comprant records, comprant records i saludant una amiga que ha voltat per la Serralada de l’Atles i el sorollós Marroc.

A primera hora de la tarda, l’avió aixeca el vol. L’aixeca i som a primera. Àmplies butaques que ajuden a prendre el son. Em desperto i miro per la finestra. Que gran que és Sierra Nevada! Que blanc que és el Sulayr. Per damunt de Granada, acabo aquest relat sobre una terra on conviuen moros, negres, marroquins i també algun cristià.


Nota de degreuge

En el relat d’aquest viatge he parlat de moros, àrabs (o marroquins) i negres, així, a la pelada, amb mots aparentment poc sublims i que poden provocar urticària a qui tingui sentiments fins.

Val a dir, però, que la bona mescla dels mauritans, permet fer aquesta distinció, però sense ser tant categòrics. Car els colors de pell són tan poc valorats hores d’ara, com l’aigua corrent a l’Occident aparentment civilitzat. Malauradament, la meva poca saviesa no m’ha permès distingir-los o agrupar-los d’altra manera. I així, m’he quedat amb aquesta trinitat de morors, negres i àrabs (o marroquins). 

Els moros, els mauri que donen nom al país, són un conjunt heterogeni de tradicionals pastors nòmades del desert. El moros no són els àrabs de tota la vida, ni tant sols els marroquins. Els moros, com he dit, són un conglomerat ric i divers de les gents del desert. N’hi ha de pell més clara i de pell més fosca, però totes elles colrades per les inclemències de la vida al desert.

Els negres, la majoria soninké -pel què vaig entendre-, són gent vinguda del sud i establerta en un país on també hi ha altres individus de pell fosca. En alguns llibres políticament correctes els anomenen afro – mauritans per a distingir-los dels àrab –berbers o, en la meva parla, els mauris o moros.

A mi, m’ha agradat utilitzar paraules que alguns podrien titllar de políticament incorrectes per a referir-me a la gent d’un país on es parlen, oficialment, sis llengües: el hassaniya, l’imraguen, el pulaar, el soninké, el zenaga i el francès. Sis llengües que conviuen, si més no des de la nostra experiència, en perfecte harmonia.

Com harmoniós i acollidor és aquest territori de fronteres difuses i gent hospitalària i propera. Si més no, per qui, com nosaltres, s’hi endinsa amb la modèstia del foraster tafaner i amb la voluntat de conèixer costums i maneres de fer alienes a les del món occidental, sense pretendre imposar les nostres.

Com em van dir que deia una vegada un vell imohag: “Els francesos –és a dir, els occidentals- saben molt de màquines, però nosaltres hem après a entendre les persones i això ens fa immortals”.

En terra de moros: El cafè Tunissie de Nouakchott

Tornats d’un indret màgic, passem el dia al Menata i el cap ja vola vers nous horitzonts i paisatges: Gàmbia? Uganda? Quina serà la propera etapa?

El rellotge va fent el seu camí en aquest enclavament màgic i nosaltres ens deixem portar pel record dels dies passats i per les il·lusions dels die futurs. No és fins que el sol ha començat a apagar-se que ens decidim a sortir de la nostra llar mauritana per anar a cercar algun record, algun souvenir.

 

Voltem carrers farcits de restaurants i colmados, de colmados i botigues de mòbils, de botigues de mòbils i alguna llibreria, d’alguna llibreria i … Mauritània no és país de souvenirs.

Amb aquesta certesa apresa, ens fiquem en un colmado. I és allà on trobem l’únic souvenir possible. El souvenir que, amb una bona brasa, un xic de companyia i molta paciència, ajuda a passar la set dels habitants del desert. Les capsetes de té que comprem possiblement durarien un dia en mans de qualsevol autòcton, però, per nosaltres, és el millor regal a fer als nostres familiars.

Feta la feina, voltem encara per Le Capitale. I, de cop, s’alcen, davant dels nostres ulls, les immenses parets d’una presó. Ara hem trobat la Mauritània que ens havien explicat, pensem en silenci. Una bandera francesa, però, ens fa veure el nostre error. L’edifici amurallat és on s’autoempresona el cos diplomàtic del país veï. Una presó immensa, imponent. Una presó que contrasta amb la tranquil·litat de la gent i la senzillesa dels carrers que l’envolten. Davant per davant de la Presó de França, quatre negres tenen les seves parades d’artesania. Dura contraposició, la de la pedra i l’art confrontats!

De retorn al Menata ens sorprèn una gernació en un cafè. Ens hi acostem i arribem just en el moment, en què els parroquians celebren el quart gol del Barça contra l’Atlètic de Bilbao.

