Arxiu de la categoria: 03a. Política

INFORMACIÓ que mena al CONEIXEMENT que porta a la REFLEXIÓ que permet el DIÀLEG per arribar a algun ACORD que dirigeixi l´ACCIÓ.

Vull ser lliure


vull ser lliure
ara mateix
ara mateix

nuestra conducta estä más determinada por causas desconocidas de lo que creiamos

Empès per una lectura prèvia que voreja les descobertes fetes per la neurociència, intento llevar-me el neguit determinista que traspuen aquests descobriments amb dues noves lectures.

Ambdues obres penetren en els estudis sobre el cervell des del discursiu àmbit de la filosofia i, en ells, hi cerco la llibertat que la lectura original deixa en el llimb de les descobertes per fer.

El neuroética y neuropolítica de l’Adela Cortina em resulta una lectura interessant per fixar conceptes i donar un tomb per les connexions que, des del món científic, s’han teixit sobre les disciplines que governen el món ( política, ética, economia i educació). 

D’aquest llibre en trec un cert temor sobre els efectes que l’aplicació del neuromàrqueting electoral té sobre els resultats de les tries dels nostres governants. Oi més en saber que Frau Merkel és una groupie de la neurociència. I  l’esperança en la plasticitat del cervell i la seva capacitat d’aprenentatge durant tota la vida d’una persona.

El alma de las marionetas de John Gray en canvi és un repàs per la literatura i els coneixements destilats pel què solem anomenar humanitats. Disciplina que, un cop llegit el llibre, demana un canvi de nom.

Acabat el llibre, hi ha més preguntes que respostes, tot i la certesa de ser titelles il·lusionables en un món material que ens resulta massa desconegut i pel qual ens hem construït un panòptic de Benham anomenat món occidental. 


Un món ple de desitjos de pau, però que ha externalitzat la violència fins a nivells inimaginables, tan inimaginables que, quan la violència penetra al panòptic ens en fem creus de què aquesta sia possible

On queda la llibertat després de tot plegat?

Doncs potser resta reclosa en la següent sentència:

Sólo criaturas tan imperfectas e ignorantes como los seres humanos puedem ser libres del modo en que son libres los seres humanos.

La ment ens enganya i algú se n’aprofita

Amb ulls vermells i plorosos, les lletres dels llibres dansen, es liqüen, apareixen i desapareixen i, fins i tot, prenen formes dalinianes de dificil comprensió.

En aquest estat visual  és com m’endinso en el maridatge de màgia i neurociència que l’Steve i la Susana practiquen a Los engaños de la mente.

El llibre és una amena lectura que narra l’aventura de dos científics del coco que van d’escenari en escenari i de congrés en congrés per mirar de conèixer com els mags, i els il·lusionistes en general, ens sedueixen i ens prenen el número amb els seus increïbles jocs de mans o de paraules.

Saber que no hi ha res de paranormal en les arts adivinatòries i els espectacles de màgia és un dels resultats que hom troba ja des de les primeres pàgines de l’obra. Però no n’és l’objectiu.

El per què de tot plegat és aprofundir en el coneixement del cervell humà a través dels forats de coneixement, atenció i percepció que mags i d’altres especimens més perillosos aprofiten per fer-nos creure allò que no és.

A mi, politòleg de formació i servidor públic de professió, m’ha captivat d’allò més el capitol dedicat a
l’elecció i el lliure albir – el libre albedrio amanecista – i als trucs que poden fer-nos creure que prenem decisions lliurement quan aquestes són totalment condicionades per subtileses que la raó no comprèn.

Fa feredat pensar en els efectes polítics que els trucs suara esmentats poden tenir sobre els sistemes democràtics i l’elecció de parlamentaris i governants, sense penetrar en el cada cop més complexe món referendari. 

Realment la gent decideix lliurement el seu vot? 

Fins a quin punt les fal·làcies de la ment condicionen una elecció com aquesta?

Fujo de les respostes pel terror que em provoquen. Oi més en uns temps de guerra mediàtica i política com l’actual on la participació acaba essent una arma més de la confrontació partidista. 

Però, com deia el professor sonat d’aquell serial humorístic català.

I és que, tot i que m’agrada molt més l’exemple del llibre – en el que no vaig caure-, aquest tampoc està malament. El proves?

Fins la victòria, sempre!

