Arxiu de la categoria: 08. On tour

o quan l’ós volta món (viatges i expedicions o trekkings)

El tur del Canigó

Ja han passat uns quants dies, però encara falta per pair bona part d’aquesta aventura que es va iniciar, com aquell qui diu, a l’hort de Can Pepitu.

Una aventura en família, una aventura de lloguer, una aventura de tres joiosos dies cavalcant bèsties increíbles per les sinuoses carreteres que volten el massís del Canigó.

Foto1_Caravanes

L’aventura comença a Taradell… o potser a Gurb?

Sin prisas pero sin pausas, s’enfila C17 amunt fins a perdre el seu nom, virar a Camprodon i dinar en el bell aparcament d’autocaravanes que hi ha a ponent d’aquesta cruïlla de vells somnis. Vistes increibles, instants vitals perdurables, mores a la vora, taules per fer un mos i un avi desfermat que, ajassat a terra, gaudeix i és subjecte del plaer dels més menuts de la casa.

Foto2_AviNets

Al volant dels tres engendres, els tres fills d’en Melció i la Maria, rica herència d’un passat de Critoen 8 i Ebro customitzat solcant les europes del passat.

A mitja tarda alcem el vol i, carretera amunt fins a Coll d’Ares, ens acabem trobant un Prats en vigiles de festa, de la festa de la fidelitat entre catalans, entre els que fugien de l’Espanya morta i els que els rebien en una França apunt de morir. Una escapada!

Foto3_APrats

Una fugida que ens fa jugar a fet i l’amagada com uns Romeu i Julieta fugint de Capuletos i Montescos per  trobar la conjunta llibertat dels amants adolescents i de romanticisme sobrepujat.

I que bona és la llegendaria tertulia a la fresca del Costabona! I que bella que és la nit dins la closca d’aquests vaixells de terra endins!

Al matí, carretera i manta a lloms d’aquests gegants virem per sinuoses vies que juguen a saltar el Tec d’aigües joves i rialleres  Els pobles se succeeixen i ens anotem una propera visita a Amelie, quan ja som a les envistes de la Penya Catalana i Taurina de Ceret, la capital de la tauromaquia catalana.

Mentre compren, descanso. El camí no és llarg, però no sóc acostumat a dominar una bestia d’aital dimensió. L’Eva dorm, l’Alex ja no i marxa amb el grup de compradors.

Sense adonar-nos-en voregem El Voló i Perpinyà i prenem una ruta que sorprèn per llur amplada i seguretat  I és que la remuntada del Tet és tot un luxe fins ben bé tocar Prada, porta d’entrada a la magia de les valls nòrdiques del Canigó i ses muntanyes veïnes.

Rià, bressol de Catalunya; Vilafranca, perla murallada entre el Tet i el Cady, i tota la força de Tues entre valls, porta del país de Carançà.

Ens desviem vers Vernet i travessem una població que sembla aïllada d’aquest món.

Vora els banys, a l’altra banda del pont, un parc d’autocaravanes esquifit i murri només ens serveix per buidar vàters i poc més  Acarat a ell, un bon lloc ens permet gaudir d’un bon dinar de tapes a l’andalusa i seques amb botifarra a la catalana.

Foto3_Dinar

L’ocasió s’ho val, car és un romiatge com cal.

A la vesprada, Vernet ens sorprèn en festes i la cosa s’amenitza amb un grupet de versions, el ritme de les quals ens permet gaudir d’un d’aquells moments d’extrema felicitat. L’Alex rialler mira son pare i sa mare ballant al cim més alt de Vernet. Aplaudeix i segueix moviments amb alegria d’ulls brillants i juganers. Després serà sa germana qui gaudirà dels pares mentre la padrina li explica contes entre cosins.

Foto4_Cosnets

Vernet és pau, Vernet és calma, Vernet és un cel farcit d’estels a redòs de les autocaravanes. Allà, entre parents, tanco els ulls per veure’m baixar a Marialles des del Pla Guillem i grimpar la xemeneia dels gendarmes que em porta a la creu.

Ja de dia les rodes baixen muntanya avall per aturar-se a Vilafranca. Vilafranca de Conflent podria definir-se com la Carcassona Xica. Els seus murs parlen d’un passat insegur i Fort Liberia, la fortificació que se la mira altiva, no para d’ampliar la llegenda d’aquest indret tan propi de fades, follets, bruixes i minairons.

