Arxiu de la categoria: 06a. Castellers de Barcelona

Actuacions i altres cabòries en vermell.

Vers la ‘temporada total’: Orgull vermell, amor de lluny

El Castell Total

Ahir va acabar la temporada del quarantacinquè aniversari de Castellers de Barcelona. Una temporada històrica pels quatre costats. I ho dic, de lluny  però amb coneixement de causa.

Una temporada on la mort s’ha fet tan present com el més flagrant dels abusos de poder: aquell que, durant massa dies, ens va robar un casteller implicat i modest com pocs.

I, malgrat tot, la colla se n’ha sortit amb suficiència i garanties. Algú dubta, hores d’ara, que Barcelona sigui colla de 9? Algú pot questionar els 9 de 8 descarregats i el més que sobradament esplendorós intent de 4 de 9 ‘conill’?

Per a mi, aquesta tardor serà tan o més recordada que aquell estiu del 2000. Els primers ‘gamma extra’ capitalins són a la mateixa carpeta interior que aquell 3 de 7 al cim del Puigmal.

La joiosa diferència entre aquell juliol i aquest novembre és que, aquell estiu, qui picava les portes interiors, era la mort, i aquesta tardor ha estat la VIDA, una vida complicada com la temporada vermella, un garbuig sentimental i instintiu com aquest any casteller.

L’assaig del divendres previ a Vilafranca el vaig viure davant la incubadora del meu fill recent nascut amb distrès pulmonar.

El 9 de 8 a ‘la plaça més castellera’, el vaig viure per twitter, encara a l’hospital, encara il·lusionat, encara patint, encara … una immensa alegria en la vall del patiment de viure el menut en una incubadora de neonats.

Canalla valenta fent castells, amb un sonriure als llavis.
Canalla valenta, a neonats, lluitant per consolidar la precaria vida postpart.

Sant Martí. 16 de novembre de 2014. Barcelona viu una jornada històrica. De nou, el 9 de 8. El 4 de 9 és, segons el món casteller, un dels millors intents que mai s’han fet. Hem estat tan a prop! És dur que et retirin la mel quan ja és als llavis. Sabor de 3 de 8 aixecat per sota.

Però la colla és tan gran que, després de caure d’un immens castell, acaba una actuació amb dos folres de 9!

Que grans que sou, cabrones!
Quin patiment viure-ho de lluny!
Quin orgull ser d’una colla que, com el pensament català, reviu ara i sempre als seus il·lusos enterradors!

imageDe casa estant, amb l’Alex joiosament adormit damunt del pit i l’Eva a frec del pare, anem actualitzant les piulades d’una actuació que, per mi, és com aquella del Puigmal; un desig malauradament inabastable, un instant d’història vital i compartida amb la dona i la colla que em tenen encisat.

Una aturada en un camí, el dels vermells capitalins, que només pot portar a la ‘temporada total’, a la vaga eterna de folres i als castells descomunals.

Gràcies per fer-me gaudir d’una temporada immensa.

Caçadors d’aletes

Un modest homenatge a qui m’omple de records

Sempre atents a peu de plaça,
o penjats dalt d’un balcó,
els trobes, són gent de raça,
amatents a l’instant joiós.

Són captius de llur imatge,
persones com tu i com jo,
que acluquen l’ull amb gràcia,
com a mostra de llur afició.

L’endemà, inflat per l’èxit,
penetres en la col·lecció,
per gaudir amb eficàcia
d’un instant captivador.

La menuda fent l’aleta
o un rostre concentrat,
potser l’anhel en un rostre
o uns ulls plorant d’emoció.

Es diuen Àngels i Roberta,
Marc, Natalia i Salvador,
Elvira, Pau i tants d’altres
que ens retornen bell record.

Pilar de 7 folrat, collita del 69

El passat cap de setmana, 12 d’octubre, dia del Pilar, el món casteller, sobretot el de camisa vermella, va estar d’enhorabona.

I és que, en la Diada de Santa Teresa, la colla més antiga del panormana casteller actual va recuperar la fita històrica de carregar, com aquell 23 de novembre de 1969, el pilar de 7 amb folre.

Ells, els Nens més vells de la castellística actual, van ser els primers en coronar-lo al segle XX, tot recuperant una mítica construcció que, en aquells moments, només estava documentada al 1835 a Valls.

El diumenge 12 d’octubre de 2014 doncs es va fer justicia històrica a la Plaça Vella de la capital del Penedès més entranyable.

