Arxiu de la categoria: 09b. Lo Port

Camins pel massís que agermana pastors, sarraïns, bons cristians, paisatges immensos i millor gent.

Lo Port (10ª part): Natornant


¡Que estranya que és aquesta necessitat salvatge de locomoció veloç que arravata a gents de totes les nacions en el mateix instant! “Els morts se’n van ràpidament”, diu la balada. Llavors, estem morts? O serà un pressentiment de la proximitat de l’esdevenir del nostre planeta, que ens posseeix i ens fa multiplicar els mitjans de transport de manera que puguem viatjar per tota llur superfície en el poc temps que ens és destinat?
(Théophile Gautier – 1884)


El carruatge de no sé quants cavalls de metall miniaturitzats en algun lloc desconegut del motor ens espera darrera Lo Corral. Són quarts de quatre de la tarda i hem d’iniciar el camí de retorn a la capital dels gratacels i la mar blava.

Ens canviem la roba i donem un cop d’ull al mapa. Segur que el camí de retorn a casa serà un via crucis de vehicles farcits de gent que ha aprofitat el pont per anar-se a tombar per les platges de la Costa Daurada. Amb el mapa a la mà, cerquem alternatives que ens permetin navegar sense l’asfixia de la massa.

Un cop el cotxe en marxa, desfem camí cap a Bot i Orta. Allà, en la comanda de frontera, ens aturem per matar el cuc de la gana i fer el cafè.

Asseguts en una ombrejada terrassa, recordem les millors instantànies del camí i mirem alguns dels retrats fets amb la càmara. De lluny, s’aixeca un rostre rialler. L’Alberto de Beseit té socis a l’Orta i, veient-nos a prop d’on dina, no s’ha pogut estar de venir-nos a saludar amb l’interès de qui és amable i sembla gaudir de la feina que ha escollit per a fer-se la vida.

Gandesa, Corbera d’Ebre. Móra, … En guanyar de nou el coll de la Teixeta ens fa mal els ulls el cafarnaüm de cases que omplen el Camp i Tarragona. Per la ràdio parlen de quilòmetres de cues entre un gol i un altre d’un Barça que es desperta fora d’hores.

Seguint el pla fixat, ens desviem cap a les rondes de Reus i, malgrat el dèficit d’indicadors que hi ha, aconseguim prendre la carretera de Montblanc. Hi fan autovia i anem en densa circulació fins al final del tram d’obres. Els cotxes escampen, s’aclareix la carretera camí de Montblanc. Algunes corbes, algunes rectes, algunes viles, alguns indrets. Cotxes que corren i bramen i avancen en qualsevol lloc, aliens al perill que els ronda.

Rocafort de Queralt és cruïlla de camins i els cavalls del carruatge tenen set. Els farcim de suc, buidem la bufeta i seguim camí cap a Igualada. Trams de carretera sense ni un sol cotxe. És una comarcal i la gent prefereix nacionals i autopistes i no s’aventura a l’aventura d’uns camins que cal dibuixar a cop de mapa i brúixola o d’estris de navegació més moderns i dubtosos.

A les envistes d’Igualada prenem la carretera de Lleida. Ampla, amb tres carrils o més. A l’alçada del Bruc la circulació s’espesseix com un carregat polvoró de xocolata. Per sort no ens arribem a aturar i entrem a la nova voràgine d’asfalt que condueix els cotxes vers la capital. El nostre eix: La Gran Via. Massa cotxes, massa gent. La tranquil·litat del Port encara fa més evident la bulliciosa i veloç estridència d’una ciutat que s’ha fet massa gran i encara creix i engoleix les viles veïnes.

Estabornit per la post-moderna velocitat d’aquest indret, deixo el cotxe al descampat de ca’ls pares. Són les nou del vespre i el pis, avui, és buit. Amb enyorança, el toca-discos destil·la la clara parla d’una cançó:

“Diu que al Tossal dels Tres Reis,
quan fa vent, sona una jota,
i que la canten tres veus,
tres veus que se saben entendre:
Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l’Ebre.

Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l’Ebre.”

Els Quicos: Terra de l’Ebre D.O.