Foto5_Vilafranca

Tornant al pàrquing d’autocaravanes ens saluda el xiulet del trenet groc que acaba d’arribar. És el pic del migdia i el sol il·lumina el pas per les gorgues de Carançà, l’ascens a Mont Lluís i el descens, ja més suau a la plana ceretana.

Fa pena deixar el viatge, fa pena acabar la nostra trashumància de cavalls enxovats en potents motors. Però després del dinar a Casa Toranzo de Puigcerdà només resta fer camí fins a Taradell i netejar uns vehicles prestats que, com el carruatge de la Blancaneus, té hora de tornada. L’hora íntima en què, tot acaronant el llom de la bèstia, xiuxiueges:

– Tornaré a buscar-te, bell amic. Tornaré a buscar-te per, segons el poeta:

allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

AllTeam

Mantra i carretera

image

Amb aquell estat dels diumenges d’abans, ordeno imatges i sensacions d’un cap de setmana especial.

Un cap de setmana de carretera i mantra, el mantra d’uns pares cofois en reviure viatges i moments de plenitud vital.

L’autocaravana surt de Taradell ben d’hora ben d’hora i s’atura allà on, tot bon vigatà, a d’esmorzar.

– Que faran? Entreplat o pa?

La primera anècdota d’una cambrera adormida i un bacallà que arriba tard, preludi d’un viatge que ens mena a Cadaquès i el Cap de Creus, al Port de la Selva i Llançà, a Olot i Santa Pau.

Fins i tot la germana ha decidit fer-nos memòria del viatge a Suïssa, aquell que va viure dins la furgoneta, amb febres i un punt de mal de cap.

El viatge de les nostres vides però fou el de la Iugoslàvia enyorada del Tito i la descoberta de Venècia. I tot va començar allà on Barcelona perd el seu nord i la directora de la guarderia recorria Europa amb el fill de mesos relligat i un Diane 6.

Perquè si ells ho feien, no ho podiem fer nosaltres?

Manta i carretera i estrena amb Citroen 8 familiar pel Pirineu.

Records i més records que es granen en tertulia a l’aparcament “de cargols” de Port de la Selva on dinem pausadament, tot gaudint d’uns luxes que se’ns fan estranys.

Dos pares i tres fills, quaranta anys llargs de viatges i un raconet de món que ja ens hem fet nostre. Port de la Selva és pàtria xica. Port de la Selva que ens vas enamorar després d’una nit de tenda inundada. Port de la Selva que ens vas retenir a les parcel·les del Port de la Vall.

Vida sedentaria. Vida nòmada. Rodamons de poc diner i barri obrer que descobreixen món dins d’un citroen primer, i d’una furgonet poc després.

Cap de setmana de luxe. Familia que s’estima i estima viatjar. Poc més es pot dir: que visqui la vida i l’enginy dels humans!

I ara, al tren, segueix la memòria:

Grups de nanos esgotats!
Com jo! Com nosaltres!
Com aquells marrecs
que apreniem misteri
de la mà de joves monitors.
Impagable companyia!

Memòries de garota oberta!
Records de Cala Tavallera.
Beneïda aigua!
Beneïda tempesta!
Beneïda nuesa salada!!
Beneït passat a cor obert!

Lluís de Taradell

Barcelona Clarmont París Servoz Montpelhiér Taradell

Quilòmetres recorreguts: 2.750.
Temps de viatge: 35h37′
Cost en peatges: 191 euros.
Cost en benzina: 193 euros.

Un viatge iniciàtic, una aventura dels temps d’avui amanida d’ėpica antiga. L’objectiu inicial: visitar París amb part de la família sureña i fer un tastet visual del Montblanc i els seus entorns.

Condicions:
Cotxe menut, carregat fins la bandera, sense climatitzador i amb un passatge propi del vell TBO: una abuela que voreja la vuitantena, una embarassada de 28 setmanes, una mosseta de 20 mesos i un servidor.

Carrega’t de paciència que l’apunt és llarg i utilitari. :-)

Primera etapa: Barcelona – Clarmont
Potser s’arriba a París d’una tirada, sobretot si, com fem nosaltres, se surt de Barcelona a les 6 del matí.

Cap a les 9 ens parem per esmorzar ja en terres occitanes i la baldufona aprofita per correr i enfilar-se a tot allò que es deixa pujar.

La segona aturada serà més breu, car la menuda dorm i només cal posar benzina.

Ho fem poc abans de circular per les espectaculars carreteres del Massís Central, veritables prodigis de l’enginyeria que vencen paratges espectaculars.

La darrera aturada és en una de les àrees de repòs que esdevenen veritables paradors turístics. En aquest cas, del país dels llops.

