Arxiu de la categoria: 04. Renfing

Historietes dalt del tren

Gràcia Sants Madrid Sevilla Triana

Bodega El Picadero. Triana. 9 d’agost. dos quarts de nou de la vesprada.

El Picadero és una petita bodega de Triana que, potser pel wifi potser no, està esdevenint punt de parada i fonda obligat en arribar a Triana.

Botellín en mà, m’assec a la terrassa i em deixo atemperar per les calors vesprals.

image

Avui hem baixat per un camí més llarg. La butxaca mana i, passar per Madrid, és més barat que anar directe a Sevilla. Coses de la Renfe, coses d’Espanya.

L’AVE és un tren modern de prestacions clàssiques. No hi ha wifi i la climatització només funciona al vagó cafeteria.

L’AVE a Madrid és de seients espaiosos, vagons ben preparats per acollir les maletes dels viatgers, i un telèfon, dels d’abans, en entrar a la cafeteria.

L’AVE a Sevilla és de seients més estrets, vagons menuts i un cambiador esquifit on cap o peus de la criatura han de penjar al buit de lavabos menuts i sovint mancats d’higiene.

Per fer l’enllaç de trens a Puerta de Atocha, s’ha de sortir de l’estació i tornar a passar els escàners de maletes. Sembla com si no se’n refiessin dels controls de la resta d’estacions de l’Estat.

Viatjar en tren amb filla dinàmica i juganera és pur atletisme, ja sia controlant l’equilibri de la menuda com corrent amb la baldufona penjada a les espatlles tren amunt i tren avall.

El vagó silenciós i l’àrea preferent despren aquella olor de naftalina tan pròpia de les castes i el classisme patrio.

Ara, aquí, a casa, a Triana, hom troba el descans d’un bon veïnat i una refrescant cerveseta.

Triana acull amb els braços oberts, Triana acull als il·lustres viatgers que es deixen seduir pels misteris dels seus carrers.

El cant del cantiner de l’Estació

A Yonibigut, l’únic ésser capaç d’entendre-ho… o no!          
– Quinxo Portinho, el brut

Al món hi ha d’haver de tot – va començar dient-me un brut que somia -. I suposo que aquesta és la raó que manté operativa encara aquella línia de tren que, ancorada en l’antigor, conserva estacions renovellades però de l’any de la picor.

La Caverna és el nom que, amb irònic criteri, van posar els inquilins al bar d’aquella remenuda estació. Allà, abans no surt el sol, s’hi passeja un col·lectiu d’endormiscades formigues que, essent com són de la ceba, viuen la diària aventura de prendre un d’aquells espigolats i escadussers combois.

Rere el taulell, i el finestró del bitllets, en Jon de Maddi Onak vesteix samarra negre amb el serigrafiat d’un primigeni Makoki que ho il·lumina tot. Ara serveix un cafè, ara una targeta, ara parla amb un habitual. Ara el deixa i, de cop, agafa un tovalló i hi dibuixa un drac vermell d’un realisme que esparvera. I és que, en Jon, tocat per l’art del llapis, dibuixa i pinta i meravella amb un art que, si alcem els ulls, veurem que decora tota la caverna. Vampiresses i dracs, difunts i ésser alats, … tot un inframón d’un realisme forassenyat que arriba a les oïdes d’un misteriós mecenes vingut de més enllà de tots els mars.

El prohom, amb capa i barret negres i sabates enllustrades, entra a la caverna sense fer soroll i, amb veu atractiva i captivadora, demana:

– Vos! Oh Cantiner! Mestre en l’art de reviure! Que us podria fer l’encàrrec de la vostra vida?

En Jon dubta d’aquell energumen que li recorda els vells il·lusionistes del tombant de segle. No pas d’aquest recent, sinó d’aquell de la disbauxada Belle Epoque on en Houdini s’escapava i en Lautrec bevia i pintava. L’home l’embolcalla d’elogis i tracamanyes, de trucs i paraules alades fins que en Jon, derrotat, sucumbeix el desvarieig d’aquell ésser ancestral.

La dona i els fills doblen torns, car en Jon desapareix del món per tancar-se en el seu catau reclòs per a treure tot el suc que pot donar el seu cos. Enfebrit, però sense poder deixar la feina, dibuixa i pinta i ni tan sols es fixa en les postes de sol ni en la piuladissa dels ocells que regalen encissadores matinals crepusculars. En Jon no dorm, no menja, només malda per treure’s de dins la demanda feta per aquell caïnita de pell lletosa i posat senyoril.