Lo Port (9ª part): Camí d’Arnes

Despunta un nou jorn a la vall de Paüls. Els raucs deixen lloc a la variada orquestra d’ocells que saluden el nou dia. Al cel, una llum. Venus ens saluda des de les alçades i ens dóna la posició i el bon dia.

El motor d’un tractor amb retorna als camps propers. Borda un gos i se n’afageix un altre. Canta un gall. Les orenetes tornen al cel i les roques van mudant de color amb l’eterna i dolça parsimònia del temps que no es detura.

Pausadament ordeno els fòtils de la marxa i omplo la cantimplora d’aigua.

La Montse i l’Enric van treient els estris d’esmorzar i jo torno a
fullejar algun llibre mentre espero les companyes de taula. Ara una,
ara l’altra van traient el cap i seuen a taula. Espero els meus uns
instants, però finalment m’assec també i començo el primer àpat del
dia. L’àpat del comiat.

L’Alberto de Beseit apareix per la casa. Ve a buscar les quatre
companyes que avui acaben. Ens saludem, creuem quatre paraules amb un
somriure a la cara. La Katia, la Irene, la Montse, la Mariona. Una foto
al menjador. Un record per una estada.

Pausadament ens
acomiadament dels àngels de Paüls, carreguem la motxilla a l’esquena i
comencem a caminar pels carrers del poble camí del cementiri. A redòs
d’aquest servei, el camí comença a enfilar-se. En Xavi obra la marxa;
darrera seu, la Mariona i, encara pres pels aires d’una dolça matinada,
un servidor els segueix en la costeruda remuntada del Barranc de
l’Escudelleta.

Al Coll de la Gilaberta fem la primera aturada. El
Xavi es mira el mapa, es mira la propera Punta de l’Aigua, calcula
distàncies, però desisteix aquesta vegada.

De baixada creuem un
bosc farcit de remenamentes de bestiar salvatge. Més enllà, prats i
runes i un grup de gent que puja garrafes d’aigua. Són pels avituallaments d’una Cursa de Muntanya.

Flanquejant entre bosc i herba
ens plantem en una cruïlla. Baixem un xic, passem un pou i dues cases
enrunades. La font no té aigua. Som a la capçalera dels Estrets i un
primer tram de cingleres ens obliga a moure’ns per la llera del riu
pujant i baixant roques. Després d’un enjogassat tram una cadena ajuda
a remuntar una nova i forta pendent que s’enfila i faldeja fins al coll
de la Barca.

Des del coll, les altives Roques de Sant Benet no es
veuen tant llunyanes. Baixades i giragonses ens deixen als peus
d’aquest bocí de Montserrat caigut a les Terres de l’Ebre. Delícia
d’escaladors. De fet, la carretera que hi mena és un anar i venir
constant de cotxes encuriosits per veure de prop la superba construcció
rogenca.

Un bon tros avall, sortim de carretera a pista i
d’aquesta a un sender que ens endinsa en un paradís d’aigua i roca. Els
Estrets d’Arnes no són estrets, que són ben amples. Tolls d’aigua
cristallina farcits de banyistes prenen el sol. A l’altra banda del
riu, escaladors en plena pràctica de l’esport dels detalls i les
carícies de roca.

La calor ens aixafa, però no ens aturem als
estrets. Seguim fent camí cap a Arnes per un laberint de pistes i
camins entre imponents ametllers i retorçades oliveres. Paisatges
amorosits per la mà de l’home. De tant en tant, un camp de farratges
farcit de gallarets. Bona salut la dels camps que fugen de pesticides
moderns i conserven la mala herba més bella que hom pot trobar en els
conreus del país. Els camins són vorejats de marges de roca seca que
ordenen el terrós des de temps molt reculats.

En l’horitzó, la
silueta d’Arnes. Al nostre cor, la tristor del comiat al Port. Caldrà
tornar-hi, tornar-hi per visitar-lo de nou i treure el nas per d’altres
racons i vilatges. Avui, ens acomiadem del massís tot creuant aquesta
vella alqueria dels temps dels sarraïns.