Gaudim de l’estada última en un indret que demana d’abric, en un lloc que ens fa pensar que hem fet la tria correcta, que la fresca ens acompanyarà durant tota la setmana. Ens fa pensar, il·lusos, que som privilegiats.

Poc després entrem a Luvernia, mítica regió de transició entre les terres d’oc i el món de oui. Són vora les tres de la tarda i prenem el jorn per clos.

Ja va essent hora que la tecnologia ens guïi vers el merescut descans. Fem cerca d’un Ibis Budget en ruta, però que ens permeti fer escapada a la immortal Clarmont d’Auvernia.

El fòtil ens treu de l’autopista per Clarmont Sud. Ens rep un veritable cluster hoteler on la disputa pels preus ens permet triar i remenar a plaer.

Avui farem nit a l’Arena Hotel – allotjament bàsic, però acollidor on comptarem amb llit de matrimoni, llit individual i llit supletori per les quatre aventureres-  i passarem un bon vespre al centre de la capital de la Garrotxa francesa. (ho dic pels volcans i aquest Cruscat gegant que és el Pui de Drôme).

Segona etapa: Clarmont – París
Ens llevem cap a les vuit, amb el convenciment que París ės a prop i que la fresqueta ens farà lleuger el camí.

Els plors de la xiqueta són el primer senyal que ni París és a prop ni les temperatures són tan baixes.

Dues paradetes en el camí i l’entrada a un París que sembla un forn. Calor, xafogor i una densa circulació que ens deixa al número 4 del cours des petites ecouries fossos i afamats de descans.

París no és ciutat per cotxes. Oi menys l’arrondisement Saint Denis on passarem les nits. Deixem el cotxe a l’aparcament de l’estació de Saint Lazare, en previsió d’aprofitar la gratuïtat de les àrees payant i l’alliberament d’algunes zones de càrrega i descàrrega durant el cap de setmana i fem jorns de transport públic per París.

Atenció! El metro no és apte per cotxes i persones smb mobilitat reduïda!!

Tercera etapa: París – Servoz
Diumenge de Tour a les petites. El GPS ens porta a la parada d’autobusos a l’Aeroport de Beauvois. Un indret pres per la gendarmerie i encintat pels camions de la ronda francesa que avui prendrà els carrers de la capital.

L’abue se’n torna a Sevilla amb la família sureña i nosaltres cap als Alps a acabar les vacances del nord.

A les 8 sortim de Saint Denis a la caça i captura d’una benzinera.

Discreció màxima: dins la ciutat, la benzina és mal vista i s’amaga als ulls dels citoyans. Finalment, camí de La Villlete, trobem la manera d’omplir el dipòsit i prendre el peripheric que ens allunyarà de la ciutat de les llums.

El viatge, de 5 horetes efectives de marxa, s’allarga un xic per dues aturades obligades per l’estat inquiet d’una menuda que troba a faltar la companyia de l’abuela.

Apropar-se als Alps cura els malestars amb espectaculars saltants d’aigua i un cel cobert que amaga els gegants blancs, atractives sirenes per a esperits inquiets. Silenci: la natura parla!

Arribem a lloc a quarts de quatre de la tarda. No hem dinat i, per sort, un restaurant proper té servei d’aprée midi.

Dinats ens deixem seduir pel veïnat més desconegut de la vall: Village du Lac pertany a Les Houches pels misteris de la història i, possiblement, per ser a la vora contrària de l’Arve. Però és enganxat a un dels poblets que conformen la comuna de Servoz, porta de la vall. Davant de casa, el verdorenc i rocallós Fiz; darrera les primeres agulles del nival Montblanc.

Interludi: entrar a Suïssa per les agulles roges
Aprofitant un dia plujós, prenem el cotxe i fem la carretera que travessa la vall pels calmosos veïnats , tot defugint l’autovia. De cop, ambdues vies s’ajunten i van remontant cap a Argentieres i el parc natural de les agulles roges.

Paisatges encisadors, poblets remenuts i esquitxats de referències a les neus hivernals. I, quan ens n’adonem, som a Suïssa. Pas franc i cap referėncia de benvinguda. Girem cua i tornem al nostre cau amb el convenciment d’haver creuat una suposada frontera.

Quarta etapa: Servoz – Montpelhiér
La neteja de l’apartament, la voluntat d’acomiadar-nos com cal de Servoz i la il·lusió que la fresca dels Alps ens acompanyarà sud enllà ens fa sortir tard de la vall.