Després de nits i dies i setmanes i mesos, en Jon es mira satisfet, però aterrit, l’encàrrec del maleït. I és llavors quan un aire remou la closa cambra. I és llavors quan sent l’alè del seu possessor.

El somriure irònic de Moloc, que aquest és el nom del ocult prohom, desvetlla Varda, la sublim i fa embogir al pobre Jon. Pobre humà que, encisat per aquell retrat que acaba de prendre vida, malda per abastar-lo, però en tocar-lo es crema les mans amb aquella bellesa sublim. El crit de dolor és apagat pel bes de Varda la sublim que li xucla l’ànima, el cor, les entranyes i el magí.

Amb en Jon buit de vida, Varda, la sublim i Madoc, el navegant, fugen d’aquell remenut racó, tot cavalcant l’óssa major, l’enigma que ens explica els misteris d’aquesta arcana estació.

Hi ha un únic plaer

C’è un solo piacere, quello di esere vivi, tutto il resto è miseria –
Cesare Pavese

 

M’assec al terrat i miro el gat de pedra.

L’escultura és sempre apunt de saltar damunt d’un somni proper, però no ho acaba fent mai, ja que l’ànima esculpida rau reclosa dins un univers de pedra que fa que el gat sempre estigui apunt de fer, però no faci mai.

Una remor de cotxes trenca el silenci de l’aire i, les somortes veus dels veïns, es passegen parsimoniosament per les assolellades hores d’un diumenge per la tarda. La darrera tarda d’un hivern que, les plantes que m’envolten, diuen que toca a la seva fi. El sol il·lumina el full de paper, projectant l’ombra del llapis i dels meus dits que, tot aguantant-lo, li transmeten els meus pensaments d’ara.

La ciutat, com deia en Ferran Sáez Mateu en una recent entrevista per l’aracriatures, són relacions socials. I, la remor que m’envolta, prenyada dels plats que neteja un veí, la finestra que tanca una veïna, les cortines que volen al primer pis o les veus juganeres de la quitxalla al passeig de Sant Joan, semblen donar la raó al filòsof de Gràcia.

La ciutat s’estira gomosa dins del vagó d’un tren en marxa. El comboi, farcit de paraules distintes i diverses, em puja a Taradell, car és dia de calçotada. 

Dins del tren, escric uns mots, llegeixo un xic i paro la tafanera orella en la conversa del grup de dones que baixaran al Figaró per a fer una passejada. Com diu en Ferran, el camp és un espai orgànic, on tot s’escapa al teu control. I, per aquest motiu potser, l’estol de rialleres dames hi va en comunitat, com un exèrcit ben preparat per a la urbana incursió en un espai solitari i salvatge. 

En arribar a l’estació, em carrego la motxilla farcida de carn a l’esquena i, bastaix de calçotada, els meus ulls volen vers el cim del Matagalls, a recer de les xiquetes que, motxilla i màrfega a l’esquena, hi faran cap de setmana. 

Sota la lluna més plena dels darrers dinou anys, escurem les últimes converses. El foc ja s’ha apagat, els calçots i la carn ja formen part de nosaltres i, els colors de la beguda, animen l’esgrima dels darrers arguments i les piruetes entre temàtiques. 

Can Pepitu de Taradell és el màgic indret on la urbanitat es mira el camp i el camp escolta la ciutat: un llangardaix que corre, les primeres flors, un niu que espera i, al seu voltant, les veus dels adults i els jocs de les nenes. Camp i ciutat, silenci i parla, paciència i impuls, calma i rauxa. 

El gat, amb el seu posat impacient, segueix amatent a l’escala. El sol ja ha fugit del paper i els meus dits, un xic cansats, esperen ja la narració d’un proper cap de setmana.

Cotxe 32 a Sevilla

Escric des de l’AVE, un engendre molt modern i que, en català, ha generat una disputa lingüística entre Grans i Alts, entre TGV i TAV.

Sortint de l’Estació de Sants, i amb l’ordinador endollat i en marxa, recordo el viatge en borreguero que vam fer amb en Ramon, una primavera dels anys 90. Aquella vegada, anàvem de Setmana Santa i rodejats d’emigrants camí de casa. Ara, hi anem a veure els parents, essent potser un xic emigrant o tan sols algú que ja té més d’una pàtria.

