Arxiu de la categoria: 09a. Yabal Sulayr (al sur de Granada)

Camins per la serralada dels secrets tresors sufís de Granada.

Yabal Sulayr (9ª part: Des del paradís et veig)

Des del paradís et veig altiva i llunyana, senyora com mai d’una terra, antany, estranya. Un bocí de tu resta dins meu com tresor immens.

al Busherat ens abandona amb una mitja lluna que en recorda els seus més grans pobladors. En la penombra d?una nit de transició, el somriure argentat de Cid Hamet Benengeli ens recorda que abans de deixar els papers en un lloc perdut de La Manxa, ell fou alpujarreño.

Medina Garnata ens rep en la penombra de les ombres que tot ho recorden. Tot creuant una ciutat màgica i discreta, una pensió ens obra les seves portes i un sopar ens treu el ventre de pena, acompanyat d’un jove vi granadí amb molt de futur per recórrer..

La matinada és la nostra fidel companya, mentre ens apropem al palau més bell que mai ha parit ment humana. Les torres que fan de frontera entre l?Albaycin de cases blanques i el Garnat Al-Yahud, jueu i comercial, és la nostra darrera fita en un rilha per un bocí de la història i la natura de la immortal Granà.

Des del paradís et veig altiva i llunyana. Sierra Nevada, l’invencible Yabal Sulayr, s?eleva amb l?altivesa d?una dama que se sap senyora i mestressa universal. Queden tants indrets per descobrir del sol de Garnata! Queden tantes llegendes ocultes en les roques d?aquest massís! Muntanya de transició entre els cims europeus i els africans, Sierra Nevada presenta un seguit de contrastos que la fan estimar. Com deia fa uns dies, si marxo de casa, busqueu-me a Sierra Nevada, busqueu-me per Graná, busque-m?hi entre els subjugats, però sempre rebels, moriscos que, de ben segur, serven el seu palau més preuat i la seva més alta muntanya. Una terra que és

como la Graná
por fuera cascara dura.
Si te saboreo,
verde.
Cuando te tengo en mis labios,
amargura.
Y cuando se abren tus grietas
te desgranas con dulzura.

 

 

 

Yabal Sulayr (8ª part: Baixant a l’aigua)

Els errants comencen a notar el cansament del funambulista. Quatre jornades de camí per una terra erma comencen a pesar en les cames dels agosarats errants tant bon punt comencen a fer giragonses per perdre alçada i retrobar-se l?antic camí de pastors i traginers a través dels cims.

 

Trobat el camí, la baixada es retorna una siga-saga de corbes que ajuden a perdre alçada. Després, se suavitza i travessa un minúscul bosc de pi negre i resistent. La boira, la frontera entre el món dels mortals i el dels immortals, és a frec dels immortals errants en transició. Quan la guanyin tornaran a ser als peus de les altes muntanyes, al territori on la gent s?ha decidit a fer-hi vida allunyada dels cims que els cuiden l’aigua i els temperen el clima.

El camí mor en un intent de pista no gaire reeixit i el mapa de la Penibética dibuixa traça allà on el paisatge l?ha esborrat.

Els astorats errants decideixen prendre la pista en direcció al lloc on s?amaga la població de destí. Després d?un tram de pista, una fita els indica el pas del camí i s?hi apropen. L’errant panxut veu camins allà on no hi són i refugis en cada pedra. Finalment, la traça els endinsa en quatre pins remenuts que els colpegen la cara. Seguint aquest camí, cada cop més evident, passen pel costat del vell Refugi abandonat que encara avui rep el nom, gens escaient, de Ventura. No gaire més enllà el camí desemboca en una pista asfaltada on un cartell de color verd indica el camí pel que ells han baixat amb dos mots: <i”>Caballo Ventura.

<i”>En aquest punt, el camí desapareix, segurament esborrat en l’incendi forestal que, segons conten per la zona, van provocar dos mal ànimes al encendre un foc per a què els trobessin.

Els dos errants tornen a treure el mapa mentider i tornen a dipositar-hi la seva fe. Les traces de camí no es veuen enlloc, però ells baixen barranc avall entre arbres i brolla cremada. La boira protectora és possible que els aïlli de la pluja. Baixen i baixen, tot cercant traces de l’inexistent sender que els ha d’apropar al Tello. Busquen i rebusquen sense trobar massa cosa. Unes veus de quitxalla i els mugits de les vaques, els acaben guiant al Cortijo de Ballesteros i, allà, ben assessorats per dos autòctons -això és el que ells es pensen, però Cid Hamet Benengeli té moltes formes i colors. Ja sabeu el que vull dir, oi?- prenen la pista que uneix aquest lloc amb Lanjarón. Ells no seguiran els disset quilòmetres de pista. Tot i que l’esgotat errant panxut preferiria fer-ho en cas de boira com la que tenen al voltant. Seguir, però, a la recerca del camí del Tello té premi:.descobrir com el vell camí ja no surt de l?inici de la carretera, sinó que ho fa d’un tros més avall, en una de les corbes d’aquesta ruta.