Error. Just deixar l’Alta Savoia, la calor s’acarnissa sobre el cotxe i el viatge sembla etern. Les aturades se succeeixen a intervals molt curts i Taradell, el nostre destí, queda cada cop més lluny.

Per postres, l’autopista de Marsella circula amb una densitat que alenteix la marxa i incrementa els perills. Finals de juliol, la gent marxa de vacances a la costa i nosaltres ho paguem, si més no, fins a la desviació cap a Nimes i Montpelhiér.

Montpelhiér ens rep exhaustes. Oi més per les caravanes que, cap a les sis de la tarda, col·lapsen les sortides de l’autopista.

El GPS ens deixa a l’aparcament de l’Ibis Budget del Sud de la ciutat occitana. Bon preu per una acollidora habitació en un indret on un tren antic recorda que la platja és propera i, la mediateca Federico Garcia Lorca que som en terra d’acollida i diversitat.

El darrer sopar, amb servei acurat i faniliar, el reguem amb un dels Plantagenet del Loira. Bon final per la darrera nit nord enllà.

Cinquena etapa: Montpelhiér -Taradell
De les errades s’aprèn i, per això, tornem a sortir a les sis del matí amb menuda adormida.

Gaudim de l’eixida del sol a través del retrovisor i de la mar a la banda del conductor.

L’esmorzar a la Porta Catalana ens recupera de la matinada. Posar benzina en entrar a Espanya és impossible. Es nota que tothom escura el dipòsit per aprofitar els preus de la pell de brau.

La resta – l’AP7 fins a Girona, l’Eix fins a Vic i la C17 fins a Taradell – és viatge per país conegut, extasi per les altives Agudes i enyorança per una setmana iniciàtica per l’hexàgon del nord.

nota:
si hom necessita informació afegida que deixi comentari i respondrem fins allà on coneguem.

4 dies a Fès amb una nadó de 6 mesos. Notes per a pares viatgers

Com indicava en l’’apunt del dilluns d’aquesta setmana, la baldufona s’’ha iniciat com a viatgera amb una sortida que, així, d‘entrada, ens feia respecte.

I és que, acostumats al viatge de motxilla i integració amb l’entorn en indrets com Mauritània o Uganda, enguany ja ens cremava la necessitat de sortir de la bombolla occidental.

No és el mateix però fer-ho sols que fer-ho amb una nadó de 6 mesos. Oi més quan, furgant en fòrums de viatgers o en l’’entorn més quotidià, no tens referències de viatges al sud de la mediterrània a,n mainada tan menuda.

El necessari test, l’’hem fet a Fes i aquest apunt pretén esdevenir un petit recull d’’indicacions sorgides de la pròpia experiència, per si algú vol seguir les nostres passes i endinsar-se sud enllà.

La documentació
Per sortir del rovell del ou, cal treure el passaport de la menuda.

El tràmit es fa a l’’instant en qualsevol comissaria de policia habilitada per a treure aquest document. Només cal el llibre de família i el document d’’identitat de la persona que el demana: en aquest cas, la mare.

L’’alimentació
La font d’’alimentació principal de la menuda encara és el pit. Això facilita força el trasllat, ja que disminueix la necessitat d’’altres fonts d’’aliment.

Nosaltres, vam decidir portar potets de farinetes de fruita a la maleta facturada com a complement a la dieta, tot donant les farinetes de cereals el primer dia abans de sortir de casa i el darrer dia en tornar-hi.

En arribar a destí varem sospitar però que viatjant a ciutat, es poden trobar potets de farinetes de fruites en alguns dels hipermercats i farmàcies de la zona. Altra cosa són les farinetes de cereals. A Fes, les que vam tenir a l’’abast de la mà contenien gluten i, per tant, contraindicades per a les primeres menjades de la quitxalla. Pregunta: les marques de farinetes, s’escuden en les legislacions per a portar les restes de producte en aquests països?

Pel que fa a la lactància materna en un país musulmà, teníem entès que està mal vista en terres musulmanes. Però no va ser aquest el cas.

De fet, no vam donar pit al mig del carrer, però si que ho vam fer en els espais públics de l’hotel i en els restaurants on dinàvem. No vam tenir motiu per a sentir-nos cohibits cap vegada. 

Els tràmits duaners
En la sortida d’’Espanya – parlant de fronteres i duanes és el que hi ha -, vam haver de treure la nena del cotxet –que es pot portar a peu d’’avió. Passar el cotxet per l’’escàner, mentre la mare creu l’arc metàl·lic. Després torna la mama i li dono la nena. Passen ambdues i, finalment, passo jo solet.