Després, a la nit, aquest cafè, el Cafè Tunissie, ens rebrà amb dos shawarmes, dos aigües i un regal molt especial: El Sevilla-Tenerife. El meu Barça i el Sevilla de la Susana són el comiat que ens tenia dispensat l’acollidor Nouakchott, la tranquil·la Mauritània.

Havent sopat i amb la victòria sevillista, ho celebrem amb un shisha i un passeig nocturn del Tunissie al Menata. El darrer passeig per la tranquil·la barriada de Le Capitale, a Nouakchott, la capital de Mauritània.

Si vols llegir el final del relat, clica aquí.

En terra de moros: On el Sàhara besa l’Atlàntic

Passades les vuit del vespre, només trobem una oficina de canvi oberta. El canvi és a 360 ougiyas per euro, com el primer dia. Feliços i contents, tornem a entrar a l’Alberg Menata, la nostra casa a Nouakchott. Estem decidits, també a recuperar la motxilla que falta i, després de sopar, tornem a fer el camí de l’aeroport.

 

Res.

Els guardes ens deixen a la porta, l’home de la Royal Air Maroc no apareix, una estilitzada senegalesa també es veu obligada a quedar-se a les portes de l’aeroport, i un xiquet vestit de blau-i-grana s’asseu al nostre costat i no para de xerrar. Ens diu que ell és del Barça i que treballa baixant maletes dels avions. Amb aquest panorama, ho deixem estar de nou. I ens  costa, ara sí, seguir una d’aquelles màximes del desert més encertada: “Per a l’estúpid tot li neix de res, i per l’intel·ligent, tot es converteix en res”. Malgrat tot, decidim conjurar-nos per l’endemà, i entaforar-nos de nou al Menata per deixar els nostres cossos descansant a l’aire del ventilador.

La màgia comença en pujar al taxi blanc que ens apropa al Ksar, el barri on ens trobarem amb el “cat-cat” (=4×4) que ens portarà a una altra realitat. Després de Nouakchott, després del desert, després dels taxi brusse, coneixerem una d’aquelles meravelles que ens fan prendre dimensió humana: les platges del desert i la seva gent.

Després d’acabar de tancar el tracte, l’amo del Menata ens deixa en mans d’un dels millors guies del país. Si més no, aquesta és la impressió que en traurem de l’home del París-Dakar, el nostre xofer, cuiner i company en aquesta aventura.

Pujats al cat-cat, arribem de nou a l’aeroport de Nouakchott. Neguitós, baixo del cotxe i passo el control d’entrada a l’aeroport. La sala d’espera i la d’arribades se’m fan més llargues que mai. La porta de l’habitació del bagatge perdut és oberta. M’hi apropo amb passes vacilants i entro i…

… la motxilla descansa al terra del local. Ja la tenim! Encara recordo la riallada del guarda, quan em crida l’atenció per donar-me un passaport que ja oblidava! Encara recordo la carona de la Susana en veure’m arribar amb la bossa a les mans.

Amb tot l’equipatge dins del cotxe, carreregem per Nouakchott, ens aturem a comprar aigua i quatre aliments per passar l’estada al Banc d’Arguin i, quan ens n’adonem ja som de nou sobre l’asfalt que la sorra oculta, enmig del desert.

La carretera de Nouakchott a Nouadibou és recta i envoltada de desert. Cartells en àrab, indiquen els pobles que hi deu haver en algun lloc. Nosaltres, trenquem per un d’aquests indrets i circulem per damunt del desert. De cop, l’oceà… i el vent… i quatre cases disperses. És Tiouilit, el primer dels pobles dels pescadors del desert. És d’hora. La marea encara és alta i ens entretenim passejant-nos per la platja, mentre el nostre home, s’amaga a l’ombra del cotxe, una bona costum dels autòctons del desert i les seves platges.

Cap a quarts de tres de la tarda, l’aigua s’ha enretirat prou, perquè el cotxe solqui les platges del desert. A l’esquerra el mar; a la dreta, sorra, dunes picades per l’aigua del mar, però en peu. La sorra taronja del Sàhara i el blau de l’Atlàntic, estols d’ocells aixecant el vol. I allà, davant nostre la gran dune, mirador privilegiat on pugem i no ens creiem que pugui ser un d’aquests grans fòssils mòbils de sorra. 200 metres més avall, el mar i les platges. Aquí dalt un terra de sorra i petxines i algun arbust tremolant, ens fan pensar en la força dels vents o de la mar.

