Arxiu de la categoria: 06b. l´Avi Txondo diu…

Comunicats de La Gandula, cròniques dels Menestrals de Can Pepitu i altres facècies dels acauats de Les Guilleries

La Barcelona bíblica: De noces i vins

Aquest no és un apunt per a creients, agnòstics o ateus. El pot llegir un catòlic, un jueu, un mahometà o qualsevol d’altre ésser humà. Dit això, maridem en matrimoni el Nou Testament amb el Museu d’Història de Barcelona per demostrar la manera com la Colonia Faventia Iulia Augusta Pia Barcino s’escola entre les línies dels textos sagrats.

Però deixem aquest circumloqui i tanquem aquesta setmana tan familiar, tot tornant a la lectura de les escriptures en les Noces d’Or dels meus pares: Som a l’Ermita de Santa Llúcia i el capellà parla de les Bodes de Canà, tot un clàssic.

Som doncs a Qana de la Galilea, al nord-oest de Natzaret, segons les notes de la bíblia de Montserrat, que seguim en aquest relat, un xic adaptat per a tenyir-lo de modern i entenedor per al jovent d’aquest veïnat.

Els nuvis ja són casats i ben casats. De fet, la festa ja és avançada. Si fos ara, hi hauria el senyor que posa els discos i la gent ballant i ballant temes força carrinclonets, però que són hits de casament des de temps molt reculats.

Com és de suposar, s’ha begut vi a balquena i una Maria, tota atabalada, s’apropa corrent al bon Jesús i li diu:

– Reietó meu, que se’ns en va la boda a Can Pistraus. No ens queda vi!

– I què vols que hi faci, estimada? Hem fet curt i ja està. Si s’ha acabat, s’ha acabat i prou bé que ens ho hem passat.

Ella se’l mira, guaita aquella collada de llanuts que té per amics i, plorant com una magdalena, li diu a un marrec que s’estintolava, mig endormiscat, en una de les sis piques de pedra:

– Eps! Tu! Deixa de fer l’orni!

El nano fot un bot que gairebé el treu de la casa i, amb ulls encara adormits, es mira aquella dona que el reclama:

– Si, si, tu, tu. No facis aquesta cara. Fes tot allò que et digui aquest senyor. M’has entès?

– Si, si. Senyora. Si. La festa és vostre – i dirigint-se a Jesús – Què mana?

– Doncs. A veure com ho podem fer – s’ho pensa i, il·luminat, afegeix – Omple d’aigua aquestes piques.

– Però, per què, si ja s’han rentat tots?

– Que les omplis d’aigua et dic! Que ens hi va la boda?

Adormit, però encuriosit, comença a omplir les piques. I, algun dels seus companys, desvagats com ell, li donen un cop de mà, tot carretejant aigua cap aquí i cap allà.

I quina feinada que tenen, car han d’omplir tres piques d’uns sis-cents litres d’aigua. I l’aigua no la tenen pas al costat mateix, no!

En acabar, i tot suat, s’apropa el marrec al bon Jesús i li diu, mig desmaiat:

– Ja està – tot arrossegant la darrera a.

– Doncs ara, respira un parell de vegades, calma’t i treu-ne un bol. El bol el portes al cap de cerimònia i ja veuràs. Ja veuràs el què et diu aquell bon home.

Descansat, ja surt el marrec escopetejat amb el bol a la mà.

Jesús i els seus, amb la dolça Maria al seu costat, ho segueixen tot i riuen per sota el nas quan el cap del servei diu:

– On vas, tabalot?

– Tasteu això – li respon, tot allargant-li el bol.

El bon home l’agafa, en fa un glop i exclama:

– Carai! Això és vi de debò! D’on l’has tret?

– Me l’ha donat aquell senyor – diu el marrec tot mirant-se el bol que creia d’aigua, mentre el majordom s’apropa a la colla d’en Jesús.

– Tothom serveix primer un bon vi, i quan han begut a desdir, un de menys bo; però tu has guardat el bon vi fins ara. Per què no em dèieu que el tenia-ho?

– No, no. No el teníem pas. L’he hagut de fer per el arte de birlibirloque que diuen. I, com els miracles són miracles i aquest és el primer que faig, no l’he sabut fer més dolent.

Fins aquí, l’escena de les bodes bíbliques. I segur què em preguntaràs: I Barcelona? On surt Barcelona?

