Arxiu de la categoria: 03b. Vers els municipis del Coneixement

Reflexions entorn d’aquest concepte pràctic i/o, qui sap, disciplina acadèmica.

Vull ser lliure


vull ser lliure
ara mateix
ara mateix

nuestra conducta estä más determinada por causas desconocidas de lo que creiamos

Empès per una lectura prèvia que voreja les descobertes fetes per la neurociència, intento llevar-me el neguit determinista que traspuen aquests descobriments amb dues noves lectures.

Ambdues obres penetren en els estudis sobre el cervell des del discursiu àmbit de la filosofia i, en ells, hi cerco la llibertat que la lectura original deixa en el llimb de les descobertes per fer.

El neuroética y neuropolítica de l’Adela Cortina em resulta una lectura interessant per fixar conceptes i donar un tomb per les connexions que, des del món científic, s’han teixit sobre les disciplines que governen el món ( política, ética, economia i educació). 

D’aquest llibre en trec un cert temor sobre els efectes que l’aplicació del neuromàrqueting electoral té sobre els resultats de les tries dels nostres governants. Oi més en saber que Frau Merkel és una groupie de la neurociència. I  l’esperança en la plasticitat del cervell i la seva capacitat d’aprenentatge durant tota la vida d’una persona.

El alma de las marionetas de John Gray en canvi és un repàs per la literatura i els coneixements destilats pel què solem anomenar humanitats. Disciplina que, un cop llegit el llibre, demana un canvi de nom.

Acabat el llibre, hi ha més preguntes que respostes, tot i la certesa de ser titelles il·lusionables en un món material que ens resulta massa desconegut i pel qual ens hem construït un panòptic de Benham anomenat món occidental. 


Un món ple de desitjos de pau, però que ha externalitzat la violència fins a nivells inimaginables, tan inimaginables que, quan la violència penetra al panòptic ens en fem creus de què aquesta sia possible

On queda la llibertat després de tot plegat?

Doncs potser resta reclosa en la següent sentència:

Sólo criaturas tan imperfectas e ignorantes como los seres humanos puedem ser libres del modo en que son libres los seres humanos.

La ment ens enganya i algú se n’aprofita

Amb ulls vermells i plorosos, les lletres dels llibres dansen, es liqüen, apareixen i desapareixen i, fins i tot, prenen formes dalinianes de dificil comprensió.

En aquest estat visual  és com m’endinso en el maridatge de màgia i neurociència que l’Steve i la Susana practiquen a Los engaños de la mente.

El llibre és una amena lectura que narra l’aventura de dos científics del coco que van d’escenari en escenari i de congrés en congrés per mirar de conèixer com els mags, i els il·lusionistes en general, ens sedueixen i ens prenen el número amb els seus increïbles jocs de mans o de paraules.

Saber que no hi ha res de paranormal en les arts adivinatòries i els espectacles de màgia és un dels resultats que hom troba ja des de les primeres pàgines de l’obra. Però no n’és l’objectiu.

El per què de tot plegat és aprofundir en el coneixement del cervell humà a través dels forats de coneixement, atenció i percepció que mags i d’altres especimens més perillosos aprofiten per fer-nos creure allò que no és.

A mi, politòleg de formació i servidor públic de professió, m’ha captivat d’allò més el capitol dedicat a
l’elecció i el lliure albir – el libre albedrio amanecista – i als trucs que poden fer-nos creure que prenem decisions lliurement quan aquestes són totalment condicionades per subtileses que la raó no comprèn.

Fa feredat pensar en els efectes polítics que els trucs suara esmentats poden tenir sobre els sistemes democràtics i l’elecció de parlamentaris i governants, sense penetrar en el cada cop més complexe món referendari. 

Realment la gent decideix lliurement el seu vot? 

Fins a quin punt les fal·làcies de la ment condicionen una elecció com aquesta?

Fujo de les respostes pel terror que em provoquen. Oi més en uns temps de guerra mediàtica i política com l’actual on la participació acaba essent una arma més de la confrontació partidista. 

Però, com deia el professor sonat d’aquell serial humorístic català.

I és que, tot i que m’agrada molt més l’exemple del llibre – en el que no vaig caure-, aquest tampoc està malament. El proves?

Un Parc Nou del 1983

Al voltant de l’aeroport hom pot gaudir del Parc del Delta del Llobregat, del Parc de la Ricarda i del Parc Nou 

El Parc Nou és un triangle perfecte farcit d’instal·lacions esportives i recreatives que, com a luxosa cirereta, disposa d’una fresca pineda on fer un bon pic-nic tot fugint de la xafogor.

L’aparcament hi és sobrer i la gent, tot i ser-hi nombrosa, no es fa nosa.