Cerquem l’ombra de Lo Corral
de la Marisa i l’Ismael, el darrer port, el darrer estel d’un cap de
setmana entre pastures, camps, muntanyes, bons cristians, sarraïns,
pastors i pagesos.

Lo Port (8ª part): Paüls

 

En obrir la porta de l’habitació em salten les llàgrimes: Llit ample, cadira de vimet, tauletes de nit, bany complert i, per damunt de tot, una taula d’escriptori acarada a la finestra amb immenses vistes als camps de cirerers i oliveres. D’horitzó un pany imponent de cims d’aquest Port. Per postres, les desaparegudes orenetes de la Plana s’envolen i giragonsen pels aires, tot saludant-me. Quina enveja de país aquell que encara és plaent a les orenetes!

Net i polit i amb roba lleugera, tafanejo pels costeruts carrers de
Paüls. De placeta en placeta vaig parant els ulls, el nas i les
orelles. Dos que treballen, la gent és a la llar, n’hi ha quatre en una
terrassa, pel carrer juga la canalla i un gat corre com un esperitat i
miola assegut davant la porta d’una casa. Portals i raconades que
desprenen la pausada aroma del Port i un caràcter que, tot i les
distàncies, l’agermana amb Arnes i Beseit.

Li brillen els ulls
quan, tot parlant del Port, el nouvingut es mostra rendit a les
riqueses del massís que l’ha fet tendra com una marassa. La Montse
se’t presenta amb un cor immens i un amorosiment que, al visitant
cansat, li facilita l’estada. Assegut al darrer pis de la casa, fem
petar la xerrada i em serveix cervesa i patates. Després, mentre fa el
sopar, trio quatre llibres per deixar correr el temps que s’estira i
s’allargassa. Sembla allò que em vist avui majestuosament alçat, és una
àliga d’aquestes que diu en aquest recull d’aus de la contrada. De nou,
la llegenda de la tribu de l’ós. I després quatre notes d’aquest
vilatge de frontera que fa més de set-cents anys que té carta de
poblament, però que ja fou castell sarraï en temps de la marca andalusí.

I
és que Paüls és d’origen incert, però fou un dels llocs més ben
escolllits per a veure sense ser vist. I és que, des del cim del turó
de Paüls hom pot veure els camins de Xerta des d’una segura i
resguardada distància.

Alço els ulls i em trobo amb companyia. La
Mariona és al meu davant i s’interessa per dues caixes de cireres. La
Montse li diu que són primerenques del seu terrer i ens fa un present
de difícil retorn: un plateret de cireres de Paüls que ens alegren el
vespre.

La Katia treu el cap i s’asseu en una cadira. Al cap
d’una estona és la Irene, seguida de la Mariona i de l’atleta del grup,
la Montse. Matem el temps en agradable conversa sobre això i allò i
intercanviem retalls de vida i facècies de l’existir.

En una sola
taula ens encabim els estelats per gaudir d’un sopar complert i
equilibrat. Equilibrat per recuperar forces després de la caminada.
Elles acaben aquí. Aquests dies han fet mitja travessa i més endavant
la tancaran amb els dos dies que els resten. Nosaltres haurem de
seguir. Sóm a una vintena de quilòmetres del cotxe que ens ha de tornar
a Barcelona.

Després de sopar, tornem a xerrar. Se’ns fan les
dotze quan decidim d’anar a dormir i és que demà ens llevarem de matí.
A l’habitació, obro la finestra. Un gos borda en algun mas entre els
camps propers, rauquen les granotes i un suau ventijol m’acarona i em
gronxa i em porta la son.

Lo Port (7ª part): Camí de Paüls

El dia em troba, ulls clucs i orelles obertes, assegut en un banc de les portes del Refugi. La piuladissa dels moixonets és la millor dutxa que hom pot prendre al matí en qualsevol indret d’aquesta bola de roca que solca l’univers tot atraient-nos al seu centre.

L’esmorzar no el fem sols. Som set a taula. Com som set els que preparem les motxilles plegats just abans de començar a avançar els peus pel senderet que salva el collet de darrera el Refugi.