A la sortida del Marroc en canvi, tant sols revisen el cotxet en profunditat, però la criatura s’’hi queda asseguda i passem sense els enfarfecs de la frontera occidental.

Al control de passaports és força similar en ambdues bandes. La consideració d’’una nadó és la mateixa que la d’’una persona adulta.

Això si, per entrar al Marroc és millor portar bolígraf, ja que s’’ha d’’omplir fitxa d’’entrada i de sortida i no portar-ne fa el tràmit més feixuc.

El vol
Per recomanació d’’una amiga vam optar per donar pit, o biberó d’aigua, en l’’enlairament i l’’aterratge, amb la finalitat de mantenir la boca oberta de la criatura i estalviar-li que se li tapessin les orelles amb la temença, potser infundada, d’una lesió auditiva.

Més enllà d’aquests moments, la criatura es manté ben desperta i distreta, sobretot, amb els veïns de l’avió i el personal de vol.

L’’estada
Havíem triat per allotjar-nos un riad tradicional al cas antic de Fes. La prudència però ens va acabar portant al Ibis Moussafir de la Place du Gare, és a dir, en un allotjament més occidental i en una d’aquestes barriades europeitzades que tota ciutat africana acaba tenint.

Una traició als principis viatgers produïda per la necessitat d’establir port conegut per la menuda.

L’hotel va acabant sent el nostre espai d’esbarjo després de tornar de voltar per la laberíntica medina d’aquesta agradabilíssima ciutat.

En cap moment, tot i perdre’ns per carrers i carrerons i passar unes quantes facècies, no vam tenir sensació de perill. Ans al contrari, la menuda ens servia de nexe de contacte amb els habitants d’aquesta magnífica ciutat.

Això si, tot i que es veuen alguns cotxets, el millor mètode per moure’s per Fes és la motxilla o farcell. Les voreres de la ciutat francesa – la nouvelle – són molt altes i l’estretor dels carrers de la ciutat vella – fes al bali i fes al djadid – , unit a la seva vitalitat fan de difícil desplaçament amb cotxet.

Les distàncies interurbanes es poden fer amb transports locals. De fet, a Fes, hi ha dos menes de taxistes, els que somriuen i juguen amb la nena i els que intenten mantenir-se freds, però no poden evitar respondre a la mirada d’una criatura. Els petits taxis de Fes són molt econòmics i porten comptador.

Els viatges a l’aeroport es poden fer amb taxi – 120 dirhams per trajecte – o amb l’autobus número 16 de la xarxa de transports locals.

No puc dir-vos si el transport en autobus és bo o no, ni si hi ha un bus directe, perquè quan vam arribar estaven de vaga i, quan vam marxar, plovia massa com per embrancar-nos a prendre un transport massa allunyat de les portes de l’hotel.

Ah! Si! Els taxis millor agafar-los fóra de l’hotel. A l’hotel t’afegeixen un sobre cost de 60 dirhams.

A mode de reflexió: Atreveix-te a sortir del llit de cotonets!
Hem tornat d’aquests quatre dies a Fes amb la sensació que es pot viatjar arreu amb un nadó “occidental” per petit que sigui.

Això si, s’ha de saber que el ritme no serà el mateix, que els estàndards dels allotjaments han de ser un xic més alts i que, fora del món estrictament occidental, us trobareu un ambient més fraternal i humà, i una sensibilitat especial per la quitxalla.

Això si, també se us farà més present el quart món de les seves ciutats i la duresa, que al nostre entorn s’intenta amagar, de viure i morir al carrer.

Dit això, la meva impressió ha tornat a ser la mateixa: A Europa tenim una malaltia. I aquesta malaltia, com totes les que són greus, és dual: pors – seguretat.

Pors a la diferència, al desconegut, a l’estranger, a… que generen uns nivells de seguretat extrema i que ratlla els llindars d’humaniat.

– Val a dir en aquest sentit, i com a nota de desgreuge, que, en la tornada. un agent de Policia Nacional ens va permetre passar pels validadors electrònics de passaport tot i tenir una menuda que no podia passar-hi.

En qualsevol cas, aquesta malaltia només té una cura: viatjar i contrastar amb la pròpia experiència allò que ens transmeten els mitjans.

Cal aprendre i, la menuda baldufona, ja ha començat a fer-ho.

Ja ha començat a fer-ho amb els germans magribins, amb els ciutadans d’’aquesta mar de cultura que és la mediterrània.

En tornar a Barcelona ja no somreia tan gratuïtament i és que, amb quatre dies, havia après que hi ha un altre món on et somriuen primer.