Arxiu de la categoria: 05a. Personatges i sentiments

En Ventura, el Pirata Invisible, tota la colla de visitants del Cau i algunes cabòries d’un jove envellit.

La ment ens enganya i algú se n’aprofita

Amb ulls vermells i plorosos, les lletres dels llibres dansen, es liqüen, apareixen i desapareixen i, fins i tot, prenen formes dalinianes de dificil comprensió.

En aquest estat visual  és com m’endinso en el maridatge de màgia i neurociència que l’Steve i la Susana practiquen a Los engaños de la mente.

El llibre és una amena lectura que narra l’aventura de dos científics del coco que van d’escenari en escenari i de congrés en congrés per mirar de conèixer com els mags, i els il·lusionistes en general, ens sedueixen i ens prenen el número amb els seus increïbles jocs de mans o de paraules.

Saber que no hi ha res de paranormal en les arts adivinatòries i els espectacles de màgia és un dels resultats que hom troba ja des de les primeres pàgines de l’obra. Però no n’és l’objectiu.

El per què de tot plegat és aprofundir en el coneixement del cervell humà a través dels forats de coneixement, atenció i percepció que mags i d’altres especimens més perillosos aprofiten per fer-nos creure allò que no és.

A mi, politòleg de formació i servidor públic de professió, m’ha captivat d’allò més el capitol dedicat a
l’elecció i el lliure albir – el libre albedrio amanecista – i als trucs que poden fer-nos creure que prenem decisions lliurement quan aquestes són totalment condicionades per subtileses que la raó no comprèn.

Fa feredat pensar en els efectes polítics que els trucs suara esmentats poden tenir sobre els sistemes democràtics i l’elecció de parlamentaris i governants, sense penetrar en el cada cop més complexe món referendari. 

Realment la gent decideix lliurement el seu vot? 

Fins a quin punt les fal·làcies de la ment condicionen una elecció com aquesta?

Fujo de les respostes pel terror que em provoquen. Oi més en uns temps de guerra mediàtica i política com l’actual on la participació acaba essent una arma més de la confrontació partidista. 

Però, com deia el professor sonat d’aquell serial humorístic català.

I és que, tot i que m’agrada molt més l’exemple del llibre – en el que no vaig caure-, aquest tampoc està malament. El proves?

Per què li diuen conjuntivitis?

Avui fa 18 dies que arribava a la feina amb un ull de vellut que espantava d’allò més a les dues responsables que em van veure arribar.

Avui fa 18 dies que aprenia que, en l’ull humà, hi ha alguna part que es diu conjuntiva i que, a vegades, rep uns visitants força molestos.

Avui fa 18 dies que els meus ulls couen i s’omplen de líquids i gotes per mirar de calmar allò que tots els metges que he visitat han dit conjuntivitis.

Una -en direm encara- conjuntivitis que ha acabat afectant a la meva filla, a la meva dona i, des de fa una setmaneta justa, al més menut de tots.

En aquests 18 dies ens hem fet experts en tractaments de conjuntivitis. Des del jove oftalmòleg que recepta només suero fisiològic fred fins a l’experimentada doctora que recepta un coliri que ha deixat de distribuir-se a Barcelona, passant per les dues marques de coliri que, amb igual composició,fabrica un mateix laboratori farmacèutic per fagocitar un segment de mercat tan important com el de les conjuntivitis. Important si més no pel dolor que ens fan els ulls als de casa

En aquest període de visites a urgències de CAP i Hospital, de pediatres i metges de família en traiem la impressió que la Sanitat catalana és plena de bons professionals amb capacitat de fer màgia amb els recursos disponibles. I també que, per no espantar l’usuari, acaben minorant les malalties. I és que, finalment, t’arriba el doctor que et diu el nom de la cosa i et marca una franja prou amplia per una cura que, en el meu cad, van dir-me que arribaria en dos o tres dies.

El què tenim els de csa és una queratoconjuntivitis epidémica causada por una infecció per adenovirus, un virus molt contagios i que té més varietats que llengües es parlen al món.

La queratoaquesta és inflamació de còrnea i conjuntiva provocada per l’esmentat virus, que et dóna ganes d’arrencar-te els ulls i que marxa tota sola en una forquilla que va de les dues a les sis setmanes, poden infectar d’altres persones en els primers catorze dies d’agafar la bicha.

Si aixó t’ho diuen de bones a primeres, el cap no cerca la fi de la malatia dia si i dia també i només es preocupa en amorosi els episodis de dolor de la quitxalla de casa. No donar-te el diagnòstic precís et fa ballar el cap fins als límits de la bogeria. Oi més quan, dels teus, tu has estat qui a portat el dolor.

Esperem que les ulleres de sol i aquest llagrimeig que em queda siguin els darrers símptomes de la meva situació i que,ben aviat, la normalitat torni a la llar i puguem recuperar una vida que la salut ens ha arrabasat.

La bilateral

I com cou la llum als ulls d’un malalt! 