Als estudiants de Talteloco i més

Que Pepitas de Calabaza es una editorial diferent, no és cap novetat  Si més no per qui en coneix el seu lema:

una editorial con menos proyección que un cinexin

i l’origen de tot plegat, la carabassa estrella de la més gran pel·lícula de tots els temps .

Potser per això, o potser per altres coses, l’editorial carabassera es pot permetre publicar llibres tan imprescindibles com el Citius, altius, fortius. El libro negro del deporte d’en Federico Corriente i en Jorge Montero.

El Citius no només fa miques la tan repetida sentència que no es pot barrejar política i esport, sinó que, a través dels origens i la història de l’esport, ens demostra com aquest és política en estat pur i com ha estat l’eina de control social més perfeccionada que els “nostres manaires” han trobat. 

No caure en la temptació de mostrar cap dels fets que s’hi mostren. Només afegiré que, després de llegir-lo, passaré olímpicament de qui, davant qualsevol mostra d’oposició o disidència en l’esport, em digui que no s’ha de barrejar esport i política.

La bona noticia són els 11 i no els 72

Aquesta setmana ha estat una setmana intensa en tots els sentits. Podríem dir que la setmana va començar divendres passat amb dues novetats de signe divers i revers que han donat un tomb especial als set dies següents, però a nivell de país també han vist com el Parlament premia l’accelerador o, si més no, donava un nou motiu per moure forrolla comunicativa.

Del què va passar dimecres a la tarda al Parlament, la rellevància no són els 72 vots a favor de fer via directe, ni els estirabots de ciutadans fugint d’estudi i de seu parlamentària. El més important és que, entre 11 i 22 diputades van decidir participar, tot legitimant-la doncs, en les votacions, tot i que uns quants d’aquest votants acabessin seguint les pases ciutadanistes un cop feta la votació.

Parlo per parlar, però la bona noticia de tot plegat és que, per fi, els partidaris del no en un hipotètic RUI (Referéndum Unilateral d’Independència) tenen veus que els defensen i que, entre d’altres, voten a favor de punts com aquest:

2. El poble de Catalunya té la legitimitat per a començar un procés constituent propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, amb el reconeixement, el suport i l’aval de les institucions catalanes.

I això, si se sap portar, suposa la superació de la pantomima de les urnes de cartró que vam viure aquell 9 de novembre de 2014, d’infaust record per aquells que volíem un referéndum amb garanties suficients, amb campanyes argumentades per totes bandes i, sobretot, amb capacitat mandatoria i vinculant.

En qualsevol cas, el sentit comú ens continua dient que tenim pressa perquè la ilegalitat més injusta nia dins nostre.

La Catalunya del Mol i el Pleigraun

hinoPer motius que no venen al cas, hem anat a dinar un parell de dissabtes seguits a cals pares, allà on el Poblenou i el Besós van infantar los triąngulos, les tres previsores places de pisos cooperatius que, durant molts anys, van tenir el seu tros de Diagonal preolímpica aillada de la ciutat com una illa virginal allunyada del cos continental.

Avui, en arribar al pis on vaig viure, he mirat cap al vell campo los palos per sorprendre’m amb els arbres que hi han crescut. No són gaires, dos o tres, però viuen salvatjament dins d’un tancat que fa més menut el descampat farcit de cotxes.

Quan vaig a cals avis, m’agrada aillar-me un xic de la mainada i anar a fer canya i braves al Bar Keric de la Ribera, el triangle del Besós.

Avui, quan hi hem anat, ens ha sorprès una varietat de tapes més pròpia de Triana que no pas de la Diagonal, i encara ens ha sorprès més l’accent andalús del paqui que regenta aquest local, ja tradicional, del vell Diagonal Mar. I és això el què succeeix quan aprens espanyol allà on la ciutat és de rebuda.

Som a la Catalunya del Mol i el Pleigraun, paraules que ja substitueixen, tan en  català com en castellà, als arcans Centre Comercial i columpius  o parc infantil. Una Catalunya on les generacions que hi vam aterrar als segle passat, fem el got als triangulos i passegem per la Diagonal, mentre que els aterrats aquest segle, fan el gelat al mol i passegen per les seves galeries, tot mimetitzats entre turistes arribats en bus platger o allotjats en flamant hotel a la vora d’una mar que en podria explicar de tots colors i que més ens valdria saber escoltar per tal d’encertar-la i conviure tots en pau, paciència i llibertats.