Elles surten primer….

… nosaltres un xic més tard.

Primeres fotos abans d’arribar a la nova
pista.

Avui el pas és un xic més reposat i gaudim de la conversa en
aquest tram de camí. No triguem, però, en avançar-nos un cop passat el
Racó del Cucut.

Deixem la pista i iniciem l’ascens que, en costes força dretes
guanyen els dos-cents metres que ens separen del coll de Llinars. Un
parell de colls més enllà ens rep un racó encisador. Un bosc acollidor
envolta el Refugi de les Clotes i ens convida a fer-hi parada. Un glop
d’aigua, una visita a un refugi que sembla netejat de poc temps i girem
a la dreta per seguir entre arbres per seguir fent camí.

De
cop, els arbres fugen i deixen lloc a prats immensos. L’horitzó
s’eixampla, al darrera el Delta de l’Ebre es mostra en tota llur
extensió. Al davant espines de muntanya, sota els peus Alfara de
Carles. Som en terreny de pastures, de pastures per a bous. No triguem
pas gaire en sorprendre una solitària bèstia que fuig avall tant aviat com ens hi apropem. Més endavant en seran dues, més curioses i que es deixaran retratar.

El
camí voreja els cingles, però en aquestes prades tot si val i n’hi ha
un que s’enfila i fa carena per guanyar visibilitat. Pacient com una
mula, vaig remuntant amb la Mariona, les Rases del Maraco. Entre
cingleres trobem el pou i les restes d’un Mas d’aquells pastors que ja
no hi són. Deixo la bossa i trec el nas a l’immens estable, espantant
un moixonet que fuig per una finestra. La casa és ben menuda. Resguard
per pastors quan hi ha tamborinades.

Un xic més amunt la Mariona es decideix a ajuntar-se amb el Xavi i remunta la careneta de la Punta del Bassiol. Un servidor segueix camí per esperar-los ajaçat al proper coll.

Les
veus em fan aixecar el barret i els veig ben amunt al cim de la
muntanya. Després m’explicaran que han vist un ramat de cabres
salvatges.

Segueixo camí sol. Tenen ganes d’enfilar-se. Ells pugen a l’Espina i els espero entre ocells al coll de l’Enrejolada. Pins altius, ocells cantaires, algun esquirolet
salta de branca en branca. Estirat al terra, tanco els ulls. El cant
dels curiosos moixonets s’atansa. Respiro fort. Això és vida de
muntanya!

S’acosten noves veus, veus que dansen. Són les quatre del refugi i els dos companys que m’atrapen. Fem camí plegats dins d’un bosc de boixos immensos. La delícia
dels fusters, als ulls els arbustos imponents se’m fan bastons i
culleres. N’hi ha de més de dos metres. Tot un espectacle natural.

El
camí es torna a allargar, però, i després de cada pujada ens sembla
trobar-hi el darrer coll del dia, però com si de Jesús camí del Calvari
es tractes, la Creu sembla que no arriba i que s’allarga i s’allunya.
Les veus, les rialles, les bones ànimes que m’acompanyen m’acosten al
coll de la Creu on fem una nova aturada.

La baixada fa pendent,
les cames potser comencen a enrampar-se. Quin pes més feixuc al del cos
que ens aguanta! Un bosc, una pista, olor de carn a la brasa. Asseguts
a Sant Roc, fem un darrer glop d’aigua.

Cotxes, gent, fresca, aigua, rialles, … Un paradís de repòs pels xafogosos estius de la comarca.

Desfem
camí entre camps de cirerers prenyats de cireres verdes. La ronca parla
d’un campanar ens alça els ulls vers l’horitzó proper. Dalt d’un turó,
una esglèsia. En baixada, les cases. Paüls se’ns mostra lluny encara.

Inconscientment
ens deixem seduir per la pau de la contrada. Els peus intenten ser més
curosos a l’hora d’abastar el terra i baixem un xic el volum de veu que
esdevé murmuri i poc després pregon silenci. Un jaio se’ns creua en el camí. Al cap d’uns metres, un altre. Un xic enllà, una padrina. I al petjar el poble, una altra.