L’AVE és ràpid i carregat de modernitats. El silenci hi és present, la vida del borreguero dels 90 no es viu pas dalt d’aquest tren, però amb la meitat de temps diuen que serem a Sevilla. Caldrà veure-ho en acabar el viatge.

Seients còmodes, taula per a posar l’ordinador, wàter a banda i banda del vagó i un restaurant que, suposo, aniré a visitar en algun moment o altre. De moment, l’únic que m’hi falta és connexió a Internet, però bé, no tot es pot tenir en aquesta vida, encara que t’hagis gastat els diners per una fallada informàtica.

I és que resulta que tenia bitllet amb Vueling des de fa dies i que el cost d’aquest bitllet estava cobrat, segons l’extracte d’una targeta de La Caixa. En voler fer el cheking on-line, Vueling no té constància del bitllet pagat i, molt amablement, em diuen que en compri un amb el nou preu del viatge. De 50 a 190 euros!

Per 50 euros menys, ara sóc sortint de Barcelona dalt de l’AVE i, molt de tant en tant, m’arriba la feble senyal d’una connexió wifi que deu anar a tot drap en els privilegiat vagons de la classe Club que viu a l’altra banda del tren.

Diu que anem a 276 km/h, però la veritat és que la velocitat no es nota gaire. Pels fils del tren, musica calmada –jazz, ambient i coses d’aquestes que relaxen la ment i fan volar els pensaments- al primer canal; informació turística de Finlàndia, al segon; informació cultural i literària (ara referències a Kafka i una lectura musicada sobre un dels seus millors textos), al tercer canal. Al quart, un tast de pop i música moderna. Al cinquè, el so –en castellà- de la pel·lícula que posen per televisió. Com al sisè, on és en anglès. I al setè, on torna a ser en castellà.

Jo em quedo amb el bon jazz del primer canal i miro el cel. Un cel ben gris que em corseca l’ànima. Intento fer una trucada, però, com a la resta de trens, aquí també es talla la veu quan s’entra en un túnnel.

Són les 16:12 i anem a 300 km/h camí de Tarragona.

A l’altre viatge, al dels anys 90, en aquestes hores, ja portàvem unes quantes cançonetes, uns quants palmeos i havíem fet uns quants amics. Aquí, el que no llegeix, dorm; el que no dorm, escriu; i el que no escriu, mira el paisatge en silenci o s’embadoca amb la pel·lícula que fan per la pantalla.

Em dóna la sensació que la tecnologia avança a mesura que les habilitats socials de la gent, retrocedeixen. Però me l’esborro, pensant que, la gent que hi ha al meu voltant, té una vida tan diversa i rica com la meva, que el seu silenci és farcit de pensaments per altres persones que s’estimen i, ara, no són amb ells. I això em fa feliç i optimista. Optimista en pensar que la humanitat pot sobreviure als seus il·lusos enterradors.

De cop, mirant el paisatge, em veig corrent la Nocturna del Guadalquivir. Ja em trobo, doncs, a Sevilla. I és que la tècnica encara no ha superat la velocitat del pensament. El pensament, com en les antigues llegendes, segueix essent l’element més ràpid que una persona té a l’abast. I, al costat del pensament, l’AVE és lent, molt lent.

Ja som a Camp de Tarragona, aquell punt equidistant entre Valls, Reus i Tarragona, entre pagesos, menestrals i pescadors, entre les tres ànimes del país de l’avellana, de l’avellana i el sucre, el sucre de canya i els bons castells.

Entre Camp de Tarragona i Lleida Pirineus, m’apropo al vagó restaurant. Una barra moderna, aliments i begudes, un tracte exquisit i uns preus que, donat el lloc, no són cars: Pizza, Cruzcampo de llauna i Cafè, 7 euros amb 40.

A les barres habilitades per prendre els aliments, alguns diaris. Trobo a faltar l’edició en català de El Periódico o l’Avui, i m’endinso, primer, en les pàgines de l’ABC –maroreportatge sobre el Nobel Vargas Llosa-; i seguidament, faig un cop d’ull al Público, l’únic illot de català en la premsa disponible en aquest viatge.