Seguint camí, cerquem peix per menjar. Al primer enclavament no hi ha peix, encara. Les barques han d’arribar. Al segon, un estol de joves i nens ens envolten i ens inflen de preguntes i ganes de xerrar, mentre el xofer és mercadejant. Tornarà amb quatre bones peces que l’hi hauran costat 1.200 ougiyas i ens serviran per sopar.

Fetes les compres i l’intercanvi verbal amb els pescadors del desert, arribem a Nouamhgar, capital dels imragen, els pescadors locals. Allà és on hi ha l’entrada sud al Banc D’Arguin i un puesto de policia i una botiga on comprarem carbonet i sal en vidre. Una sal que haurem de picar per a poder-la menjar.

Després, farem un tast del Cap Tifirit, les seves aus, els seus crancs i una remenuda haima que per 3000 ougiyas serà el nostre resguard del fred de la costa, d’un fred que ens sembla polar.

A la nit, un sot al terra, el fogonet del té per escalfar el carbó i, amb ell, encendre la foguereta on, amb grielles improvisades, farem els quatre peixos de mides força grosses i gust impressionant.

I, com no podia ser d’altra manera, quatre fotos i mil històries, fins i tot un enigma per resoldre, mentre la tetera va fumejant.

I que boniques que poden ser les matinades, allà on la sorra del desert ha fet aiguamolls dins l’oceà.

Si vols seguir el relat, clica aquí.

En terra de moros: Tot baixant del Tagant

Són cap a les nou del matí i, tot mastegant el riquíssim pa del desert, esperem que ens reculli el taxi brusse a Nouakchott.

Cap a les vuit ha passat un jaio, de turbant blanc i rostre farcit per les ratlles de l’experiència, i s’ha cerciorat de la presència dels dos blanquets que volen baixar a la capital. Nosaltres, ja llevats, fèiem el darrer cafè del Tagant i quatre galetes, quan han vingut a picar les portes de la cabana.

Acomiadar-me d’en Mohamed i en Hassan m’ha costat un xic. No he pogut estar-me de demanar-los els emails abans d’emprendre la retirada.

 

De cop, han arribat un parell de taxis. El sempitern Renault 21 atrotinat i un Mercedes blanc que, d’aparença exterior, sembla occidental i tot. Al Renault 21, un xofer i cinc dones. Seran les nostres rialleres companyes de viatge. Abans de pujar al taxi, el jaio s’apunta els nostres noms en una llibreta i ens cobrar les 10.000 ougiyes de rigor.

Ara, a plena llum del dia, els paisatges del Tagant es presenten clars i majestuosos. Muntanyes de roques negres envoltades de blanca sorra es van succeint a banda i banda d’un taxi que, ara sí, ens fa patir a cada tram de la baixada. Viatjar en aquest taxi brusse és com pujar a les muntanyes russes. De sorpresa en sorpresa, el cor vota i ens agafem les mans. Ja sigui per un avançament amb un camió venint de cara, ja sigui per apropar-se massa a un burro aturat damunt l’asfalt, ja sigui per… el viatge de tornada esdevé un continu patiment, empolsegat per les engrunes d’un paisatge encisador i màgic.

Una recomanació pel viatger que vulgui seguir les nostres passes: Gaudir de les vistes sobre Moudjeria i el desert blanc des del capdamunt de la carretera que desemboca en aquest immens oasi, fet ciutat. Seguir gaudint dels colors de la sorra blanca i la sorra taronja de les dunes que es barregen i succeeixen en aquest camí i viure l’acolorida vida comercial de les seves viles i ciutats.

Aleg és ciutat i cruïlla de camins. Aquí, el taxi s’atura i ens fan baixar del cotxe. El taxista no parla francès i naltros no sabem ni un borrall de hassaniya. Malgrat tot, ens convidar a ajaçar-nos en els matalassos folrats d’una haima que resulta ser un restaurant. Asseguts fem el té, mentre el taxista es mou per l’indret com si fos casa seva. El veiem apropar-se a un tros de xai penjat d’un ganxo. En tria un tros, l’hi tallen i se l’emporten a una llar de foc que hi ha en una raconada.

A la haima – restaurant, la gent descansa estirada o s’asseu un xic quan arriba el plat d’arròs amb xai. De fet, els xais i les cabres són part del servei del restaurant. Quan hom acaba de menjar i s’emporten el plat amb les sobres, funcionen d’aspiradores d’engrunes, amb una habilitat heretada, potser, dels avantpassats que han fet la mateixa feina abans de morir sacrificats i acabar dins del plat.