Ara, però, no el recuperen fins un indret de romanticisme pujat: La vella Casa Forestal del Tello té les traces d?un bon resguard deixat de la mà de Déu. És gran i espaiosa, però sense portes ni finestres i un sostre en perenne degradació.

D?aquí surt el camí que s?endinsa a la vall, travessa el Riu Lanjarón per un pont de pedra i segueix, per fi, el curs de les aigües d?aquest riu. És aquí, mentre van perdent alçada amb l’argentina cantarella de les aigües del riu, quan la tant necessària pluja es digna a sucar durant uns breus instants als dos remullats errants. Passen barraques, dipòsits d’aigua, sèquies i camps. Un ramat de cabres negres fugen del camí al pas de les locomotores humanes que tenen temps per saludar el pastor i sentir l?escridassada del gos tot fent la seva feina de direcció del ramat.

El camí es torna mig empedrada via romana i segueix baixant i baixant i baixant. L’errant gros comença a pensar que arribaran a les calderes d?en Pere Botero, però no: Arriben a les primeres cases de la vila de les aigües. El cansament i les males arts d?un país que no els vol deixar marxar, els fa esgarriar el camí pels carrers d’una barriada de la vila. Quan se n’adonen, han de refer les passes per seguir pel camino del rio. Un camino que baixa entre chumberas fins la primera de les fonts de Lanjarón. Fonts plenes de poesia i saludable aigua potable que fan les delícies del més rodanxó dels errants pelegrins.

Yabal Sulayr (7ª part: El darrer tram de corda)

El sol es lleva per damunt l?espatlla d?un Mulhacén enndormiscat i prouc. El soroll dels primers excursionistes en sortir del refugi han despertat als dos assedegats errants. Ja els va bé. Avui tenen la jornada més llarga, la traca final dels focs d’artifici que han viscut dalt dels cims de tots els temps. Llevar-se a una hora prudent els pot ajudar a sortir-se amb la seva en una darrera i maratoniana caminada.

Carregats amb la motxilla, prenen el camí d?una carena que, del refugi estant, sembla no tenir passos franquejables.

 

 

Un tram de sender que, ràpidament, es torna un escull de roques gegants. De salt en salt, de mà en mà, de relleix a relleix, avancen per un tram que, a voltes es presenta infranquejable, a voltes es torna en senzill sender que salva alguns dels rocs més exposats de la carena.

De fet, el camí voreja els Tajos de la Virgen per la cara sud i no és tan complicat com us vol fer creure Cid Hamet Benengeli. A més a més, les vistes són espectaculars i l’únic pas una mica complicat és el que permet abastar el creuament de carenes on és ubicat l’impressionant i romàntic Refugio de Elorrieta, una ampla collada que s?obra davant dels ulls dels dos observadors errants.

Són, com diu el saberut errant, a les vores de l’abandonat refugi de Elorrieta: un conjunt de construccions, les restes de les quals encendrien les embogides llums de la imaginació d’un genial Lovercarft, d’un malaltís Poe, d’un enamoradís Baudelaire o d’un diabòlic Perucho, Són restes que parlen de passadissos subterranis i connexions segures per a temps de tempestes i fortes nevades. Però, ara, el temps i la pols han deixat tant sols l’ombra d’un parell d?edificacions mancades de portes i finestres. La grandesa de l?indret, però, parla d?un passat esplendorós, d’un passat farcit de seguretats.

Els dos fantasmagòrics errants fan un mos i el més gros, assedegat i un punt emprenyat sense motiu, pren la davantera amb la vista fixada al llunyà Cerro del Caballo. Camina i avança per un terreny pedregós i ascendent. Supera un parell de promontoris, un aperitiu previ a l’ascens al Tozal del Cartujo. Allà, pacient, espera al company de marxa tot contemplant els horitzons i les pedres. És tan sec aquest país! es diu sense alçar gaire la veu, doncs té la gola seca i rasposa com l’espart.

Ara un, ara l?altre, els dos atlètics errants van fent la corda. Ara tu t?avances, ara ho faig jo. Ara fem fotos, ara les desfem. Roques i més roques esmicolades, tarteres i més tarteres, carenes i collades que menen al darrer dels cims de la travessa.