Les vistes són espectaculars i la velocitat del tren, a peu dret, es nota una mica, però no gaire. El pensament em porta a la Setmana Santa dels anys 90. A un vagó restaurant on corria el whisky DIK a balquena i la gent xerrava. Aquí, i sento seguir amb la mateixa cançó: silenci, silenci i alguna veu baixeta i poruga, om excusant-se de pronunciar algun mot, tot trencant el silenci de l’estança.

Són les 17:18, anem a 300 km/h i ens acostem a Zaragoza. Em poso a llegir:

– Ayuda a tu hermano, sea opresor u oprimido.
– Al oprimido lo ayudaremos, es natural. Pero, ¿cómo habríamos de ayudar al opresor?
– Lo ayudaréis pudiendo más que él e impidiéndole hacer el mal.

Em desperto a quarts de set, i em deixo seduir pels paisatges de l’aspre Castella: amplis horitzons de colors daurats, cels blaus, tot just tenyits per algun escadusser nuvol blanc. De tant en tant, un poble remenut treu el nas, encuriosit pel  pas del tren. Als seients de l’altra costat del passadís, un nen plora i la mare se l’emporta al lavabo.

La gent segueix llegint, i dormint, i mirant la tele o el paisatge, o… La mare torna amb un somrient nen, ben adormit, en braços. I jo, com algun altre viatger del vagó 32 de l’AVE, em poso a mirar una pel·lícula a la pantalla del meu ordinador.

Uns cacauets i un refresc de cola aterren a les meves mans en aturar-nos a un indret que, per no veure’n el nom, assumeixo com a desconegut. El restaurant, ara sí, és ple de gom a gom i el bon jan que el serveix comença a perdre l’excel·lència. Aixó sí, sense deixar la parsimònia i el tarannà dels seus moviments.

La gent comença a xerrar i, com sempre, són els nens els que acosten als grans. Diuen que, per la quitxalla, eren millors els borregueros nocturns, ja que els nens dormien i costava menys controlar-los, que no pas aquest engendre ultramodern.

A la tele, ara hi posen el recorregut. L’estació era Ciudad Real i ara, passat Puertollano, anem camí de Còrdoba, la penúltima parada d’aquesta ràpida travessia per la Península. Una Península feta d’individualitats que, creient-se el centre del món, són incapaces de veure amb els ulls de l’altre. Uff! Quin estirabot que m’ha sortit per una conversa de tren que m’ha fet nosa.

Entrant a Andalusia, deixo d’escriure impressions del viatge i torno a la lectura d’en Maalouf, el meu company en aquest veloç romiatge.

De nou, al tren

Próxima parada Balenyà Hostalets
Propera parada Balenyà Hostalets

La metal·litzada veu de la Senyoreta Renfe m’indica, de manera evident, que sóc camí de la feina, de nou, dalt d’un tren.

I és que torna l’horari d’hivern i, amb ell, el cotxe descansa i el trajecte el torno a fer dalt d’aquest vehicle tan lent.

Cares noves, alguna de vella. Veus que reboten a les parets del tren.

Endormiscats silencis en vagons mig nus, de plàstic color crema que impacta en la ment.

La fosca embolcalla la cuca de llum i una suau brisa s’escola juganera per les portes del vagó.

Perseverança i tenacitat.

M’agrada pensar que són aquests dos trets, els que encara em porten
a ciutat per treballar. No m’agradaria creure que faig aitals
distàncies per comoditat, car ¿quina és la comoditat de viatges diaris
tant llargs i pesats?

Perseverança i tenacitat, amb un xic de tossuderia, que em porten a
fer-me la vida lluny de casa i en terreny. Sovint m’agrada creure que
no és pas tant fomut
això de viure a cavall del sorollós cap i casal i la tranquil·la Plana.
A vegades, però, emmurriat faria cants d’emigrant en ser entotsolat a ciutat.

Dalt del tren, esgratinyo
pensaments en un full de paper. El vespre, a casa, passaran pel sedàs
digital i, llençat a la mar d’Internet, esdevindran gra de sorra de la
presència d’una llengua tan bella i nostrada com, per d’altres, minoritzada.

No ho sé, però, ara que la democràcia ja no és política i els
partits juguen al joc de ser societat civil, potser el tren és l’únic
reducte on puc seguir llegint a balquena i pensant, tot innocent, que
la unió fa la força idividits no guanyem res.