I, la màgia que s’oculta rere les construccions humanes va fer possible un maridatge sublim. I és que, a la Plaça Comas de Les Corts, just davant de l’estatua al bon vinater emigrant penedesenc, la Colla dels Castellers de Barcelona, nascuts uns sis mesets abans de la fita vendrellenca, justament a les platges de la vila nadiua de Pau Casals i, per més inri, amb un pilaret de quatre, descarregava la històrica construcció, sense la polèmica d’aquell pilar amb infausta despenjamenta de la Mercè del 2009.

Dolços llaços històrics que, de ben segur, van despertar un murri somriure en els llavis del bonàs de l’Emili Miró, emigrant vendrellenc, gran casteller i vital ànima perduda en les gernacions barcelonines i terrassenques que el van rebre per a dinamitzar, agermanadament, una tradició tan màgica que permet instants tan sublims com aquest doble pilar de regust vermell i de sabor mariner i celestial.

Els pilars de 7 vermells en perspectives confrontades

Els pilars de 7 vermells en perspectives confrontades

 

Les ànimes del Concurs

Som a punt de superar la primera setmana postconcurs de Castells.

Aspecte esplèndid de la TAP a l'inici del Concurs de Castells

Aspecte esplèndid de la TAP a l’inici del Concurs de Castells. Font: Tarragona.cat

El millor concurs de la història per nivell de construccions assolides i volum de castellers participants. Una diada castellera que dura tres jornades.

N’estic segur que hi ha castellers que encara no han marxat mentalment de la Tarragona Arena Plaza (TAP) després de la tercera de les jornades castelleres. De fet, aquest apunt mateix, n´és una mostra. Una mostra signada per algú que va viure les jornades com un historiador es mira el passat, és a dir, des de la distància i a través de la documentació disponible. En aquest cas, les xarxes socials i les televisions locals, entre joc amb la menuda, parque i carrer.

Però deixem la clara i penetrem al rovell de l’ou casteller.

Els castells, i no per sobada és menys real, són la perfecte combinació de cinc ingredients màgics:

força, equlibri, valor, seny i germanor.

Normalment, els cinc valors es combinen a la perfecció, però a la TAP i en diumenge, l’esperit competitiu sol avantposar el primer dels valors – portat a l’extrem – per damunt de la resta, tot desequilibrant la pràctica castellera.

I és que la força no només s’empra en alçar la construcció, sinó també a la graderia. I els espectacles amb graderia, des dels temps de l’Imperi Romà… sinó abans, són un valvula per a treure tota la ràbia acumulada en l’esdevenir vital: crits, xiulets, insults, …

En qualsevol cas, diumenge, a la TAP, novament la sana competència entre colles va derivar de nou en una batalla entre els crits d’alegria dels campions i els xiulets que, passada l’actuació, sembla que no ha fet ningú. I, si he d’estar al que diuen els assistents, els xiulets ja van fer acte de presència abans de començar l’actuació. Tota una fita que em fa preguntar-me:

– Eren els xiulets una estratègia per a posar nerviosa i desequilibrar a la colla que novament va alçar el trofeu de campions?

Si la resposta fos positiva, els castells haurien perdut la millor aportació que, parida en la pràctica castellera de l’Avi Emili, van adoptar els Castellers de Barcelona des de llur fundació ara fa 45 llargs anys: la germanor.

La germanor permet la competició, però la competició neta, joliua, festiva, la competició que fa que les colles se superin a base d’esforç. Un esforç que es tradueix en el bell quartet de força, equilibri, valor i seny.

La germanor, l’altra ànima de la festa, es manifesta per diverses vies. Essent les dues principals, la germanor interna i l’externa.

La germanor interna és aquella que es viu en el caliu de la pròpia colla castellera com a col·lectiu humà, aquella que fa d’un grup de gent diversa i dispersa una gran família d’amics, coneguts, saludats i més.

La germanor externa és aquella que va recórrer la plaça de braus castell rere castell: Castellers de colles que havien participat, o no, en les jornades anteriors, donant pit a peu de plaça, membres de colles en competició posant el granet de sorra per a la millor consecució dels seus rivals.

Potser la mostra més fefaent d’aquesta germanor, fou la viscuda entre dues de les quatre colles que, baixades del Pla de Barcelona, no van fer ni una sola llenya a la plaça de braus. Elles van portar la germanor a plaça, assolint els seus millors registres en un concurs casteller amb venerables resultats. Les tripletes, gracienca l’una i vilafranquina l’altre, no haguessin estat possible sense l’engruiximent de les respectives pinyes amb membres de la colla rival.