Obviant els Tajos Altos comencen a pujar al preuat darrer cim del seu viatge. Després d’una nit i tres dies de marxa emprenen la darrera tartera de pedra esmicolada. La pujada, de tant en tant, se?ls fa feixuga, però se saben vencedors d?aquest cim. Un cim que conquereixen al pic de migdia. Una closca que els ofereix vistes damunt dels pobles orientals de la serralada. Allà, al final de la Loma de los Tres Mojones veuen Nigüelas i s?imaginen Durcal. Un pic més al sud, la boira baixa els impedeix veure Lanjarón.

S?ho pensen una estoneta abans de prendre la decisió de la baixada: Nigüelas sembla més a prop, però la manca d’aigua als seus cossos i la mandra per finalitzar la travessa, els fa decidir per endinsar-se als núvols i anar a cercar la vila de Lanjarón, la ciutat de les aigües.

Flanquejant el cim, prenen la Loma del Caballo amb la intenció de guanyar el camí del Tello un tram més avall del seu naixement, allà, a un Refugi del Caballo que deixen a les seves esquenes.

Yabal Sulayr (6ª part: Sobre els núvols)

Cid Hamet Benengeli segueix el seu relat dels dos errants rodamóns de la següent manera:

“Havia jo arribat al Refugi de la Caldera quan el rodamón gros va seure ben a prop meu i, sense ni fixar-se en la meva presència, va treure una bossa amb castanyes i es va posar a menjar. L’altra, que s’havia quedat en un punt on podia comunicar-se amb l’exterior, va arribar al lloc i va anunciar que les possibles pluges del dissabte a la tarda s’havien allunyat fins el diumenge.

Aprofitem l’avinentesa i el dinar que ambdós personatges fan en aquest punt per assenyalar que el Refugi de la Caldera es troba situat al costat d’una llacuna i en un punt ideal per a fer unes quantes ascensions que, com la del Mulhacén, són força interessants. Ai! Carai! I perquè no es vol obrir aquesta botella de sidra!

Els errants dubten entre rodejar la llacuna per la banda alta del circ o seguir l?antiga carretera, ja en desús, que unia les poblacions de Capileira i Pinos Genil per la carena d?aquesta serralada.

Incapaços de veure el camí més feréstec i amb ganes de fer el Veleta per la tarda, opten per aquesta segona via i el camí els depara nous ramats de cabres salvatges, de turistes de robes llampants i sense pes a l?esquena i d?excursionistes de divers pelatge i condició. Són al lloc més planer de l?espai més concorregut de la serralada. I això es nota en l?anglès de calça curta, samarreta, barret i mitjons blancs que pren el sol com un llangardaix a les vores del camí o en la seva senyora, vestida amb un mono d?hivern de color rosa, suposo que moguda pel fet que la vegin de lluny si es perd.

Als Vasares del Veleta hi ha una llacuna i una font natural, manà pels dos assedegats rodamóns errants i per una parella de mosses que, en plenes pràctiques d?un idioma en aprenentatge, ronden per aquests verals.

Amb les cantimplores plenes, ells segueixen camí, fan els darrers revolts i guanyen el Refugi de la Carihuela. No és, però, la fi d?aquesta pelegrina jornada. Es fan el llit, deixen els estris, prenen quatre ganyips i un glop d?aigua i emprenen els 200 metres que els separen del cim del Veleta.

200 metres de desnivell que es fan amb poc menys de mitja horeta. Des del cim, gaudeixen d’un lluminós capvespre de tardor: A l?est, s?alça majestuós el Mulhacén, el sud-est i el sud són un mar de núvols densos i blancs que, als ulls errants dels rodamóns, marquen la llinda entre l’espai dels mortals i el dels immortals. A l?oest, els núvols resten retinguts per la mateixa serralada i semblen caure en majestuosa i immensa cascada damunt la plana septentrional. Una plana immensa, la vega granadina, encimbellada per la majestuositat d?una diminuta i llunyana fortificació vermella, orgull dels que, com un servidor, van haver de marxar de casa després dels fets de l’Alpujarra.

Sadollats de bellesa, els errants emprenen el camí de retorn per la carretera de les pistes d?esquí. No tenen més pressa que la que els pugui donar el punyent aire glaçat que els envolta.

En arribar al Refugi, escenes típiques de la sempre anàrquica pell de brau: sorolloses i alegres veus en constant xerrameca mogudes per gots de vi a balquena, menges carregades de greix i l’aroma del haixix que, tímidament, omple l’espai d’un aroma oriental.