Triguem encara un xic en aixecar-nos de taula (?). Paguem les 1000 ougiyas (uns 3 euros) que ens costa el dinar, i tornem a reprendre la marxa, carregant, de tant en tant, algun autòcton que baixa a ciutat.

Al capvespre, el taxi s’atura ja prop de Nouakchott. Mentre les dones i el taxista fan els res del vespre, nosaltres, com enfollits, correm per una duna taronja i fina, com les que hem anat passant. El tòpic que diu que tot s’atura cinc cops al dia, és un tòpic. Nosaltres ho podem comprovar durant aquest viatge. Cadascú resa de la manera més discreta que pot i, si està en plena feina, l’acaba abans de posar-se a lloar el déu Alà.

Ja a ciutat, el taxi ens deixa a la plaça Madrid, al costat de l’estadi de futbol, on hi ha el Carrefour Madrid. El taxista foll està cansat dels dos estrangers que el fan perdre temps en controls policials. De fet, en el darrer dels controls, semblava força estressat i el policia que el gestionava m’ha fet passar al cuartelillo per registrar-me en persona. Una sala amb dues lliteres (sorpresa! Quina novetat!), un gegant amb bigoti em pren les dades del passaport, me’ls torna i seguim cap a ciutat.

Arribem al capvespre, sense ougiyas a la butxaca. La incertesa de la moneda ens fa témer per l’endemà. L’endemà és divendres –el diumenge musulmà-. I, si avui no canviem més euros, estarem sense suc per anar a la costa on el Sàhara, amorosit, besa les aigües de l’oceà.

Si vols seguir el relat, clica aquí.

En terra de moros: En Hassan i en Mohamed

Ara que tornem a ser a la capital del Tagant, faig un alto en el relat, per a presentar-vos un parell d’amics de camí que vam deixar dins la buvette de Le Phare du Desert, tot mirant la televisió, estirats.

 

En Mohamed va ser un dels primers rostres que vam veure en aterrar a l’alberg. Prim i fibrat de cos, vesteix a la manera occidental, i té unes faccions que, els més imaginatius ulls, el fan un xic egipci.

De verb breu en francès, és hàbil per entendre’t i fer-se entendre. De fet, no s’està de preguntar-nos coses tant curiosos com el sou d’un cambrer a Espanya, interessar-se pel frontal de la Susana o apropar-se per veure les fotos gravades a la haima i demanar-nos-en una amb ell com a record de la nostra estada.

Tot i tenir menys de setze anys, en Mohamed vindria a ser qui regenta l’alberg. Ell és qui ens facilita l’aigua per bullir els macarrons, i els estris per a posar-los als fogons de la cuina de gas. Ell és qui ens dóna el plat i les culleres per menjar i és qui, essent com és l’amo de la cuina, ens escalfa l’aigua per a fer el cafè soluble, que esdevé el nostre té, en aquest espai que ens acull en les hores de sol i serena.

En Hassan només el recordo de nit. Apareix cap al tard i sap quatre paraules d’espanyol i unes quantes més d’anglès. En Hassan vesteix xilaba i no pas bubú–que és el vestit local-. En Hassan és de Zouérat, la ciutat de les mines de ferro que fa de frontera amb el Sàhara Occidental. En Hassan és clar com un àrab. Possiblement sigui la persona de pell més clara que coneguem en aquest viatge. En Hassan, que té 16 anys, és una d’aquelles persones que fan seves la màxima aquella que diu que “de la profunditat dels seus coneixements, dependrà la longitud de la seva vida”. És intel·ligent i despert com una fura, capaç d’absorbir coneixements a una velocitat increïble. Encara ara recordo la petició amable i sincera per a què la Susana li ensenyes castellà. Recordo amb tendresa, les hores que, frontal al cap i llibreta a les mans, la Susana li ensenyava castellà.

En Mohamed i en Hassan són dos dels cinc sagals que es mouen per Le Phare. Els altres tres, a penes saben francès. Són negres, i són els que, al capvespre, reguen les plantes o ens porten la safata de l’aigua bullent i les tasses pel cafè.

Fora del Far, hi ha una botigueta. Una de les poques que trobem que no regenten àrabs o moros. El seu amo és tot un comerciant, amable, diligent, alegre. És un altre d’aquests personatges que resten a Tidjikdja i en el nostre records. Hi resten com en Biya, en Hassan, en Mohamed, els nens que ens acompanyen a l’allotjament una nit de lluna plena, o la senyora de la botiga de queviures que hi ha en front de Les Caravanes.

Si vols seguir el relat, clica aquí.