Nosaltres ens ubiquem sota els pins més propers als camps de futbol. I és aquí on, cap a migdiada, comencen a arribar famílies i families que van prenent posicions al pedrís que envolta les instal·lacions. 

Entre la quitxalla sovintegen samarretes del Barça, de Barcelona de Guayaquil i de l’Equador i, entre els pares, acolorides equipacions que empraran per la compitició de futbol set, m’imagino que repetida diumenge si i diumenge també, a ritme de seleccionada música llatina i regada pels màgics beuratges dels amics del futbol proper.

Per un moment em trasllado a la tribuna de l’Atahulpa compartint cervesa integrat entre chullitas per viure el futbol de manera pura i eterna.

En un altre sector, a tocar del circuit ciclista i el restaurant, families que parlen en anglès juguen a badmington o fan la bicicleta. El meu cap els fa personal de les companyies d’aviació del veí aeroport, ja que no sóc capaç de creure que siguin turistes allunyats de les grans atraccions de la ciutat de Barcelona.

Esoigolats d’ací d’allà, algunes àvies fan el cafè de mitja tarda. Me les afiguro veïnes històriques d’aquests barris d’acollida que rodegen un impresionant pulmó verd a l’abast d’un d’aquests indrets on les cultures s’observen, es palpen i, si tot va bé, infanten nous futurs.

La Catalunya del Mol i el Pleigraun

hinoPer motius que no venen al cas, hem anat a dinar un parell de dissabtes seguits a cals pares, allà on el Poblenou i el Besós van infantar los triąngulos, les tres previsores places de pisos cooperatius que, durant molts anys, van tenir el seu tros de Diagonal preolímpica aillada de la ciutat com una illa virginal allunyada del cos continental.

Avui, en arribar al pis on vaig viure, he mirat cap al vell campo los palos per sorprendre’m amb els arbres que hi han crescut. No són gaires, dos o tres, però viuen salvatjament dins d’un tancat que fa més menut el descampat farcit de cotxes.

Quan vaig a cals avis, m’agrada aillar-me un xic de la mainada i anar a fer canya i braves al Bar Keric de la Ribera, el triangle del Besós.

Avui, quan hi hem anat, ens ha sorprès una varietat de tapes més pròpia de Triana que no pas de la Diagonal, i encara ens ha sorprès més l’accent andalús del paqui que regenta aquest local, ja tradicional, del vell Diagonal Mar. I és això el què succeeix quan aprens espanyol allà on la ciutat és de rebuda.

Som a la Catalunya del Mol i el Pleigraun, paraules que ja substitueixen, tan en  català com en castellà, als arcans Centre Comercial i columpius  o parc infantil. Una Catalunya on les generacions que hi vam aterrar als segle passat, fem el got als triangulos i passegem per la Diagonal, mentre que els aterrats aquest segle, fan el gelat al mol i passegen per les seves galeries, tot mimetitzats entre turistes arribats en bus platger o allotjats en flamant hotel a la vora d’una mar que en podria explicar de tots colors i que més ens valdria saber escoltar per tal d’encertar-la i conviure tots en pau, paciència i llibertats.

A saber què hauran fet, aquests!

Un segurata, quatre urbanos uniformats, dos de la secreta i dos treballadors del metro rodegen un home d’uns quranta anys i un altre que ronda la vuitantena.

Som a l’estació de metro de Catalunya, a l’andana de la linea 2, direcció La Trini, i les mirades dels passatgers llencen insistentment la frase que encapçala aquest apunt.

image

Poc abans, la figura tentinejant del més jove havia cercat l’intèrfon amb el cap a can pistraus i la orientacoó desapareguda.

Un àngel de cabell blanc i vestit negre havia respost al seu prec i havia activat l’intèrfon pocs segons abans de desaparéixer.

Assegut a terra, l’home espera atenció mèdica, mentre una gernació corre per l’andana en direccions contraposades. Algun d’ells li colpeja les cames, molts fan que no els veuen. Només dues senyores es fixen en l’home i una li dóna un caramel, mentres l’altre insisteix en la trucada.

El mareig va remitint, però l’esgotament perdura quan arriben dos números de la Guardia Urbana i un agent de seguretat del metro.

Activació de protocol, tensió, trucada al 112 i espera en un dels incòmodes bancs de l’estació capitalina.

Mentre esperem l’ambulància, marxa el vigilant i apareixen dos guàrdies més i una treballadora del metro. El cap ja no em roda, mon pare és al costat, la calor m’estaborneig, però puc veure la frase dibuixada en els ulls de l’atrafegada ciutadania.

A saber què hauran fet, aquests!

Hores després, al 2 de maig, em detectaran una bronquitis aguda bacteriana al pulmó esquerra.

L’esquerra justament. Bona metàfora d’aquest món on tothom és culpable fins que no es demostri el contrari i l’ajuda al dèbil s’enterra en cabòries i automatismes urbans.