En aquest estat, un hom se sent illuminatus i vampir alhor. Es reconeix com a torturat visionari i orb diari. El dolor és persistent i, escriure, una tortura. Una tortura que hom executa a les palpentes d’uns ulls emboirats i plorosos

I les nits? Les nits són dies sense llum, són malsons atiats per aquesta coisor que et fa esser un ésser de mirada garrella i esquifida!

Amb Conjuntivitis Aguda Bilateral hom esdevé supersticiós i es creu víctima del mal de ojo de les arcanes cultures.Q uin ser maligne m’ha llençat el conjur? Quin curanderu me’n pot deslliurar?

En el meu estat tan sols em resta el consol que la meva vista és temporalment rompuda i ho sé. N’hi ha d’altres que, el seu confortable món és tan menut, que no hi volen veure més enllà.

Per tant, qui no té consol és perquè no vol.

Apa!

L’últim jorn de miserable

Avui, oh benaurada fortuna!,  és el darrer jorn de miserable feina. Miserable no pas pel què hhi faig ni pel lloc on treballo, car sóc un privilegiat manobre dins l’extint estat del benestar. Miserable doncs per impuls social, car tothom qui té feina sap que la feina embruteix. Si més no fins que llur pèrdua remou economies familiars i toca el moll de l’os de la casolana convivència.

En qualsevol cas, avui, oh benaurada fortuna, és el darrer jorn de beneïda feina. Avui, aquesta tarda, ja seré de vacances i, privilegis els nostres, no tornaré a laborar fins al setembre.

Comença un mes d’aïllament de les realitats quotidians, de construcció de noves realitats que, coses de la paternitat, es repeteixen any rere any amb les il·lusionants modificacions d’una mainada que va creixent i, ara sembla lluny, es va fent gran.

Comença un mes d’anar al sud per no perdre el nord, de viure l’oceà dels atlants per capir-ne llur força i braó en família surenya. Arriba el temps de tafanejar per la Sagraçalema de reminiscències morisques i immensos espadats on nien els aufranys i les cuabarrades. Arriba el vagarós descans que permeti renovar energies per servir uns veïnatges, els barcelonins, que demanen de molta empenta i finezza per assolir la ciutat de totes.

Me’n vaig al sud, me’n vaig en aquest interregne vital entre els serveis de formació i el desenvolupament local de proximitat. Marxo per tornar renovellat i més valent que mai. Em cal. La feina ho demana i, el privilegi dels drets laborals encara no extingits, em permeten aquest romiatge estival tan necessari per mi com pel món que m’envolta.


Au! Que els apunts al Cau segur que segueixen, malgrat tot.

El misteri dels fulls esparracats

El propòsit de la vida és acostar-nos als altres tant com puguem

Una vida aïllada és una vida malaguanyada

Principis de juny. A Triana es fon l’asfalt i dins del pis resona la veu entre parets nues de mobles. Nues? No. Dos armaris i tres catres de matrimoni són les restes del naufragi del darrer llogater que se k’ha fet seu.

A l’habitació del fons, la que dóna al pati interior, encara hi ha una paperera de vimet i, dins la paperera, un grapat de fulls esgrogeits que algú ha arrancat d’un llibre.

M’estiro al llit, ordeno metodicament els fulls i, lletraferit com sóc, els començo a llegir.

Fugit a un recondit llogarret de Delaware em retorna la veu de la dona que em diu:

– Ya está por hoy. ¿Nos vamos?

Obviament, m’emporto els fulls a ca la sogra i segueixo un relat que m’haig de fer a mida cada cop que manca un full o han trencat una pågina.

La voràgine de viatjar amb criatures menudes fa que les cuartilles restin isolades damunt d’una còmoda antiga d ca la sogra.

Arribats a Barcelona, i amb la mainada dormint, el meu cervell retorna a ca la sogra, al pis de Triana, a la paperera, al bimet, als fulls esparços, a…

Dues preguntes em tormenten sense oferir-me resposta:

– Qui n’era l’autor? 
– Quin era el títol

I eus aquí com, una tarda emboirada per cabòries laborals, se m’acut d’entrar a la biblioteca que hi ha entre l’oficina i el metro

Edifici de disseny, singularitat pròpia d’aquest no-lloc que ha substituit bona part del Manchester català i, allà, en una lleixa de novetats, un nom em desperta un clic de certesa. 

John Verdon! Eres tu! M’has vingut a trobar?

 Fullejo, però no l’és. Pujo les escales i resegueixo la secció de novel·la amb encuriosuda parsimònia. Bingo! 

Aquest! Aquest és el títol!!

Rellegeixo les pàgines trianeres però ara en la llengua d’en Calders.

Cofoi pe la troballa me l’emporto cap a casa i la lectura se m’emporta lluny, molt lluny de la dona i la mainada.

Sé el què estàs pensant juga un joc macabre on la lógica i la raó semblen dominar-ho tot. Les aparences enganyen però i, en aquest estrambòtic cas, el missatge ocult en la paperera de Triana m’interpel·la directament.

M’interpel·la com a pare, tot presentant-me, descarnadament, com d’important és ésser emocionalment pare per damunt la lògica i la raó d’un món que et demana no cometre ni el més petit error.