La resposta la trobem sota la Casa Padellàs, el trasllat de la qual va permetre rascar el passat i, entre d’altres espais i temps, trobar-hi una instal·lació vinícola i, amb ella, aquell vi fet a la Colonia Faventia Iulia Augusta Pia Barcino i que, per la seva baixa qualitat, servia per tancar les festes i les bodes, en particular.

Eus ací doncs desvetllat, el misteri de la Barcelona bíblica i, possiblement, la raó dels embriagats turistes que, de temps molt reculats, han vingut a la nostra ciutat i, per extensió a la costa vinatera.. Lloret de Mar inclòs.

L’Avi Txondu diu… “Jo sóc tonto, sinó viuria de rendes”

Amb el cafè a la mà, repasso la premsa del dia i no me’n puc estar . Ric. Ric com si m’expliquessin un acudit o mires una pel·lícula d’aquestes que serveixen per passar una agradable tarda de cap de setmana. I és que les informacions que apareixen semblen extretes dels guions de Top Secret, aquell film de culte irreverent sobre un espia ros que surt de la tassa del wàter; i d’Aterriza como puedas, aquella sèrie de pel·lícules on pilots i controladors feien embogir de riure al públic dels cinemes del país.

 

La persecució an Julian i Wikileaks és més pròpia del cinema dels temps de la Guerra Freda que no pas dels assenyats governs que havien deixat de jugar a lladres i serenos. Les filtracions del clavegueram públic no crec pas que mereixin la contundent resposta que s’està donant. Però, que són bojos aquests americans? Però si és que és més antic que l’anar a peu això de donar més repercussió a una informació quan s’intenta taponar-la!

I el vodevil dels controladors? Tan difícil és la solució? Si falta gent i no cobreixen les hores, perquè no se’n contracten més? Ves que en el rerefons de tota aquesta història no hi hagi la necessitat de crear arguments que afavoreixin la privatització dels aeroports i d’un dels pocs sectors que encara es controlen des de l’esfera pública?

Jo sóc tonto, sinó viuria de rendes. Però, home, hi ha algunes coses que no se les traga ni un client del Media Market!

Com pot ser que es posi tan l’atenció en aquestes informacions? O és que ens estan amagant allò que fan amb l’altra mà? De fet, la comunicació és l’art del il·lusionisme en estat put, i ja se sap que els mags et fan distreure l’atenció i, quan t’hi fixes, ja t’han posat la carta a la pitrera.

Les pastilles de l’Avi Txondu: iPad tirem

Els Serveis d’Informació de La Gandula(SIlaGa), tot incursionant després de força temps en el Cau d’aquest babau, informa:

Aquesta setmana, pels carrers de San Franciscu(ummm! Records de carn d’olla), ha començat a córrer la “màquina mòbil total” (ho ha dit aquell diari que deia que s’hi publicava que les vaques volaven és que als bòvids els havien crescut ales).

 

Ara bé, la màquina mòbil total també ho és en aquell àmbit que fa més mal: El del control total.

Rèquiem per les petites empreses de programació i serveis del sector, els grans senyor del tecno-feudalisme malden per ser l’INGSOC del demà:

El Premi Nobel d’economia guardona el sentit comú

Aquesta és la sentència que m’etziba l’Avi Txondu tant bon punt em veu treure el cap entre els arbres d’unes Guilleries cada cop més tocades per les urpes del progrès.

Ni George Soros ni Joseph Stiglitz podien tenir un nobel d’economia. – afegeix el períclit prohom de les ruralies-. El primer perquè no és un teòric de l’economia, sinó un d’aquells homes que s’ha fet a ell mateix; i el segon perquè ja tenia aquest guardó des de l’any 2001.

Paul Krugman, a qui, des de la modèstia de les vores del món ric (de riure, no de diners), felicitem pel guardó assolit, és un dels pensadors que, malgrat l’alçada del seu setial no ha acabat de perdre el sentit comú i n’ha anat deixant mostres en diaris, revistes i en un bloc de llenguatge directe i seguidor al peu de la lletra de la filosofia inicial d’aquestes andròmines virtuals.

Des del seu seient catedralici, Paul Krugman porta anys i panys dient que anàvem a mal borràs, que estavem estirant més el braç que la màniga, que de tant estirar els diners inexistents dels pobres sense donar-los per viure, la cosa acabaria més embolicada que una ronda naval sota la boira.