En qualsevol cas, dues ànimes tenen els castells, dues ànimes que s’inflen al Concurs fins a límits estratosfèrics: la rauxa de la competició i el seny de la germanor. Dues ànimes que fan de Tarragona un espectacle post-modern i no apte per a pusil·lànimes.

#pandèmia de 9

image

La primera de caure, ‘guarde’ mana, va ser la més menuda de casa. Seguidament, la mama prenyada va començar a moquejar com un plugim tardoral i, a les vespres de la Mercè, un servidor va caure en mans de la inoportuna pandèmia familiar que s’estava instal·lant a casa.

Mala vigilia per a un llargament esperat retorn a les places del país. Oi més, quan es tracta de la Mercè, la jornada més estimada pels Castellers de Barcelona, la colla que em va rebre ara fa 18 anys i que em manté el cor robat.

Nit d’insomni i apiretal per la més menuda. Nit de tendre i pacient feina pels pares moquejants.

Al matí, jugo amb una menuda tobeta i enfebrada, em medico, em poso ‘les favorites” d’en Sergi Rubia a les orelles, prenc el metro i cap a Sant Jaume falta gent.

Enguany em saltaré pilars a la patrona i cercavila d’autoritats. La salut cal dosificar-la i, de ben segur, l’Eulália m’ho agrairà.

Com un difunt, suro entre la gent, i la bòfia, que omple el carrer Ferran. Com ànima en pena arribo al carrer Ciutat per la Font de Sant Miquel, tot esperant que l’Hèrcules del carrer m’ajudi a prendre forces per posar el necessari maó a les construccions del dia.

I es produeix el miracle sota l’atenta mirada de dos mossos i gràcies a la conversa amb un camisa digital que les ha passat magres darrerament, però que ara gaudeix de la normalitat tan esperada.

I és allà on fonts ben informades m’indiquen que l’entrada la farem pel monument als castells.

Falten pocs minuts per dos d’una quant les camises vermelles treuen el cap per la plaça de Sant Miquel. Davant de tot, la canalla canta a capella una cançó amb melodia televisiva i lletra pròpia. M’emociona sentir que són membres ‘d’una de les millors colles castelleres’ i no pas ‘de la millor’. M’emociona la modèstia que destil·la, el respecte que s’ensuma, la germanor d’una lletra pròpia de Broadway.

Entrem a plaça, com una perforadora que obra un túnnel en roca dura. Ho fem de la manera més suau i respectuosa possible per tal d’encabir el pilar caminant entre la gernació concentrada en tan insigne diada.

El pilar, com aquell de fa 11 anys que em recorda un tronqueti, ens avisa que cap castell és senzill. Una caiguda per a no confiar-nos. Una caiguda que, mal m’està dir-ho, ens sentarà, com aquell 2003, molt i més bé.

Serà la única caiguda d’una diada on tothom fa el seu paper, on tot surt força rodat, on tot sembla estar escrit per a fer història i veure que totes les colles es fan grans.

Sis castells de nou, tres gammes altes de vuit, tres pilars que, a ciutat, semblava impossible de veure per la Mercè, i un reguitzell de castells que fan treure orgullós pit a les colles que, si mai han estat, petites, avui han demostrat que també són gegants.

Jo, vermell d’ànima i camisa, visc les roques humanes que sustenten els esponerosos troncs de la meva colla i de la colla de la Vila que m’ha acollit: Barcelona i Gràcia.

Les visc, les pateixo -poquet, val a dir-, les gaudeixo -molt i més-, i em maravello de ser una remenuda engruna en una immensa onada que s’alça amunt per saludar al cel un tou de vegades.

La millor actuació de la història vermella es diu ràpid. Entomar-la després de la terna de llenyes de diumenge, la fa especial. Viure-la amb en Sergi lliure i absolt un gran plaer. Fer-ho amb la modèstia de la colla que va aportar la ‘germanor’ com a valor casteller, és pura màgia. I saber que es pot superar aquest mateix any si se segueix ‘currant‘, fins i tot il·lusiona.

De casa estant, amb la mocada de nou al nas, torno a ser solitari jo, maldant per trobar forats vitals com el d’avui. Forats que permetin viure la grandesa dels castells, el valor íntim de les construccions humanes, el seny que és rauxa i extasi al mateix temps.

Torno a la solitud familiar, després d’haver-me diluit en la gentada que ha fet Història a Barcelona: història dels castells i història d’aquesta ciutat que comença a tenir la dimensió castellera que el seu llarg historial de diades i la seva gent, es mereix.