En una raconada del refugi, els dos esgotats errants s?ho miren. En una altra raconada, una parella de francesos ho guaiten. Jo surto a mirar la posta de sol inexistent i a gaudir del fred intens que fa a més de 3.000 metres d?alçada. Ells, a dins, es veuen empesos pel son, mentre les orelles no poden deixar de sentir una barroera disputa sobre futbol, la gola resta més que resseca i demana aigua i més aigua; i el cap comença a pensar en el llarg camí que han de recórrer l’endemà.

Yabal Sulayr (5ª part: Mulei Ben Hassen)

El sol s?aixeca tard en aquesta raconada del Sulayr. Els dos errants rodamóns, també. Poc a poc, la llum de l’astre rei va guanyant terreny a les ombres de la nit. Ells, posen el seu llit al sol. És tot blanc de glaç i gebre.

Fan un mos a redós d?unes roques i emprenen el camí que els ha de permetre superar la Loma de la Alcazaba, un terreny tan erm i ressec com el que han vist en el jorn anterior. Un cop dalt, el camí es perd i un ramat de cabres salvatges que fugen com esperitades, sorprenen el pas dels dos errants cavallers que s’aturen a mirar-les.

Tornats a la realitat del camí, els dos errants s’aturen per estudiar el terreny mapa en mà. Davant seu, reconeixen el <i”>Culo Perro. Per la part més baixa d?aquest llom, és per on l?han de salvar. Camp a través van apropant-se a l?indret, tot creuant un menut rierol clapejat de les minses senyals de vida que hi ha en aquests cims a la tardor. Sembla ben bé un altre món. Tant diferent al seu! Tant contrastat amb els daurats i rogencs colors del seu Pirineu!

De cop, retroben traces de camí i un oasi de vida enmig del no res. Són a Laguna Hondera i el trànsit de persones que pugen de Trevélez els sobta. Havien estat tan sols fins aquest moment!

<i”> S?aturen, i el panxut errant aprofita per satisfer la sed que el seu greix li provoca. Donen un tomb pel lloc, xerren amb aquells que són de les vores del seu país, segueixen les passes d?alguns dels nouvinguts i, abans d?emprendre el fort desnivell que els separa de la Cuerda del Resuello, es miren el grup de rocs que conformen el Bivac de Siete Lagunas.

Al cim del Mulhacén una Mare de Déu assenyala l?ancestral tomba de Mulei Ben Hassen, el rei enamorat i és que:

Fa molts i molt anys, aquests cims eren cau de pastures i llegendes, llegendes d?una gent que havien travessat mars i muntanyes per a ser-hi presents. Diuen els que hi van ser que, en aquells temps tan i tan reculats, governava amb bona mà un assenyat manaire a qui anomenaven Mulei Hassen. Ai, però! L?ordre i el seny es perden quan apareix l?amor en la vida dels homes i aquest va suposar la fi d?un dels millors governants del Regne de Garnata.

Un dia que Mulei Hassen va anar a visitar la seva esposa Haixa, els seus ulls es van creuar amb els de la dolça i bella donzella Isabel de Solís, esclava cristiana del seguici d?Haixa. Pobre rei! Havia caigut en les arts d?una cristiana! Com podria oblidar aquells ulls? Com podria deixar aquella perla en tant lamentable situació?

Mulei Hassen no va poder dormir cap més nit des d?aleshores i, sempre, l?albada el trobava despert i amb els ulls fits als estels. Resolt com és un monarca, Mulei Hassen va convertir Isabel a l?Islam amb el nom de Zoraya (estel de l?albada), la va fer la seva muller i, no content amb això, va declarar-la la seva favorita i la va farcir d?atencions i de carícies.

Que en són de maldestres les arts de l?amor! Abstret amb la seva jove perla, no va veure com el país començava a anar de mal borràs empès per la seva rebutjada Haixa. L?astuta mestressa va aixecar la cort en contra seu i els enfrontaments i les disputes van acabar en una acarnissada guerra civil al Regne de Garnata.

Derrotat, Mulei Hassen va haver de fugir de la seva ciutat. Què trist és per un rei deixar Granada! Lluny del seu país, lluny de les belleses que havia viscut amb la seva estimada, el mandatari va morir a la fortalesa de Mondújar.

Zoraya, la seva estimada, i un grup de fidels partidaris van pujar les seves despulles al cim més alt de la serralada que envoltava els seus dominis. I, allà, en aquell indret privilegiat, a la vista de tots els seus antics súbdits, encara avui reposa el cos i l?ànima que han donat nom al cim més alt de la Península: Mulei Hassén Mulei Hassen Mulei Hasen Mulei Hacén. Mulhacén, l?inesborrable penyora a qui renuncia al seu reialme per amor!

Seguim?