Per ell, la solució era que hi hagués un hom capaç de posar ordre en el casino mundial. Davant d’una globalització dels mercats calia, deia ell -amb la companyia d’en George i en Joseph-, un contrapunt social (o polític, que ve a ser el mateix), un govern mundial real amb capacitat de perseguir les malvestats i generar polítiques actives per desactivar allò que els jugadors empedreïts anaven empudegant a cop de farolades. En Paul, en George i en Joseph, entre d’altres, també deien que els jugadors de borsa -amb la banca al capdavant- anaven de farol. Quan una nimiesa com són les hipoteques contretes per gent sense recursos ha fet mostrar les cartes, tothom ha vist que els banquers tenien “jardinets” i no els “repoquers d’asos” dels que tots i cadascun fardaven. Malauradament, s’havien jugat, aquest cop sí, els diners que tenien ells i els de tots els amics, coneguts, saludats i desconeguts que els havien fet confiança.

– Però vols dir que la cosa és aquesta -li dic jo.

– Si, home si. I ara, a la menuda, tots els governs corren a donar confiança i liquidesa (és a dir,  fets i diners) a qui se n’ha jugat molts més que els que tenia. Es veu que han de continuar concedint crèdits a qui no els pot pagar per tal de fer funcionar l’economia.

Fins i tot n’hi ha que ens esenyen allò de què l’home és l’única bèstia que ensopega dos o més cops amb la mateixa dèria: A la contraportada d’una de les Vanguardies d’aquests darrers dies, Jeffrey G. Williamson, un altre savi saberut, ve a dir que “el que succeeïx avui és molt semblant al que va succeïr l’any 1914. S’havia viscut un periode globalitzador impressionant, fins i tot molt més intens que el que ara s’acaba: el món estava occidentalitzat i uniformat pels imperis colonials; la prosperitat creava enormes fortunes i el capital fluïa sense traves ni regulacions de la mà de poderosos bancs transnacionals: també la mà d’obra, empesa per la demografia, circulava entre continents per servir a les noves tecnologies industrials en la major emigració -més gran que l’actual- de la història. El futur apareixia brillant i prometedor per la gent amb empenta i res semblava impedir que la prosperitat continués. Malgrat tot…”, -afageix l’Avi- tot va fer un pet com un aglà: va arribar el pitjor segle en la història de la humanitat (fam, guerres i utopies irrealitzables conduint als afamats a menjar-se els uns als altres sense cap mena de prejudici). T’ho dic jo que vaig ser dels més incendiaris de tots i aquí em trobes amagat encara dins d’un bosc que cada cop es fa més menut per les pressions d’aquests altres.

El que em sap més greu de tot és que no veuen les solucions que donen tota aquesta jovenalla: En Paul, en George i en Joseph, o d’altres de tocats pel saber de la tafaneria i/o l’experiència viscuda, els volen ensenyar que tota solució passa per ajudar a qui no té i no pot pagar i no a qui té molt i ha anat acaparant i jugant a nyaus. Fa temps que ho diuen i prediquen, però com sempre tothom és savi en aquest món de mones i cadascú va a la seva i sense escoltar ni ase ni bèstia.

Si en fesin cas, veurien com una crisi global com aquesta només té dues sortides: O ens posem d’acord i s’injecta capital en els més pobres des dels més rics… o hi hauran noves rússies i noves repúbliques de weimar farcides de famèlics amatents a l’aparició de nous liders messiànics que els diguin que són el rovell de l’ou, el poble elegit per tirar endavant l’humanitat sencera i que han d’acabar amb aquells que els deixen en la miseria per a tenir via lliure vers el cel fet a la terra.

La partida és servida -em diu amb ulls de boig, mentres comença a sentir neguit entre els budells -, el capitalisme global dels feliços anys 90 -com el colonial de la Belle Epoque– és a les acavalles.

Només la capacitat de posar-se d’acord i deixar anar sobirania estatal cap a un govern mundial, amb poders reals d’arbitratge sense vetos; i cap a la proximitat dels ciutadans, per allò que els afecta més directament i no té la volatilitat del diner, pot desllorigar aquest joc de confiances i desconfiances nascut d’un fet tan humà com és el d’allargar més el braç que la màniga. -i va acabar amb un somriure, el darrer cop de bastó i aixecant el mentó com un tribú de l’antiga roma va afegir un… He dit!